IN FERNEM LAND

PREPARANT WERTHER


Jules Massenet va néixer a Montaud (Loire), prop de Sant-Etiève, el 12 de maig de 1842 i va morir a París, el 13 d’agost de 1912. Va rebre les seves primeres ensenyances musicals de la seva mare, Adélaïde Royer de Marancour  i quan tenia onze anys va entrar al conservatori de Paris, on la família s’havia traslladat l’any 1848. Entre totes les disciplines apreses a la famosa institució parisenca va rebre les lliçons de composició d’Ambroise Thomas. L’any 1859 va rebre el primer premi de piano i quatre anys més tard el primer premi de contrapunt, any que també va guanyar el Grand Prix de Rome per la cantata David Rizzio que li va donar dret a una residència a Villa Medicis  a la capital italiana, on va rebre classes de Franz Liszt i on va conèixer entre els alumnes a la que seria la seva esposa tres anys més tard, Louise-Constance (Ninon) de Gressy.

De tornada a la capital francesa estrena la seva primera òpera La Grand-Tante (1867), a la que succeirien fins a Amadis, estrenada l’any 1922, 42 òperes de les que malauradament es representen en prou feines quatre títols de manera assídua: òbviament Manon (1884) i Werther (1892), i en menor mesura Thaïs (1894) i Don Quichotte (1910), tot i que altres títols com  Le Roi de Lahore (1877), Hérodiade (1891), Le Cid (1885), Esclarmonde (1889) o Cendrillon (1889) es programen de manera massa escadussera.

Molts, i també jo, diem que Werther és l’obra mestra de Jules Massenet, la més personal i la menys convencional en la forma i en el tractament dels personatges, amb un llenguatge musical més “impressionista”, cercant unes atmosferes més denses i tortuoses, més ombrívoles en una línia de cant sense cap artifici, més propera al discurs musical del drama que no a la forma tradicional dels números tancats, això sí, sense renunciar a l’extrema elegància d’una inspiració melòdica envejable.

S’ha parlat tant de la traïció que l’òpera representa envers la font literària de Goethe, sobretot pel que fa referència a Charlotte (Lotte en el relat original), que no vull insistir-hi, sobretot perquè Massenet i els seus llibretistes, Edouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann, ho varen voler així i per tant estem davant de l’enèsim llibret que adapta una obra literària transformant-la en una altra obra, si bé és cert que com succeeix amb el Faust de Gounod, els alemany van posar el crit al cel en la manipulació d’una obra cabdal de la seva literatura i en certa manera a França tenien un complexa d’inferioritat/culpabilitat per haver “adulterat” dues obres tan significatives de la literatura, en el cas que ens ocupa representant del “Sturm und Drang” (tempesta i empenta) que va obrir les portes al romanticisme que després ocuparia tot el món artístic durant el segle XIX,

La Charlotte operística estima des del primer acte a Werther i fins i tot en el darrer acte es precipita a ell, mentre que en l’obra original ell mort en la més gèlida solitud. El turment del jove Werther, de caràcter passional i impulsiu és sentir-se aïllat davant d’una societat petit burgesa incapaç d’acceptar una passió desbordada, el trencament d’uns convencionalismes i també de la moralitat i el sentit del deure. Charlotte sent una amical fascinació per una personalitat que trenca l’avorrida quotidianitat d’una ciutat de províncies i que li desperta un món sensorial i sentimental al que ella no pot accedir davant la llosa que suposa una promesa al peu del llit de la mare moribunda de casar-se amb Albert i per tant acceptant de per vida la submissió i comoditat d’una felicitat postissa sotmesa a un  “masclisme ordenat”.

