Una Lady Macbeth del distretto di Mcensk, producció de Vasily Barkhatov. Teatro alla Scala (Milano) desembre de 2025 Fotografia de Brescia e Amisano, gentilesa de la pàgina web del Teatro alla Scala de Milà

Ara mateix no sé pas què faria per poder assistir a una de les sis representacions que queden d’aquesta obra mestra, perquè el Teatro alla Scala ha tornat després de no sé pas quan, a fer una prima d’aquelles que fan història i que tornen l’esplendor artística al teatre i el posen sense cap mena de discussió allà on havia estat, al capdamunt de totes les cases operístiques.

Qui ha fet possible això han estat Riccardo Chailly i Vasily Barkhatov, el director escènic.

El director musical de la casa ha fet lluir de manera esplendorosa els pilars de tota casa operística que vulgui ser, la seva orquestra i el seu cor. Poder escoltar l’orquestra en una obra amb l’exigència i esplendor que va lluir ahir, és un privilegi absolut, La retransmissió per bona que fos, que ho va ser, no pot en cap cas fer justícia, i per això aquest anhel de poder assistir a una de les representacions que queden fins a final de mes. L’altra és el cor. Una persona amiga que em mereix la màxima vàlua a l’hora de parlar de cors operístics em va dir que el de la Scala, és el millor cor que hi ha, i no seré jo qui li porti la contra (el de Bayreuth és un cor miraculós que només existeix durant el mes d’agost, com l’orquestra). La Lady Macbeth de Xostakóvitx té un dels cors més demolidors que es pugui escoltar en una òpera, em refereixo el del quadre final a Sibèria, un cor que gela la sang i cala en el més profund deixant una sensació d’abandonament devastadora. El cor de la Scala va estar no només en aquest moment, sinó al llarg de tota la representació al màxim nivell, però aquí, en aquest precís moment ho van aconseguir, gelar-me la sang.

El mestre Chailly, massa vegades qüestionat pels milanesos, va fer una exhibició de direcció i de teatralitat musical, amb una direcció demolidora i quasi diria terrorífica de l’obra, perquè aquesta ho és i no hi caben matisos, fins i tot els moments de glaçador lirisme, no deixa espai al respir. Els imponents interludis van ser una exhibició extraordinària de força i sumptuositat orquestral. Tots aquells colors, timbres, dinàmiques, contrastos severs, crits i esglais que l’orquestració xostakoviana van esclatar implacables, demolidors i sense donar el més petit respir, potser per això i no només per això, però en gran part sí, tan aviat el darrer acord deixava a tothom sense aire, el teatre va esclatar amb un entusiasme extraordinari. Un moment gloriós sense cap mena de dubte.

L’elenc vocal necessari per representar aquesta òpera és extens, no hi ha personatges intranscendents per omplir escenes, tots són cabdals, sigui quina sigui la durada de la seva part. Òbviament, el rol principal i cabdal és el de Katerina L’vovna Izmajlova, que a la Scala, com en la inauguració esplèndida de la temporada passada al Liceu, ha anat a càrrec de la soprano americana Sara Jakubiak. La dificultat del rol, tan vocal com dramàticament parlant, és màxima i si vocalment és capaç d’assolir tots els reptes que la partitura li planteja i surtin-ne no només airosa, sinó decididament triomfant, no ho és menys el repte interpretatiu en la que Barkhatov la sotmet. Extenuant i entusiasta interpretació.

Al seu costat tothom està bé o molt bé, però no hi ha comparació possible, perquè les exigències diríem que són més assequibles.

Magnífic el Boris Timofeevič Izmailov del baix rus Alexander Roslavets. Interpretació vocal i escènica contundent. Si l’any passat em queixava que el cantant que ho feia al Liceu estava a l’altura escènica (molt diferent la concepció de les dues produccions) però no en la vocal, en aquest cas la Scala ha trobat un baix de veritat que fa honor al desagradable rol, amb contundència i rigor.

El Sergej del tenor de Samarkanda, Najmiddin Mavlyanov és tot d’un tros. El rol no dona gaires opcions al lirisme, s’ha de posseir una veu sòlida i contundent i un físic que alteri a la propensa Katerina a deixar-se caure a l’abisme. Compleix molt millor la primera que la segona premissa, però no ens anirem a posar estupends en aquest darrer punt, perquè la producció també posa de manifest aquests aspectes sòrdids vestint o desvestint el personatge de manera gens atractiva. Un tenor a tenir en compte si és capaç de mostrar més matisos vocals que els que li permet la contundent partitura en aquesta ocasió, malgrat que en el terrorífic duo amb Sonetka al darrer acte li hagués anat molt bé un lirisme enganyós per aconseguir l’únic i fatal propòsit.

El rol del cornut marit, Zinovij Borisovič Izmailov, l’interpreta magníficament el tenor de la companyia del Mariinski, Yevgeny Akimov. Excel·lent caracterització.

També per a un tenor és la part memorable del treballador esparracat, aquí a càrrec de l’ucraïnès Alexander Kravets, un habitual en els grans teatres en rols rellevants característics. El seu gran moment és la descoberta del cadàver de Zinovij en un estat etílic més que considerable. Interpretació estel·lar.

Tota la resta de rols “menors” van ser interpretats de manera més que notable i només em queda saber si a dins del teatre tots sonaven tan esplèndidament bé com els que estàvem asseguts a la butaca de casa o el cinema. Sí que voldria fer un apunt a tenir en compte, ja que quasi tots ells i elles no eren italians, cosa que no em sembla gaire positiva. De tota aquesta llarga llista sí que vull fer menció especial per a la mezzosoprano russa Elena Maximova que canta i interpreta de manera magnífica el breu rol de Sonetka. Ella és una habitual a Munich, Viena, ROH, en rols molt més extensos i rellevants, però ben segur que quan la Scala li va oferir aquesta breu part no ho va dubtar ni un moment, va fer bé perquè li dona tot el relleu que cal en una producció que farà la volta al món.

I sí, la producció del director moscovita Vasily Barkhatov, és una demostració del poder i la categoria milanesa, aquesta vegada ben emprada per fer d’una nova producció una fita que es recordarà temps i temps. Les darreres “prima” les he oblidat, ja sigui per culpa de cantants de molt renom, però poc calat, sigui per produccions pretensioses però buides o incomprensibles. Ja sabeu quina és la meva càlida impressió de la part musical i vocal, i en aquest cas l’escènica no ha fallat i malgrat que s’ha canviat l’època de l’acció, actualitzant-la uns quants anys, no gaires més i sobretot amb la premissa prèvia de témer el pitjor després d’haver vist alguns muntatges d’aquest director, com la Norma del Theater an der Wien (2024) o la Turandot del San Carlo (2023), que no em feien presagiar res de bo del que podia oferir als milanesos.

Hi ha en aquesta producció, a banda d’una imponent escenografia de Zinovy Margolin, un acuradíssim i variat vestuari obra d’Olga Shaishmelashvili i un adequadíssim disseny de llums d’Alexander Sivaev per embolcallar les diferents escenes i donar-li el corresponent relleu, un treball immens de Barkhatov per treballar tots els personatges i dotar-los de la personalitat que els correspon, fent que els cantants s’ajustin de manera magnífica a les diferents escenes, fins i tot quan la càmera del streaming s’apropa en allò que des de la sala no es podrà apreciar mai. I aquest treball hi participen tots aquells que hi ha sobre l’escenari, coristes, figurants, membres de l’orquestra i els solistes, tots. Aquest director no es limita a decorar l’escenari amb una imponent escenografia que fa obrir la boca d’admiració tan aviat s’alça el teló després de mostrar en la foscor un interrogatori entre el sergent de policia i Katerina que ens descobreix aviat aquest salt enrere permanent en què el director ens anirà sotmetent i que atorga a l’acció, quasi sempre, d’una intensitat molt encertada. Hi ha coses que no m’han acabat de satisfer, són poques, com la follada de la parella protagonista, aquí sense la càrrega més pornogràfica que eròtica que la música té, però també cal dir que coherent amb la proposta. En altres moments aquest recurs funciona a la perfecció. També hi ha uns efectes teatrals d’impacte amb el canvi d’escena sobtat entre el casament i el quadre final de camí al camp d’internament a Siberia, així com l’esgarrifosa mort de Katerina i Sonetka d’una colpidora crueltat.

Un treball teatral magnífic que honora l’òpera i que arrodoneix la proposta fins a l’excel·lència i això i “només” això és el que demanem els que encara ens agrada l’òpera.

Aquí us deixo el YouTube de la retransmissió d’ahir, és una llàstima que qui ho va gravar no ens deixés gaudir de les salutacions finals, totes elles mereixedores de la meva total rendició entusiasta.

UNA LADY MACBETH DEL DISTRETTO DI MCENSK
Música de Dmitrij Šostakovič – LLibret d’Aleksandr Prejs e Dmitrij Šostakovic
Dall’omonima novella di Nikolaj Leskov

Boris Timofeevič Izmailov; Alexander Roslavets
Zinovij Borisovič Izmailov: Yevgeny Akimov
Katerina L’vovna Izmajlova: Sara Jakubiak
Sergej: Najmiddin Mavlyanov
Un contadino cencioso; Alexander Kravets
Un operaio del mulino: Chao Liu
Un prete: Valery Gilmanov
Un guardiano: Jirí Rajniš
Un caporeparto: Ivan Shcherbatykh
Un sergente di polizia: Oleg Budaratskiy
Un ospite ubriaco: Massimiliano Difino
Aksin’ja: Ekaterina Sannikova
Un vecchio forzato: Goderdzi Janelidze
Sonetka: Elena Maximova
Una forzata: Laura Lolita Perešivana
Un sergente: Xhieldo Hyseni
Un poliziotto: Huanhong Li
Una guardia: Chao Liu
Fantasma di Boris: Timofeevič Coro
Un insegnante: Vasyl Solodkyy
Un cocchiere: Haiyang Guo
Primo lavorante: Antonio Murgo
Secondo lavorante: Joon Ho Pak
Terzo lavorante: Flavio D’ambra

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala

Director musical: Riccardo Chailly
Director del cor: Alberto Malazzi

Director d’escena: Vasily Barkhatov
Escenografia: Zinovy Margolin
Disseny de vestuari Olga Shaishmelashvili
Disseny de llums: Alexander Sivaev

Milano, 7 de desembre de 2025