STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: FALSTAFF (Maestri-Tézier-Fanale-Giannattasio-Fahima-Lemieux;McVicar-Mehta)

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Tornem després d’alguns mesos a la Staatsoper de Viena per assistir a una representació de Falstaff, una òpera que estimo molt, malgrat que sembla impossible que actualment la puguem veure per un altre cantant que no sigui Ambrogio Maestri, que ho fa bé però no és, ni de lluny, el gran Falstaff que ens volen fer creure que és. Vulgaritat tècnica.

A Viena conflueixen la direcció vigorosa, serena i brillant, com acostuma, de Zubin Mehta, amb el geni teatral, cada vegada més conservador de David McVicar, que presenta a Viena una bellíssima nova producció de inspiració “Giorgiostrehleriana”, destinada a agradar a tothom.

Mehta segurament no tindrà el tremp genial de Pappano o la fascinant nostàlgia decadent de la direcció de Giulini, però si que sap extraure tota la bellesa de la partitura sense deixar als cantants a l’estacada, tot i que a vegades sembla que no acabi de quadrar correctament la concertació (el so del streaming de les transmissions de Viena no és gaire bo).  L’orquestra sense deixar de ser un protagonista més, acompanya amb respecta als cantants,

Tret del Falstaff del Festival de Verbier que va protagonitzar Bryn Terfel, tots els darrers Falstaff comentats a IFL tenen com a protagonista a Maestri (MET; Salzburg, Liceu, Scala…). I continuo pensant que si no fos pel  contundent físic del simpàtic baríton italià, Maestri no actuaria més enllà dels teatres del segon nivell.

Tézier és un gran i esplèndid Ford, mentre que Fanale és un Fenton competent al que he trobat a faltar la fascinació vocal que un bon Fenton ha d’acabar imposant amb les seves frases elegíaques i abrandades d’amor desbocat. Tots formen un bon equip al costat de Thomas Ebenstein com a Cajus, Herwig Pecoraro com a Bardolfo i Riccardo Fassi com a Pistola.

Però és el magnífic equip femení el que s’emporta la palma encapçalat per la intensa Alice de Carmen Gianastasio, la contundent Marie-Nicole Lemieux com a Quickly ideal en la línia Barbieri tot i que més refinada, la etérea Hila Fahima com a encisadora Nannetta i una esplèndida Lilly Jørstad com a Meg, un rol que quasi mai llueix tant com el fa lluir ella.

Falstaff és una genialitat musical i una filigrana teatral que admet pocs experiments. MacVicar no arrisca i per a mi encerta de ple amb una atmosfera pictòrica que permet embolcallar les escenes de manera exquisida i és clar cloure la comèdia amb una escena del bosc de Windsor pura poesia visual i teatral.

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Giuseppe Verdi
FALSTAFF

Ambrogio Maestri (Falstaff)
Ludovic Tézier (Ford)
Paolo Fanale (Fenton)
Carmen Giannattasio (Alice Ford)
Hila Fahima (Nannetta)
Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly)
Lilly Jørstad (Meg Page)
Thomas Ebenstein (Dr. Cajus)
Herwig Pecoraro (Bardolfo)
Riccardo Fassi (Pistola)

Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Director musical: Zubin Mehta

Director d’escena: David McVicar
Escenografia: Charles Edwards
Disseny de vestuari: Gabrielle Dalton 
Disseny de llums: Paul Keogan

Wiener Staatsoper 12 de desembre de 2016

Els streaming de la Staatsoper de Viena, per ser de pagament no son gaire curosos en les preses de so, ni en els enquadraments televisius, però en aquest cas la nova producció i el bon equip vocal, a banda del genèric protagonista, bé mereixia una visió que aquí no em vaig deixar perdre.

LICEU 2016/2017: MACBETH (Tézier-Serafin-Kowaljow-Pirgu;Loy-Bisanti)

Possiblement, només possiblement, si en lloc de l’anodí, poc apropiat i gris Giampaolo Bisanti al capdavant de la direcció musical haguéssim tingut un director amb idees, força i grandesa verdiana, sentit teatral i dramàtic, i només una mica de la categoria necessària per inaugurar una temporada d’òpera d’un teatre que vol ser alguna cosa, la cosa hagués anat millor del que va anar, perquè sense anar malament, sense ser quelcom calamitós, va ser un Macbeth on Verdi no va aparèixer en cap moment, ni tan sols en aquells finals dels actes primer i segon on un director pot fer enlairar la temperatura gràcies al regal que Verdi els ofereix amb dos concertants, marca de la casa, per sucar-hi pa, però Bisanti que ja va demostrar a Peralada en el Turandot d’aquest passat estiu que no té cap mena de interès, mai pot ser el director que inauguri la temporada del Liceu. Continua llegint

I PURITANI AL TEATRO REAL (Camarena-Damrau-Tézier-Testé-Stroppa;Sagi-Pidó)

Camarena Damrau Foto Antonio del Real Teatro Real

Camarena i Damrau Foto Antonio del Real Teatro Real

El streaming, aquesta nova i ja imprescindible manera d’anar a l’òpera m’ha permès assistir des de casa a una de les representacions més esperades de la temporada operística 2015/2016, és a dir, les representacions de I Puritani del Teatro Real de Madrid amb la parella Javier Camarena i Diana Damrau.

Camarena després d’aquella estrena vocalment esperançadora del Bellas Artes que us vaig portar a IFL, però que fa vergonya  veure, es redimeix amb escreix en aquesta producció madrilenya, amb més seguretat vocal i envoltat d’una qualitat que lamentablement el històric Bellas Artes ara no pot oferir. Continua llegint

TORNANT A PREPARAR LA BOHÈME

1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

Avui reciclo un apunt de l’any 2012, això no és mandra, és el resultat d’insistir sovint en les  mateixes òperes tenint-ne altres del mateix compositor desades en el bagul de les oblidades mereixedores de ser programades, però de moment és el que tenim i no cal donar-hi més voltes.

He actualitzant tot allò que ha quedat desfasat i he canviat alguns youtubes que malauradament ja no estan disponibles. També he tret els enllaços de descàrrega tal i com ho feia temps enrere.

A partir d’aquest vespre tindran lloc al Gran Teatre del Liceu 14 representacions (4 menys que l’any 2012) de La Bohème, l’entranyable i estimada òpera de Giacomo Puccini estrenada al Teatro Regio de Torí el dia 1 de febrer de 1896, i per tant fidel a la preparació prèvia insistiré en allò que ja us vaig dir fa quatre anys, amb alguna que altra sorpresa. Continua llegint

DON CARLO A VIENA (Vargas-Tézier-Pape-Harteros-Uria Mozón;Abbado-Armiliato)

A aquestes alçades de la meva vida operística un Don Carlo sense l’acte de Fointenebleau no l’accepto, puc acceptar la versió italiana tot i que la francesa sigui l’original i només per això crec que és la més autèntica, però el primer acte, amb una bellíssima estructura i una inspiració melòdica i descriptiva del millor que va escriure Verdi, és de imprescindible visió i audició, encara que això suposi allargar mitja hora una òpera llarga.

La Staatsoper de Viena fins no fa gaire alternava la polèmica i interessant producció deguda a Peter Konwitschny, vista i esbroncada al Liceu, amb la de Pier Luigi Pizzi per oferir les dues versions, l’original francesa i la italiana, en dies consecutius i repartiments alternatius en una demostració no sempre reeixida de poder, però en aquesta ocasió amb la nova producció de Daniele Abbado (si no portés aquest il·lustre cognom es prodigaria tant?) ha optat per la italiana i la retallada, una llàstima. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: LUCIA DI LAMMERMOOR

Amb una mica de retard us comentaré la representació que va tenir lloc a la ROH el passat 25 d’abril i que es va retransmetre als cinemes. Una proposta interessant per molts aspectes, però que malauradament no compta amb una direcció musical a l’alçada.

