Feia anys que no assistia al concert final dels guanyadors del Concurs Tenor Viñas, que en la seva (63è) edició ha tingut lloc aquest diumenge al Gran Teatre del Liceu.

Fa molts anys, quan era jove, seguia amb molt d’interès el concurs, anava a les proves eliminatòries i sobretot a la prova final, la sessió sense cap mena de dubtes més interessant i a aquest concert final, entre la relaxació comprensible i l’actuació amb l’orquestra amb un únic assaig, fa que la majoria de vegades, aquest concert no sigui exactament el reflex de què poden donar de si els concursants i la resposta és possible que no s’ajusti a la deliberació del jurat, integrat per perfils de reconegudíssima vàlua i professionalitat, que en aquesta edició han estat:

President: Víctor García de Gomar (director artístic del Gran Teatre del Liceu)

Vocals del jurat: Olaf Bär (Baríton), James Baillieu (Pianista), Alessandro Galoppini (Casting Manager del Teatro alla Scala de Milà), Tobias Hasan (Director Artístic de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín), Sophie Joyce (Directora de Casting, Opéra national de París), Peter Mario Katona (Director de Casting de la Royal Opera House Covent Garden de Londres), Erik Malmquist (Casting Director de la Bayerische Staatsoper de Múnich), Joan Matabosch Grifoll (Director Artístic del Teatro Real de Madrid), Luciana Serra (Soprano), Brian Speck (Artistic Administrator de la Metropolitan Opera de Nova York).

Per atorgar el premi d’oratori i lied el jurat ha estat integrat per: Victor García de Gomar, Marc Busquets (Director Artístic de la Fundació Victoria de Los Ángeles), Víctor Medem (Director de l’Auditori de Barcelona), Olaf Bär i James Baillieu

El concert final ha millorat molt respecte a les edicions anteriors que recordo com interminables, amb una mitja part, per entregar els premis, molt feixuga. Ara només participen els 6 concursants guanyadors dels premis més importants i van actuant alhora que en la presentació se’ls entrega els principals premis guanyats. També l’aspecte visual s’ha modernitzat, millorant molt aquell escenari buit i amb una filera de banderes galdoses dels països dels participants, que feien l’afecte d’una cimera de països satèl·lits de l’antiga URSS. Ara llueix un aspecte més modern i estètic, amb una escenografia i disseny de llums de Llorenç Corbella, consistent en un marc cobert de partitures i que emmarquen una pantalla que serveix per projectar escenes del concurs i concursants, alhora que projectar els títols de les peces que interpreten els guanyadors i els premis. No és res de l’altre món, però agilitza molt i fa que el concert sigui més atractiu. Ana Boadas ha fet de presentadora de manera molt professional, i cada premi ha estat entregat o bé per membres del jurat o per la mezzosoprano russa Ekaterina Gubanova que aquests dies està fent la Brangäne del Tristan und Isolde.

No he vist les proves eliminatòries, ni tan sols vaig assistir a la prova final celebrada divendres passat al Liceu, per tant, no sé sí s’ha quedat algú mereixedor de millor sort fora de la graella de guanyadors i tret d’una lleugera variació que hagués fet jo, atenent el que he escoltat en el concert final, no a la prova, hagués intercanviat el segon i tercer premi, però la resta m’ha semblat un veredicte correcte i m’han agradat molt el guanyador i el tercer premi, tots dos barítons, si bé el guanyador amb més tendència a esdevenir un baríton-baix i el tercer premi, un baríton líric esplèndid, tots dos ucraïnesos, com ucraïnesa també és la soprano que ha guanyat el segon premi i que a mi m’ha semblat menys rellevant.

