IN FERNEM LAND

10 d’octubre: GIUSEPPE VERDI (1813-2013)


Verdi4

De la mateixa manera que el dia 22 de maig vaig estar pensant com fer un apunt “diferent” per celebrar el bicentenari wagnerià, avui també he cregut convenient fer front a l’altre gran aniversari, el de Giuseppe Verdi, de manera especial, una infernemlandada, no podria ser d’altre manera ja que qui vingui a buscar un estudi més profund de caire musicològic o biogràfic no ho trobarà, no estic prou capacitat, aquest apunt no serà la bona elecció, ara bé, espero que tots aquells que decidiu quedar-vos amb la proposta que us ofereixo, passeu una bona estona, que us agradi el material que us proposo i també espero que acabeu participant activament i fer més amena, entretinguda i sàvia, la proposta inicial.

Vagi com a advertència per a navegants, que aprofitant l’avinentesa, l’apunt d’avui és un homenatge a cantants antics i quan dic antics em refereixo a cantants que tret del cas Plácido Domingo, que sembla etern, la resta ja no canten òperes en cap teatre del món, ja sigui perquè són molt grans o senzilla i malauradament, perquè ja no estan entre nosaltres.

In Fernem Land es caracteritza massa sovint per estar al dia de l’actualitat més rabiosa, oblidant els grans cantants que ahir o en un passat remot, van deixar per a la posteritat un magisteri que en alguns casos no ha estat superat. Sent com som amants de la música, el cant i les veus excepcionals, no té massa sentit que quasi mai siguin protagonistes dels apunts, i més tenint en compte que a mi m’agraden molt i també crec que la majoria dels cantants actuals que tant sovintegen els apunts, no són capaços d’oferir millors versions que les dels seus avantpassats, al menys si parlem de Verdi.

Avui, perquè el dia “m’obliga” a fer-ho, parlarem sobretot de Giuseppe Verdi, de les seves òperes i dels cantants que l’han ajudat a preservar fins els nostres dies i en suports “moderns”, les seves obres. És obvi que d’aquells que no en tenim constància sonora, encara que ens puguin servir de referents per saber quines vocalitats s’escauen a cada rol atenent a qui ho va estrenar i quins altres rols cantaven, no podran ser presents en aquest homenatge.  Avui les gravacions de vídeo que us deixaré no seran en HD, els àudios no oferiran la nitidesa sonora que caracteritza moltes de les gravacions actuals, i tots aquells que fonamentin el seu fons fono i vídeogràfic en material d’alta qualitat tècnica ho passaran malament. La meva intenció és nodrir-vos de material d’alt valor, amb interpretacions excel·lents de cantants  irrepetibles, i és clar, tots cantant VERDI.

Aquesta ja és la primera declaració d’intencions. Malgrat honorables i aïllades excepcions, les òperes de Verdi en el seu conjunt, crec que es canten pitjor ara que fa uns anys. Ja sigui per la manca de veus apropiades, ja sigui per la pèrdua de l’estil i l’escola propis del cant verdià, en benefici d’altres repertoris i escoles que necessiten veus més lleugeres o àgils i que ara han trobat com mai, veritables i excel·lents protagonistes, ja sigui en definitiva per un desplaçament significatiu de l’eix vertebrador de l’òpera, desplaçant la veu i al cantant de la perfecta centralitat a un espai lateral privilegiat. El cas és que fa molts anys que ens lamentem de la manca  de veus wagnerianes i en canvi podem gaudir de representacions molt més reeixides de Wagner que no pas de Verdi. Per què?

