Dimecres 12 de novembre de 2025, Palau de la Música Catalana. Franz Schubert Filharmonia, Orquesta Sinfónica Simón Bolivar, Coro Nacional de Colombia, Katja Maderer, Tomàs Grau i Martina Baroni. Foto IFL
La Franz Schubert Filharmonia, abans Camera Musicae celebra enguany el vintè aniversari de la seva fundació i aquest és motiu de gran goig, ja que el nostre país no es caracteritza per la proliferació d’orquestres amb ambició i és per això que aquests vint anys d’activitat i qualitat creixent és un motiu d’orgull. Jo voldria, i aquesta és una sol·licitud que ja em perdonareu, que l’orquestra en els anys vinents acabés dient-se Filharmonia de Tarragona, per exemple o Orquestra Simfònica de Tarragona, qualsevol nom que inclogués la ciutat originària de la formació i a on jo crec que hauria de fer una llarga i atraient temporada, amb visites a Barcelona, òbviament i com ja fa ara, a altres ciutats del país i de fora, però si ens creiem, com ho crec jo, que l’oferta cultural i concretament musical s’ha de diversificar i fer gran i potent per tot el territori, evitant la gentrificació nacional cap a una saturada Barcelona, és imprescindible dotar de solidesa cultural i musical tot Catalunya i posant al mapa nacional i internacional l’activitat de les ciutats més enllà de la vampírica Barcelona, que entenc que té molt públic potencial amb els turistes que visiten la ciutat i el Palau, perquè els autòctons repeteixo que estem saturats de cicles simfònics, i que la poca ambició cultural i musical del territori deu fer econòmicament inviable mantenir l’activitat de l’orquestra sense tenir en compte el cap i casal. Tant de bo arribés el dia que l’oferta i la temporada de l’orquestra tarragonina fos tan potent i atractiva que els aficionats de tot Catalunya o de més enllà, ens desplacéssim fins a la Imperial Tàrraco per gaudir-ne. La política excel·lent i sorprenent de comptar en tots els concerts que ja fan ara amb grans solistes és un bon camí, com també ho és, perquè és la base de l’èxit i la feina duta a terme per Tomás Grau per consolidar la solidesa tècnica i artística de la formació, envoltat d’un bon equip, sense cap mena de dubte. Per tant, i per acabar aquest preàmbul, m’agradaria que l’orquestra comptés en un futur amb una temporada estable, això vol dir amb més concerts, amb directors invitats de renom i amb una programació de les grans obres, fonamentals per atreure el gran públic, però també de recuperació de repertori, també català, que la fes diferent i referencial.
Ahir dimecres vaig ser invitat per una amiga, a assistir al concert de celebració d’aquestes dues dècades de joiosa activitat. He dit moltes vegades que no em trobo còmode al Palau de la Música, quan s’interpreten grans obres que necessiten grans orquestres i a més a més, com era el cas ahir d’un gran cor, senzillament perquè el Palau quan es va construir no va estar pensat per concerts d’aquesta mena o si voleu, Domènech i Montaner no tenia més espai físic per fer una caixa acústica on preveient la força volcànica de les grans orquestres actuals i de les obres simfòniques postromàntiques i contemporànies, li donés cabuda. La segona simfonia de Gustav Mahler “Resurrecció” els té aquests moments.
La Franz Schubert Filharmonia va invitar per l’ocasió a sumar-se a l’esdeveniment commemoratiu a l’Orquestra Sinfónica Simón Bolivar i tot i que no es van desplaçar tots els components de l’orquestra veneçolana, la formació musical resultant sobrepassava el centenar de músics. El resultat de la suma de dues orquestres no habituades a treballar conjuntament no sempre va resultar satisfactori. Hi va haver desajustos i inseguretats en alguns solistes, potser no van poder fer molts assajos, però el cas és que la sonoritat molt contundent en moltes ocasions, no va ser prou curós, ni en la nitidesa del so, ni en la precisió.