La gala concert ha començat, com és habitual pels guanyadors dels premis especials i menys importants per acabar amb els tres primers premis per la segona part, tot i que la gala s’ha fet tota seguida, un altre encert de l’organització, Jo la comentaré a la inversa:

Justíssim Primer Gran Premi Tenor Viñas, “Fundació Exea Impact” – “Fundació Gran Teatre del Liceu” per a Vladyslav Buialskyi (Baríton) que a banda s’ha endut els premis:
Extraordinari “Teatro Real de Madrid” i Premi Extraordinari “Leonor Gago – LG Artist Management – Concerlírica Opera Internacional”. Ha cantat, en primer lloc, la preciosa cavatina d’Aleko de l’òpera Aleko de Rakhmàninov amb intensitat, sentiment i lluint aquesta veu que tot indica que s’anirà consolidant en la corda de baix-baríton. Per finalitzar, ha cantat la divertidíssima i compromesa ària de Don Magnifico “Sia qualunque delle figlie” de l’òpera “La Cenerentola” de Rossini amb un estil més que solvent, amb un cant stacatto notable i uns recursos expressius de tota solvència. Es nota que ja forma part d’una companyia important, la de l’òpera de Dresden. Sense cap mena de dubte el millor de tots els participants en aquest concert final.

El Segon Premi “Amics del Concurs Tenor Viñas” ha estat per la soprano Yuliia Zasimova que també s’ha endut el Premi Extraordinari “Teatro Real de Madrid” i el Premi Extraordinari “Associació Liceistes 4t i 5è pis” que aquest any han tornat a canviar l’assignació sent per a una soprano, quan els darrers anys era per a un baríton i quan jo n’era membre, pel millor cantant espanyol finalista, ells sabran el motiu d’aquests canvis, però jo em quedo amb l’origen. Ha cantat “Regnava nel silenzio” de la Lucia de Lammermoor de Donizetti i “Je veux vivre” del Roméo et Juliette de Gounod. Tot correcte, però freda i sense comunicar gaire, una actuació habitual en tants i tants concursos, li desitjo com a tots els participants, molta sort, però no he trobat res d’especial més enllà d’una veu bonica amb possibilitats.

El Tercer Premi “Maria Esperança Salvans Piera” ha estat pel baríton Vlad Tlushch que també s’ha endut Premi Especial “Teatro de la Zarzuela” al millor intèrpret de
sarsuela i el Premi Extraordinari “Teatro Real de Madrid”. Ha cantat, en primer lloc, “Madrileña bonita” de la sarzuela “La del manojo de rosas” de Sorozábal i el “Largo al factotum” d'”Il barbiere di Siviglia” de Rossini. La primera amb un excel·lent castellà i mancat d’una mica de la gràcia sarsuelera, però absolutament convincent, i amb la segona s’ha endut al públic de carrer amb una brillantíssima demostració d’estil, tècnica i taules escèniques. Magnífic i com he dit, a jutjar per la interpretacions de la seva compatriota i la seva en aquest concert, ell era el mereixedor del segon premi.

Suposo que la geopolítica no hi deu tenir res a veure, però que tots tres primers premis se’ls hagin endut cantants ucraïnesos és si més no, curiós, a banda que eren els més ben preparats.

Entre les dues parts el pianista Marcos Madrigal ha interpretat dues peces del mestre Ernesto Lecuona: Malagueña i Gitanerías, que ha servit per projectar a la pantalla tots els premis atorgats i els seus guanyadors. Les peces han estat brillantment interpretades i han merescut una contundent ovació.

La primera part ha acabat amb el baríton de Corea del Sud Felix Park que ha guanyat el Quart Premi “Sr.Joaquim Zamacois i Sra.Patricia Malet” – “Reial Cercle Artístic de Barcelona”, “Villasa S.L. in memoriam de Javier Villavecchia i Marta Obregón”, el Premi Especial “Catalonia Hotels” al millor intèrpret de Verdi, el Premi Extraordinari “Teatro Real de Madrid” i el Premi del Públic assistent a la prova final, fos presencial o per l’estríming i aquests darrers em sembla que no podien valorar una actuació mitjançant una transmissió, sense saber com era i es projectava aquesta veu al natural, per a mi una qüestió fonamental. Crec que ha triat dues peces, sobretot la segona, poc adient a la seva veu: “O du mein holder Abendstern” que canta Wolgfram al Tannhäuser de Wagner i el “Pietà, rispetto, amore del Macbeth de Verdi. A la primera ha estat avorridot, però la segona requereix una veu dramàtica que ell encara no té i si es presenta als concursos amb obres així i a més a més guanya el premi Verdi, no vull ni pensar els rols que farà ben aviat. No té el registre greu adequat i fa curt, però la veu és bonica, projecta bé i ha demostrat una certa implicació, tot sabent el hàndicap de la majoria de veus orientals.

