Tosca acte 3r. Producció d’Oliver Mears. ROH 2025

Avui us parlaré de la Tosca que s’està representant aquests dies a la ROH i que s’ha passat pels cinemes amb el primer repartiment, que òbviament inclou a Anna Netrebko que només n’ha cantat quatre, sent Aleksandra Kurzak i Ailyn Pérez qui es fan càrrec de la resta, al costat de Freddie De Tommaso i Gerald Finley com Scarpia, en la nova producció d’Oliver Mears i la direcció musical de Jakub Hrůša el nou titular de la casa succeint al mestre Pappano.

Malauradament, les temporades operístiques als cinemes es nodreixen quasi sempre dels títols de sempre i tornem a veure Tosca després de pocs mesos de la proposta del MET que us vaig comentar fa poc, allà amb la Davidsen i Kelsey. L’interès, per a mi relatiu, ara se centra en la nova direcció del nou titular, la controvertida i impactant posada en escena i és clar, els cantants, sobretot amb la soprano russa que sempre és un reclam de taquilla i el baix-baríton canadenc.

La direcció musical del txec Jakub Hrůša és molt interessant, però jo crec que la utilització de temps amplis que atorguen dramatisme, a vegades perjudiquen els cantants. El so de l’orquestra, sempre luxosa de la ROH, és sumptuós i la direcció és molt dramàtica i violenta des dels acords inicials fins al tràgic final, és clar que Puccini no ens estalvia els seus moments de lirisme melòdic contagiós i en aquests la direcció també es mostra sensible i deixa volar les melodies i als cantants lluir-se, si bé una mica més de fluïdesa en el tempo, insisteixo que m’hagués satisfet més. Heretar el podi de Pappano no és tasca fàcil perquè el llistó està alt, però malgrat que una Tosca no pot servir per fer un judici definitiu, ja que manquen molts repertoris per demostrar la seva vàlua, tot sembla indicar que l’aposta és molt encertada.

Anna Netrebko és capaç de demostrar en una mateixa frase el millor i el pitjor del seu cant. Amb un instrument tan privilegiat, tot i que la veu ja no es mostra tan fresca com fa uns anys, lògicament, ha descuidat molts aspectes del cant que per a mi fan que acabi interessant-me poc en general en tot el que canta. Ho té tot per ser extraordinària, escoltar el lligat que fa a “…perché, perché Signor, ah perché me ne rimuneri cosí?” que en molts aspectes recorda els prodigis que feia la Caballé en els seus moments gloriosos, és d’un gaudi sensorial absolut, però en altres moments, fins i tot de la mateixa ària, talla les frases amb arbitrarietat o en altres moments d’intensitat dramàtica intensa, fa allò que tant li recrimino de canviar el color per emmascarar la veu per fe-la artificialment més greu i dramàtica, llençant a la brossa tota una homogeneïtat vocal que ella tenia quan es mostrava amb desvergonyiment com la millor soprano lírica del seu temps. L’opulència vocal no hauria d’estar renyida amb el control i el bon gust en l’emissió, ni amb l’entonació i afinació, per a mi això és el que distingeix una gran veu d’un gran cantant, que no sempre van associades. La seva composició dramàtica del personatge és més aviat vulgar, però això no es contradiu amb el personatge. Tosca no és la Marchallin straussiana, però en el cant no s’ha de ser mai vulgar, ni cantant els rols més estripats del verisme. Tosca permet “moltes llicències” i potser per això, malgrat que la Netrebko no és per a mi la gran soprano de l’actualitat, la seva Tosca funciona molt millor que la de Davidsen, tècnicament i vocalment molt superior, però dramàticament distant, i la Tosca ho té prohibit això de la distància. Ella és ingènua, gelosa i tràgica, a vegades en excés forçat, però l’òpera ho permet. Segurament Grigorian podria donar una bona lliçó a les dues. Netrebko obté un triomf sense discussió tot i que fa la sensació que entre el públic també hi ha una claca “proputinesca” que malauradament mai es podrà deslligar de la seva carrera, perquè ella ha jugat a l’ambigüitat.

