Potser el més notable de la representació de Die Meistersinger von Nürnberg que ha inaugurat el Festival de Bayreuth del 2025 ha estat la simplicitat amb la qual Daniele Gatti i Matthias Davids han afrontat el repte, que és el gran repte wagnerià per excel·lència, segons la meva opinió, ja que aquesta òpera és la més complicada de tot el seu curt però intens opus. La durada de l’òpera, el caràcter aparentment lleuger d’una comèdia amb tocs existencials i filosòfics, com era d’esperar, el caràcter contrapuntístic de tota la partitura, des de la imponent obertura fins a l’impressionant segon quadre del tercer acte, per no citar l’extensíssim cast necessari per muntar aquesta catedral operística. Doncs bé, Gatti, que ara tants li perdonen la vida i se’n fan creus de com un director com ell pot dirigir la inauguració de Bayreuth, ja no per ser italià, que també, sinó per, segons diuen, la seva manca de caràcter i tremp, de la que no estic gens d’acord. Tampoc era la primera vegada que dirigia a Bayreuth i aquell Parsifal absolutament al·lucinant de l’Il·luminat Herheim ja el va dirigir ell de manera brillant (2008).

Gatti ha portat una direcció que potser no vol ser transcendent, però que ha fet lleugera una obra que moltes vegades esdevé feixuga, amb una transparència marca de la casa i una precisió en el detall, els colors, els timbres i l’equilibri, sense màcula. Els grans passatges concertants, que omplen la partitura, sempre han estat perfectament controlats i això en el gran concertant/baralla del segon acte és molt complicat i si no que li preguntin a Heras Casado com va patir en les representacions del Teatro Real la temporada passada. Doncs no ha estat el cas de Gatti que a banda de crear un clima dramàtic magnífic, ha controlat i no només, aquell batibull amb ma ferma, sinó que l’ha fet entenedor. En els passatges més lírics del tercer acte s’ha esplaiat amb un tempo reposat i una atmosfera bellíssima en el preludi i en el quintet, per desprendre autoritat i la deguda espectacularitat expositiva al final. D’acord, no és Thielemann, la total referència actual en aquesta òpera i no té aquella càrrega teutona que dona identitat a aquesta òpera, però la direcció de Gatti, com ja va demostrar a Salzburg l’any 2013 quan va dirigir-la en aquella magnífica producció de Herheim, és molt millor, del que ara ens volen fer creure molts que l’han condemnat a la correcció mediocre i no és cert.

No cal dir que l’orquestra i el cor del Festival, malgrat el canvi de director de la formació coral, continuen sent el grandiós puntal que han salvat moltes representacions amb casts poc rellevants, que tampoc ha estat el cas d’aquests Mestres, però ja se sap que una òpera amb cor a Bayreuth és una experiència que s’ha de viure alguna vegada a la vida i si pot ser Parsifal, millor, tot i que el protagonisme coral a la “comèdia” wagneriana, és impressionant en els tres actes, ja sigui des de la coral luterana després de l’obertura, l’esmentada baralla nocturna del segon acte i la gran escena del matí de Sant Joan al tercer acte, amb aquell “Wach auf, es nahet gen den Tag” que ha d’esborronar i a fe de déu, que tot i escoltar-ho des de casa, m’ha posat irremeiablement, la pell de gallina. Amb un cor com el de Bayreuth en plena forma, que a vegades l’Eva o algun altre cantant no siguin els dels nostres somnis, no té tanta importància.