PREÀMBUL:

La pregunta no té fàcil resposta i molt menys única, jo crec que és la suma de molts factors que envolten el món de l’òpera a l’actualitat i que es podrien resumir en una manera molt més teatral d’entendre-la, en detriment d’aspectes musicals i canors, essencials fins els anys 70/80 del segle passat, amb els que podríem dir que s’acaba la manera de representar-la, com si fos una espècie de combat vocal on guanya qui més capacitats demostra, qui més s’entrega al públic i que viu i fa viure més el que canta. Vull que m’entengueu, no parlo tant de l’òpera com a obra d’art, parlo de com ha canviat la manera d’entendre-la i representar-la a partir dels canvis radicals que tots coneixem i que van començar a albirar-se als anys 50 amb la confluència astral de noms com Maria Callas i Lucino Visconti, o Wieland i Wolfgang Wagner. El cantant anirà deixant de ser, de mica en mica, el centre de l’òpera, ni tan sols ho serà el director musical, que ençà de l’aparició de Toscanini havia “robat” part del protagonisme als divos. La importància del director escènic, com a alquimista final, com a grand cheff de l’òpera, ha propiciat que el cant hagi anat perdent part del seu protagonisme, per ser un vehicle, però no l’únic, per explicar el que en el seu dia van pensar un music i un llibretista.

Potser no és ara el moment per valorar si aquesta evolució és bona, vàlida o necessària, és sense cap mena de dubte un canvi de tendència, que si bé també ha tingut la seva cabdal importància en el repertori wagnerià, no ha estat tan traumàtica com en altres repertoris, ja que inicialment Wagner, com a gran revolucionari ja va concebre l’òpera com un espectacle molt més global, amb correlacions de forces molt més repartides, entre cantants, musics, direcció musical i teatral, mentre que el gran repertori anterior i també posterior de l’òpera italiana, francesa i eslava, molt més ancorada en el passat ha patit de manera més traumàtica aquest desplaçament i repartició de forces.

L’òpera, potser com l’alta cuina, necessita de matèries primeres de qualitat, abonades en bones terres, prèviament preparades amb cura, regades i vigilades en deteniment, per proveir el millor a la cuina, on amb els temps precisos de cocció acabaran per preparar unes menges que quan arribin a taula, faran les delícies dels comensals més exquisits. Sembla fàcil, però el procés no vol preses i malauradament aquestes sembla que siguin un altre dels factors que han fet que certs repertoris, on les veus necessiten un procés de maduració més lent, s’hagin ressentit tant, que el resultat final hagi acabat sent decebedor.

Veus n’hi ha, per cantar Verdi, Wagner i el que faci falta, Mestres també n’hi deuen  haver, no crec que sigui una manca d’autèntics pedagogs el que hagi propiciat la crisi, però en canvi si que manca un temps de maduració que abans era quasi obligat per acabar cantant rols principals del gran repertori, en teatres del primer nivell. No és la primera vegada que en parlem.

Un cantant jove amb una veu important i amb possibilitats d’evolució i creixement, no acostuma a passar per teatres de províncies, no fa repertori, no canta rols petits al costant dels cantants consagrats. Surten dels concursos, i aquell o aquella que apunta maneres i acaba guanyant després d’haver cantat durant les proves, quatre o 5 àries de diferents gèneres, estils i repertoris, ja és contractat per agents i teatres, per omplir un repartiment mancat d’un rol important, en un teatre important i d’una òpera important. Li posen tots els mitjans a l’abast per tal de que esdevingui amb una mica de sort, el descobriment de la dècada i en el 99% dels casos ja sabem com acaba la història. 5 anys d’una incerta glòria i després l’oblit, tan ràpid com la seva aparició. S’han cremat abans d’hora, potser han guanyat prou diners per viure una jubilació anticipada, però ens han privat d’una possible brillant i llarga carrera operística.

No hi ha la cocció necessària, potser ha crescut en terra fèrtil, ben abonada i en un entorn favorable, però els “grands cheffs” compren la peça de qualitat i ja hi ha qui s’encarrega de posar-la si cal al microones per tal de que la cocció sigui ràpida i el plat pugui enlluernar, encara que al final l’efecte de l’enganyifa no trigui a evidenciar-se.

Els exemples són des de sempre, múltiples, no cal donar noms, qui més qui menys ha dipositat esperances en cantants enlluernadors que quan haurien de donar el millor de les seves carreres, ja han hagut d’abandonar o s’arrosseguen de manera més o menys lamentable, depenent de contractes que els lligaven per vida i de l’atractiu que encara puguin tenir, malgrat el deteriorament, en un públic àvid de divos/es que segueixin d’alguna manera una tradició ja estroncada o fins i tot perduda.

