Cecilia Bartoli ha tornat al Palau però aquesta vegada per interpretar una òpera sencera en versió escenificada, segon una idea de Claudia Blersh que la immensa majoria d’espectadors del Palau, degut a la poca adequació de la sala per a representacions, no ha pogut gaudir. Jo veia un 10% de l’hemicicle i per tant obviaré parlar del concepte escènic, si bé unes projeccions persistents als laterals jo penso que distreien massa en una sala tan farcida de distraccions naturals i on no li calen més projeccions i amb el petit atrezzo sobre l’hemicicle i el vestuari n’hi havia ben be prou.
Magnifica la formació de Les Musiciens du Prince-Monaco, tant el cor d’homes com l’orquestra, de so molt sota els criteris historicistes, però de qualitat i calidesa, a banda d’alguns efectes una mica sui generis però ben teatrals que Gianluca Capuano es treu de la màniga per dotar a l’orquestra d’una presència que amb el que va escriure Rossini n’hi ha ben bé prou.
Magnífica direcció, detallista, molt vitalista i amb unes dinàmiques d’embogiment i uns contrasts molt teatrals, que ha ajudat molt a equilibrar un equip de veus correctes sense més, tret del grandiós Carlos Chausson mereixedor dels més llargs i sonats aplaudiments, amb absoluta justícia.
Cecilia Bartoli fa 30 anys que canta i encara que la seva carrera no hagi estat frenètica, ja que ha espaiat molt les seves actuacions i s’ha prodigat relativament poc, són molts anys i la veu ha perdut el vellut i la calidesa, per deixar pas a un ventall de sons desagradables, d’unes “i” i unes “e” d’una senectut vocal alarmant i a una pèrdua de projecció molt notable. La veu sovint desapareix en els conjunt, i si no fos per aquestes vocals tan desagraïdes amb sonoritats feridores que la distingeixen de la resta, passaria en els nombrosos conjunts que hi ha en l’excel·lent partitura, absolutament desapercebuda, quelcom que per a la protagonista és catastròfic. Bartoli ha perdut el centre vocal i la veu brilla en els aguts i sona en els greus, però entubats i de pit que emet amb poca elegància. Té la veu ideal per fer Tisbe, no Angelina. He dit la veu, no pas la seva tècnica que continua sent d’un altre planeta, però si parlem de veu, facultats i projecció, Cecilia Bartoli està en absolut declivi.
Queda és clar, allò que la va fer famosa i que quan la veu era jove i ferma, enamorava i enervava, aquella metralladora de notes que de manera vertiginosa disparava amb mestrívola exhibició i que tantes i tants han volgut imitar després d’ella i no totes i tots amb encert. Això encara queda però només va mig captivar en el rondó final, la resta per a mi va ser una absoluta decepció, una pèrdua de temps imperdonable i una mala estona per culpa de la temperatura asfixiant a la que Bartoli obliga (el darrer concert va fer el mateix) a mantenir la sala. Qualsevol de les mezzosopranos actuals que canta Angelina ho fan millor que ella i em penso que poques vegades més em deixaré endur pel record sublim dels seus anys de glòria i tornaré a comparar entrades, em penso que ja no.
Edgardo Rocha havia de ser el príncep Don Ramiro, però una indisposició a darrera hora ha fet cancel·lar al tenor uruguaià i s’ha hagut de cridar corre-cuita a David Alegret. El tenor català ha fet el que ha pogut en una producció que no ha assajat gens i per tant li perdonarem els moments incerts en les notes sobreagudes i ens fixarem en el depurat estil i l’elegància del fraseig, perquè ha salvat la representació i ha demostrat tenir el rol ben aprés.
El veterà Alessandro Corbelli no pot ser Dandini, té l’edat per fer Don Magnifico i per tant no és creïble en el rol, ni escènicament, ni vocalment perquè a banda d’un estil impecable no queda res que s’adeqüi i que faci vocalment atractiu el rol.
Només obrir la boca a “Miei rampoli femminini” la veu de Chausson ha fet posar les espatlles dretes. Jo he pensat “això és l’òpera”. El baix aragonès té encara una veu envejable, gran, que projecte amb admirable destresa, amb una dicció perfecta on no et perds cap paraula i sobretot, una personalitat i un talent escènic que fa que tots els que estan al seu entorn pràcticament desapareguin. és un gran cantant, no n’hi ha dubte, però és una presencia teatral d’innegable atractiu, domina el gest, domina el text, domina la partitura, no hi ha secrets per a ell i sobretot crea el personatge amb una autoritat abassegadora. Malgrat haver anunciat que es retirava jo crec que hi ha Chausson i tant de bo no m’equivoqui, per estona. Molts molt més joves que ell no arribaran mai a aquest mestratge. Absolutament sensacional i el triomfador indiscutible de la nit, jo diria que juntament amb Capuano.