Per tant caldrà, quan parlem del Werther de Massenet, no intentar buscar la plasmació fidedigne del relat de Goethe, que si que serveix de inspiració i de fonament dramàtic que té com eix central al personatge  del jove i solitari poeta, en una quasi diríem que excepció en la carrera del compositor francès de donar protagonisme a un personatge masculí, ell que era un excepcional observador de la psicologia i sensibilitat femenina dels seus personatges, com Puccini a l’òpera italiana i amb qui sempre es fan paral·lelismes, no només per haver compartit de forma ben diversa i ambdós reeixida, la història de l’Abat Prévost.

La malaltissa obsessió de Werther va captivar a la joventut de l’època de la publicació del relat de Goethe, que es treia la vida davant el més petit daltabaix sentimental. Ara en diríem un fenomen viral i sort que el jove Werther només tenia l’instint suïcida perquè si hagués imposat els tan incomprensibles criteris actuals de possessió masclista, de ben segur la dissortada Charlotte hagués mort primer en mans de l’amant no correspost, abans que aquest una vegada tranquil de saber que sense ell ella no tenia dret a ser feliç, s’hagués tret la vida.

Albert és un jove perdedor incapaç d’admetre les evidències, insensible i fins i tot cruel, còmplice de la mort de Werther en facilitar-li les pistoles (sense elles Werther igualment s’hagués acabat matant), però l’actitud d’Albert denota el pitjor de la condició humana revestida del deure i la recta moralitat. És un personatge odiós.

Sophie mai farà res de bo, en una ciutat petita i amb tant pocs al·licients acabarà, amb una mica de (di)sort casada amb una mena d’Albert, que necessitarà una dona que li doni fills i a qui acompanyarà a missa de dotze tots els diumenges.

La resta són titelles que en un món sense al·licients, personatges grisos sense cap alè vital, permanentment avorrits. Qualsevol, davant d’un panorama com aquest quedaria rendit davant l’aparició d’una personalitat com el de Werther, que situa el centre neuràlgic de la vida en un pla superior.

La plasmació del misteri i de la fascinació per la natura, així com del amor no correspost, està magníficament pintat per un tractament orquestral unitari que dóna continuïtat dramàtica a les escenes alhora que les envolta de l’atmosfera romàntica, passional, tràgica i fins i tot costumista d’aquesta òpera cambrística que només es permet dues intervencions corals (cor infantil), quasi idèntiques en l’assaig de la nadala que en el quart acte contrastarà de manera brutal amb la tragèdia i gèlida solitud de Charlotte amb la càlida i joiosa festa casolana de Nadal. D’altra banda l’ampli, dens i diria que exuberant tractament orquestral de caire wagnerià configura un marc esplèndid i diferencial que disposa de tres moments orquestrals molt remarcables: el preludi del primer acte, el bucòlic i enlluernador clar de lluna del primer acte i el més tràgic, l’interludi que separa el tercer del quart acte.

El preludi inicial desenvolupa dos temes principals, per altra banda els motius troncals de l’obra, la passió i la natura, que a manera de leitmotiv aniran apareixen en els quatre actes. Són fàcilment reconeixibles i descriptius, el primer molt més sincopat, com si es tractés de batecs de cor  accelerat, mentre que el segon és idíl·lic, de caire camperol, bucòlic i fins i tot amable.

El clar de lluna és un nocturn inspiradíssim que dóna peu al primer duo dels quatre que tenen Werther i Charlotte, després del passeig que fan fora d’escena en un moment teatralment si més no curiós, que deixa l’escenari buit mentre es fa la nit a l’escenari, moment que hauria de ser inspirador per a tots els directors d’escena (no sempre és així). La inspiració melòdica de Massenet ens regala un tema extraordinari.

El geni orquestrador de Massenet fa un gir radical en el preludi del quart acte, que s’inicia amb tonalitats amenaçadores de caire wagnerià (després d’escoltar el tret mortal s’escolten uns acords que recorden el comiat de Wotan a Die Walküre) per passar de  manera sobtada a un tema inquietant amb un acompanyament orquestral obstinat que ens condueix sense remissió a la solitud tràgica i amb efectes climàtics i tràgics que detallen amb precisió, el romanticisme malaltís d’aquest emblemàtic relat amb una aproximació a l’imminent impressionisme de Debussy.