De Tommaso m’ha agradat més a la ROH que no pas al MET. Sembla que vagi allunyant-se d’aquell emmirallament amb els referents del passat per anar buscant una creativitat pròpia, una cosa fonamental per arribar a ser un cantant notable. Ja en la “Recondita armonia” acaba amb un refinament ben apianat que li atorga una distinció positiva, però ell com Netrebko creuen que amb el volum vocal n’hi ha prou per triomfar, i com ella descuida aspectes imprescindibles per ser un gran i com ella és capaç de passar del millor al pitjor en pocs compassos. Tendeix a desafinar notes (com ella) quan canta a tot volum i quan ha d’esclatar en el famós “Vittoria” del segon acte, cau en el més estrepitós estereotip de la vulgaritat adotzenada d’un mal actor. No calia, perquè ell té una àmplia gamma de colors per vestir de manera idònia el rol de Cavaradossi sense haver de forçar, exagerar o vulgaritzar el cant. Una òpera no és un concurs de cant on ho has de donar tot en una ària, ell es dues les canta molt bé per guanyar el premi corresponent, però a la resta descuida massa coses per esdevenir aquell gran tenor italianitzant que tots voldríem. La veu hi és, sense cap mena de dubte, m’agradaria que la intel·ligència l’acompanyés, però intel·ligència i tenors massa sovint semblen un oxímoron.

Per a mi el gran triomfador de la nit és el baríton-baix canadenc Gerald Finley amb una caracterització del personatge (obra de Mears, és clar) absolutament fascinant i diferent, però sobretot un cantant intel·ligent i que sap utilitzar els seus recursos vocals, no tan generosos com els seus col·legues de repartiment, de manera eficaç, musical i dramàticament admirables. Hem vist molts Scarpia, però fins ara, cap com el que ens proposa el director d’aquesta producció. Tot un encert i Finley el fa grandiós. Quina diferència amb Kelsey al MET!!! Bravo

Magnífic el sagristà del veterà Alessandro Corbelli, en un rol d’aquells on s’ha de dir més que cantar, cosa en la qual ell ha fonamentat sempre la seva brillant carrera.

El baix anglès Ossian Huskinson, malgrat que alguns sons tendeixen a la fixació, m’ha semblat un notable Angelotti i una veu a considerar.

Poc rellevant m’ha semblat el rol de Spoletta a càrrec de Carlo Bosi, amb una veu de timbre poc grat i com a personatge bastant desaprofitat per Mears.

Sense gaire relleu el Sciarrone de Siphe Kwani i correctes tant el carceller del gegantí Olle Zetterström com el pastoret de Raphy Laming.

Pel que fa a la proposta escènica caldrà acceptar prèviament que Oliver Mears no tan sols traeixi el canvi d’època en una òpera on els fets s’ajusten a un període històric ben definit a la trama i en el llibret que en fa constant referència, però que no deixa de ser una cosa ja assumida de manera obligatòria, sinó també en el temps, ja que una acció dramàtica que passa en menys de 24 hores en aquest cas talment sembla que hi hagi diferències en l’època entre el primer i el segon acte sobretot.

L’acció de Tosca delimita perfectament el lloc d’acció de cadascun dels actes, fins i tot el dia exacte tenint en compte la batalla de Marengo (14 de juny de 1800) explícit en el llibret, en canvi, a la Tosca de Mears, si el que veiem és Sant’Andrea delle Valle o Sant’Ivo alla Sapienza com he llegit, sota el bombardeig a la Segona Guerra Mundial, a banda de l’efecte impactant que caiguin les bombes mentre es canta el Te Deum, el treball sembla poc imaginatiu i bastant previssible, tot i que el personatge de Scarpia ja es presenta com un cap de policia feixista allunyat del corrupte aristòcrata del Baró tradicional. En canvi, en el segon acte sí que hi ha una acció molt més treballada amb els personatges, amb una decoració molt minimalista del Palazzo Farnace, sota el que se m’acut a mi, una suposada reforma arquitectònica/decorativa de Marcello Piacentini, artífex del barri EUR de la Roma de Mussolini, amb murs de marbre despullats que difícilment podrien fer arribar la música de la cantata a aquella cambra, una taula baixa de marbre, una cadira de despatx amb rodes i dos  únics elements decoratius: un rellotge enorme en el mur més propi per a l’estació ferroviparia que marca la urgència del temps que els persagueix a tots i un oportú cendrer de peu, cabdal, ja que no hi ha coberts on trobar un ganivet imprescindible, però ai!, a Mears no se li acut altra cosa que una vegada situats en aquesta Roma mussoliniana (per altra banda, res de nou sota la capa del sol) servir la “povera cena interrotta” d’Scarpia en un recipient d’alumini com els que trobem a les botigues de menjar preparats per posar al microones amb coberts de plàstic i sense l’essencial ganivet una agulla per recollir el pentinat i el cendrer el substituiran. Més incongruent encara resulta ser la pantalla de televisió que hi ha a terra i que serveix per distreure al corrupte policia. A quina època es situa aquest segon acte? Aquests i altres elements o el vestuari dels sicaris del policia no s’escauen amb l’ambient bèl·lic de la Segona Guerra Mundial.  Ilona Karas que recrea amb el seu disseny de vestuari els anys 40 del segle passat, es despita o s’avança en el temps amb les jaquetes i pantalons dels ajudants de Spoletta. Per què aquesta manca de coherència? Hi ha coses molt encertades en la proposta, però altres que grinyolen innecessàriament. Òbviament, no hi ha cerimonial de canelobres de Tosca davant el cadàver de Scarpia sobre la taula de marbre i només la diva li llançarà les flors que portava en entrar en escena, en lloc de la tradicional creu. Aquestes coses tan ben acotades en el llibret i que en alguns casos condiciones fins i tot les acotacions de la partitura poden arribar a ser superficials, d’acord, però altres volen ser tan originals que trenquen la veracitat de la relectura.