Tomàs Grau afrontava un altre repte a la llarga llista de reptes superats amb escreix, però la simfonia de Mahler per a mi encara és una assignatura pendent. No vaig trobar una coherència interpretativa i em va fer la sensació que era una lectura de la partitura més que una veritable interpretació. Amb els efectismes grandiloqüents, sempre propensos en les obres del compositor austríac i aquells moviments de catàrtic encaterinament, no n’hi ha prou. Va acompanyar bé el bellíssim “Urlicht Sehr feirelich”, però sense trasbals i en l'”In tempo des scherzos” final jo crec que no va tenir prou cura per controlar tots els plans sonors de l’orquestra, perdent l’equilibri entre les seccions, també per culpa d’aquesta acústica tan agressiva en els moments pletòrics de la preciosa sala modernista.
Crec sincerament que en el futur el mestre Grau dirigirà aquesta obra amb la maduresa no tan sols tècnica, que acaben atorgant els anys als directors, perquè més enllà dels moments gloriosos que conté la partitura i que ell va remarcar amb vehemència, crec que va mancar la profunditat i la transcendència que l’obra requereix.
La part solista va estar ben defensada per la mezzosoprano italiana Martina Baroni, de veu càlida, intensa expressió i bona emissió, i per la soprano lírica alemanya Katja Maderer, amb una presència vocal considerable, lluny de les veuetes de pardalet que moltes vegades canten aquesta part i que queden ofegades pel cor i l’orquestra. Potser li va mancar la ductilitat sedosa de la Baroni, però el seu “O glaube, Du wardts nich” va ser subtil, notori i bell.
La gran sorpresa i el veritable triomfador de la nit va ser el Coro Nacional de Colombia, una formació recent (juliol 2023) de vuitanta membres, vint per a cada corda, totes i tots joves, sota la direcció de Diana Carolina Cifuentes. La qualitat del so, la capacitat pel matís, l’equilibri i la potència, em van semblar excepcionals. Feia molt de temps que no sentia una gran formació coral amb aquesta categoria, contundència i expressivitat. El “Auferstehn, ja auferstehn wirst du” que inicia la part final, va ser absolutament colpidor, un so eteri i flotant, però alhora molt corpori, d’una dolçor i solidesa colpidores. Si l’altre dia parlant de La Bohème del MET deia que Juliana Grigoryan i la resta, en ocasió d’aquest concert i sense desmerèixer a la resta, dic “El Coro Nacional de Colombia i la resta” Una revelació que va merèixer la més retronant ovació en acabar el concert, que va ser un èxit de públic, que quasi omplia el Palau i va repartir ovacions i bravos amb molta generositat per a tots, solistes instruments de cada secció inclosos, però a l’hora de saludar el cor, el Palau es va ensorrar i va ser just que fos així.
Bravo i per molts anys.
IN FERNEM LAND 
Gràcies com sempre per l’apunt, Joaquim. No puc resistir-me a discrepar de les crítiques a Barcelona com saturada i fins i tot vampírica.
Catalunya i tota la península ibèrica estan plenes de territoris molt poc poblats, però el que importa és la seva geografia humana, no la física. Una definició mínima de l’àrea metropolitana de Barcelona inclou 5,09 milions d’habitants. Amb la mateixa definició de àrea funcional urbana, Tarragona i Reus juntes en tenen 0,35.
Quants cicles simfònics tenim a Barcelona? Diria que tres de orquestres locals (OBC, OSV, FSE) i tres de convidades (Palau, Ibercamera, BCN Clàssics). La FSF ja n’organitza un a Tarragona i Vila-Seca. És un cicle de 12 concerts, més que els de Ibercamera o de BCN Clássics a Barcelona. Molt bé que l’organitzin, i tant!
Però ja significa que els barcelonins som 15 vegades els tarragonins i tenim només 6 vegades els seus cicles simfònics. Potser ells van a concerts simfònics més que el doble de nosaltres perquè s’avorreixen al no tenir ni el Barça ni el Liceu. Però no és en absolut evident que el més saturat de simfonisme sigui el cap i casal.
M'agradaM'agrada
Doncs no estem d’acord.
