UN BALLO IN MASCHERA SEGONS LA FURA: (Secco-Siri-Petean-Lemieux-Kim;Ollé-Rizzi) vídeo

Avui us porto la darrera producció de La Monnaie de Brussel·les: Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi, segons la producció deguda a La Fura dels Baus, en aquesta ocasió sortosament signada per Àlex Ollé, el que com a mínim garanteix un treball més dramàtic que no visual, tot i que la potència de les imatges, una de les marques identitàries de la companyia catalana, persisteix com un dels trets d’aquesta coproducció entre els  teatres de Oslo, Sidney i Buenos Aires.

Malgrat el que us pugui semblar per les fotografies que encapçalen l’apunt és un Ballo “ben tradicional” i en aquest sentit podria ser que molts quedin decebuts per aquesta “convencional” posada en escena, que fonamenta més l’acció en els aspectes polítics d’una societat futurista i opressora, un món proper al descrit per Orwell, adotzenat, alienat i oprés per uns poders que sobrepassen fins i tot l’autoritat del líder, aquí de manera poc comprensible sota la personalitat del Rei Gustau III de Suècia, que era la pretensió inicial de Verdi. Continua llegint

DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG A AMSTERDAM (Marc Albrecht-David Alden) vídeo

Die Meistersinger von Nürnberg a Amsterdam 2013 Acte 3er Foto Monika-Rittershaus

Die Meistersinger von Nürnberg a Amsterdam 2013 Acte 3er Foto Monika-Rittershaus

Avui torno a Wagner i us deixo un vídeo de Die Meistersinger von Nürnberg provinent del Festival de Holanda, que va tenir lloc el passat mes de juny i que té com a principal interès les direccions de Marc Albrecht en la part musical i l’escènica de David Alden, en una proposta que sense cap mena de dubte és de les que aixeca debat.

Avui no m’entretindré  gaire amb explicacions, potser ho agraireu, però és que porto tota l’estona dedicada a l’apunt diari a contestar comentaris, ja que en tenia d’endarrerits i l’apunt del dia també ha donat, afortunadament, molta activitat que ja sabeu que agraeixo molt especialment i que m’omple de goig.

És una versió que incideix molt en la part còmica, sense oblidar el koncept que tant neguiteja a molts dels tradicionalistes. La producció va assolir un gran èxit la temporada passada a Amsterdam i malgrat que els cantants no siguin ni molt coneguts ni particularment estel·lars, el conjunt funciona com un rellotge de precisió, sobretot també per la gran direcció musical que transmet vitalitat, sensibilitat i  precisió en una òpera tan endimoniada com aquesta. Continua llegint