Daniel Oren ja va dirigir una Sonnambula al Liceu molt poc belcantista i ara al Covent Garden ha tornat a mostrar la seva poca traça en un repertori on és imprescindible una cura del so, amb una lleugeresa i transparència que acaroni a les veus que han de ser protagonistes. Oren fa una direcció feixuga, a estones més que lenta letàrgica i sobretot estrident. No crec que Oren ajudi gens a fer triomfar una nova producció discutible, però sense cap mena de dubte necessitada d’un director musical molt més sensible i estilista, ja que el belcanto no necessita cap genialitat orquestral. Oren és incapaç d’emular a Kirill Petrenko que a Munic va saber donar-li la volta a l’obra de Donizetti sempre respectant l’estil i els cantants, però és clar, Oren no és Petrenko. Continua llegint

LA ONP 2015/2016 AL CINEMA: IL TROVATORE

Ekaterina Semenchuk (Azucena) en el segon acte de Il TRovatore a La Bastille. Producció de Àlex Ollé (La Fura dels Baus)

Ekaterina Semenchuk (Azucena) en el segon acte de Il Trovatore a La Bastille. Producció de Àlex Ollé (La Fura dels Baus)

Avui us parlaré una altra vegada de Il Trovatore, com ahir, però avui ens traslladarem del MET de New York i la seva decebedora proposta transmesa dissabte passat per radio, per anar a la la Opèra National de París on mitjançant l’oferta cinematogràfica de la temporada 2015/2016 i la transmissió televisada per Mezzo, ens oferia  la seva nova producció de la mateixa òpera, co-produïda amb Àmsterdam i Roma, deguda a La Fura dels Baus branca Àlex Ollé, és a dir una cert conservadorisme conceptual, davant el repetitiu rupturisme de la branca Carlus Padrissa i les seves grues i els grandiloqüents enginys mecànics. Continua llegint

LA NOVA AIDA DIRIGIDA PER PAPPANO AMB HARTEROS, KAUFMANN, SEMENCHUK, TÉZIER i SCHROTT

Aida Pappano

El 5 de març passat vaig publicar un apunt del concert que es va fer en el Parco della Musica de Roma, amb l’Aida de Verdi dirigida per Antonio Pappano i amb els cantants que van gravar en el mateix auditori i en sis sessions, la gravació que ahir va sortir al mercat, en una pràctica ja quasi relegada a la qualificació de luxosa raresa, ja que òperes gravades en estudi sense públic han passat a la història i les poques que es publiquen són extretes de concerts o representacions públiques, degudament “arreglades” posteriorment si hi ha alguna cosa que no ha quedat del tot bé.

Per tant la publicació d’un nou enregistrament d’una òpera sencera seguint l’antiga  tradició de tancar durant una setmana a un grapat d’artistes, el bo i millor diuen,  podríem qualificar-la d’excepcional, i ençà d’aquell concert que tants varen qualificar de històric omplint pàgines i pàgines de lloances, es va crear l’adequada expectació que tota bona campanya de màrqueting desitja per tal de que quan el producte acabi sortint al mercat, el públic els hi tregui dels dits. Continua llegint

LA DAMNATION DE FAUST A BERLÍN (Castronovo-DiDonato-Tézier;Rattle)

Tenia pendent aquest apunt de la meravellosa La Damnation de Faust de Berlioz, en una versió en forma de concert de la Berliner Philharmoniker sota la direcció de Simon Rattle, amb Charles Castronovo, Ludovic Tézier i Joyce DiDonato, que va tenir lloc a la sala Philharmonie, la seu de la Berliner, el passat 11 d’abril.

El refinament i la vitalitat de Simon Rattle amb el virtuosisme sonor de la Berliner Philharmoniker és una combinació excelsa per transmetre el bo i millor d’aquesta obra incommensurable de la música. Continua llegint

AIDA A ROMA (Harteros-Kaufmann-Semenchuk-Shrott-Tézier;Pappano)

Ni aquesta Aida que va tenir lloc a Roma el passat 27 de febrer és la millor Aida dels nostres dies, com molts s’han encaparrat a dir i que ja us dic jo que per a mi no ho és, ni és la pitjor que jo hauré escoltat en la meva vida. Allò que s’anomena els “mass media”  han omplert les primeres planes dels diaris o els telenotícies, amb aquesta Aida romana només, i no és poc, perquè reunia a Antonio Pappano, a Roma l’idolatren i no és per menys, Jonas Kaufmann i Anja Harteros. Ell, el tenor del moment, ella la soprano que quasi mai es pot acaba escoltant degut a les seves cancel·lacions.

Anar contra corrent no és fàcil, ni agradable i potser seria millor deixar-me endur per aquest entusiasme generalitzat i mediàtic que és el que acaba prevalent i si l’òpera només és un pur entreteniment, que per a mi no ho és, potser hi haurà qui en tingui prou amb anar a entretenir-se, qui sap si divertir-se o potser fins i tot a emocionar-se amb el que es va viure i escoltar al Parco della Musica de la ciutat romana, seu de l’Accademia Nazionale Santa Cecilia, en ocasió d’aquesta única Aida en forma de concert, com a conclusió de les sessions de gravació del disc (encara es graven discs!!!). Jo hagués volgut gaudir-ne, o divertir-me fins i tot, o posats a ser poc exigents, distreure’m, però jo no he pogut, però és clar, les condicions amb les que jo he hagut de fer front a l’Aida dels nostres dies, res tenen a veure amb les dels assistents a l’auditori romà, ja que la gravació Continua llegint

LA ONP AL CINEMA: TOSCA (Serafin-Álvarez-Tézier;Audi,Oren)

L’Opéra de París ha presentat una nova producció de Tosca que es va retransmetre dijous passat mitjançant la projecció en els cinemes i que avui us vull comentar, alhora que compartir amb tots vosaltres.

A París com l’any passat el Liceu, compten amb tres repartiments diferents i només hi ha una coincidència entre ambdós teatres, ja que la Tosca principal de l’ONP va ser la del segon repartiment liceista, l’austríaca Martina Serafin, que al Liceu van acompanyar tan malament com van saber, amb Ferrero i Hendricks, mentre que a París té a Marcelo Álvarez i Ludovic Tézier com a companys de tragèdia, a anys lluny que els que li van tocar a Barcelona.

Per construir per enèsima vegada la genial òpera pucciniana a l’ONP ha comptat amb Daniel Oren a la direcció musical (un habitual de la casa) i amb Pierre Audi, el director artístic de l’òpera holandesa. Una parella gens notable, però efectiva, si bé crec que es pot esperar quelcom més del primer teatre operístic de França. Continua llegint

SALZBURG 2014: LA FAVORITE (Garanča-Flórez-Tézier-Colombara;Abbado)

Avui festa belcantista a IFL amb l’àudio de la versió de concert de l’òpera La favorite de Gaetano Donizetti, en la seva versió original en francès i amb un equip vocal imponent, Elīna Garanča, Juan Diego Flórez, Ludovic Tézier i Carlo Colombara, sota la direcció de Roberto Abbado al capdavant de la Münchner Rundfunkorchester..

Elīna Garanča assumeix el rol de Léonor de Guzman quan la veu s’ha anat consolidant i agafant uns colors més enfosquits i ha deixat enrere el repertori rossinià i mozartià que la va llençar a la fama. Després de la segona (crec) maternitat, la veu sembla més fosca encara i per tant ideal per fer front a un dels primers rols per a veritable mezzosoprano del ottocento italià. El rol el va estrena Rosine Stolz i degut a les característiques vocals d’aquesta mezzosoprano francesa, no té grans moments de coloratura i agilitat, tret d’una certa exigència en la cabaletta de l’ària del tercer acte, per cert que amb una cadència  diferent a la de la versió italiana. La cantant ha de procurar omplir les grans melodies apassionades i també melangioses que són un precedent de l’Eboli i fins i tot l’Ammeris verdianes, rols que fa temps que tots creiem a l’abast de la gran mezzo letona i que ens agrada que encara no hagi abordat. Garanča està esplèndida però una mis¡ca desentrenada. La veu és sumptuosa i el cant tan elegant i bell com sempre. El registre és espectacular, acabant el duo del primer acte amb Fernand amb un agut espectacular, ferm i segur, agut que moltes sopranos voldrien per a elles. Garanča deu ser el més semblant a la senyora Falcon, però per sort també té una solidesa tècnica que ens garanteix una vida artística molt més llarga que els cinc anys de glòria d’aquella. Continua llegint