Abans d’ell ha cantat la mezzosoprano Karla Pineda de Costa Rica, guanyadora del Cinquè Premi “Amics del Concurs Tenor Viñas” i el Premi Extraordinari “Joyce DiDonato” (Houston Grand Opera) Carolyn Levy, el Premi Extraordinari “Leonor Gago LG Artist Management – Concer lírica Opera Internacional” i Premi del Públic assistent a la prova final (mateix raonament que en el cas precedent). Ha cantat “Acerba voluttà” de l’Adriana Lecouvreur de Cilea i “Condotta ell’era in ceppi” d'”Il trovatore” de Verdi. Dues àries de mezzosoprano dramàtica, que potser ella les tria per temperament, però que encara no són adequades per qüestions estrictament vocals i de projecció. Té un bon registre i segur que farà carrera; ara bé, si ja es precipita cantant els rols dramàtics, corre molts riscos.

El concert l’ha iniciat la soprano catalana Elionor Martínez que sense cap mena de dubte és la que més premis s’ha endut: Sisè Premi “Círculo del Liceo”, Premi Oratori-Lied “Andbank private Banker” -“Fundació Francesc Viñas”, Premi Especial “Max Klein – Madronita Andreu” al millor intèrpret de Mozart, Premi Extraordinari “Plácido Domingo” al millor cantant espanyol, Premi Extraordinari “Victoria de los Ángeles” – Alma Hotels, Premi Extraordinari “Associació Franz Schubert” al millor intèrpret de Schubert, Premi Extraordinari “Ajuntament de Moià” i “Joventuts Musicals de Moià” al millor cantant català, Premi Extraordinari “Ajuntament Santa Cristina d’Aro”, Premi Extraordinari “Festival de Música de Cadaqués” i Premi Extraordinari “Festival Castell de Peralada”. El motiu pel qual no s’ha endut el premi de l’Associació de Liceistes de 4t i 5è pis és una incògnita per a mi incomprensible. Ha cantat de manera deliciosa i molt bon estil el “Geheimes (D.719)” de Schubert i l'”Et incarnatus est” de la Missa en do menor de Mozart. La veu és puríssima i amb una dicció nítida, ha estat acompanyada al piano i no sé si amb una orquestra per a l’obra de Mozart, l’haguéssim sentit de manera tan nítida perquè no va sobrada de volum, però no és cap retret i la veu pot guanyar volum i projecció. L’ha ben acompanyat al piano, Victoria Guerrero.

El concert ha començat amb l’obertura de “Die Zauberflöte” de Mozart a càrrec de l’Orquestra del Liceu sota la direcció de Julio García Vico, que és qui ha acompanyat a tots els cantants, exceptuant la primera guardonada. No serem gaire exigents perquè sabem que aquest concert es prepara correcuita, però en algunes peces es notava manca d’assaig i no hagués estat gens malament una mica més de tremp per part del director.