José Coca no m’ha agradat com Alidoro. La seva intervenció en l’ària “Là del ciel nell’arcano profondo” ha estat un esborrany del que hauria de ser aquell moment. I pel que fa a Rosa Bove (Tisbe) i Martina Jankova (Clorinda) han complert sense cap excel·lència els seus rols, dins d’un conjunt d’homogènia grisor. Un bolo de luxe o més ben dit pagat a preu de luxe.
Està clar que l’atractiu era Bartoli, però tret dels fans fidels i indestructibles que han bravejat a la cantant romana, jo crec que l’altra immensa majoria ens hem adonat que ja no és el que era i que un “Nacqui all’affanno” ben cantant, però no tant com ella mateixa feixa fa uns anys, no justifica una representació de La Cenerentola escenificada en una sala gens propicia per fer-ho. Però per sort les muses de l’hemicicle ens han concedit el miracle Chausson i hem constatat el que és òpera sense restriccions i especulacions, l’òpera en estat pur. Gràcies Carlos!
Estic completament d’acord amb tu. Estava a l’última fila de platea i hi ha hagut moments que em semblava que m’agafava un colapse de calor.
De la resta diré que gairebé mai havia escoltat als cantants i he quedat bocabadada amb Chausson. Quin tró de veu, quins moviments escènics. De Cecilia Bartoli diré que després d’haverla escoltat en algunes gravacions me n’he adonat que hi havia alguna cosa que no lligava. A “non piú mesta” l’he escoltat diferent i no s’arrepenjava tant a les notes altes.
En fi, potser hauría disfrutat més si no hagués estat a punt de colapse per la calor.
M'agradaM'agrada
Jo també hi vaig ser, jo també em vaig asfixiar de calor, jo també em vaig sentir decebut i no tan sols per el declivi de Bartoli i jo també penso que el gran triomfador va ser Chausson.
Bartoli es re-inventa constantment i com que sap que les seves actuacions en els teatres d’òpera seran cada vegada més escasses perquè ningú paga el catxet que ella demana i perquè cada vegada té més problemes vocals, ella es produeix els concerts que li van bé i va de gira pel món amb aquest producte que pretenent ser exclusiu o aquesta és la sensació quan compres una entrada lateral de primer pis i després te n’adones massa tard que no et fan una versió de concert, que el preu prohibitiu que has pagat no satisfà les expectatives musicals, ni tampoc teatrals perquè no vaig veure res, que vaig estar molt incòmode i que començo a estar ben tip de Palau 100.
M'agradaM'agrada
Coincideixo amb tot. Ara bé, jo estava a les últimes files del segon pis i, òbviament, a la Bartoli no la sentia, però és que també em costava de sentir als altres cantants, tret de Chausson, que també crec que va ser el millor; de fet, em vaig arribar a preguntar si potser el Palau, o almenys el segon pis, té realment una bona acústica, si més no per a les veus.
També crec que l’únic que mig va valdre la pena d’ella, va ser el final.
En quant a la calor (que em sembla absurd que n’haguem de parlar), sí, era horrorosa, i, a més, fa ver que el públic treies ventalls, programes o el que tingués a mà per ventar-se i jo vaig tenir la mala sort de tenir darrera meu una senyora que, com es ventava amb tanta energia, feia un soroll realment molest. I com la calor no afluixava, sinó que augmentava, no va parar.
Tot plegat, va fer que també sortís decepcionat. Esperava una gran nit i, entre una cosa i l’altre, res. Sens dubte, molt millor les Cenerentoles del Liceu de fa uns quants anys (malgrat els ratolins), en les quals, per cert, ja va cantar Chausson.
M'agradaM'agrada
Llastima que us sortis una nit de desengany. Jo no hi vaig ser, quan fa dies mirava programacions, vaig estar temptat de comprar entrades per a veure la Bartoli. Despres vaig veure que no arribava a atot arreu, aixi que ho vaig deixar estar. Pel que s’ha comentat aqui, crec que ja no m’ho tornare a plantejar mes.
El paper de Don Magnifico, tot i que pugui semblar una poca-soltada, si esta ben interpretat, com sembla que va ser el cas, es un gaudi d’escoltar. A mi personalment m’agrada força i trobo que te moments muscialment brillants.
Bon dia infernems…
M'agradaM'agrada
Absolutament d’acord amb els vostres comentaris. Va ser una nit decebedora, esperava molt més de tot plegat , sobretot pels astronòmics preus que s’havien pagat. Chausson, indiscutible, el millor de tots; també em va agradar el cor i l’orquestra.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord. Una Cenerentola pensada pel lluïment de la Bartoli però de la que sortí triomfant el Chausson.
Mai he estat seguidor de Bartoli, se li ha de reconèixer, però, una tècnica extraordinària i un treball minuciós a l’hora de re buscar al bagul de la història. Un carisma i un saber fer que la fan poderosa i d’alguna manera li ha donat aquesta brillantor que molts els agradaria.
