Palau de la Musica catalana, dimarts 25 de novembre de 2025. Orfeo ed Euridice de Gluck. Foto d’IFL

L’any 2018 després de presenciar l’actuació de Cecilia Bartoli en aquest mateix Palau interpretant La Cenerentola de Rossini (premeu AQUÍ per recuperar l’apunt) em vaig “prometre” que era l’última vegada que veuria la mezzosoprano italiana, que ja en tenia ben bé prou. Vet-ho-aqui, que és cert que no es pot dir mai, mai, i que veient la programació del Palau per aquesta temporada, anunciada l’òpera de Gluck, Orfeo ed Euridice amb la mateixa formació i director que tant em van agradar en aquella Cenerentola i amb Bartoli una altra altra vegada, ara amb el risc que era quasi la protagonista absoluta, vaig creure que en aquesta òpera encara podia estar bé i vaig adquirir les entrades laterals de les llotges de segon pis, no per caprici sinó per qüestions econòmiques, ja que el preu de les localitats “bones” i disponibles eren exagerats i abusius. Així i tot, una entrada sense visió a 40 € i amb un aparell ben a prop, que durant tota l’estona fa un lleu brogit que acaba esdevenint insuportable, és un delicte que cal denunciar. Si l’aparell aquest és imprescindible pel sobretitulat, millor no tenir sobretitulat, entre altres coses perquè per a totes les entrades laterals, que en són moltes, el sobretitulat és inútil, però sobretot, perquè al Palau hi anem a sentir música, i no en teníem prou originàriament amb estossecs i caramels, que després han aparegut els mòbils i ara aquest maleït aparell fantasmagòric. De la mateixa manera que se’ns demana que apeguem els mòbils abans de començar un concert, demano, no, demano no, exigeixo que s’apagui aquest molest aparell. Sr, Oller, si us plau, pugui al segon pis.

Doncs bé, retornant al concert, hi anava amb ganes, en primer lloc, perquè fa ja molt temps que no veia un Orfeo de Gluck en directe i és una òpera que adoro, i se’ns oferia la versió de Parma de 1769, sense el “lieto finale” (d’aquesta òpera hi deu haver tantes versions com del Don Carlos o Les Contes d’Hoffmann) i perquè negar-ho!, he estat un gran admirador de Bartoli i com ja he dit, creia que l’obra de Gluck s’adequaria més al seu declivi vocal ja mostrat fa set anys.

Les Musiciens du Prince-Monaco, aquesta vegada amb el cor mix, són una formació esplèndida, per la qualitat sonora, l’equilibri, la subtilesa i la força que mostren, sota la direcció de Gianluca Capuano.

Ja en aquella Cenrentola van mostrar unes peculiaritats interpretatives que no sé si són exclusivitat del director, de la diva o consensuades entre ambdues parts, però si amb Rossini em van sorprendre, amb Gluck m’han aclaparat. Sons volgudament estridents, crispats, violents en la tercera escena i en la dansa de les fúries sobretot, ben segur que de clars efectes dramàtics i teatrals, tempo agitadíssim que atorguen molta força al relat i algunes decisions, segurament la més polèmica amb el caràcter que es dona a la més cèlebre de les àries de l’òpera “Che faró senza Euridice” que en aquesta versió pràcticament la clou. L’efecte és teatralment vàlid, altra cosa és el que diu Gluck al respecte. El lament d’Orfeo sempre ha estat això, un lament de tristesa compungida, un lament interior, mai una estripada inicialment explosiva de desesperació davant la mort de l’estimada. Qui ho vol així? Gluck? Capuano?, la Bartoli?, tots? Potser no us semblarà important o potser amb una intèrpret amb un altre estat vocal m’ho hauria empesat millor.

La direcció m’ha semblat veritablement portentosa, de gran efecte teatral i resultats musicals esplèndids, tant del conjunt com dels instruments solistes i pel que fa al cor, igualment notable en totes les cordes, d’una expressivitat, equilibri i sensibilitat magnífica, tant en els passatges més dramàtics com en aquells més idíl·lics.

Cecilia Bartoli és a hores d’ara, una ombra del que va ser aquella veu. L’artista és la mateixa, però la veu no, i l’artista sense la capacitat vocal per desplegar aquell prodigiós domini tècnic, queda reduïda a poca cosa, perquè entre altres coses ara, emet sons que anys enrere, tot i entubar el color, mai feia. Amb l’edat sabem que l’emissió de les vocals “e” i “i” es compliquen perquè els sons s’endureixen i esdevens irritants, però és que la mezzosoprano romana ha perdut totalment aquella calidesa del so arrodonit de la veu i ha perdut el so propi de les mezzosopranos, per esdevenir un so de soprano envellida, sense greus naturals, alguns amb prou feines audibles i altres més sonors, tots oberts i, per tant, lletjos i falsejats, per no dir directament parlats, com ha succeït en la tercera escena, la més dramàtica i en la que les sonoritats eren més feridores i irritants, amb xiscles i notes parlades que admetríem en l’escola verista, mai en Gluck.

Malgrat conservar el sentit musical i preciosista del fraseig, tot allò que anys enrere era fascinació vocal, virtuosisme sonor amb un cant legato prodigiós, ara ha quedat amb una ombra del que va ser i ja no és. És trist perquè sense allò ja no puc gaudir del present, perquè Bartoli era allò, no pas el que mostra en l’actualitat i se’m fa difícil fins i tot argumentar dient que on n’hi ha hagut sempre en queda, perquè el que queda no m’interessa en absolut.

La soprano Mélissa Petit ha cantat els altres dos rols de l’obra, l’Euridice i l’Amor. Mimetitzada per la diva, a vegades sense veure-les, les he confós. Ho deixo aquí.

La versió deien que era semiescenificada, d’això res, hi havia un cert moviment del cor amb unes llanternes i després moltes baixades de la diva pel passadís central del Palau, com feia la Maña i altres vedets al Molino, però sense buscar la complicitat del públic, més aviat per trencar la quarta paret. Desconec la gràcia que deu haver fet això al públic de les darreres files de la graderia del segon pis, ja conflictiu d’audició quan els cantants se situen on correspon, a l’hemicicle, i per tant en mig de la platea sense la deguda pantalla acústica del mur ceràmic de les muses, molt pitjor. Ho he trobat innecessari, però és clar, quan et desconnectes perquè el que escoltes no t’agrada, tot acaba sent negatiu. Hi havia també un canvi de vestuari, del negre inicial al blanc, amb un vestit jaqueta, per masculinitzar a la diva, i uns vestits diguem que casa de disfresses de mal gust, per a l’Amor i Euridice. Els membres del cor anaven amb vestits negres, com per cantar una Passió segons algun sant i l’orquestra ha tocat palplantada en mig de l’hemicicle amb tots els instrumentistes drets i deixant un espai al davant per tal que les cantants poguessin fer l’escena i baixar a la platea. Els finals de curs de qualsevol escola són més treballats.

Èxit sorollós a l’acabament després d’uns gratificants i llargs segons de silenci amb la sala a les fosques, això sí, amb l’insistent i impertinent brunzit “fantasma” del maleït aparell. Per tant, la meva opinió no és la de la majoria.