Importa que els anys quaranta encara no s’hagués inventat el transistor radiofònic? ( es va posar a la venda l’any 1956).

Què el pastoret del tercer acte s’escolti a través del transistor de ràdio que té el carceller quan intenta sintonitzar una emissora, és un gag “divertit” en mig d’una escena terrorífica, després de presenciar una execució totalment gratuïta durant el preludi orquestral, d’una víctima abans que el pobre Cavaradossi sigui assassinat. L’acció se situa en una habitació enrajolada de blanc amb restes de sang, amb una mànega que no fa presagiar res de bo, un santcrist a la paret i un altre rellotge que marca a l’inici de l’acte que falten 25 minuts per l’hora quarta que és el que ens durarà l’acte abans del fatal desenllaç. Una finestra ens mostra la cúpula del Vaticà, cos que pot fer intuir que aquella cambra sinistra amb dues portes metàl·liques, podria trobar-se al Castel Sant’Angelo, una taula anodina i una cabdal cadira per tal que Tosca l’estampi contra la finestra, trencant el vidre i permetent llençar-se davant dels astorats perseguidors, conformen la resta. No hi ha escamot, ni afusellament i en una cambra tan petita, no té cap sentit que permetin a Tosca quedar-se a la porta per veure com el carceller dispara un tret al clatell al condemnat, com prèviament hem vist que es feia a l’altra víctima durant el preludi orquestral i com també suposem que va morir el “conte Palmieri”, si bé aquesta vegada l’esquitxada de sang a les rajoles no es produirà de manera tan escabrosa, per tal que Tosca no descobreixi l’engany abans d’hora i tingui sentit el sempre ridícul i colpidor “Ecco un artista”.

L’acció precipitada de la darrera escena que ja és de difícil digerir a la terrassa del Castel Sant’Angelo, perd credibilitat en un espai tan reduït, però el cop d’efecte teatral és evident.

Com us he dit abans, m’interessa la caracterització del personatge de Scarpia, un cap de policia vulgar, que recorda qualsevol dels policies de règims totalitaris, ja sigui feixistes com comunistes (les ulleres que porta Scarpia semblen extretes d’un personatge gris de darrere del teló d’acer dels anys seixanta o setanta (una altra incongruència), però la caracterització de la vulgaritat i misèria libidinosa, és magnífica i dona molta versemblança a aquest personatge en el qual Mears sembla haver posat tota la seva força teatral. Els treballs amb els personatges de Tosca i Cavaradossi són molt més genèrics, o potser és que els cantants no tenen la força teatral que si té Finley, mentre que el del Sagristà mereix una mica més d’atenció.

Una producció amb una escenografia de molt ben treballada Simon Lima Holdsworth i un disseny de llums de Fabiana Piccioli, espectacular, que juga amb la projecció de les ombres de manera inquietant, mereix una mica més de cura en certs aspectes, que permetrien valorar-la millor i, per tant, aquí convenen uns retocs i ja ho tindríem.

TOSCA
Giacomo Puccini/Giuseppe Giacosa

Floria Tosca: Anna Netrebko
Mario Cavaradossi: Freddie De Tommaso
Baron Scarpia: Gerald Finley
Spoletta: Carlo Bosi
Cesare Angelotti: Ossian Huskinson
Sacristan: Alessandro Corbelli
Sciarrone: Siphe Kwani
Carceller: Olle Zetterström
Jove pastor: Raphy Laming

Actors David Galea, Suleiman Suleiman, James Unsworth, Charlie Venables, Addis William

Cor i Orquestra de la ROH Covent Garden (London)
Director musical: Jakub Hrůša

Director: Oliver Mears
Escenografia: Simon Lima Holdsworth
Disseny de vestuari: Ilona Karas
Disseny de llums: Fabiana Piccioli
Moviment d’intimitat: Anna Morrissey