Super saturada del mateix, concerts simfònics de repertoris molt similars que moltes vegades són coincidents.
T’has oblidat dels concerts simfònics del Liceu i la població no és comparable, però ves quina coincidència, el públic que assisteix als concerts de Barcelona SEMPRE són les mateixes cares.
El normal seria que Tarragona amb una concentració al voltant de la capital molt considerable, també turística, si es fa bé pot tenir una temporada simfònica pròpia i ben diferent de les que es fan a Barcelona.
Cal generar l’oferta.
Qui diria que Girona és capaç durant dos mesos de concentrar una activitat teatral tan excepcional com la Temporada Alta, tan interessant que els teatreros de Barcelona es desplacen a Girona i Salt.
Es pot, Giacomo.
M'agradaM'agrada
Tot és possible si Déu ho vol, benvolgut Joaquim. Nogensmenys, hi ha el que és natural i el que no.
Estem d’acord que, pels nostres gusts personals, a Barcelona hi ha massa concerts simfònics del repertori més sovintejat, i amb intèrprets que no entusiasmen. De fet, sembla que jo vagi a tots als concerts, però el meu calendari és ple de concerts de cambra, d’òpera i barrocs. De tots els concerts simfònics que es fan a Barcelona, en veuré menys dels que programa només la OBC. Evidentment, tu i jo n’estem ambdós saturats.
No sé si n’està saturada Barcelona també. No importa. Sigui com sigui, té menys que 9 dotzenes de concerts simfònics cada temporada: dues cadascuna de l’OBC i l’OSV; una cadascun de FSF, Palau, Ibercamera, BCN Clássics; cap del Liceu: les dues simfonies de Mahler que ens programen (i que sí que m’entusiasmen) no arriben a compensar la escassetat de les altres dotzenes, que tendeixen a no arribar als 12 concerts cadascuna.
L’equivalent de nou dotzenes de concerts a Barcelona és menys d’una a Tarragona-Reus. No és una opinió, sinó un fet. Tarragona no té cap concentració considerable al seu voltant. L’àmbit territorial de planificació del Camp de Tarragona tot sencer té només 0,56 milions d’habitants. Enfocar-nos ens les àrees metropolitanes tindria més sentit, però si insisteixes fem servir els àmbits territorials. Vaja, nou vegades tants barcelonins com tarragonins.
Com a mínim, és natural que ha Barcelona hi hagi nou vegades els concerts simfònics que a Tarragona. De fet, és natural que n’hi hagi molts més, precisament perquè el mateix públic sol repetir, com dius. Em permetràs que ho expliqui com ho faig pels meus estudiants.
Diguem que la ciutat està saturada quan a cada concert assisteixen només C persones. Suposem que a Barcelona hi ha M melòmans boigs que anem a cada concert que s’hi programa, mentre que els altres seients s’omplen de persones que assisteixen només a un concert a l’any. Si Barcelona està saturada amb N concerts és perquè d’aquests passavolants n’hi ha P = N × (C – M). Tarragona té m = M/9 melòmans boigs i p = P/9 passavolants dels concerts. Per tant està saturada amb n = p/(C – m) concerts.
Definim el percentatge de melòmans boigs en les sales de concert: b = M/C. Acabem de demostrar que la relació entre els concerts que saturen Tarragona i els que saturen Barcelona és de n/N = (1 – b)/(9 – b). Si tots són passavolants (b = 0) hi cap un concert a Tarragona cada 9 a Barcelona. Si la meitat són melòmans boigs (b = 0.5) baixem a un concert a Tarragona cada 17 a Barcelona!
Aquest exemple és molt simplificat: òbviament la majoria dels melòmans anem a més d’un concert i menys que tots. Però el mecanisme és general i és cert.
Passa al mateix amb la programació. Estaria bé programar obres diferents i distintives. Per exemple catalanes. Però, on té més sentit programar-les? A Barcelona. El que seria més lògic és que la FSF toqués Schubert a Tarragona, on no tenen dotzenes d’altres ocasions d’escoltar-lo; i Arriaga aquí, on no tindria molta competència.
Clar que hi ha artistes que poden omplir un concert on sigui: pensem en Rosalia. Però, perquè hauria de ser a Tarragona o Albacete quan el lloc natural és Barcelona? Heus aquí el veritable vampirisme de la política tant catalana com espanyola. L’únic tema que sempre posa d’acord tots els polítics és el seu desig compartit de treure recursos i oportunitats a Barcelona per redistribuir-les per tot arreu. Només es barallen sobre la preferència per subvencionar o bé la resta de Catalunya, o bé la resta d’Espanya.
M'agradaM'agrada
Gràcies percomentar, Giacomo.
Lamento dir-te que quan analitzes la cultura i el fet musical, sota el prisma d’un economista i sota un vessant purament comercial, oblidant la necessitat de diversificar i culturitzar totes les àrees del territori per evitar tant com sigui possible la vampirització barcelonina per assistir a un concert de nivell, em desmotives molt, perquè precaritzes encara més la situació actual.
La teva classe magistral és magnífica pel programador, des del punt de vista comercial poses sobre la taula tots els arguments per fer bona la vampirització, però jo sortosament no em miro mai la cultura sota un prisma econòmic o de rendibilitat econòmica, si fos així ja estaria demanant la privatització del Liceu (soc conscient que això és una provocació).
Jo puc opinar sota el meu prisma romàntic, també pràctic i sobretot ambiciós de tenir un país molt més equilibrat, repartint l’activitat econòmica i cultural per tot el territori. Una utopia?, segur, però això em fa viure, la teva lògica economicista i realista, em fa plorar.
M'agradaM'agrada
Em sap greu de debò fer-te plorar, Joaquim. Disculpa’m i deixem-ho per no plorar més.
A mi també em desmotiva i em fa plorar que una persona culta i sensible com ets tu vulgui penalitzar els barcelonins només perquè som molts vivint en un espai densament poblat.
Això de repartir-ho tot pel territori, com a EE.UU. on tenen els mateixos dos senadors California amb 39,6 milions d’habitants i Wyoming amb 0,6, m’ha semblat sempre no pas una utopia sinó una injustícia colossal i vampírica: l’equilibri segon Procust.
M'agradaM'agrada
Jo no vull penalitzar a ningú, ans al contrari, estic reivindicant no penalitzar a la resta del territori havent de traslladar-se a Barcelona per assistir a concerts que podria veure a casa seva o a pocs quilòmetres de distància. Això ens faria un país més ric culturalment i sobretot, més just.
M'agradaM'agrada
No acabarem de trobar l’acord, benvolgut Joaquim. Tu penses en els territoris; jo en les persones. Perquè els tarragonins haurien de tenir més concerts simfònics per capita que els barcelonins? Pel meu enteniment, seria injust.
Amb la programació actual de la FSF aquí i allí, Tarragona té 1/9 dels concerts simfònics de Barcelona. Hem de ser molt generosos per concedir que tingui 1/9 dels habitants: la estimació més raonable és que en té 1/15.
Només la FSF sap si els seus concerts a Tarragona tenen més públic que els a Barcelona; però allò més probable és que en tinguin menys. Pel meu enteniment, ens fa un país menys ric culturalment tenir concerts amb menys assistents a Tarragona quan els podríem tenir amb més assistents a Barcelona.
A veure si algun dia ens podem trobar per enraonar-ne amb una tassa de té o una copa de vi, i si en aquella manera assolim comprendre cadascú les raons de l’altre. Mentrestant, gràcies com sempre per albergar aquests diàlegs al teu blog.
M'agradaM'agrada
Quan entenguis que el que demano és que de la mateixa manera que Sabadell ha aconseguit fer òpera fora de Barcelona i portar-la pel territori amb totes les entrades venudes arreu, manca una orquestra simfònica que faci el mateix i aquesta podria ser des de Tarragona sense passar obligatòriament pel Palau, la Filharmònica de Tarragona i no la Franz Schubert, que el nom també té pebrots, eh?
La xerrada quan vulguis, òbviament.
M'agradaM'agrada