A aquesta aparent senzillesa de plantejaments també hi contribueix el gran Hans Sachs del baix-baríton Georg Zeppenfeld, un cantant sensacional que tot ho fa fàcil, sense forçar mai l’instrument, amb una naturalitat admirable i una bonhomia natural que fa que el seu Sachs esdevingui irresistible. És tan difícil fer que l’artificiositat operística esdevingui natural senzillesa, que quan et trobes cantants com Zappenfeld només pot fer que repenjar l’esquena al seient i gaudir de la música i el cant, sense patir per si arribarà o no, si s’ofegarà o calarà una nota, perquè a banda que no acostuma a ser el cas, si passa els mèrits són tan excepcionals, que poc importa. No té una veu de gran espectacularitat i hi ha Sachs a la història que el superen en aquest aspecte, ara bé, la importància expressiva del seu cant és tan directa i natural, a banda que la veu és bonica, homogènia i resistent, perquè ha mantingut fins al final una dignitat vocal molt ferma, tot i l’evident fatiga que tots els cantants que fan front a aquest rol acaben evidenciant en el pamflet final. Brillantíssim Sachs.

Michael Spyers que ja va debutar l’any passat a Bayreuth cantant el Siegmund de Die Walküre i que també el cantarà enguany (diumenge 27 de juliol es retransmet per ràdio), ha demostrat ara amb el Walther que la seva aventura wagneriana és molt més sòlida del que podíem intuir quan va anunciar que es feria càrrec d’aquest repertori. D’acord que el Walther és molt més idoni per a la seva veu lírica i no ha de canviar tant de color per semblar més heroic com va succeir l’any passat amb el pare de Siegfried i, per tant, s’ha mostrat més homogeni en l’emissió i el so, si bé en algunes notes la veu sembla que no corri prou. El cant el fa fàcil i el cantant és valent, amb un fraseig seductor, la veu no és tan bonica com ho era la de Heppner, Kollo, Seiffert o Konya, per no parlar dels més pretèrits, però com en el cas de Zeppenfeld, també és un goig no haver de partir, per la seguretat vocal que és total, ah! i és un Walther de veu viril que fa temps ha deixat l’escolania.

El Veit Pogner de Jongmin Park és tot solidesa, potser una mica monòton en l’expressió, però la veu de baix hi és i la noblesa vocal pel rol també, una mica més de variació expressiva hauria estat bé.

Bé el Beckmeser de Michael Nagy, no memorable per a mi i massa caricaturesc en alguns moments en què crec que cal no caure tant en la paròdia d’un personatge propens a la caricatura fàcil i en això tota la culpa no deu ser del cantant i també hi deu tenir molt a veure la direcció escènica. Vocalment, compleix amb escreix, però jo no diria que en faci una creació del rol, per altra part, és un personatge prou agraït per fer un gran èxit.

No puc dir res en contra de l’Eva de Christina Nilsson, no m’agrada el timbre, és d’aquells que tendeix a ferir una mica, però el rol el fa magníficament bé i en el seu gran moment del quintet ha estat esplèndida.

El David del tenor Matthias Stier és qui menys m’ha agradat dels rols principals. La zona aguda, reconec que exigent, li ha ocasionat massa inseguretats o emissions no satisfactòries.

Christa Mayer és una gran professional i el rol de Magdalene no li suposa cap problema vocal, si bé escènicament sembla la mare fins i tot de Sachs. Reconec que escènicament i dramàticament és un rol de difícil i convincent definició. Les seves intervencions vocals han estat perfectament resoltes.

Tot el llarg equip de secundaris, és a dir els mestres i el sereno, han estat a l’altura del repte, sobretot Martin Koch, seguríssim Kunz Vogelgesang i Tobias Kehrer amb un sereno sonor.

Era difícil superar la darrera producció d’aquesta òpera a Bayreuth amb la genial posada en escena de Barry Kosky i també era molt fàcil superar la producció de Katharina Wagner d’inefable i traumàtic record. Aquesta és una òpera complexa i s’han fet experiments de tota mena, alguns molt reeixits, sense anar gaire lluny la versió que es va poder veure al Teatro Real deguda a Laurent Pelly de caràcter també naïf, però molt diferent de la que ara ens proposa Matthias Davids per inaugurar l’edició del Bayreuther Festival 2025.