I ara la reflexió:

Els concursos de cant sempre em fan reflexionar en veure tant jovent amb tantes ganes de triomfar, tots i totes amb complexitats diverses fins a arribar a la darrera setmana, havent passat seleccions prèvies i tot l’estrès per acabar, aquells més afortunats, en una prova final on tot es juga a cara o creu és una cosa massa arriscada, no trobeu? Les carreres professionals no acostumen a seguir el mateix patró. Tots esperant que un concurs els serveixi per fer-se un lloc en un món exclusiu i a més a més triomfar cada nit i supeditats a un instrument delicadíssim que maltractat et treu ràpidament del circuit. Alguns grandíssims cantants han sortit de concursos com el Viñas, però la majoria no i a la majoria dels que han guanyat els hem perdut la pista i és que un concurs en el millor dels casos és una oportunitat, però una carrera professional en el món de la lírica és molt més complicat que tot aquest laboriós procés que han hagut de passar per arribar a Barcelona i intentar demostrar tot el que saben.

La carrera dels cantants és una cosa tant apassionant com dificilíssima, perquè tots tenim al cap els grans cantants i els grans teatres, però penseu en totes aquelles companyies de teatres de segona que hi ha pel món, aquests teatres de ciutats que poc tenen a veure amb el que somien tots aquests guardonats i molts hauran de passar-hi i molts si quedaran. No tot s’acaba amb una gran veu. Grans veus que no han arribat gaire lluny en coneixem tots i veus no gaire rellevants que han fet grans carreres, també en coneixem moltes, per tant, a tots ells i elles els demanaria que abans d’acceptar res pensin si és el que més els convé, no deixin d’estudiar mai i sempre es preparin a fons en allò que poden fer, no en allò que voldrien fer, perquè potser encara no és el moment o potser no ho serà mai.

Potser molts tindran la sort d’ensopegar amb una bona agència artística que els oferirà bones oportunitats per debutar, però ja sabem com funcionen les agències i els directors dels teatres. Tothom té pressa per descobrir talents i figures, tothom arrisca contractant i oferint oportunitats, però els veritables arriscats són ells, els cantants que enlluernats accepten rols inadequats que potser es creuen capaços de fer, però que requereixen una maduresa que ells i ells encara no tenen, altres potser només volen fer calaix, de tot hi deu haver; no obstant això, quan penso en aquelles carreres que es feien abans de picar molta pedra i esperar aquella oportunitat que els propulsés al firmament dels escollits de la nit al dia i que la immensa majoria de tots ells no tindran, entenc en molts casos la crisi, no de veus, perquè veus ben preparades n’hi ha, però el que no hi ha és gaire paciència, ni gaires ganes de consolidar la veu. Sopranos acabes de sortir del forn que volen fer o els demanen de fer Tosca quan la veu amb prou feines és per a Mimi o tenors, maleïts tenors (a la final d’enguany, ni un) que com que tenen un bon pinyol estan disposats a fer Manrico i Calaf i no han après ni a frasejar amb elegància i emoció el Rodolfo de La Bohème o el Faust de Gounod, són exemples que ben segur que us venen a la memòria. Tampoc hi ha mestres de repertori que ensenyin o potser ja no hi ha cantants que vulguin ser ensenyats, ni tampoc aquells directors d’orquestra especialistes en òpera que ajudaven els cantants a interioritzar els rols i els cantants es deixaven aconsellar. Tot això deu formar part d’aquell passat que tants referents ens va deixar, ara tot sembla anar d’una altra manera, si bé i encara que només sigui per agafar-nos en l’únic lloc possible, també poden creure que com a l’Operalia del 2015, on una noia noruega anomenada Lise Davidsen va deixar a tots bocabadats, avui ens continua deixant bocabadats cantant Isolde onze anys després d’aquell premi. La Davidsen sense l’Operalia també hauria arribat, està clar. Impossible no és, però a banda de veu, hi ha més coses que fan a un cantant, fins i tot un talent innat, segur, però que cal treballar molt i el concurs no és final de res, tots els guardonats d’aquest Viñas i de tots els concursos que es fan cada any arreu, ho haurien de portar gravadíssim i tots sabem que davant d’una proposta inapropiada d’un agent o un director d’un teatre, molt pocs diran NO.

Sort i no només, però sort per a tots i totes.