Verdi

GIUSEPPE VERDI

La figura de Verdi és cabdal a la historia de l’òpera, i la seva importància el fa esdevenir al costat de Wagner, com l’altre pol necessari de la culminació d’un gènere que malgrat la continua incorporació de nous compositors i títols, té futur creatiu erm, reclòs i en un permanent atzucac, atenent al repertori que es programa, fonamentat en els mateixos títols, temporada rere temprada i en els mateixos compositors en la immensa majoria de teatres del món operístic. Les estrenes són innombrables i la seva perdurabilitat és escassa, per no dir nul·la. Poques obres del segle XX ençà de  Wozzek i Lulu s’han incorporat  amb regularitat, Britten, l’altre gran homenatjat aquest any però relegat a un nivell molt menys popular, n’és l’excepció. La resta i ja han passat molts anys, continuen sent d’obligada estrena per no quedar relegats i amb l’etiqueta de retrogrades, però no tenen cap calat i molt poca estima entre el públic,  cosa que mai va passar amb les òperes dels més grans, i no cal dir de Giuseppe Verdi, un home del seu temps i venerat en el seu temps, un home compromès i lluitador, un home que va saber connectar a través de la seva obra amb els seus ideals. Un revolucionari que va canviar l’òpera italiana, nodrint-la de personatges i situacions reals, potser mai cap altre compositor ha estat tan popular, en el sentit d’arrelament al sentiment entre música i públic.

Els personatges de Verdi acaben traspassant els convencionalismes teatrals, musicals i vocals, per ser l’ànima musical de la gent més popular. En les obres de Verdi no hi ha temes mitològics i quasi totes elles són universals, poden ubicar-se en èpoques remotes, però la gran majoria van connectar amb el públic i moltes ho continuen fent en l’actualitat, quan aparentment res ja és igual, ja que els sentiments i les emocions no tenen caducitat. L’amor patern-filial omnipresent en quasi totes les seves grans òperes, esdevé  l’eix de l’entramat argumental, mentre que els grans valors de l’amistat, la justícia, l’amor i el honor, molts heretats del romanticisme belcantista, acabaran evolucionant en un darrer període de maduresa creativa sense precedents en tota l’òpera italiana. D’Oberto a Falstaff hi ha un abisme, però el canvi és lent, gens traumàtic i no gaire perceptible. Es pot encabir tota una evolució creativa que va de l’herència rebuda del melodrama de l’ottocento fins obrir les portes, mal aprofitades pel seus successors, al teatre musical modern, amb canvis estructurals sempre subtils però decidits.

Verdi no trenca convencionalismes, no és revolucionari, no canvia res radicalment. Es manté fidel a la tradició i va introduint canvis aparentment lleugers a l’estructura teatral i musical. Les seves primeres òperes no difereixen gaire dels Donizetti tardans i fins i tot s’apropa al Rossini més arcaic (Un giorno di regno), però no triga a connectar amb la seva honestedat, senzillesa discursiva i franca inspiració, amb el públic, que des de l’esclat del Nabucco, no l’abandonarà fins a arribar-lo a venerar, encara que tant Otello com sobretot Falstaff tot i ser rebudes triomfalment, fossin una ruptura massa forta per a un públic que va entendre que no es podien posar obstacles al camí dissenyat per Wagner i els seus seguidors, tot i que els que els proposava Verdi s’allunyava massa dels esquemes que fins a Aida s’havien mantingut en una evolució discreta.

Verdi va tenir quasi sempre el fervor popular, tant com a l’artista com a l’home compromès políticament, i la suma d’ambdues tasques creatives va forjar una llegenda.

Jo us proposo un homenatge al compositor amb algunes de les òperes que m’estimo (no hi són totes), i amb potser algunes de les representacions que encara poden ostentar la herència del gran cant verdià, la majoria són dels anys 70 i algunes provenen de l’eta daurada del Teatro alla Scala, quan n’era el director musical Claudio Abbado i va signar juntament amb els darrers exponents de l’escola italiana de cant, unes versions verdianes antològiques. Reviure aquelles funcions, encara que sigui amb la precarietat visual/auditiva, emociono i denota de manera cruel, que la tant anunciada crisi no és una enganyifa, o un lament constant de totes les generacions respecte al passat immediat. Avui no hi ha cantants que aixequin aquestes passions en aquest repertori.

Així doncs començo per el mític Macbeth de l’any 75. Macbeth malgrat ser anterior a la trilogia popular ja denota tota el magisteri compositiu. Shakespeare l’inspirava molt i bé, i és una llàstima que no es decidís per musicar el Rei Lear, un argument que el perseguia, però que no va acabar de quallar.

Verdi davant de la Scala

MACBETH
Melodramma en 4 actes llibret de Francesco Maria Piave

Macbeth:Piero Cappuccilli
Lady Macbeth:Shirley Verret
Banquo:Nicolai Ghiaurov
Macduff:Veriano Lucheti
Malcolm: Antonio Savastano
Dama di Lady Macbeth: Stefania Malagú
Medico: Giovanni Foiani
Domestico: Carlo Meliciani
Sicario: Giuseppe Morresi

Coro ed Orchestra del Teatro alla Scala
Direcció musical: Claudio Abbado
Direcció escènica: Giorgio Strehler

Milano 1975

ENLLAÇ VÍDEO (qualitat acceptable imatge fosca)

http://rapidshare.com/share/C07558DF67843A9ADC6731E6ECBB5675

Ara us proposo un viatge als anys cinquanta amb una representació gravada en un únic dia als estudis de la RAI, una pràctica que va fer furor en aquells anys i que ha deixat malgrat les arcaiques posades en escena, veritables joies i testimonis dels mítics cantants dels anys 50’s. Aquí teniu un quintet de luxe per a un vibrant Trovatore. Qualsevol comparació amb els actuals és depriment.

IL TROVATORE
Dramma en quatre parts
llibret de Salvatore Cammarano

Il Conte di Luna: Ettore Bastianini
Leonora: Leila Gencer
Azucena: Fedora Barbieri
Manrico: Mario Del Monaco
Ferrando: Plinio Clabasi
Ines: Laura Londi
Ruiz: Athos Cesarini
Un vecchio zingaro: Sergio Liliani
Un Messo: Walter Artioli

Orquestra i cor de la RAI, Milà
Director musical: Fernando Previtali
Direcció d’escena: Claudio Fino
RAI 8 d’abril de 1957

ENLLAÇ VÍDEO (qualitat visual bona en blanc i negre, so acceptable)

http://rapidshare.com/share/F71A7BECD3B67984C13C6CEF4525C355

Verdi5

La Traviata que us proposo és e l’any 1973 i es va gravar a Tokyo, on les temporades d’òpera podien compatir amb qualsevol de les europees. En aquesta ocasió Violeta és  Renata Scotto a punt de fer el pas a repertoris més dramàtics. La seva Violeta és una referencia i l’acompanyen un joveníssim Josep Carreras i el sempre magnífic Sesto Bruscantini. Llàstima de no disposar d’una representació amb la Callas…

LA TRAVIATA
Melodrama en 3 actes llibret de Francesco Maria Piave

Violetta Valery: Renata Scotto
Alfredo Germont: José Carreras
Giorgio Germont: Sesto Bruscantini
Flora Bervoix: Anna di Stasio
Il Marquese d’Obigny: Franco Lombardi
Il Barone Douphol: Guido Mazzini
Gastone: Fernando Jacopucci
Annina: Anna Pedroni
Il Dottore Grenvill: Carlo Meliciani

Orquestra Sinfònica i Cor de l’òpera italiana NHK
Director: Nino Verchi
Tòquio 19 de març de 1973

ENLLAÇ vídeo (qualitat acceptable, en color i subtítols en japonès)

http://rapidshare.com/share/E087ED049D2925C3AFDEBF5FFDB9750B

No volia que en aquest homenatge a Verdi manqués a la cita Luciano Pavarotti en un dels rols més reeixits, el Riccardo de un Ballo in maschera, encara que de la magnífica versió que us proposo sota la direcció d’un inspirat Claudio Abbado, em neguiteja la protagonista. De totes les partenaires que va tenir en aquesta producció, la televisió va anar a ensopegar amb Mara Zampieri. La resta del cast és superb.

UN BALLO IN MASCHERA
Melodramma en 3 actes, llibret de Antonio Somma

Riccardo: Luciano Pavarotti
Renato: Piero Cappuccilli
Amelia: Mara Zampieri
Ulrica: Elena Obraztsova
Oscar: Daniela Mazzucato
Silvano: Luigi de Corato
Samuel: Luigi Roni
Tom: Giovanni Foiani
Un giudice: Gianfranco Manganotti
Un servo d’Amelia: Regolo Romani

Coro e Orchestra del Teatro alla Scala
Direcció musical: Claudio Abbado
Direcció escènica: Franco Zeffirelli
Milà 1977

ENLLAÇ vídeo (bona visió i àudio)

http://rapidshare.com/share/6C540AEC732421A4DC5993065DB36087

No deixem la Scala per assistir a una de les representacions verdianes que més m’exciten, en una òpera que no estimo gaire, però el magisteri d’aquests cantants bren el miracle, i fan que quasi m’empassi La Forza sense protestar.

Verdi6

LA FORZA DEL DESTINO
Òpera en 4 actes llibret de Francesco Maria Piave

Il Marchese di Calatrava: Giovanni Foiani
Donna Leonora: Montserrat Caballé
Don Carlo di Vargas: Piero Cappuccilli
Don Alvaro: Josep Carreras
Preziosilla: Maria Luisa Nave
Padre Guardiano: Nicolai Ghiaurov
Fra Melitone:Sesto Briscantini
Curra: Mila Zanlari
Un alcalde: Giuseppe Morresi
Maestro Trabuco: Piero di Palma
Un Chirurgo: Carlo Meliciani

Coro e Orchestra del Teatro alla Scala
Direcció musical: Giuseppe Patané
Direcció escènica: Lamberto Puggelli

Milà 14 de juny 1978

ENLLAÇ vídeo (millorable visió i àudio, interpretació vibrant)

http://rapidshare.com/share/BDD9358BC63A2446D21C5BB3C0C9EE75

L’any 1977 es va celebrar el bicentenari del Teatro alla Scala i per la inauguració es va triar el Don Carlo, en la versió en cinc actes, malauradament en italià. Es van reunir dos casts fenomenals, però el primer (Freni, Carreras, Capuccilli, Obraztsova, Ghiaurov) i degut els drets adquirits per von Karajan amb la majoria dels cantants que l’havien de interpretar a Salzburg, van impedir que es retransmetés. Per tant d’aquell gloriòs Don Carlo es va retransmetre el segon repartiment amb Domingo Price (Margareth), Bruson i Nesterenko que en el primer cast feia el Inquisidor i repetint Obraztsova com a explosiva Eboli.  El resultat és un reclinatori gegant.

DON CARLO
òpera en 5 actes
Llibret de Joseph Méry e Camille Du Locle
versió italiana de Angelo Zanardini

Don Carlo: Plácido Domingo
Elisabetta di Valois: Margareth Price
Filippo II: Jevgeny Nesterenko
La Principessa d’Eboli: Jelena Obraztsova
Rodrigo, Marchese di Posa: Renato Bruson
Il Grande Inquisitore: Luigi Roni
Un frate: Giovann Foiani
Tebaldo: Maria Fausta Gallamini
Il Conte di Lerma Gianfranco Manganotti
Una voce dal cielo: Francesca Caldera

Coro e Orchestra del Teatro alla Scala
Direcció musical: Claudio Abbado
Direcció escènica: Luca Ronconi
Milà 7 de gener de 1978

ENLLAÇ vídeo (qualitat baixa, interès molt alt)

http://rapidshare.com/share/247B3C4B7ED707117FECD923BAEDA4EC

Una altre fita a la història de la Scala és el Simon Boccanegra amb Abbado i Strehler signant un espectacle sensacional. El vídeo és de l’any 1979 malgrat que la producció va inaugurar la temporada 1971/1972. El repartiment és de somni

Verdi7

SIMON BOCCANEGRA
Mlodramma en 1 pròleg i 3 actes
Llibret de Francesco Maria Piave revisat per Arrigo Boito

Simon Boccanegra: Piero Cappuccilli
Jacobo Fiesco: Nicolai Ghiaurov
Paolo Albiani: Felice Schiavi
Pietro: Giovanni Foiani
Maria Boccanegra/Amelia Grimaldi: Mirella Freni
Gabriele Adorno: Veriano Luchetti
Un capitano:Gianfranco Manganotti
Un’ancella di Amelia: Milena Pauli

Coro e Orchestra del Teatro alla Scala
Direcció musical: Claudio Abbado
Direcció escènica: Giorgio Strehler
Milà 1979

Enllaç vídeo (qualitat regular, interès màxim)

http://rapidshare.com/share/8C5AF5A39122771395294A88CBB95172

Per l’Otello no me’n he pogut estar de portar a Mario Del Monaco en una gravació de la RAI de l’any 1958, acompanyat per Renato Capechi, un baríton que sovintejava més un repertori més lleuger i malauradament sense Renata Tebaldi, la Desdemona oficial que es troba a faltar, malgrat que Rosanna Carteri era una soprano magnífica.

OTELLO
Drama líric en 4 actes llibret d’Arrigo Boito

Otello: Mario Del Monaco
Jago: Renato Capecchi
Cassio: Gino Mattera
Roderigo: Athos Cesarini
Lodovico: Plinio Clabassi
Montano: Nestore Catalani
Un araldo: Bruno Cioni
Desdemona: Rosanna Carteri
Emilia: Luisella Ciaffi

Orchesta e Coro di Milano della RAI
Dircetor musical: Tullio Serafin
Director d’escena: Franco Enriquez
1958

ENLLAÇ vídeo (pel·lícula en blanc i negre qualitat bona)

http://rapidshare.com/share/1F3C202AE0BF3681373905694C9798EE

I acabem amb la darrera òpera i en el vídeo més “modern” de tots els proposats, provinent de la inauguració de la temporada 1981 de la Scala, amb Lorin Maezel i Giorgio Strehler, en una altra màgica producció que ha passat a la història operística, dirigint a un jove Joan Pons, que debutava en el rol. És una festa que conclou aquest repàs per veus verdianes del passat.

FALSTAFF
Commedia liria en 3 actes llibret d’Arrigo Boito

Sir John Falstaff: Joan Pons
Ford: Bernd Weikl
Fenton: Peter kellen
Dr.Cajus: Piero di Palma
Bardolfo: Sergio Tedesco
Pistola: Luigi Roni
Mrs. Alice Ford: Mirella Freni
Nanetta: Patricia Wise
Quickly: Jocelyne Taillon
Mrs. Pegg: Kathleen Kuhlmann

Coro e Orchestra del Teatro alla Scala
Direcció musical: Lorin Maazel
Direcció escènica: Giorgio Strehler
Milà 1981

ENLLAÇ Vídeo (sense gaire definició, espectacle bellíssim)

http://rapidshare.com/share/E6544DE9FF981312288794CB97E8A6EE

Falten òperes que m’agraden molt com I Vespri Sicilianni, Nabucco i AIda, que per a mi no haurien de mancar, però per manca de temps i espai al servidor, no han pogut estar presents a la tria “històrica”. Tan aviat pugui seran protagonistes d’un apunt a IFL.

97i/15/vict/0213/29

No puc acabar l’apunt sense deixar-vos quatre cantants que m’agraden molt cantant Verdi i que no estan a cap dels vídeos proposats:

SOPRANO

Maria Callas cantant l’escena final del primer acte de La Traviata a l’any 1953

MEZZOSOPRANO

Giulietta Simionato amb Jon Vickers, cantant el duo del 4at acte a l’any 1964

TENOR

Carlo Bergonzi cantant Quando la sere al placido de Luisa Miller.