LA TRAVIATA A LA BASTILLE (Damrau-Demuro-Tézier;Ciampa-Jacquot)

 

El dia 17 de juny en els cinemes de mig món es va transmetre La Traviata des de La Bastille de Paris, no hi vaig poder assistir. Havia escoltat una retransmissió radiofònica de Radio France anterior i no em va cridar gaire l’atenció, segurament endut per el desencís de la inauguració de la temporada de la Scala amb la mateixa protagonista, la magnífica soprano alemanya Diana Damrau, que en aquella enrarida i esgotadora tanda de representacions va passar per dificultats, substitucions per malaltia i un esgotament final que va suposar que en el Liceu ens quedéssim sense poder gaudir de la seva Amina a La Sonnambula degut al llarg repòs que es va imposar abans d’anar al MET novaiorquès  a oferir la primícia prèviament destinada a Barcelona. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA FAVORITE (Aldrich, Shi, Tézier, Furlanetto; Boussard,Allemandi)

La favorite a Toulouse Tezier-Aldrich

Ludovic Tézier i Kate Aldrich a La Favorite de Donizetti al Théâtre du Capitole de Toulouse.

No existeixen les casualitats, em penso que en això estarem tots d’acord, el cas és que avui us porto la retransmissió de la versió original francesa de l’òpera de Gaetano Donizetti, La Favorite que va tenir lloc a al Teatre Capitol de Tolosa de Llenguadoc el passat 16 de febrer de 2014.

Doncs ahir la causalitat va fer que la meva germana em digués per la nit, quan ja tenia tot el material preparat i tan sols em quedava escriure l’apunt, que avui fa 35 anys que va iniciar la relació amb el que encara a dia d’avui és el meu cunyat i ves per on, d’aquell dia me’n record molt bé, ja que ella va esperar que jo tornés del Liceu per anunciar-m’ho amb la lògica il·lusió d’una noia enamoradíssima. Aleshores no hi ha havia ni telèfons mòbils, ni xarxes socials, ni res que pogués anticipar-me la bona nova fins arribar a casa i tot just passar la porta m’ho va dir. I quina òpera vaig veure aquell 27 de febrer de 1979? Efectivament La Favorita, en la versió italiana tradicional, que és la per aquells anys es feia al Liceu. Cal dir que a Barcelona La Favorita sempre havia estat una òpera de repertori, un fet veritablement excepcional  ja que en no gaires més teatres es representava aquesta obra, per a mi magnífica, de Donizetti.

En aquella darrera representació havia de cantar Franca Matiucci, però per aquelles coses imprevistes que segur sabrà el nostre amic Jaume, no ho va fer i en el seu lloc van cridar a corre-cuita a Rosa Maria Ysas que va salvar la representació amb quelcom més que dignitat, el baríton italià Antonio Salvadori va ser el Rei Alfons XI, i el tenor, per aquells anys molt assidu al Liceu, Umberto Grilli va ser Fernando. Inés va ser la magnífica i bellíssima Maria Uriz i Giovanni Gusmeroli era Baldasarre, mentre que Alfred Heilbron va cantar el rol de Gasparo. Va dirigir l’orquestra un altre habitual de la casa Gianfranco Rivoli, mentre que l’escena va anar a càrrec de l’inefable Dídac Monjo, no cal dir res més. En aquells darrers i paupèrrims anys de la gestió de l’empresari Pamias, el senyor Monjo i la seva senyora, la Lolita Poveda, eren l’objectiu de les ires de tots els joves com jo, que desitjàvem veure en el Liceu espectacles amb la mínima digitat escènica que ells, entre molts antres que ens visitaven,  no oferien.

Perdoneu que m’hagi allargat amb aquest preàmbul, però sense saber-ho ahir vaig demorar la publicació d’aquest apunt per parlar-vos del magnífic Amor Brujo que va gravar Estrella Morente amb el mestre Pons dirigint l’ONE, i és que tot estava conjurat, encara que jo aparentment no ho sabés, per fer coincidir avui aquesta feliç coincidència.

La versió que avui us proposo Continua llegint

EL BELCANTO DE KARINE DESHAYES

Karine Deshayes Foto Askonas Holt

Karine Deshayes Foto Askonas Holt

Ara que la tenim fins el dia 7 de gener (demà dia 3 i el 7  ella canta el rol protagonista) en el repartiment alternatiu de la fantàstica Cendrillon que es representa al Liceu, us vull posar tres fragments de la mezzosoprano Karine Deshayes cantant belcanto italià.

Les característiques vocals de la mezzosoprano francesa, amb un registre molt extens, li permet assolir rols destinats a les sopranos rossinianes, especialment aquells escrits per a la Colbran, que com sabem eren de registre central i greu amb escadusseres ascensions a l’agut. Els aguts tampoc han de ser un problema per Deshayes ja que ens ha deixat estorats amb aquesta extensió que li permet cantar rols de mezzosoprano però també arribar al Re sobreagut, una nota que moltes sopranos no posseeixen.

No tot és el registre, ja que Deshayes sobretot té la tècnica i l’estil que li permet assolir aquests rols del belcanto més ornamentat, amb coloratures i elegància interpretativa. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA FORZA DEL DESTINO A MUNICH (KAUFMANN-HARTEROS-TÉZIER-KOWALJOW-KRASTEVA;FISCH-KUSEJ)

Harteros i Kaufmann a La forza del destino de Verdi, produció de Martin Kusej per a la Bayerische Staatsoper

Harteros i Kaufmann a La forza del destino de Verdi, producció de Martin Kusej per a la Bayerische Staatsoper

El vídeo no millora gaire els aspectes vocals ja tractats a l’apunt de la setmana passada, en qualsevol cas Kaufmann està en més bona forma i no mostra deficiències greus, altre cosa és que el seu Alvaro agradi més o menys. En a mi no em fa oblidar els meus particulars referents, encara que tal i com està el panorama actual de tenors verdians, no sigui gaire arriscat dir que ell deu ser el millor dels possibles, cosa que farà contents a tots els seus incondicionals incombustibles, però que pot arribar  a preocupar força als verdians empedreïts. Continua llegint

LA FORZA DEL DESTINO A MUNICH (Harteros-Kaufmann-Tézier-Kowaljow-Kresteva; Fisch)

La Forza Munich 2013
No, no hi ha manera, anem esgarrapant els darrers dies del 2013, el de la celebració del 200 anys del seu naixement i Giuseppe Verdi rep a cada nova producció que s’estrena una garrotada, algunes són especialment doloroses i insistents.

Després de Il Trovatore, també a Munich i amb la mateixa parella, ara insisteixen amb La Forza del destino sota la direcció d’Asher Fisch que no em sembla el director més verdià possible, i amb la Leonora de Anja Harteros i l’Alvaro de Jonas Kaufmann.

Possiblement al teatre i sempre depenent del director d’escena, que ja sabeu que acaba sent sempre la veritable “diva” de l’òpera i fa el que sigui per tal de que parlem exclusivament de la seva genialitat, la cosa funcioni millor que escoltada per ràdio, de fet n’estic segur, però el que s’escolta és el que hi ha, sense trampa ni cartró, i si les notes no són les que han de ser, el cant és equivocat i la direcció és més vuitcentista que verdiana, ja m’explicareu si no n’hi ha per aixecar-se de la tomba i fotre quatre clatellots ben donats i intentar posar una mica d’ordre en el mediocre cant verdià que s’ha imposat en els darrers anys, i on és difícil trobar les veus i el cant adequat. Continua llegint

LUCIA DI LAMMERMOOR A MUNICH: Damrau, Calleja, Tézier, Testé;López Cobos (vídeo)

Lucia - Diana Damrau

Lucia – Diana Damrau

El 10 de juliol a Munich es va programar una Lucia di Lammermoor en versió de concert, protagonitzada per Diana Damrau i Joseph Calleja, que ja us anticipo que m’ha semblat sensacional pel que fa a la intensíssima interpretació de la soprano alemanya, que poc a poc amb pas ferm i acompanyat d’una evolució de la veu molt sòlida, està esdevenint la soprano belcantista de l’actualitat i que de ben segur ens reserva propera ampliació de repertori amb la assumpció del rols més emblemàtics del repertori donizettià (Bolena, Stuarda, Elisabetta), més enllà de les lleugeres de torn.

A la bellesa vocal, l’acurada tècnica i l’adequació en l’estil, Damrau afegeix una demostració de domini i control dramàtic sense sacrificar la intensitat a favor de l’exhibició o la bellesa d’una nota o un so, és una Lucia Continua llegint

MALTRACTANT A VERDI: DON CARLO A TORINO

Ildar Abdrazakov (Filippo II) a Don Carlo al Teatro Regio de Tori, producció Hugo de Ana. Fotografia: Ramella&Giannese T.Regio

Ildar Abdrazakov (Filippo II) a Don Carlo al Teatro Regio de Tori, producció Hugo de Ana. Fotografia: Ramella&Giannese T.Regio

Mentre ho anava escoltant no m’ho podia creure, sobretot perquè quan vaig llegir el repartiment vaig pensar, per fi tenim un Don Carlo amb possibilitats que farà justícia al bicentenari verdià, però res més lluny de la veritat.

Sabut és que per garantir un bon Don Carlo calen 6 bones veus i al Regio di Torino han fet 2/6 sent generós, que és una proporció molt millorable, per no dir que han fracassat en l’intent de portar a bon port un dels cims verdians.

A part de la direcció vigorosa, enèrgica, intensa i ràpida, quasi veloç, del director de la casa Gianandrea Noseda, potser còmplice del fracàs vocal, tret del Filippo II de Ildar Abdrazakov, la resta m’ha semblat un atemptat brutal al cant verdià.

Com és possible que a Itàlia no tinguin cura dels repartiments i hagin deixat caure l’exigència fins a aquests nivells?, és quelcom preocupant, ja que mentre s’escolta el que s’escolta, es percep una complaença del públic que talment sembla que ja els estigui bé aquest seguit de despropòsits, aquesta manca d’estil, d’elegància, de tècnica , d’escola, d’auto exigència, ja que el cantant no deu ser aliè a la sensació de vergonya que suposa cantar malament un rol tantes vegades escoltat i amb referents tan notables. Continua llegint

ÒPERA AL CINEMA: CARMEN A LA BASTILLE

Nikolai Schukoff (Don José) i Anna Caterina Antonacci (Carmen) a l'Òpera de Paris, producció de Yves Beaunesne

Nikolai Schukoff (Don José) i Anna Caterina Antonacci (Carmen) a l’Òpera de Paris, producció de Yves Beaunesne. Acte 2on

Ahir vam tornar al cinemes Girona per anar a l’òpera. Vam canviar Milà per Paris, ja que a La Bastille ahir feien la tercera representació de les deu previstes de la nova producció de l’òpera Carmen.

El cinema no era ple del tot però diríem que hi havia una bona entrada i en tot cas estic segur que molt més ple que si haguessin fet una pel·lícula d’estrena.

El so, sense tirar coets, era millor que el del dia de l’inauguració de la Scala (Lohengrin), i molt millor del que ens tenen acostumats els de l’Icària, al menys el volum era molt més suportable, no hi havia aquell transfons tan molest i les veus i l’orquestra mostraven un equilibri bastant natural, aproximat a com se sent al teatre. He dit aproximat.

El repartiment era interessant, sobretot per la Micaela de la soprano emergent Genia Kühmeier i pel Don José del tenor austríac Nikolai Schukoff, ja que la Carmen d’Anna Caterina Antonacci és prou coneguda i l’Escamillo de Ludovic Tézier prou previsible.

Com sol passar en les estrenes de les noves produccions dirigia l’orquestra el director musical de l’Òpera de Paris, el jove Philippe Jordan.

No és de les vegades que m’ha agradat més aquest director que m’acostuma a agradar sempre. Ni l’orquestra ha tingut un dia especialment feliç, ni les coses han anat gaire quadrades entre fossat i escenari, però principalment el problema més gran és que jo no he trobat que del fossat en sortís passió i això a la Carmen és prou greu. Continua llegint