L’IMPULS NÒMADA DE JORDI ESTEVA, la pel·lícula.


Fa temps, quan en Jordi Esteva (Barcelona, 1951) va sortir per BTV parlant del seu llibre “El impulso nómada” (Ed. Galaxia Gutenberg 2021), el primer volum de les seves memòries, vaig quedar atrapat per la personalitat de l’escriptor i també pel personatge i les seves vivències. Dos anys després de devorar el llibre amb fruïció i recomanar-lo a tothom, vaig endinsar-me en la lectura de “Viaje a un mundo olvidado” (Ed. Galaxia Gutenberg ) que podria ser sense ser-ho en relaitat una continuació de les memòries i que també em va agradar tot i que no em va tocar tant la fibra. Sortosament, Galaxia Gutenberg ha decidit reeditar “Los árabes del mar” d’imminent aparició i segons em va confessar el mateix escriptor, el seu millor llibre.

Les xarxes, que a vegades actuen de forma beneficiosa a i en les nostres vides, van fer que arran de coneixences comunes, ens apropessin i sabés de la seva activitat i projectes, amb les presentacions dels seus darrers llibres i posteriorment amb aquesta estrena de la seva cinquena pel·lícula, “L’impuls nòmada” que es basa “lliurement” amb el primer capítol de les seves memòries i que després de presentar-se al Festival de Màlaga i al Festival de cinema de Split (Croàcia), està fent un periple de presentacions arreu. A Barcelona i després que es presentés en el Truffaut de Girona, va tenir lloc el divendres 3 d’octubre al cinema Zumzeig del carrer Béjar (Sants), una sala d’una cooperativa del barri barcelonina, amb una qualitat de so i imatge que ja voldrien molts cinemes dels pocs que queden al centre de la ciutat.

Ja es veia a venir que un sol dia i en una sala de reduïda capacitat, no seria suficient per encabir a totes les persones interessades en aquesta estrena. Esteva, malgrat que per a mi fos un desconegut fins fa poc, és una personalitat indiscutible en el panorama cultural, ja que la seva activitat abraça la fotografia, l’escriptura i el cinema, i a una sola sessió que va exhaurir les entrades, han seguit la d’ahir dia 10 i la de pròxim divendres, 17 d’octubre sempre a la sala Zumzeig, però sembla que les projeccions tindran continuïtat a una sala dels cinemes Texas.

Aquell primer dia i a conseqüència de la manifestació en contra del segrest dels integrants de “La Flotilla” per part del govern d’Israel, que va col·lapsar la ciutat, vàrem arribar al cinema una vegada començada la projecció (ahir vaig descobrir que no gaire), però prou per veure’m incapaç de parlar-vos-en. Per aquest motiu ahir vaig tornar-hi i a banda de poder intercanviar unes paraules amb en Jordi Esteva, vaig veure-la sencera.

El primer que cal dir és que es tracta d’una pel·lícula artesanal, el que no vol dir que no tingui una qualitat altíssima, però diguem que la seva filmació i producció no ha seguit els circuits de treball habituals. Això no es nota en un sentit negatiu, ja que insisteixo que la qualitat de la filmació, la fotografia, la banda sonora o la inserció de filmacions molt més antigues i provinents de fonts i documentals externs, sigui excel·lent, La qualitat artesanal en positiu s’aprecia en la curosa utilització del material i el treball minuciós en els més mínims detalls de l’edició d’una feina que va trigar tres anys a culminar i que en un metratge de 70 minuts ens explica l’estiu d’un nen de la burgesia barcelonina a la casa d’estiueig, en aquells llargs estius de la postguerra.

En el primer capítol de les memòries de Jordi Esteva ens endinsa en els fonaments del que serà després la seva apassionant i envejable vida, A la pel·lícula aquella Vila Rosa d’El Figaró es transforma en una casa molt més rural en un entorn no definit i en Jordi esdevé en Miquel. Aquesta és l’explicació del “basat en el primer capítol de les memòries”, ja que l’essència no són els noms, els personatges o els llocs i si aquell aïllament d’un entorn de postguerra molt poc interessant per a un nen que veia en les fotografies, llibres i revistes que el seu pare li portava dels seus viatges laborals o en les pel·lícules d’aventures, un món de viatges i aventures i que juntament amb la natura dels boscos misteriosos plens de bestioles, llegendes i fantasies, allunyats dels carrers de la Barcelona senyorívola i grisa, l’inspiraven. Això en el llibre i a “L’impuls nòmada” és idèntic i aquí rau la meravella d’aquest film singular, carregat d’una poètica i màgia visual i sonora, que el fa absolutament de recomanable visió.

El film està rodat en blanc i negre i l’inicia el mateix Jordi Esteva, que és el narrador durant tot el film, de les peripècies del nen Miquel (Miguel Roselló) i que ens endinsa ràpidament en el breu però intens fil argumental, amb una el·lipsi poètic-visual que s’engega amb unes imatges d’un riu i uns peixos, que donaran pas a l’arribada de la família (pare, mare, fill i filla) a la casa d’estiueig.

Cap dels personatges de la pel·lícula està interpretat per actors o actrius professionals, tots els integrants d’aquest projecte són amics, coneguts i saludats que es van deixar “enredar” i als que la càmera estima, amanyaga i treu el millor del que ni ells mateixos es podien imaginar, començant per en Miquel, un nen que va acabar el rodatge sent un adolescent, però que els ulls li parlen i la càmera ho aprofita i estima.

La quotidianitat d’un llarg estiu d’un nen solitari i amb ganes de fer volar coloms, dona peu a què les “poc interessants vivències”, obrin un ventall d’historietes on els protagonistes són, el nucli familiar, la poc interessant colònia d’estiuejants amb la projecció a l’aire lliure de pel·lícules d’aventures protagonitzades per Douglas Fairbanks i presentades per uns firaires de reminiscències fellinianes, o l’arribada anual dels gitanos i l’amistat amb un dels noiets, les històries somortes de la Guerra Civil a càrrec de les dones del poble (molt més sucoses i inspiradores pel nen, que no pas la dels nens i nenes, estiuejants com ell) i personatges enigmàtics com una vella boja que espanta i fascina alhora, així com un fugitiu, qui sap si un maquis que apareix en mig del bosc acomiadant-se amb un “viva la República!” molt clarificador, després d’haver cantat una emotiva copla una vegada sadollat per la generositat dels gitanos, tot envoltat d’un bosc omnipresent i les seves imprescindibles bestioles i misteris.

La barreja de la realitat i la ficció dins aquell caparró que volava molt alt i que la gitana prediu com a molt viatger, fa que la creativitat d’Esteva barregi amb encert i admirable  juxtaposició narrativa la les filmacions procedents d’antigues pel·lícules, documentals tan sorprenents com els de buscadors de perles filmats sota l’aigua, imatges d’El Caire dels anys quaranta, així com dels rituals de tribus africanes, que esdevindran en el futur durant els anys setanta i vuitanta del segle passat el món d’en Miquel adult, que no serà altra que el de Jordi Esteva.

La banda sonora al llarg dels setanta minuts de metratge, és un altre encert, començant per la presència de la música de la natura, amb el vent agitant les branques dels arbres i la remor del fullatge, els cants nocturns dels grills i aquells de les cigales en les hores que el sol aclapara els estius, insectes amb aire amenaçant i fins i tot una marabunta que desafia la que Byron Haskin va dirigir l’any 1954 per tal que la Parker neguiteges al Heston o la constant presència de la remor de l’aigua de rieres casolanes, del grans rius com el mitològic Nil o els brams dels grans i llunyans mars i oceans, barrejats amb Bach, Brahms, Grieg o Rimski que escoltem associats a records familiars, ja sigui gràcies a aquells aparells radiofònics que presidia el saló o mejador de tantes cases dels anys cinquanta i seixanta o com a banda sonora de paisatges exòtics o de caire religiós. També hi té presència el jazz que se sent a la ràdio del cotxe del pare mentre en Miquel fantasieja finestres enllà del luxós Seat durant el viatge cap a la casa de l’àvia, però encara hi haurà altres músiques exòtiques, reals o fictícies, per recrear aquells mons exòtics que es fan i es desfan en les fantasies d’en Miquel, cants tribals i de cerimònies rituals de mons desitjats. Un treball de recerca, investigació i ficció, molt reeixit.

L’impuls nòmada acaba momentàniament amb les primeres pluges que anuncien el final de l’estiu i el retorn a la Barcelona rutinària d’un nen de família adinerada i alumne d’un col·legi de capellans de la part alta. Tots ja sabem que aquell impuls nòmada continua ben viu en un Jordi Esteva que ha passat amb energia i creativitat envejable, la setantena.

No deixeu perdre l’oportunitat de deixar-vos endur per la bellesa d’una història senzilla que la majoria de nosaltres vàrem viure en el nostre món infantil de manera més o menys similar i que ell i el seu equip ha fet realitat després d’escriure-la de manera fascinant in ara filmant-ne un esbós de manera hipnòtica, poètica i definitivament encisadora.

Enllaços d’interès:

Un comentari

Deixa un comentari