BARÍTON

Leonard Warren cantant “Cortigianni” de Rigoletto a l’any 1949

BAIX

Boris Christoff cantant l’ària de Procida de I Vespri Sicilianni a l’any 1951 dirigit per Erich Kleibert

Ara ja estic una mica més tranquil

67 comments

  1. alex

    Gran Recordatorio , Joaquim y hasta homenaje sinfónico y vocal hacia uno de los grandes padres/madres de la Opera Moderna!! ( por cierto,muy superior al triste homenaje – por pobre y desajustado – que le está rindiendo el Liceu estos días )

    Como bien citas, si quieres disfrutar de las voces verdianas hay que retroceder montones de años hacia atrás y de la selección de voces/fragmentos escogidos por ti, con algunas concuerdo y con otras no, pero esto ya es gusto casi subjetivo de cada uno.
    ( no sé si como dijeron los della grisi alguna vez, las voces y el canto verdiano desaparecieron a finales de los 70s)

    M'agrada

    • alex

      Aunque aquí no toque, pero mira que coincidencia este 10 oct.!! Hoy se cumplen 50 años del fallecimiento de una excepcional artista – no del mundo de la ópera – , pero admiradísima para mi que fue la chansonnière Edith Piaf ( fallecida un 10 de octubre de 1.963).
      Sus….milorrrrd…., vie en rrrrrrose…, etc….con estas erres arrastradas, son verdaderas obras de arte en la voz de esa desgraciada mujer

      M'agrada

      • La Piaf está al lado de mis totems operísticos, con la Garland, Sinatra y Brel, por ejemplo, NO hago distinciones. Gracias por recordarlo. Si hiciera dos entradas diarias… pero no doy abasto a tantos eventos 😦

        M'agrada

    • Si lo han dicho, esta vez concuerdo con ellos, con los 70 se fué la última generación verdiana de relieve. Ahora es muy difícil hacer dos respartos de un Don Carlo o una Aida, con cantantes de relieve y que estén a la misma altura que Caballé, Domingo, Verrett, Bumbry, Milnes, Carreras, Ghiaurov, Giaiotti, Freni, Price, Obraztsoca, Cossotto, Cappuccilli, Bruson, Pavarotti, Arroyo, Bergonzi, Raimondi… todos ellos y algunos más, en auge en los 70.

      M'agrada

  2. bocachete

    Felicitats, Verdi! Avui farà vent, que bufarà 200 espelmes als núvols amb l’ajut i l’alè de molts d’aquests cantants desapareguts.

    Molt aclaridor el preàmbul i l’apunt. Felicitats a l’autor i a tots nosaltres, lectors per poder gaudir-ne, tant del text com de la música.

    M'agrada

  3. SANTI

    Avui cal felicitar a Verdi, als verdians i a tu Joaquim.
    Pensava com t’ho faries per homenatjar-lo i has anat a buscar els darrers testimonis del gran cant verdià. Has fet bé i m’has proporcionat un Don Carlo que feia molt temps que li anava al darrere. Moltes gràcies.

    M'agrada

  4. Concep

    I tant que es cantava millor Verdi abans que ara. Abans, fa trenta, quaranta i cinquanta anys es cantava diferent, amb més intensitat, ara tot és molt light, les representacions no tenen foc, si és correcta és un èxit.
    He intentat començar a baixar les òperes que ens has deixat i com que els arxius són tan grans trigaré una eternitat, no m’importa tindré paciència, els noms dels artistes bé s’ho val.
    Per molts anys a tots els verdians, avui és el seu dia.

    M'agrada

  5. Kiko

    Moltes gràcies Joaquim i felicitats als verdians.
    Respecte al primer punt: potser que hui en dia hi haja menys gent interessada en ser cantant d’ òpera?

    M'agrada

  6. pfp

    aunque reconozco no ser una verdiana de pro, reconozco que fue Verdi mi puerta de entrada a la opera, y que obligada a elegir una opera entre todas, puede que me quedara con el gran Rigoleto… que viva Verdi!!!

    gracias Joaquim, como siempre, gracias y un abrazo

    M'agrada

    • Aunque no lo seas (mucho) que aparezcas por IFL el día de su cumple, te honora.
      Si me hubieran dicho que dijera cual era tu ópera verdiana, jamás hubiera dicho Rigoletto. !Qué cosas tienes!
      Besos Pilar

      M'agrada

  7. Maribel i Victor

    Avui fa 200 anys que al Món se li va fer un gran regal amb el naixement de Verdi i tu ho celebres fent-nos compartir el seu art. Gràcies Joaquim

    M'agrada

  8. Isolda

    Francament Joaquim no sé que dir. Estic impressionada per la teva capacitat de treball. Crec que tens un pacte amb el diable, fent que els dies tinguin 48 h. i no de 24 h. no té altre explicació.
    Moltes gràcie per tans esplèndids regals.

    M'agrada

  9. joaquim

    Moltes gràcies, Joaquim, per aquest homenatge al genial Verdi.
    Emocionant per tots conceptes i, a més, poguer escoltar aquestes
    veus que, exceptuant poques excepcions, malhauradament, avui
    ens manquen.
    Personalment, sento anyorança.

    M'agrada

    • Ens manquen algunes veus, però sobretot el que manca és la manera de cantar, intensa, càlida. Són cantants el que ens manca.
      Les representacions d’òpera ja no tenen aquella passió de fa uns anys i que la majoria d’aquestes gravacions que us he deixat, mostren i que em fan tanta enveja o potser seria millor dir l’enyorança que tu esmentes.

      M'agrada

  10. Josep Olivé

    Sensacional (i molt d’agrair) homenatge el d’avui en aquesta casa a Verdi. Es pot dir que la dita “a tal senyor tal honor” té plena vigencia avui gràcies a IFL. La tria és espectacular des del punt de vista de la qualitat musical, però és que a més la relació d’òperes coincideix plenament amb les meves preferències verdianes. Gràcies!

    M'agrada

    • De res. Si hagués trobat unes vespres “antigues”, t’asseguro que no hi haguessin mancat i pel que fa al Nabucco, que és el veritable orígen del cant verdià, se’m va fer tard, però mira quin repartiment.
      Bumbry, Milnes, Raimondi, Cossutta i Cortes, dirigint Santi a l’òpera de Paris, l’any 1979. Bona, eh?

      M'agrada

  11. Sobre la crisi vocal verdiana, un exemple. Si has de fer un Wagner, no tindràs massa problemes per trobar un bon Hunding, Hagen o Gurnemanz.
    Ara imagina’t que has de representar un Simon Boccanegra. D’on treus un Fiesco de nivell?

    M'agrada

    • Aprofito per reivindicar Simon Boccanegra, i dir que el preludi i el primer acte (revisat) són una de les tres o quatre millors coses que va compondre Verdi. Llàstima que a l’òpera li sobri el tenor.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Absolutament d’acord. Per a mi estem davant del Verdi de més qualitat. El salt en el temps entre la primera versió i la segona, en que l’agafa amb més recorregut i la mà de Boito, tot plegat dona un resultat d’una qualitat extraordinaria. Lo que més o menys diu el Joaquim, si haguessin fet un parell més d’bres a més de les tres que van fer…

        M'agrada

    • No tan sols un Hunding, pots fer un fantàstic Parsifal, Die Walküre o Lohengrin, i en el cas del Simon, ni veig Fiesco, ni Simon. Fiesco ens haurem d’esperar que Domingo es passi als baixos 🙂 i pel que fa a Simon, un cop passat a baix, ja no en tindrem 🙂
      Seriosament, el cant verdià s’ha perdut, hi ha una dècada sense referents i les veus verdianes actuals, que n’hi ha, no acostumen a anar acompanyades de la suficient intel·ligència.
      Caldrà esperar si una fornada jove acaba per retornar al cant verdià la dignitat, noblesa i musicalitat imprescindibles per conjuntar amb les veus consistents necessàries. Jo no e rendeixo.

      M'agrada

  12. demo

    Jo no puc baixar-me els vidios però si he escoltat els audios.Formidable .Moltes gràcies i felicitats.Encara que crec som nosaltres els que ens haurie´m de felicitar ja que podem gaudir de tot el teu inmens i formidable trevall.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: