ELS COMIATS DE RENÉE FLEMING: DER ROSENKAVALIER A LA ROH (Coote-Bevan-Rose-Berrugi;Nelsons)

der-rosenkavalier-roh_2

A l’espera de comentar la retransmissió cinematogràfica de les representacions londinenques del seguit de comiats de Renée Fleming als escenaris amb la seva paradigmàtica Marschallin del Rosenkavalier de Richard Strauss, avui us parlo de la retransmissió radiofònica del passat 13 de gener.

Ja us vaig parlar del primer comiat a Boston, també amb Andris Nelson al podi, però mentre que en aquella ocasió va ser en versió de concert o semi-escenificada al damunt de l’hemicicle de la Boston Symphony Orchestra, ara és escenificada en la monumental producció de Robert Carsen.

La veu i sobretot algunes vocals de Fleming denoten el pas dels anys, però la soprano americana també continua oferint un retrat de la Marschallin esplèndid, senyorívol, decadent i nostàlgic. Sap com dissimular les carències o les evidències del pas inexorable del temps, conservant després d’una carrera enlluernadora tots els atributs d’una intensa Marschallin. Es retira fent honor a la carrera i al rol, a temps i amb categoria. Bravo per ella. Continua llegint

ROH 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Grigòlo-Hampson-Lindsey-Fomina-Rice-Yoncheva; Schlesinger-Pidó)

Recuperar la mítica producció de Les Contes d’Hoffmann de la ROH, deguda a John Schelinger, amb un vestuari fastuós de la gran Maria Björson i una escenografia bigarrada per a la qual els anys han passat de manera definitiva, bé mereixia un repartiment que tot i no intentar superar a Domingo, Serra, Baltsa, Cotrubas i Ghiulevev, al menys mantingués el llistó alt per preservar-la com un dels referents quan es parla d’aquesta òpera, però la Royal Opera House de Londres no ha estat gens encertada en aquesta nova retransmissió cinematogràfica de la temporada 2016/2017, proposant un cast a totes totes insuficient i vulgar, impropi de la categoria de la immensa majoria de produccions operístiques que presenta en les seves temporades. Continua llegint

IL TROVATORE A LA ROH (Haroutounian-Semenchuk-Meli-Lučić-Muraro;Bösch-Noseda)

Si feu un exercici previ i intenteu oblidar que la música que heu escoltat mil i una vegada associada a una òpera d’argument impossible ambientada en el segle XV entre Biscaia i l’Aragó, ara s’ha reciclat en una historia igualment impossible, menys comprensible encara i això sí, amb pretensions de voler ser una obra dramàticament rellevant, que en cap cas ho és i si no fos per la força musical i vocal de Verdi no existiria.

No comptem amb el millor quartet vocal del món, premissa per altra part tòpica associada a aquesta òpera i que sense el top four també funciona com és en aquest cas, amb una bona soprano spinto,  Lianna Haroutounian posseïdora de bones maneres, millor legato i veu de veritable naturalesa verdiana, una mezzosoprano, Ekaterina Semenchuk, inspirada, dramàtica, a vegades vulgar i temible,  que malgrat haver de fer el respectiu ridícul escènic s’assembla i aproxima bastant a l’ideal patró verdià del que ha de ser una mezzosoprano dramàtica. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: LUCIA DI LAMMERMOOR

Amb una mica de retard us comentaré la representació que va tenir lloc a la ROH el passat 25 d’abril i que es va retransmetre als cinemes. Una proposta interessant per molts aspectes, però que malauradament no compta amb una direcció musical a l’alçada.

Daniel Oren ja va dirigir una Sonnambula al Liceu molt poc belcantista i ara al Covent Garden ha tornat a mostrar la seva poca traça en un repertori on és imprescindible una cura del so, amb una lleugeresa i transparència que acaroni a les veus que han de ser protagonistes. Oren fa una direcció feixuga, a estones més que lenta letàrgica i sobretot estrident. No crec que Oren ajudi gens a fer triomfar una nova producció discutible, però sense cap mena de dubte necessitada d’un director musical molt més sensible i estilista, ja que el belcanto no necessita cap genialitat orquestral. Oren és incapaç d’emular a Kirill Petrenko que a Munic va saber donar-li la volta a l’obra de Donizetti sempre respectant l’estil i els cantants, però és clar, Oren no és Petrenko. Continua llegint

L’ENVEJABLE TEMPORADA 2016/2017 DE LA ROH

logo-roh

L’anunci de les noves temporades operístiques dels teatres més desitjats ens està deixant amb una paràlisi facial fruit de l’admiració que produeix veure com en paisos on la cultura té molt més suport institucional i privat, les temporades d’òpera tenen una quantitat i  una qualitat d’oferta innegable, alhora que artístic, amb un reguitzell de noms de tota mena i condició, veritablement envejable.

Després de la temporada parisenca i la novaiorquesa anunciades ja fa dies, avui he vist la londinenca i la vienesa. De la temporada de la Staatsoper no en parlaré perquè el model de temporada de repertori és complicat fins i tot d’analitzar, ja que amb una funció operística diària, l’anàlisi per força no és comparable amb els teatres de temporada.

Aquí us deixo l’enllaç de la Staatsoper, segur que us interessarà perquè cantants, directors, noves produccions i grans títols del repertori no en falten, com us podeu imaginar

http://www.wiener-staatsoper.at/Content.Node/home/aktuelles/neuigkeiten/Spielplan_16-17.de.php

Ara bé, si que m’agradaria aturar-me a la Royal Opera House Covent Garden de Londres, perquè segons el meu entendre, però sobretot segons el meu personal gust operístic, la temporada londinenca és la millor de totes, superant al prestigiós MET, ja que Londres ara per ara, mostra una varietat conceptual i artística molt més innovadora que no pas la novaiorquesa, molt més fonamentada amb els títols de sempre, les produccions més aviat galdoses dels darrers anys, a mig camí entre la novetat i la tradició, sense satisfer ni els uns ni els altres. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: LA TRAVIATA

A scene from La Traviata by Verdi @ Royal Opera House. Directed by Richard Eyre. Conductor Yves Abel (Opening 16-01-16) ©Tristram Kenton 01/16 (3 Raveley Street, LONDON NW5 2HX TEL 0207 267 5550  Mob 07973 617 355)email: tristram@tristramkenton.com

La Traviata a @ Royal Opera House.  Venera Gimadieva (Violetta) producció de Richard Eyre.
fotografia ©Tristram Kenton

Amb una mica de retard us vull parlar de La Traviata que es va oferir als cinemes fa uns dies des de la ROH londinenca i que de ben segur no mereixeria especial atenció si no fos perquè la protagonista va ser Venera Gimadieva, la soprano russa que ja va protagonitzar un apunt a IFL el 14 d’agost de 2014, arran de la seva Violeta al Festival de Glyndebourne que ja em va deixar trasbalsat.

Gimadieva és una soprano que té àngel, que transmet i que té una especial cura en mantenir-se respectuosa amb les indicacions tècniques, expressives, dramàtiques i vocals d’una partitura tan complicada com la de La Traviata i les seves tres famoses sopranos, una per a cada acte. Continua llegint

LA ROH 2015/2016 AL CINEMA: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI

Que la retransmissions al cinema ha esdevingut el gran fenomen operístic dels darrers anys ja no ho dubte ningú, i que molts teatres ho veuen com una inversió imprescindible i una font de ingressos directa i indirecta per donar-se a conèixer  i alleugerir les tensions del compte de resultats, és una evidència.

Que el Liceu fos pioner i que directors posteriors no fossin capaços en el seu moment d’aprofitar la visió de futur i situar-se en el lloc avantatjós  que sempre suposa ser el primer, és quelcom digne d’estudi, i que ara recuperem el temps perdut, si bé amb una única i escadussera retransmissió per temporada, és com a mínim esperançador.

Hi ha teatres que han optat per la modalitat del streaming de pagament (la Staatsoper de Viena) i altres en obert (Munich), alguns també s’han adherit a canals e televisió (Arte, Medici o The Opera Platform) sempre amb el mateix i lloable intent, la difusió, els ingressos suplementaris a la recerca de nou públic.

El Metropolitan de Nova York i la ROH de Londres, són les dues cases operístiques més actives al cinema, i en menor mesura la ON de Paris. En un mes de gener especialment prolífic que s’iniciava amb  la inauguració de la Scala amb la “Giovanna d’Arco”, ha seguit Londres i immediatament Paris, a l’espera de “Les pêcheurs de perles” del mes de gener al MET. A Londres va ser el prop passat 14 de desembre el tàndem operístic més popular, Cavalleria rusticana i Pagliacci, mentre que el dia 17 des de La Bastille parisenca tindrem un dels esdeveniments de la temporada amb “La Damnation de Faust” de Berlioz a París amb un repartiment molt estelar. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: LE NOZZE DI FIGARO

La Royal Opera House, Covent Garden de Londres, ha iniciat la seva temporada cinematogràfica amb la transmissió de la reposició de la magnífica producció que David McVicar va fer l’any 2006 de “Le nozze di Figaro” de Mozart, amb un bon repartiment, no excepcional, que malauradament ens deixava sense la Susanna de la prevista i engrescadora Anita Hartig per oferir-nos la de la soprano anglesa Ellie Dehn tan correcte i perfectament delineada en l’aspecte escènic com exempta de l’enginyosa seducció vocal per culpa d’una veu poc agraïda i d’un cant que mai excel·leix, ni tan sols en l’ària del jardí, en un dels millors moments que ens va deixar l’opus creatiu del genial  Mozart, especialista en deixar-nos moments excepcionals.

Ivor Bolton al capdavant de l’orquestra i el cor de la ROH, ofereix una versió vigorosa de temps agitats que posa en algun cas en dificultat als cantants, incapaços de quadrar adequadament el seu cant amb les exigències del fossar. El seu Mozart és prou eficaç i adequat per no trair res, si bé tampoc m’ha semblat veure res excepcional en la direcció, el discurs flueix còmodament sense genialitats ni ensurts. Continua llegint

RECORDANT A ALFREDO KRAUS: LA TRAVIATA (Sass-Kraus-Bruson-Delacôte-ROH1977)

ALFREDO KRAUS TRUJILLO (1927-1999)

Avui fa 16 anys que va morir Alfredo Kraus i com que sovint em dieu que us agrada que a IFL també es parli de figures del passat, he decidit recordar al gran tenor canari en una representació de l’abril de 1977 al Covent Garden londinenc, de La Traviata de Giuseppe Verdi al costat de l’excel·lent i efímera soprano hongaresa Sylvia Sass i el gran Renato Bruson.

L’Alfredo de l’Alfredo és tot un luxe que es gaudeix en cada paraula i en cada frase, per la meravellosa dicció, la claredat de l’emissió, l’expressió del text i la lliçó de tècnica, elegància i estil. Continua llegint

ROH 2015: GUILLAUME TELL

El rebombori que Damiano Michieletto ha armat entre la plaent, aristocràtica i conservadora audiència del Covent Garden amb l’escenificació d’una violació durant el el que hauria de ser el ballet del tercer acte del majestàtic  Guillaume Tell de Rossini, ha estat dels que fa història, tant que en la retransmissió cinematogràfica s’ha “dulcificat” per no ofendre més a l’encra mmentalitat victoriana d’una Anglaterra que sembla que no visqui al segle XXI o que no obri la televisió a l’hora dels telenoticies.

El que es va veure en el cinema és absolutament ridícul i innocu. No sé pas que van dir quan Bieito va estrenar a la ENO el Ballo in maschera amb aquell “orrido campo” que era molt més explícit, violent i cru que aquesta violació, que sí que es veu, però que en cap moment pot irritar a ningú més enllà d’aquells que s’irriten contra tot allò, sigui bo o dolent, que trenca els seus conservadors esquemes de vida. Continua llegint

DON GIOVANNI ROH 2015 (Maltman-Bailey-Villazón-di Pierro- Shagimuratova-Röschmann-Lezhneva;Holten-Altinoglu)

La ROH ha insistit en tornar a difondre la producció que Kasper Holten va fer pel Don Giovanni i que es va emetre el febrer de 2014 mitjançat el circuit de cinemes internacionals, i ara hi torna mitjançant un streaming live en la reposició del mes de juny de 2015  amb un repartiment diferent amb l’única i excel·lent repetició del Leporello que interpreta el baix-baríton italià Alex Esposito, .

Holten fa una interessant proposta dramàtica on els personatges prenen un relleu des de angles diversos que sense trair mai a Da Ponte i Mozart, ofereixen possibilitats i visions més punyents, però en la reposició d’enguany ha suavitzat la producció victoriana i a estones aclaparadora, suposo jo que per intentar agradar més al públic del Covent Garden que porta uns quants dies revoltat amb les produccions escèniques. La suavització més subtil que realment notòria i necessària no seria un problema si no fos que ha tallat incomprensiblement el final, és adir el quintet moral que mai m’ha agradat però que Mozart va escriure i que malgrat la “bona i discutible solució” de la producció del director danès a l’estrena del 2014, que excloïa al Don de la resta de la comunitat  que quedava fermament reclosa entre els murs d’una casa que no deixava de ser el propi món mental de Don Giovanni i del que ell ja no n’era partícip, sent aquesta la veritable condemna i el veritable infern del seductor, ha quedat escapçada.

Es poden fer moltes coses i se’n poden de-construir moltes més, però decidir ometre part de la partitura per a mi és una línia vermella que cap teatre hauria de deixar passar a cap director. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA: RISE AND FALL OF THE CITY OF MAHAGONNY

Una de les noves produccions més esperades de la temporada 2014/2015 de la ROH londinenca era l’òpera Rise and Fall of the City of Mahagonny (Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny, és a dir Apogeu i caiguda de la ciutat de Mahagonny), una obra sempre difícil de portar en escena, ja sigui en l’àmbit del teatre musical o en l’operístic, ja que l’obra de Weill i Brecht és complexa per a veus no líriques degut a la gran  orquestració requerida, i per altre part les veus habituades, educades i impostades en l’àmbit líric semblen encotillades en uns personatges i situacions més propers al cabaret berlinès o si voleu al Broadway novaiorquès.

Una de les dificultats en la interpretació rau en el permanent anar i venir del declamat o Sprechgesang i el cant líric i impostat, quelcom que no totes les veus són capaces de fer. La dificultat rau en saber adequar-se a l’estil, quelcom que és més difícil del que podria semblar. Continua llegint

IFL TOURS: LONDRES i GLYNDEBOURNE (Guillaume Tell i Poliuto)

La segona proposta de viatge operístic a l’entorn de IFL pretén satisfer a tots els que veien en la primera un “excés de wagnerisme” i ara intentant cridar l’atenció dels belcantistes us proposa un doble programa operístic de gran interès, ja sigui per el títols, Guillaume Tell, la darrere òpera de Rossini a la ROH, sota la direcció de Antonio Pappano i la premier a Anglaterra de la preciosa òpera de Gaetano Donizetti, Poliuto, en una edició crítica de William Ashbrook i Roger Parkerde, sota la direcció de Enrique Mazzola i en una producció de Mariame Clément que retorna al Festival amb un altre Donizetti després de l’èxit assolit amb el seu Don Pasquale.

No cal dir que la recuperació d’una òpera tan injustament poc representada i sota l’auspici d’un festival tan prestigiós com l’anglès, ja ha motivat que els aficionats d’arreu s’hagin mobilitzat  en ocasió d’aquesta nova producció, que combinada amb la darrera gran òpera de Rossini al Covent Graden, amb un cast quasi calcat en les parts principals al del lloat enregistrament per a la EMI a càrrec del mateix mestre Pappano, ara amb una producció de Michieletto, suposa l’oportunitat única de gaudir de ambdues propostes en un mateix cap de setmana del mes de juliol.

Esperem que sigui del vostre interès

LONDRES i FESTIVAL DE GLYNDEBOURNE DEL 10 AL 13 DE JULIOL 2015

*

Glyndebourne és, en realitat, el nom de la mansió en què es celebra el Festival. Al 1934, el terratinent John Christie i la seva dona, la cantant d’òpera Audrey Mildmay, feien realitat el somni, després de la visita als festivals de Salzburg i Bayreuth durant la seva lluna de mel, d’oferir a casa les òperes més sublims del repertori per només un grapat d’elegits. Es van estrenar llavors amb dues setmanes dedicades a Mozart, que van suposar ni més ni menys que el ressorgiment de la seva obra a la Gran Bretanya, i des de llavors, encara que a Glyndebourne es porta a escena a molts altres compositors, la lírica del nen prodigi de Salzburg segueix íntimament lligada al festival.

En ple camp anglès, a gairebé un centenar de quilòmetres de la vida cultural de Londres, l’excèntrica parella va manar construir, al costat de la seva residència estil Tudor, un teatre amb capacitat per a 300 convidats. Aquest va ser substituït fa quinze anys per un altre que va quadruplicar el nombre de seients. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA: ANDREA CHÉNIER (Kaufmann-Westbroek-Lučić;McVicar-Pappano)

Com sempre, qualsevol nova producció amb Jonas Kaufmann de protagonista, esdevé una de les cites més esperades de l’any. El tenor alemany canta poca òpera i en teatres molt escollits, i això encara afegeix més expectació a l’esdeveniment.  Si a més a més debuta en un rol tan emblemàtic com el del poeta Chénier l’expectació per veure i escoltar el tenor del moment, és màxima.

La Royal Opera House com va fer amb Adriana Lecouvreur, ha comptat amb el mateix equip de direcció, és a dir, l’imprescindible director musical de la casa, l’excel·lent Antonio Pappano, i a David McVicar en la direcció escènica. El que era un polèmic director d’escena ha esdevingut en els darrers muntatges, en una garantia de classicisme i conservadorisme luxós, que no amaga un treball teatral magnífic, d’acabats elegants i estètica enlluernadora, però potser massa decoratiu, en parlaré després. Continua llegint

IDOMENEO A LA ROH (Polenzani, Fagioli, Bevan, Byström;Minkovski)

Nadal és una època propicia per a que els angelets facin de les seves i heus aquí que avui ens porten una de les representacions més interessants de la temporada londinenca, el Idomeneo de Mozart sota la direcció de Minkovski i amb un repartiment magnífic que inclou a Franco Fagioli cantant el rol de Idamante. Només per aquest fet, per a mi el interès ja era total per tal de que l’apunt del dia fos per aquesta representació, però si en el repartiment també hi trobem a Polenzani i Byström, cantants que també m’interessen molt, el regal de l’angelet esdevé interessantíssim. Continua llegint

L’ELISIR D’AMORE A LA ROH (Grigolo-Crowe-Terfel-Molnar; Pelly-Rustioni) vídeo

Avui us porto la representació de la popular òpera de Gaetano Donizetti, L’elisir d’amore, que va tenir lloc el passat 26 de novembre a la Royal Opera House, Covent Garden, de Londres.

Ni és l’òpera que més m’agrada, ni tan sols de Donizetti, ni el repartiment em sembla especial motivant. A la ROH de Londres no crec que passi a la historia però tenir a Bryn Terfel fent de Dulcamara, passant-s’ho molt bé (si més no ho sembla), és suficientment atractiu per a molts com per deixar-vos el vídeo a disposició. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA: I DUE FOSCARI (Agresta-Meli-Domingo-Muraro; Strassberger-Pappano) Vídeo

Avui us porto una altra sessió de la temporada d’òpera als cinemes, ara és el Covent Garden  de Londres amb l’òpera de Giuseppe VerdiI due Foscari, òpera que també podrem escoltar en versió concertant en aquesta temporada del Gran Teatre del Liceu i amb el comú denominador amb  aquesta de la ROH, del Francesco Foscari de Plácido Domingo, que lluny de frenar l’activitat, ja té anunciat per aquesta temporada un nou rol més de baríton, el Don Carlo d’Ernani, també de Verdi.

Inútil és insistir amb la poca gràcia que em fa aquesta carrera baritonal del tenor espanyol, però el continuen aplaudint i el que és més important, contractant, ja que omple teatres i això per sobre de l’interès artístic i musical, és que el que més importa als directors de teatre. Continua llegint

LA PRIMERA ARIADNE AUF NAXOS DE KARITA MATTILA (ROH 2014)

Karita Mattila (Ariadne) a la ROH Covent Garden 2014 Fotografia: Tristram Kenton per a The  Guardian

Karita Mattila (Ariadne) a la ROH Covent Garden 2014 Fotografia: Tristram Kenton

Feia bastant temps que no sabia res de Karita Mattila lla, tot i seguir cantant espaia molt més les seves actuacions i segons Opera Base aquest 2014 només ha cantat Jenufa a Helsinki durant els mesos de gener i febrer, aquesta Ariadne auf Naxos a Londres, que és el seu debut en el rol, i els mesos d’octubre i novembre altre vegada Jenufa però a Hamburg. Al 2015 cantarà Ariadne a Paris (gener/febrer) i els mesos d’abril i maig Siegliende a Houston. Possiblement hagi cantat i cantarà a més llocs, però és obvi que ha espaiat molt les seves actuacions i s’ho ha pensat molt abans de fer front a la Primadonna i a Ariadne en la genial obra de Strauss. Continua llegint

EL VÍDEO DE MANON LESCAUT

Kristine Opolais (Manon Lescaut) Fotografia Bill Cooper/ROH

Kristine Opolais (Manon Lescaut) Fotografia Bill Cooper/ROH

No he trigat gaire, ja el teniu aquí en tres arxius, un per el primer i segon acte, l’altre per els dos darrers, mentre que les entrevistes de la mitja part estan separades en un tercer arxiu.

No hi ha subtítols i la qualitat és molt bona, la qual cosa vol dir que els arxius tenen unes dimensions considerables. He partit les dos actes en arxius que facin més còmode la descàrrega. La primera part té cinc enllaços i la segona tres. Les entrevistes van en un únic arxiu que no cal ajuntar. Per ajuntar els arxius de les dues parts podeu utilitzar hjsplit.

Espero que tots els que varem gaudir-la al cinema hi tornem i sobretot els que no vareu poder anar al cinema, ara la gaudiu. Teniu, crec jo, garantida en qualsevol cas una versió vocal excel·lent i una proposta escènica que vista en una segona vegada amb més deteniment i sense el factor sorpresa de la primera visió, em sembla més discutible. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA: MANON LESCAUT

Ahir va tenir lloc la retransmissió al cinemes d’una de les produccions més esperades de la temporada operística que està a apunt d’acabar, la Manon Lescaut de del Covent Garden sota les direccions de l’incommensurable Antonio Pappano al davant de la seva orquestra operística i Jonathan Kent en la responsabilitat escènica, però sobretot per la parella protagonista, la soprano Kristine Opolais i el tenor alemany Jonas Kaufmann, ambdós debutants en els seus rols.

Antonio Pappano és un d’aquells directors que crea addicció per el seu coneixement operístic (en tots els repertoris brilla) i per el rendiment que sap treure de partitures mil i una vegada escoltades i que sota la seva direcció ofereixen sempre moments de revelació i intensitats desconegudes.

El mestre ja ens ha deixat prova del seu mestratge puccinià en versions discogràfiques i videogràfiques referencials, tant amb el segell EMI (meravellós debut en una Bohème difícilment superable i un cim absolut amb una Rondine per emmarcar), com en els DVD de la ROH, sobretot Il Trittico.

La Manon Lescaut sota la direcció de Pappano és tota passió, des d’un guspirejant i quasi inofensiu  inici del primer acte, a un segon acte luxuriós, sobreeixit d’una una teatralitat abassegadora, però també hi ha una desolació meravellosament explicada al piano per ell mateix durant la mitja part i després luxosament plasmada en un interludi del tercer acte que voreja el wagnerisme desolat del preludi també del tercer acte de Tristan, o el impactant desplegament orquestral en un quart acte de demolidora solitud.

L’orquestra de la Royal Opera House sona meravellosa, càlida i farcida de riquíssimes sonoritats, però sobretot expressiva fins l’emoció sota el mestratge del director que avui per avui no té rival possible amb Puccini. Continua llegint