Després de veure el primer acte he pensat que la cosa es complicaria, ja que no podia ser que l’exposició del director alemany fos tan senzilla, sense missatges rebuscats i accions que no tenien res a veure, en principi, amb les situacions dramàtiques que descriu el llibret. Només hi ha un cert trencament visual i estètic en el lleig vestuari de Susanne Hubrich, ja que l’escenografia d’Andrew D. Edwards l’he trobat més encertada, funcional i original, però tota la resta i després de l’experiència Kosky, m’ha semblat “massa simple”, però quan he vist que no hi havia gaires llicències provocadores, ni somnis humits no solucionats a cal psicòleg, m’he deixat endur amb facilitat per la proposta que no és que m’hagi entusiasmat, però en cap moment m’ha molestat ni m’ha distret més enllà del que pretén la pròpia trama. Les idees són clares i fidels, la posada en escena entre estrafolària, naïf i divertida, amb aquelles pinzellades d’horterisme germànic que quasi no poden faltar en les produccions operístiques actuals, però que en el context d’aquesta comèdia a estones esbojarrada i a estones profundament humana i filosòfica ens ha de fer pensar i entendrir, amb tocs de geni i solitud, que tan bé ha expressat Zeppenfeld amb una caracterització del personatge molt ben treballada. De fet, el gran mèrit de Davids és el treball que fa dels personatges i amb això he agraït no haver de llegir un manual previ per poder seguir la trama, d’aquesta manera m’he concentrat més amb la música i el cant. Kosky a Bayreuth o Herheim a Salzburg em van enlluernar, Davids i el seu equip crec que no pretenien tant, amb molta més simplicitat expositiva i molta més lluminositat i brilli brilli que Pelly al Real, han assolit ser fidels a Wagner. Del tot bonic no els ha sortit, però en cap cas eren mereixedors d’una protesta molt més tímida que la d’altres premiers de produccions al Turo Verd.

De la magnífica transmissió que ha fet Stage+ només puc fer esment d’algunes badades importants de plans visuals poc encertats, tan al final del segon acte, com en el quadre final, entenc que són escenes amb molt moviment i per tant, complexes, però de tota una DG esperava més precisió a la manera de Bryan Large.

Això tot just ha fet que començar i no sé si seré tan fidel com altres anys a escriure sobre les audicions, després de cada retransmissió radiofònica, ja que molts dies no podré estar enganxat a la ràdio, potser quan hagi pogut escoltar tot el festival faci un apunt al respecte.

DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG
Musikalische Leitung: Daniele Gatti
Regie: Matthias Davids
Bühne: Andrew D. Edwards
Kostüm: Susanne Hubrich
Chorleitung: Thomas Eitler-de Lint
Dramaturgie: Christoph Wagner-Trenkwitz
Licht: Fabrice Kebour
Choreografie: Simon Eichenberger

Hans Sachs, Schuster: Georg Zeppenfeld
Veit Pogner, Goldschmied: Jongmin Park
Kunz Vogelgesang, Kürschner: Martin Koch
Konrad Nachtigal, Spengler: Werner Van Mechelen
Sixtus Beckmesser, Stadtschreiber: Michael Nagy
Fritz Kothner, Bäcker: Jordan Shanahan
Balthasar Zorn, Zinngießer: Daniel Jenz
Ulrich Eisslinger, Würzkrämer: Matthew Newlin
Augustin Moser, Schneider: Gideon Poppe
Hermann Ortel, Seifensieder: Alexander Grassauer
Hans Schwarz, Strumpfwirker: Tijl Faveyts
Hans Foltz, Kupferschmied: Patrick Zielke
Walther von Stolzing: Michael Spyres
David, Sachsens Lehrbube: Matthias Stier
Eva, Pogners Tochter: Christina Nilsson
Magdalene, Evas Amme: Christa Mayer
Ein Nachtwächter: Tobias Kehrer