Em va sobrar tot el muntatge decadent dels patrocinadors Rolex i Tou,s però ja se sap, qui paga…….
M'agradaM'agrada
D’entrada vull dir què la Sra. Bartolí no ha estat mai de la meva devoció. Quand va cantar al liceu El Barber de Sevilla i més tard un recital vaig trobar la seva veu inaudible, per mi i per molts un desengany un altra cosa són les gravacions. Acabo de llegir la crítica al diari El Punt Avui i el seu titular és”Una nit històrica”. És bona la diferència de criteris, però et dóna la sensació què parla d’una altra funció.
M'agradaM'agrada
El año pasado, ante el desastroso recital ofrecido por Cecilia Bartoli en el Palau -uno de los peores que he presenciado en mi vida-, me propuse no volver a verla más en vivo, pero Joaquim me animó a asisitir a esta “Cenerentola” ya que se trataba de una deliciosa opera semiseria de mi idolatrado Rossini. Resultado: un fiasco absoluto por lo que atañe a Cecilia Bartoli. Sólo dispone de la fabulosa técnica de todos conocida, pero la voz es gritona en el agudo, sin zona central que la sustituye por un “quasi parlando” y escaso grave. Qué queda pues de su luminosa voz de antaño?: una chirriante y molesta emisión, más acusada en las vocales “e” e “i”, tal como indica Joaquim. Es una pena, pero el tiempo pasa para todos y su voz a los 52 años, con 33 de carrera profesional, ya está periclitada. Lo mejor que podría hacer es dedicarse a la enseñanza, con la fabulosa técnica de coloratura que simpre ha tenido, y a menesteres como la dirección del Festival de Pascua de Salzburg que ya lleva a cabo, seguir investigando en óperas y compositores poco o nada visitados y sólo de cuando en cuando ofrecer un recital con piezas sencillas acomodables a lo que queda de su voz, para no perder del todo el contacto con el público que tanto la quiso y la sigue queriendo, inluyéndome yo pues siento un verdadero respeto y admiración por todo lo que le he visto y escuchado anterior a 2017. Qué maravillosa “Semiramide” se ha perdido en la prevista reunión de Bartoli-Ewa Podles que se anunció hace muchos años!
La “representación” -que desde mi localidad no ví- se salvó por tres elementos: Rossini, Carlos Chausson y la espléndida orquesta y coro de Les Musiciens du Prince-Monaco, bajo la acertadísima dirección musical de Gianluca Capuano que me emocionó sobremanera en toda la partitura, pero muy especialmente en la fabulosa y cristalina graduación de los “crescendi” rossinianos; nunca los había escuchado tan bien ejecutados en esta “Cenerentola”. El resto, para mí, nada destacable, pero es de agredecer al tenor Alegret su incorporación de última hora sin haber podido ensayar ni escena ni canto, o apenas nada.
El “milagro” Carlos Chausson merece un capítulo aparte. Es un cantante extraordinario, glorioso que a sus 68 años dispone de una voz “joven”, contundente de bajo-barítono que sabe extraer todo lo maravilloso de cuanto canta, pero muy especialmente si se trata de lo relacionado con el fabuloso Rossini. Ojalá podamos seguir disfrutando unos cuantos años más de la voz de este cantante tan “bregado”, con esa dicción impecable, ese sentido del humor en su punto justo y esa proyección vocal que se ha engrandado con el paso de los años. Es una verdadera delicia escucharle y en esta ocasión se han respetado las tres arias que Rossini compuso para Don Magnífico que no siempre se respetan, pero hubiera sido injusto hacerlo si las tenía que cantar el gran Chausson. Y qué injustas las discográficas que le han ignorado, mientras auténticas birrias de falsos barítonos y barítonos-bajos no han parado de grabar, aún en las postrimerías de su vida.
M'agradaM'agrada
Coincideixo, com la majoria, amb tot el teu comentari. Jo estava al segon pis i crec que a part del públic de primera fila ningú va veure res. Potser n’hi hauria hagut prou amb endarrerir cor i orquestra i segurament hauriem pogut veure l’escena perque des de la fila 16 es veia perfectament el didirector
Ningú no va pensar que més de la meitat de l’aforament no veuria res de res?
Potser la memòria em falla però crec que abans de la restauració del Palau la visió era millor. Es va reduir la inclinació de la grada? També perjudica molt l’avançament de l’escenari.
L’exhibició d’en Chausson em va fer pensar en l’injust tracte que el Luceu ha tingut amb aquest cantant al que ha oferit pocs papers protagonistes. Confiem que la seva carrera continui i li poguem veure un Don Pasquale, per exemple.
M'agradaM'agrada
Les, per desgracia, poques vegades que he vist al gran Chausson sempre m’han impressionat, i ell sempre se n’ha emportat tot l’èxit. Pel que llegeixo ara també. Tant de bo segueixi cantant.
M'agradaM'agrada