Els trets exemples orquestrals pertanyen a la representació que va tenir lloc a l’òpera de Paris el gener de 2016 sota la direcció de Giacomo Sagripanti.

Vocalment l’obra es reparteix entre el rol de Werther, per a un tenor líric i el rol de Charlotte per a una mezzosoprano tot i que alguna soprano lírica spinto o només lírica l’han interpretat o gravat, en algun cas de manera notable. Tot i que com ja he dit Massenet era un especialista en musicar la sensibilitat i la psicologia femenina, a Werther va haver de de sacrificar els seus habituals esquemes i dotar al tenor de tota aquesta complexa psicologia d’un poeta solitari, torturat, passional

Albert, el marit de Charlotte és un rol per a baríton, ingrat perquè no té cap moment d’especial lluïment vocal, mentre que la germana de Charlotte, Sophie, ha de ser una soprano líric lleugera, amb una vocalitat brillant de caire irritant per la superficialitat de la seva inconsciència davant el drama que no sap veure, representa un contrast brutal que en les dues intervencions que té en solitari, en a mi em provoca més irritació que no pas distensió.

Encara hi ha tres rols més aviat destinats a farcir quasi innecessàriament el drama, Le Bailli, el pare de Charlotte destinat a un baix, i els seus dos amics, dos rústecs burgesos massa amants de l’alcohol, Schmidt, per a tenor i Johann, per a baríton.

Encara hi ha una parella de joves enamorats que tenen una breu intervenció destinats a una mezzosoprano (Kätchen) i un tenor (Bruhlmann).

Fritz, Max, Hans, Karl, Gretel i Carla són fills de Le bailli, amb la qual cosa si hi afegim a Sophie i Charlotte, aquest home va fer una mena de família Trapp abans de conèixer a Maria. Cal recordar que si es respectessin les acotacions del llibret Charlotte té 20 anys i Sophie 15, amb la qual cosa la resta de germans és normal que siguin o adolescents o infants, però quan Charlotte ho canta una senyora més aviat adulta a prop de fer excursions amb l’Inserso, els nens que ens martiritzen amb el Noël, Nöel, Nöel, semblen els seus fills o encara pitjor, els seus néts.

SINOPSI ARGUMENTAL

Lloc: Wetzlar, als afores de Frankfurt.
Temps: del juliol al desembre de 1780.

Primer acte

L’agutzil vidu, ensenyant als seus fills una nadala, sorprèn dos veïns, Schmidt i Johann, perquè encara és juliol. Charlotte es vesteix per a un ball. Atès que el seu pretendent, Albert, és fora, serà acompanyada per Werther, a qui tots consideren un melancòlic. Werther arriba i es queda observant com Charlotte prepara el sopar dels seus germans, feina que fa des que sa mare, fa poc, va morir. Werther saluda Charlotte amb un petó; després se’n van al ball. Albert torna inesperadament després d’estar sis mesos de viatge. Es mostra insegur sobre les intencions de Charlotte i disgustat per no trobar-la, però Sophie li dóna esperances i el consola. Finalment se’n va amb la promesa de tornar l’endemà al matí. Werther i Charlotte tornen molt tard, i ell ja es mostra enamorat d’ella. La seva declaració d’amor és interrompuda per l’anunci del retorn d’Albert. Charlotte evoca que va prometre a la seva mare moribunda que es casaria amb Albert. Werther manifesta la seva desesperació.

Segon acte

Han passat tres mesos i Charlotte i Albert s’han casat. Es dirigeixen feliços a l’església, perseguits pel melancòlic Werther. Sophie intenta animar-lo invitant-lo a un ball. Quan Charlotte surt de l’església, ell li parla del seu primer encontre. Charlotte li suplica que no intenti veure-la fins al dia de Nadal, així els dos podran reflexionar sobre la seva situació. Werther pensa a suïcidar-se, però surt immediatament quan Sophie el saluda. Charlotte consola la plorosa Sophie, que no pot comprendre un capteniment tan cruel. Ara Albert s’adona que Werther estima Charlotte.

Tercer acte

Charlotte es troba sola a casa la nit de Nadal. Passa el temps rellegint les cartes de Werther, pensant en ell i imaginant la manera en què podrà demanar-li que s’allunyi d’ella per sempre. De sobte apareix Werther i mentre ell li llegeix els seus poemes, Charlotte s’adona que n’està enamorada. S’abracen durant un moment, però ràpidament ella l’acomiada. Werther se’n va amb pensaments de suïcidi. Albert retorna a casa i troba la seva esposa trastornada. Werther ha enviat un missatge a Albert manllevant-li les seves pistoles, amb l’excusa de necessitar-les per a un llarg viatge. Albert envia un criat amb les pistoles. Charlotte té una terrible premonició i s’afanya a trobar a Werther.

Quart acte

A l’apartament de Werther, Charlotte ha arribat massa tard. Werther agonitza. Ella li declara el seu amor, li demana perdó mentre a  fora els infants canten la nadala que assajaven al primer acte.

Les veus:

Malgrat que hi ha una “exòtica” versió del Werther per a baríton deguda a la fascinació que el baríton Mattia Batistini va mostrar per aquesta òpera, la versió original per a tenor és la que sempre ha prevalgut. La partitura,, com ja he dit, és per a un líric pur, si bé l’han cantat i el canten des de tenors lírics-lleugers (Tito Schippa, Ferruccio Tagliavini o Juan Diego Flórez) fins a spinto (Lauri Volpi,  Georges Thill, Franco Corelli, Plácido Domingo o Jonas Kaufmann).

Escoltem la primera i bellíssima intervenció de Werther, en una declaració d’intencions sense embuts “Ô Nature, pleine de grâce per la veu bellíssima, plena, dúctil i baronívola de Georges Thill.

En el segon acte Werther canta dues àries: Un autre est son époux! i Lorsque l’enfant revient d’un voyage.

Escoltem la primera per Jonas Kaufmann

I la segona per Alfredo Kraus

Mentre que de l’emblemàtica  “Pourquoi me réveiller?” us vull fer escoltar una versió que no va aparèixer en la tria i que em sembla esplèndida, la de Josep Carreras.

Charlotte en solitari té dos grans moments en el tercer acte, primer  “Werther! Qui m’aurait dit /Ces lettres!” que és el que es coneix com escena de les cartes i que escoltem en la versió de Regine Crespin, una soprano.

I quasi sense solució de continuïtat si no fos per la sempre ·incordiant” Sophie “Va! laisse couler mes larmes” que us proposo escoltar en la magnífica interpretació de la mezzosoprano nord-americana Susan Graham.

Mentre que de la irritant “Du gai soleil” que ens canta Sophie, us faré escoltar la lluminosa interpretació de Lisette Oropesa al MET.

Però en aquesta òpera són importants els duos entre Werther i Charlotte, un per cada acte i que marquen esplèndidament l’evolució dramàtica i psicològica dels personatges.

Del primer acte escoltem com van cantar “Il faut nous separer” Piotr Beczala i Elïna Garanca a Paris el gener de 2016.

El segon acte ens reserva un altre meravellós duo que escoltarem per Roberto Alagna i Kate Aldrich l’any 2005 a Torí sota la direcció d’Alain Guingal.

La gran escena del tercer acte que s’inicia amb “ah mon courage m’abandonne” és el tercer gran duo de l’obra i us proposo escoltar-lo per Angela Gheorghiu i Jean François Borras a Viena l’any 2015

I finalment del quart acte (tot ell un duo) escoltem la versió de Marcelo Álvarez i Elïna Garanca, dirigits per Philippe Jordan l’any 2005 a Viena.

DISCOGRAFIA:

any de gravació Cast: (Charlotte,Sophie,
Werther, Albert)
Director i orqquestra segell
1931 Ninon Vallin,
Germaine Féraldy,
Georges Thill,
Marcel Roque
Élie Cohen
Orchestra and Chorus of the Opéra-Comique
Originally French Columbia
Audio CD: Naxos 8.110061-62,
Opera d’Oro OPD 1366
1953 Pia Tassinari,
Vittoria Neviani,
Ferruccio Tagliavini,
Marcello Cortis
Francesco Molinari-Pradelli
Coro di Voci Bianchi, Orchestra Sinfonica di Torino
Audio CD: Warner-Fonit
Cat: 8573 87494-2
1953 Suzanne Juyol,
Agnes Léger,
Charles Richard,
Roger Bourdin
Georges Sébastian
Orchestra and Chorus of the Opéra-Comique
Originally Nixa/Urania
Audio CD: Andromeda
Cat: ANDRCD 5073
1959 Leyla Gencer,
Giuliana Tavolaccini,
Ferruccio Tagliavini,
Mario Borriello
Carlo Felice Cillario
Coro di Teatro Verdi di Trieste Orchestra e Coro
Audio CD: Opera d’Oro
Cat: 1234
cantada en italià
1964 Rita Gorr,
Mady Mesplé,
Albert Lance,
Gabriel Bacquier
Jésus Etcheverry
Orchestra and Chorus of the Radiodiffusion-Télévision Française
CD: Accord
Cat: 472 917-2
1968-69 Victoria de los Ángeles,
Mady Mesplé,
Nicolai Gedda,
Roger Soyer
Georges Prêtre
Orchestre de Paris
Audio CD: EMI
Cat: 562 6272
1979 Tatiana Troyanos,
Christine Barbaux,
Alfredo Kraus,
Matteo Manuguerra
Michel Plasson
London Philharmonic Orchestra
Audio CD: EMI
Cat: 7 49610-2
1979 Elena Obraztsova,
Arleen Augér,
Plácido Domingo,
Franz Grundheber
Riccardo Chailly
Cologne Radio Symphony Orchestra
Audio CD: Deutsche Grammophon
Cat: 477 5652-1
1980 Frederica von Stade,
Isobel Buchanan,
José Carreras,
Thomas Allen
Sir Colin Davis
Orchestra of the Royal Opera House, Covent Garden
Audio CD: Philips
Cat: 416 654-2
1985 Brigitte Fassbaender/
Magdéna Hajossyová ,
Peter Dvorský/
Hans Helm
Libor Pešek
Prague Radio Symphony Orchestra,
Chorus of the Bambini di Praga
(Television film directed by Petr Weigl)
CD (soundtrack): Supraphon
Cat: 11 1547-2 632
LD: Amadeo PHLK 7503
DVD: Image Entertainment[10]
1998 Vesselina Kasarova,
Dawn Kotoski,
Ramón Vargas,
Christopher Schaldenbrand
Vladimir Jurowski
Deutsches Symphonie-Orchester Berlin
Audio CD: RCA Victor
Cat: 74321 58224-2
1998 Angela Gheorghiu,
Patricia Petibon,
Roberto Alagna,
Thomas Hampson
Antonio Pappano
London Symphony Orchestra
Audio CD: EMI
Cat: EMI 81849
2005 Elīna Garanča,
Ileana Tonca,
Marcelo Álvarez,
Adrian Eröd
Philippe Jordan
Vienna State Opera
(Video of a performance in March)
DVD: TDK
Cat: DVWW-OPWER
2004 Susan Graham,
Sandrine Piau,
Thomas Hampson (baritone),
Stéphane Degout
Michel Plasson
Orchestre National du Capitole de Toulouse
(Video of a concert performance on 29 April)
DVD: Virgin Classics
Cat: 359257-9
2010 Sophie Koch,
Anne-Catherine Gillet,
Jonas Kaufmann,
Ludovic Tézier
Michel Plasson
Opéra National de Paris
DVD: Decca
Cat: B0014794-09
2012 Sophie Koch,
Eri Nakamura,
Rolando Villazón,
Audun Iversen
Antonio Pappano
Orchestra of the Royal Opera House
Audio CD: Deutsche Grammophon
Cat: 0289 477 9340 3[13]

en vermell les que jo m’estimo més (no necessàriament les millors)

Com a curiositat us vull deixar la versió per a baríton de Puorquoi me réveiller? cantada per quasi un tenor, Thomas Hampson. La versió per  a baríton es va estrenar a Sant Petersburg el 16 de gener de 1894, però en italià. Mattia Battistini també la va cantar en una única ocasió al Liceu, el 28 de desembre de 1907.

Werther al Liceu:

Werther es va estrenar al Liceu el 29 d’abril de 1899 en traducció italiana de Giovanni Targioni-Tozzetti i Guido Menasci. De aleshores ençà s’ha representat 51 vegades.

La primera vegada que es va cantar en francès va ser l’any 1963 amb André Turp de protagonista (va causar sensació), acompanyat de Joan Grillo.

La temporada 1971/1972 va cantar el rol de Werther, Jaume Aragall acompanyat de la Charlotte de Biserka Cvejić.

La temporada 1977/1978 va ser el retorn de Alfredo Kraus al Liceu i el meu primer Werther. Inoblidable Kraus i el cataclisme que va suposar el seu retorn. De més jove Kraus no va acabar d etriomfar al teatre barceloní, li tribaven pegues, Ençà d’aquell Werther va esdevenir divinitat.

Kraus va tornar a interpretar el rol en dues ocasions més, la temporada 1986/1987 amb Renata Scotto de Charllotte i la temporada 1991/1992 amb Martha Senn i Anna Di Mauro com a Charlotte.

Aquelles llunyanes representacions varen suposar la darrera vegada que es va interpretar Werther a Barcelona, masses anys absent a l’espera d’un tenor que la dignifiqui.

Per l’ocasió comptem amb dos repartiments:

Werther Piotr Beczala 15,18,23,25,28,31 de gener i 3 de febrer
Josep Bros 17,19,24,27,29 de gener i 1,4 de febrer
Albert Joan Martín-Royo 15,18,23,25,28,31 de gener i 3 de febrer
Carlos Daza 17,19,24,27,29 de gener i 1,4 de febrer
El Batlle Stefano Palatchi
Schmidt Antoni Comas
Johann Marc Canturri
Brühlman Xavier Comorera 15,17,18,19,23,24,25 de gener
Ignasi Gomar 27,28,29,31 de gener i 1,3,4 de febrer
Charlotte Anna Caterina Antonacci 15,18,23,25,28,31 de gener i 3 de febrer
Nora Gubisch 17,19,24,27,29 de gener i 1,4 de febrer
Sophie Elena Sancho Pereg 15,18,23,25,28,31 de gener i 3 de febrer
Sonia de Munck 17,19,24,27,29 de gener i 1,4 de febrer
Kättchen Guisela Zannerini 15,17,18,19,23,24,25 de gener
Elizabeth Maldonado 27,28,29,31 de gener i 1,3,4 de febrer

ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
COR INFANTIL AMICS DE LA UNIÓ DE GRANOLLERS

Direcció musical: Alain Altinoglu
Direcció d’escena:Willy Decker (reposició:Stefan Heinrichs)
Escenografia i disseny de vestuari:Wolfgang Gussmann
Disseny de llums:Hans Toelstede

Per a més informació de les representacions liceistes:

Demà tindreu la puntual crònica de la primera representació

20 comments

  1. Rose

    Ostres, Joaquim, m’ha encantat aquesta preparació.
    Em fas gràcia amb les fòbies: l’odiòs Albert, la irritant Sophie i els nens que ens torturen amb Noel. Molts pensem en canvi que el Werther és un psicòpata.
    No sabia lo de l’escàndol per la divergència amb l’original de Goethe. Molt interessant.
    El meu Werther preferit era el Carreras, i ara, des de la tria, també el Thill. (Pendent d’investigar el Vanzo).

    M'agrada

    • Vanzo va ser un gran cantant, a l’ombra de Kraus i això el perjudica, però ja veuràs com quan l’escoltis mai et decebrà.
      ÉS normal que a Alemanya les adaptacions “superficials” de les obres Goethe no agradessin gaire, de fet i fins no fa gaire a molts teatres al Faust de Gounod l’anomenaven Margueritte per no “embrutar” l’original. Que jo sàpiga això no hi van fer amb Werther però sempre s’ha discutit el tractament superficial de l’original. Tot i així als teatres alemanys sempre s’ha programat l’obra de Massenet i no m’estranya, jo la trobo d eles millors del compositor.

      M'agrada

  2. massimo gioseffi

    Quello che hanno fatto di grande i librettisti del “Werther” (e forse Massenet alle loro spalle) è di essersi liberati il più possibile di Goethe – che in fondo fornisce solo la trama – e avere spostato la vicenda al proprio tempo. Negli anni in cui Werther va in scena a Vienna, in Italia trionfa il teatro cosiddetto “borghese”, storie di mariti e mogli che si devono confrontare con passioni adulterine e con la morale imposta dalla società (chiedo scusa della mia ignoranza di letteratura catalana, che mi impedisce di trovare adeguati paralleli; penso a testi, di pochissimi anni successivi, come “La moglie ideale” di Marco Praga o “”Come le foglie” di Giacosa, fino a i “Buddenbrook” di Thomas Mann, che questo mondo borghese e i suoi principi denuncia come nessuno mai prima). Nel dramma di Massenet i personaggi sono solo tre: Charlotte, Werther e la morale borghese, che si esplica in frasi come “il faut” (Charlotte dice, sin dall’inizio, emblematicamente “Il faut nous séparer” e parla poi delle proprie parole come di “un mot qu’il faut de moi que l’on entende”) e “devoir” (“Ange de devoir” è detta Charlotte fin dall’inizio e nei momenti di maggior angoscia lei dirà “J’ai fait mon devoir” e che la guida “Le devoir” ecc. ecc.). Questi sono i principi della rispettabilità borghese, ai quali si oppone la naturalità dei sentimenti. Per questo, Werther all’inizio celebra la natura (in realtà, il libero sentimento) e al momento più cupo torna a definirsi “fils de la Nature” (“O Nature! Ton fils, ton bien aimé, ton amant va mourir!” – dove Nature è ancora la libertà di espressione sentimentale). Albert non è antipatico: è inutile, perché svolge una funzione, non diviene un personaggio. Di lui basta quello che dice Charlotte nel primo atto: è l’uomo che comunque devo sposare e al quale la morale borghese mi obbliga quindi a restare almeno esteriormente fedele. Sophie non è petulante: è inutile, e il suo ruolo lo definisce splendidamente Massenet mettendola, nel finale, fuori scena a cantare “Noel!”. Se per uno sciopero improvviso, tutti i cantanti fuorché i due protagonisti si rifiutassero di andare in scena, l’opera funzionerebbe lo stesso. Perché il dramma è tutto lì, nel comportarsi o no secondo le regole, anche se sono regole dettate dalla società, non dal cuore e dal sentimento, anche se sono regole rispettando le quali si sa di intimamente mentire (“Va! nous mentions tous deux” dice giustamente Werther).
    Felice spettacolo a tutti, Werther è un vero gioiello anche sul piano letterario, oltre che musicale.

    Liked by 2 people

    • Grazie caro Massimo per questo commento così interessante.
      Sempre ho creduto che essendo l’originale una storia epistolare, non erano necessari i personaggi secondari e l’opera prende il volo quando soltanto ci cantano Werther e Charlotte ed anche l’orchestra diventa protagonista. Si capirebbe esattamente tutto, senza gli interventi di Sophie, Albert ed “i miei amici” Johann e Schmidt.
      Un salutone

      M'agrada

  3. Eduardo

    Gracias Joaquim, tu apunte de hoy es magnífico. Tu mayor aporte a cantantes que muchas veces olvidamos. No dejando de lado ningún aspecto de esta ópera maravillosa, incluso la versión exótica, para barítono (que visto escenificada en MET con casi el mismo cast que en Paris, en MET emociono y mucho). Además que hayas traído mi Werther preferido como José Carreras y una Charlotte impresionante como la Crespín, sin olvidarme de Berganza. Bueno hoy tengo, para disfrutar.

    M'agrada

  4. ANNA ESTELLER

    Magnífic com sempre. Avui estic trista perque ara hauria de ser al Liceu però per problemes de salut m’he hagut de quedar a casa. Miraré a veure si hi vaig un altre dia.

    M'agrada

  5. MartaB

    Moltissimes gràcies per aquesta preparació. M’ha agradat molt la veu de Georges Thill, la primera vegada que l’escolto. Totes les versions magnífiques. Espero amb moltes ganes el Werther, cada vegada que l’escolto m’agrada més.

    M'agrada

  6. Josep Quilis

    Gracies Quim,
    Np saps la feina que m’estalvies amb aquests treballs preparatoris.
    Es que tinc la costum de preparar-me les operas que tinc que veure al Liceu,
    d’aquesta manera tinc mes elements per establir judicis de valor.
    Josep

    M'agrada

  7. jaumeM

    Tant de bo hagués llegit aquest apunt abans del meu primer Werther!
    Per equivocació vaig assistir a un Werther baríton. Quan encara estava enlluernat pel fenomen RVillazón, vaig trobar entrades per un Werther sense adonar-me que alternaven les dues versions, i naturalment llavors solament hi havia entrades per les funcions que cantava L Tezier, que a mi m’agradà molt, però me vaig perdre el Villazon.
    Per cert ¿el youtube de Thill està tret de la gravació que poses a la llista? a mi me sona millor en el CD, que es de la EMI, amb el mateix repartiment.
    Per cert, tots els àudios que has posat, esplèndids, el que m’ha agradat menys: el de JK

    M'agrada

    • No sé si Thill té vàries versions, jo crec que és de la gravació de la EMI.
      El Werther de Villzaón era, com tot el que feia el tenor mexicà, molt personal. A vegades fins i tot massa, perquè desvirtua en excès allò que a alguns ens agrada tant de l’estil.

      M'agrada

  8. Rai

    Gràcies pel post, una vegada més! Jo hi vaig avui i ara mateix estem fent “la prèvia” aprofitant la teva preparació! Vaig trobar a faltar el Pourquoi d’en Josep a la tria! Amb el teu permis aprofito per compartir uns videos d’en Josep de l’Statsooper de Viena que seria fantàstic que es dignessin a publicar, algiun dia, en la seva integritat!

    Una abraçada i bon Werther a tots!

    M'agrada

    • El Werther de Carreras, ja sigui en el de la gravació oficial de la EMI,, com el de les representacions a la ROH, amb el mateix repartiment, o aquestes de Viena, em sembla imprescindible.
      Molts continuen negant-li el pa i la sal perquè no e spot discutir el El Werther de Kraus, i jo crec que tots dos són perfectament compatibles i si a la interpretació també se l’hi ha de donar versemblança,, la joventut del timbre de Carreras és ideal.
      A la tria no el vaig posar per donar a opcions a latres, sinó sempre sortiria ell.
      Gràcies

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: