Vladyslav Buialskyi , guanyador del Primer Premi Tenor Viñas 2026. Foto IFL
Feia anys que no assistia al concert final dels guanyadors del Concurs Tenor Viñas, que en la seva (63è) edició ha tingut lloc aquest diumenge al Gran Teatre del Liceu.
Fa molts anys, quan era jove, seguia amb molt d’interès el concurs, anava a les proves eliminatòries i sobretot a la prova final, la sessió sense cap mena de dubtes més interessant i a aquest concert final, entre la relaxació comprensible i l’actuació amb l’orquestra amb un únic assaig, fa que la majoria de vegades, aquest concert no sigui exactament el reflex de què poden donar de si els concursants i la resposta és possible que no s’ajusti a la deliberació del jurat, integrat per perfils de reconegudíssima vàlua i professionalitat, que en aquesta edició han estat:
President: Víctor García de Gomar (director artístic del Gran Teatre del Liceu)
Vocals del jurat: Olaf Bär (Baríton), James Baillieu (Pianista), Alessandro Galoppini (Casting Manager del Teatro alla Scala de Milà), Tobias Hasan (Director Artístic de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín), Sophie Joyce (Directora de Casting, Opéra national de París), Peter Mario Katona (Director de Casting de la Royal Opera House Covent Garden de Londres), Erik Malmquist (Casting Director de la Bayerische Staatsoper de Múnich), Joan Matabosch Grifoll (Director Artístic del Teatro Real de Madrid), Luciana Serra (Soprano), Brian Speck (Artistic Administrator de la Metropolitan Opera de Nova York).
Per atorgar el premi d’oratori i lied el jurat ha estat integrat per: Victor García de Gomar, Marc Busquets (Director Artístic de la Fundació Victoria de Los Ángeles), Víctor Medem (Director de l’Auditori de Barcelona), Olaf Bär i James Baillieu
El concert final ha millorat molt respecte a les edicions anteriors que recordo com interminables, amb una mitja part, per entregar els premis, molt feixuga. Ara només participen els 6 concursants guanyadors dels premis més importants i van actuant alhora que en la presentació se’ls entrega els principals premis guanyats. També l’aspecte visual s’ha modernitzat, millorant molt aquell escenari buit i amb una filera de banderes galdoses dels països dels participants, que feien l’afecte d’una cimera de països satèl·lits de l’antiga URSS. Ara llueix un aspecte més modern i estètic, amb una escenografia i disseny de llums de Llorenç Corbella, consistent en un marc cobert de partitures i que emmarquen una pantalla que serveix per projectar escenes del concurs i concursants, alhora que projectar els títols de les peces que interpreten els guanyadors i els premis. No és res de l’altre món, però agilitza molt i fa que el concert sigui més atractiu. Ana Boadas ha fet de presentadora de manera molt professional, i cada premi ha estat entregat o bé per membres del jurat o per la mezzosoprano russa Ekaterina Gubanova que aquests dies està fent la Brangäne del Tristan und Isolde.
No he vist les proves eliminatòries, ni tan sols vaig assistir a la prova final celebrada divendres passat al Liceu, per tant, no sé sí s’ha quedat algú mereixedor de millor sort fora de la graella de guanyadors i tret d’una lleugera variació que hagués fet jo, atenent el que he escoltat en el concert final, no a la prova, hagués intercanviat el segon i tercer premi, però la resta m’ha semblat un veredicte correcte i m’han agradat molt el guanyador i el tercer premi, tots dos barítons, si bé el guanyador amb més tendència a esdevenir un baríton-baix i el tercer premi, un baríton líric esplèndid, tots dos ucraïnesos, com ucraïnesa també és la soprano que ha guanyat el segon premi i que a mi m’ha semblat menys rellevant.
La gala concert ha començat, com és habitual pels guanyadors dels premis especials i menys importants per acabar amb els tres primers premis per la segona part, tot i que la gala s’ha fet tota seguida, un altre encert de l’organització, Jo la comentaré a la inversa:
Justíssim Primer Gran Premi Tenor Viñas, “Fundació Exea Impact” – “Fundació Gran Teatre del Liceu” per a Vladyslav Buialskyi (Baríton) que a banda s’ha endut els premis:
Extraordinari “Teatro Real de Madrid” i Premi Extraordinari “Leonor Gago – LG Artist Management – Concerlírica Opera Internacional”. Ha cantat, en primer lloc, la preciosa cavatina d’Aleko de l’òpera Aleko de Rakhmàninov amb intensitat, sentiment i lluint aquesta veu que tot indica que s’anirà consolidant en la corda de baix-baríton. Per finalitzar, ha cantat la divertidíssima i compromesa ària de Don Magnifico “Sia qualunque delle figlie” de l’òpera “La Cenerentola” de Rossini amb un estil més que solvent, amb un cant stacatto notable i uns recursos expressius de tota solvència. Es nota que ja forma part d’una companyia important, la de l’òpera de Dresden. Sense cap mena de dubte el millor de tots els participants en aquest concert final.
El Segon Premi “Amics del Concurs Tenor Viñas” ha estat per la soprano Yuliia Zasimova que també s’ha endut el Premi Extraordinari “Teatro Real de Madrid” i el Premi Extraordinari “Associació Liceistes 4t i 5è pis” que aquest any han tornat a canviar l’assignació sent per a una soprano, quan els darrers anys era per a un baríton i quan jo n’era membre, pel millor cantant espanyol finalista, ells sabran el motiu d’aquests canvis, però jo em quedo amb l’origen. Ha cantat “Regnava nel silenzio” de la Lucia de Lammermoor de Donizetti i “Je veux vivre” del Roméo et Juliette de Gounod. Tot correcte, però freda i sense comunicar gaire, una actuació habitual en tants i tants concursos, li desitjo com a tots els participants, molta sort, però no he trobat res d’especial més enllà d’una veu bonica amb possibilitats.
El Tercer Premi “Maria Esperança Salvans Piera” ha estat pel baríton Vlad Tlushch que també s’ha endut Premi Especial “Teatro de la Zarzuela” al millor intèrpret de
sarsuela i el Premi Extraordinari “Teatro Real de Madrid”. Ha cantat, en primer lloc, “Madrileña bonita” de la sarzuela “La del manojo de rosas” de Sorozábal i el “Largo al factotum” d'”Il barbiere di Siviglia” de Rossini. La primera amb un excel·lent castellà i mancat d’una mica de la gràcia sarsuelera, però absolutament convincent, i amb la segona s’ha endut al públic de carrer amb una brillantíssima demostració d’estil, tècnica i taules escèniques. Magnífic i com he dit, a jutjar per la interpretacions de la seva compatriota i la seva en aquest concert, ell era el mereixedor del segon premi.
Suposo que la geopolítica no hi deu tenir res a veure, però que tots tres primers premis se’ls hagin endut cantants ucraïnesos és si més no, curiós, a banda que eren els més ben preparats.
Entre les dues parts el pianista Marcos Madrigal ha interpretat dues peces del mestre Ernesto Lecuona: Malagueña i Gitanerías, que ha servit per projectar a la pantalla tots els premis atorgats i els seus guanyadors. Les peces han estat brillantment interpretades i han merescut una contundent ovació.
La primera part ha acabat amb el baríton de Corea del Sud Felix Park que ha guanyat el Quart Premi “Sr.Joaquim Zamacois i Sra.Patricia Malet” – “Reial Cercle Artístic de Barcelona”, “Villasa S.L. in memoriam de Javier Villavecchia i Marta Obregón”, el Premi Especial “Catalonia Hotels” al millor intèrpret de Verdi, el Premi Extraordinari “Teatro Real de Madrid” i el Premi del Públic assistent a la prova final, fos presencial o per l’estríming i aquests darrers em sembla que no podien valorar una actuació mitjançant una transmissió, sense saber com era i es projectava aquesta veu al natural, per a mi una qüestió fonamental. Crec que ha triat dues peces, sobretot la segona, poc adient a la seva veu: “O du mein holder Abendstern” que canta Wolgfram al Tannhäuser de Wagner i el “Pietà, rispetto, amore del Macbeth de Verdi. A la primera ha estat avorridot, però la segona requereix una veu dramàtica que ell encara no té i si es presenta als concursos amb obres així i a més a més guanya el premi Verdi, no vull ni pensar els rols que farà ben aviat. No té el registre greu adequat i fa curt, però la veu és bonica, projecta bé i ha demostrat una certa implicació, tot sabent el hàndicap de la majoria de veus orientals.
Abans d’ell ha cantat la mezzosoprano Karla Pineda de Costa Rica, guanyadora del Cinquè Premi “Amics del Concurs Tenor Viñas” i el Premi Extraordinari “Joyce DiDonato” (Houston Grand Opera) Carolyn Levy, el Premi Extraordinari “Leonor Gago LG Artist Management – Concer lírica Opera Internacional” i Premi del Públic assistent a la prova final (mateix raonament que en el cas precedent). Ha cantat “Acerba voluttà” de l’Adriana Lecouvreur de Cilea i “Condotta ell’era in ceppi” d'”Il trovatore” de Verdi. Dues àries de mezzosoprano dramàtica, que potser ella les tria per temperament, però que encara no són adequades per qüestions estrictament vocals i de projecció. Té un bon registre i segur que farà carrera; ara bé, si ja es precipita cantant els rols dramàtics, corre molts riscos.
El concert l’ha iniciat la soprano catalana Elionor Martínez que sense cap mena de dubte és la que més premis s’ha endut: Sisè Premi “Círculo del Liceo”, Premi Oratori-Lied “Andbank private Banker” -“Fundació Francesc Viñas”, Premi Especial “Max Klein – Madronita Andreu” al millor intèrpret de Mozart, Premi Extraordinari “Plácido Domingo” al millor cantant espanyol, Premi Extraordinari “Victoria de los Ángeles” – Alma Hotels, Premi Extraordinari “Associació Franz Schubert” al millor intèrpret de Schubert, Premi Extraordinari “Ajuntament de Moià” i “Joventuts Musicals de Moià” al millor cantant català, Premi Extraordinari “Ajuntament Santa Cristina d’Aro”, Premi Extraordinari “Festival de Música de Cadaqués” i Premi Extraordinari “Festival Castell de Peralada”. El motiu pel qual no s’ha endut el premi de l’Associació de Liceistes de 4t i 5è pis és una incògnita per a mi incomprensible. Ha cantat de manera deliciosa i molt bon estil el “Geheimes (D.719)” de Schubert i l'”Et incarnatus est” de la Missa en do menor de Mozart. La veu és puríssima i amb una dicció nítida, ha estat acompanyada al piano i no sé si amb una orquestra per a l’obra de Mozart, l’haguéssim sentit de manera tan nítida perquè no va sobrada de volum, però no és cap retret i la veu pot guanyar volum i projecció. L’ha ben acompanyat al piano, Victoria Guerrero.
El concert ha començat amb l’obertura de “Die Zauberflöte” de Mozart a càrrec de l’Orquestra del Liceu sota la direcció de Julio García Vico, que és qui ha acompanyat a tots els cantants, exceptuant la primera guardonada. No serem gaire exigents perquè sabem que aquest concert es prepara correcuita, però en algunes peces es notava manca d’assaig i no hagués estat gens malament una mica més de tremp per part del director.
Salutació final dels guanyadors de la 63è edició del Concurs Tenor Viñas. 18 de gener de 2026 al Gran Teatre del Liceu Foto IFL
I ara la reflexió:
Els concursos de cant sempre em fan reflexionar en veure tant jovent amb tantes ganes de triomfar, tots i totes amb complexitats diverses fins a arribar a la darrera setmana, havent passat seleccions prèvies i tot l’estrès per acabar, aquells més afortunats, en una prova final on tot es juga a cara o creu és una cosa massa arriscada, no trobeu? Les carreres professionals no acostumen a seguir el mateix patró. Tots esperant que un concurs els serveixi per fer-se un lloc en un món exclusiu i a més a més triomfar cada nit i supeditats a un instrument delicadíssim que maltractat et treu ràpidament del circuit. Alguns grandíssims cantants han sortit de concursos com el Viñas, però la majoria no i a la majoria dels que han guanyat els hem perdut la pista i és que un concurs en el millor dels casos és una oportunitat, però una carrera professional en el món de la lírica és molt més complicat que tot aquest laboriós procés que han hagut de passar per arribar a Barcelona i intentar demostrar tot el que saben.
La carrera dels cantants és una cosa tant apassionant com dificilíssima, perquè tots tenim al cap els grans cantants i els grans teatres, però penseu en totes aquelles companyies de teatres de segona que hi ha pel món, aquests teatres de ciutats que poc tenen a veure amb el que somien tots aquests guardonats i molts hauran de passar-hi i molts si quedaran. No tot s’acaba amb una gran veu. Grans veus que no han arribat gaire lluny en coneixem tots i veus no gaire rellevants que han fet grans carreres, també en coneixem moltes, per tant, a tots ells i elles els demanaria que abans d’acceptar res pensin si és el que més els convé, no deixin d’estudiar mai i sempre es preparin a fons en allò que poden fer, no en allò que voldrien fer, perquè potser encara no és el moment o potser no ho serà mai.
Potser molts tindran la sort d’ensopegar amb una bona agència artística que els oferirà bones oportunitats per debutar, però ja sabem com funcionen les agències i els directors dels teatres. Tothom té pressa per descobrir talents i figures, tothom arrisca contractant i oferint oportunitats, però els veritables arriscats són ells, els cantants que enlluernats accepten rols inadequats que potser es creuen capaços de fer, però que requereixen una maduresa que ells i ells encara no tenen, altres potser només volen fer calaix, de tot hi deu haver; no obstant això, quan penso en aquelles carreres que es feien abans de picar molta pedra i esperar aquella oportunitat que els propulsés al firmament dels escollits de la nit al dia i que la immensa majoria de tots ells no tindran, entenc en molts casos la crisi, no de veus, perquè veus ben preparades n’hi ha, però el que no hi ha és gaire paciència, ni gaires ganes de consolidar la veu. Sopranos acabes de sortir del forn que volen fer o els demanen de fer Tosca quan la veu amb prou feines és per a Mimi o tenors, maleïts tenors (a la final d’enguany, ni un) que com que tenen un bon pinyol estan disposats a fer Manrico i Calaf i no han après ni a frasejar amb elegància i emoció el Rodolfo de La Bohème o el Faust de Gounod, són exemples que ben segur que us venen a la memòria. Tampoc hi ha mestres de repertori que ensenyin o potser ja no hi ha cantants que vulguin ser ensenyats, ni tampoc aquells directors d’orquestra especialistes en òpera que ajudaven els cantants a interioritzar els rols i els cantants es deixaven aconsellar. Tot això deu formar part d’aquell passat que tants referents ens va deixar, ara tot sembla anar d’una altra manera, si bé i encara que només sigui per agafar-nos en l’únic lloc possible, també poden creure que com a l’Operalia del 2015, on una noia noruega anomenada Lise Davidsen va deixar a tots bocabadats, avui ens continua deixant bocabadats cantant Isolde onze anys després d’aquell premi. La Davidsen sense l’Operalia també hauria arribat, està clar. Impossible no és, però a banda de veu, hi ha més coses que fan a un cantant, fins i tot un talent innat, segur, però que cal treballar molt i el concurs no és final de res, tots els guardonats d’aquest Viñas i de tots els concursos que es fan cada any arreu, ho haurien de portar gravadíssim i tots sabem que davant d’una proposta inapropiada d’un agent o un director d’un teatre, molt pocs diran NO.
Sort i no només, però sort per a tots i totes.
IN FERNEM LAND 
Hola. Jo vaig ser-hi divendres, a la prova final. És una prova que, quan puc, intento no perdre’m. Són 18 cantants, a dues peces cadascú i, des de l’any passat, amb un recitalet de cinc o sis peces a càrrec d’un guanyador d’edicions anteriors mentre delibera el jurat. Sumant-ho tot… cinc horetes i escaig. Això sí: s’amortitza de sobres el preu de l’entrada, el més barat de la temporada i, a sobre, a l’amfiteatre, ben centradet.
En el meu cas, vaig ser dels que va considerar millors veus les dues guanyadores dels premis del públic: la mezzo de Costa Rica i el baríton coreà. Els següents en la meva llista eren els barítons ucraïnesos i en cinquè lloc, la soprano que ha quedat segona. No sé si per la posició (amfiteatre centrat), perquè era només amb piano o perquè era la final i s’ho jugava tot, trobo que la interpretació de la Pineda va ser molt bona (va cantar les mateixes dues àries, començant amb la de l’Adriana), amb expressivitat i una veu de mezzo de debò, de les que costa de trobar. En canvi, la soprano ucraïnesa canta bé, però trobo que hi ha més veus com la seva, que és més fàcil de trobar-ne de similars. Si jo fos un director artístic, com els del jurat, trobo que m’interessaria més que tirés endavant una veu com la de Pineda, que pot tenir un futur més interessant i destacar més en el panorama actual, que no pas la de Zasimova (que va cantar el “Je veux vivre” i, primer, un bon “Caro nome”), que serà una més entre les sopranos lírico-lleugeres.
Si fa no fa amb Felix Park. Cert que els dos ucraïnesos van fer-ho molt bé. El primer en actuar va ser el que ha quedat tercer, Vlad Tuixtx i va causar sensació: un excel·lent “Largo al factotum” i un magnífic “Amor, vida de mi vida”, exquisidament dit, potser una mica massa histriònic en algun moment, però amb molta gràcia (merescut premi al millor en sarsuela: en va haver-hi dos més, a la final, una ucraïnesa amb una romança d’El juramento i Inés López amb la de Los claveles). Semblava, quan anaven passant concursants, que en seria el guanyador. Cap al final, va cantar el guanyador, Buialskij, amb les mateixes dues àries que ahir i les apostes van canviar: esplèndid i amb una veu preciosa, també molt expressiu, sobretot en Rossini. Per al meu gust, però, al final de la primera part, el coreà Park havia cantat “Pietà, rispetto, amore” i “È sogno o realtà?” amb una veu rodona, molt expressiva, molt ben projectada. No sé… en un moment on un baríton verdià és una espècie gairebé extingida, jo també hagués optat per ell, abans que els dos ucraïnesos, tot i que en aquest cas, la diferència és menor i Buialskij pot ser un just guanyador.
Curiosament, a la final no va arribar cap tenor: fora de quatre mezzos, set dones eren sopranos i tots els homes eren barítons, llevat de dos baixos i el baix-baríton guanyador. L’únic representant català va ser l’Elionor Martínez i, per això, va tenir tots els premis que eren per a un cantant català. També va ésser-ne l’única finalista que venia de l’especialitat d’oratori i lied. Realment, va fer-ho amb estil.
Tampoc, al contrari que en altres anys, no es van repetir gaire les peces: només quan dos barítons van triar “È già vinta la causa” i els dos baixos van coincidir en “Ella giammai m’amò”, però la resta va ser prou variat. En conjunt, se sentiren algunes veus que Déu n’hi do… que tenen moltes possibilitats però que, com bé dius, ja no dependrà només d’ells, sinó de tantes coses, incloent-hi l’atzar i la sort, que no podem saber si faran carrera o no. El futur ens ho dirà, doncs.
M'agradaM'agrada
Si noi, estem molt d’acord. Penso que amb més de 700 aspirants a premi presentats i que han passat les diferents proves de selecció no hi hagi cap tenor a la final és tant rar com significatiu, com ho és el fet que els tres primers llocs hagin estat per cantants d’Ucraïna.
En edicions anteriors eren els coreans els que ho col·lapsaven tot, tot i que veritablement els representants ucraïnesos guanyadors mostraven un bon nivell i adequació del que cantaven amb la veu que tenen actualment, és per això que la mezzo no em va acabar de fer el pes perquè segurament la diferència de cantar amb piano i després amb orquestra unes peces tan dramàtiques li va passar factura, però és que en els teatres es canta amb orquestra, potser això ho va tenir encertadament en compte, el jurat.
M'agradaM'agrada
esta vez solo escuchė el concierto final por Catalunya Música.
a mi me encantò por sus habilidades técnicas en cuanto a detalles y expresividad vocal, el bajo barítono ucraniano, ganador del primer premio. Me ha parecido de estos 6 premiados, el más apto para ganar este Viñas, con mejor nivel que en los dos últimos años anteriores.
Preciosa la escena de ALEKO, òpera que sería un placer ver en el Liceu.
M'agradaM'agrada
Aleko, com les altres dues òperes curtes de Rakhmàninov, Francesca da Rimini i El cavaller avar, són una meravella que si els annals no van errats, no s’han representat mai al Liceu, estaria molt bé programar aquest “trittico” rus.
M'agradaM'agrada
El teu consell i la valoracio de com es fa una carrera, sembla tan obvia que hom no pot entendrr que sigui d’altra manera. Pero implica uns parametres que, a hores d’ara i socialment, cotitzen a la baixa, malauradament. Una cosa similar ens passa als pares d’adolescents actuals. Pero cal perseverar amb el missatge, sense defallença, doncs sempre hi ha qui l’aprofita, i nomes per aixo, ja val la pena.
Salut!
M'agradaM'agrada
Anar contra corrent en molts moments de l’actualitat és imprescindible.
M'agradaM'agrada
Gràcies per l’apunt, Joaquim. Només vaig poder escoltar alguns dels concursants del divendres. Havia de treballar, i el que m’importava era arribar pel petit recital de la Ketevan Kemoklidze, que és alhora una amiga i una mezzosoprano que m’agrada molt i que m’agradaria poder escoltar més a Barcelona.
Sí que vaig arribar a escoltar la prova final del guanyador. He de confessar que no arribo a entendre els mèrits rossinians que tots els experts li reconeixeu i que sense dubte ha de tenir. La seva ària de Aleko, que desconeixia totalment, sí que em va agradar. En canvi la de Don Magnifico em va enutjar. És un rol buffo i a més el personatge fa un parell de caricatures, d’acord. Però la comèdia no és incompatible amb el bon gust: escoltem a Paolo Montarsolo o Carlos Chausson. Evidentment, no es pot demanar que un jove concursant estigui ja al nivell d’aquests grans. Llavors, no hauria de començar moderant per prudència el vessant caricaturesc? Al contrari, Buialskyi va fer efectes grotescs fins i tot quan Don Magnifico parla amb la seva pròpia veu. Després ens queixem del gigionismo de Ambrogio Maestri: però si comencen així els joves premiats, em sembla natural que allà acabin.
M'agradaM'agrada
Crec que confons dues coses, l’adequació estilística rossiniana i la interpretació dramàtica del rol.
Comparar al guanyador del Viñas 2026 amb Maestri em sembla fora de lloc, però ja que has estat tu, et diria que per a mi Maestri interpreta molt bé sense tenir caop estil i el senyor Vladyslav Buialskyi té un estil i una tècnica belcantista, amb un stacatto que el Sr. maestri no ha exhibit mai.
Si tu creus que un cantant del Viñas, és a dir jove i amb prou feines dins de l’engranatge professional ha de mostrar l’estil de Chausson o Montarsolo, és que no has entès el que és un concurs de cant, dit amb tot el meu respecte.
M'agradaM'agrada
Segur que no entenc el que és un concurs. Ho assumeixo i no hi vaig: ni al Viñas, ni al Canals, ni al Primer Palau, ni a cap altre que se’m pugui oblidar. Com tampoc no vaig als exàmens del Conservatori o de l’ESMUC … Nogensmenys, estic conscient que és tan injust com fàcil comparar les proves dels concursants amb el recital de la guanyadora de fa vint anys. Menys encara amb Chausson o Montarsolo. Amb tot el respecte recíproc, no crec que ho podia dir més clar. Ho repeteixo: “no es pot demanar que un jove concursant estigui ja al nivell d’aquests grans.” No sóc entès però tampoc no són boig: no ho demano.
Reconec també que en mencionar Maestri sabia que et provocaria. Espero no haver-te molestat! Però esperava que mencionar-lo m’ajudaria a resoldre dues incomprensions alhora, i sembla que anem en el bon sentit. Crec que el que no entenc es quina distinció feu els experts entre tècnica, estil, i interpretació dramàtica. És que per a vosaltres tècnica i estil són el mateix? Per a mi, no, no ho són.
No em considero capaç de avaluar la tècnica de cap cantant. Cal un coneixement tècnic que no tinc i pel qual potser s’ha d’haver estudiat cant un mateix (que em consta que és el teu cas). La majoria dels melòmans aquest coneixement no el tenim, i evidentment la nostra apreciació no sempre el respecta. Crec entendre ara que el que t’enfurisma tant en Maestri és com assoleix guanyar-se l’estima del gran públic poc entès tot i una tècnica defectuosa, sigui perquè intenta cobrir els defectes amb efectes exagerats, sigui perquè fa efectes exagerats que la tècnica correcta no permetria.
Si aquesta és de fet la teva posició, i segur que no tan sols la teva, la entenc i la respecto, però no la comparteixo pel cas d’un cantant afirmat. Per a mi, millor una molt bona interpretació fonamentada en defectes i trampes que no pas una interpretació rutinària però tècnicament impecable. D’altra banda, estic totalment d’acord que el criteri ha de ser el teu per un jove en formació: que perfeccioni la tècnica primer, i després tindrà tota una carrera per anar desenvolupant la seva interpretació.
Doncs cap queixa en aquest sentit: bravo Buialskyi pel seu staccato, pels seus travallengua, pel que se’n diu en anglès patter. És evident fins i tot per a mi que són agilitats vocals de dificultat tècnica notable, possiblement la més notable que pot tenir un baix-baríton, i que ell les va superar de valent.
Però, perquè d’aquesta tècnica virtuosa n’hem de dir estil rossinià? Al contrari, jo hauria dit que un bon estil clàssic significa saber ser divertit amb equilibri i sense inelegàncies, saber fer de còmic sense fer de bufó. Quan Maestri m’enutja a mi no és per les faltes tècniques sinó per les faltes d’estil, perquè quan exagera els seus efectes acaben sent grotescs, grossers.
Les mateixes grolleries m’enutgen igual si les comet un jove prometedor amb un staccato perfecte. Condonar-les en els concursants em sembla una violació del principi que per privilegiar la interpretació cal esperar la maduresa. Un Chausson assoleix fer ridícul el personatge sense fer mai ridícul el cant. Un guanyador de concurs no hi pot arribar encara: doncs preferiria que per respectar els límits de la joventut i de la inexperiència sacrifiqués la interpretació dramàtica, fent el personatge menys ridícul del que es poden permetre els grans.
Gràcies com sempre per les discussions estimulants!
M'agradaM'agrada
Bé, Giacomo, no estem d’acord.
Puntualització primera i primordial. No he estudiat cant, en tinc nocions, però mai diria que les que tinc es puguin considerar gaire seriosament. Mai faria de jurat d’un concurs de cant, mai.
Segona consideració, també per a mi important. Hi ha cantants dotats de més instint teatral que no pas de tècnica, i aquest instint teatral i dramàtic, passa per damunt de totes les peculiaritats o manca de precisió i fins i tot d’estil o tècnica. Hi ha cantants molt reconeguts que han cantat Verdi com que si es tractés de Mascagni o Leoncavallo amb gran acceptació del públic sobirà, et diria que durant molts anys (meitat del segle XX, sobretot) en el món de l’òpera es va imposar una manera de cantar-ho tot “alla verista” que va fer “molt de mal”, només cal escoltar com cantava Verdi, Pertile, i com després ho van fer tenors com Del Monaco, Di Stefano, Tucker o Corelli.
Si Maestri és d’aquests que agrada en general a tothom, cap problema, ara no em facis sentir ni estrany ni culpable per no compartir l’opinió, per a mi la simpatia no és precisament un valor a tenir en compte, si es té, l’enhorabona, però d’un cantant valoro que faci allò que diu la partitura i sobretot que l’estil sigui ajustat. Mozart no es pot cantar com Bellini, ni Rossini com Giordano. No s’ha de cridar mai i s’ha de tenir un control sobre l’emissió, tenir una veu molt potent i voluminosa, si no se sap controlar és més un hàndicap que un avantatge, si bé és veritat que per a molts liceistes això ja és un punt a favor.
I torno a insistir que posar com a exemple de comparació a Chausson amb el guanyador, em continuo semblant poc just perquè segurament el mateix Chausson a l’edat del guanyador no ho feia tan bé tot i tenir la veu amb molt més bones condicions.
I per acabar, jo no en sé més que tu, jo sé el que sé i tenim opinions segons criteris de valoració que poden ser diferents, però són criteris i aquests són els que fan que cadascú valori una actuació a vegades de manera discordant i altres no. De Maestri, que sempre em poses per buscar-me les pessigolles, només et diré que segons entenc jo, davant dels grans barítons no té res a fer, no suporta cap comparació en cap d’ells en cap dels repertoris que sovinteja.
Hi ha cantants que em costa pair, com Mara Zampieri, Ruggero Raimondi, Alberto Cupido, Siegmund Nimsgern, Dunja Vecjovic… que han fet grans carreres, Maestri també forma part de la llista , i com també em succeeix amb tots aquests que em costa pair, soc capaç de reconèixer de manera clara tot i que aïllada, rols o representacions on m’han agradat més del que és habitual, però mai seran un exemple que posaria per a un jove que acaba de guanyar un concurs.
M'agradaM'agrada
No ho recordava sinó inconscientment, però el mateix Chausson ho va dir varies vegades. Aquí en una entrevista publicada en Platea el 1 de noviembre de 2021:
“Se alude mucho al silabado, que es puro hábito, pura técnica, aunque es igual de relevante manejar una amplia paleta de colores en el repertorio bufo. A diferencia del repertorio serio, donde suele buscarse una voz igual en todos los registros, homogénea en su timbre, el repertorio bufo pide variedad y flexibilidad al servicio de la expresión, al servicio del texto y de la música, y sin caer en el histrionismo o en el ridículo. El humor elegante es muy complicado, es algo muy refinado. La comedia de brocha gorda es fácil, pero la comedia ocurrente no lo es tanto. Yo siempre he querido dignificar la voz de bajo bufo, cantando y no declamando, intentando preservar una cierta elegancia en la línea vocal.”
Si recordava quelcom inconscientment, haurà sigut un fragment passat a TV3 amb la ocasió del Viaggio a Reims liceista de 2017, on ell deia: “Una cosa del repertorio buffo és no caure en el histrionisme, en el histrionisme fàcil; i sempre ha sigut una cosa que jo he tingut molt present: el dignificar el basso buffo.” De seguit afegia el periodista: “Aquesta és una de les ensenyances que un cantant amb més de quaranta anys de carrera pot transmetre als més joves”.
M'agradaM'agrada
El simpàtic Maestri cau sovint en l’histrionisme i, per tant, en el ridícul, segons el meu criteri, és clar.
M'agradaM'agrada
Gràcies un cop més, Joaquim, per continuar la discussió més del que li agrada a WordPress. No siguis modest: és evident que en saps més que jo de cant i d’òpera! Em sorprèn que no hagis estudiat cant: n’estava totalment convençut. Nogensmenys, tots aquí al blog aprenem de tu, tot i que més rarament et podrem també ensenyar alguna cosa (com també em passa amb els meus estudiants); i que també esperem que el bescanvi de opinions diferents sigui entretingut per a tothom, i sobre tot per a tu que ens ofereixes el blog.
La teva explicació em permet entendre què vols dir quan parles d’estil. Absolutament d’acord: hi ha hagut grans cantants que ho cantaven tot, si més no de L’Elisir d’amore a Tosca, amb el mateix estil, que reflectia essencialment la època més propera, la del verismo. Afegiria que no és una exclusiva de l’òpera: grans directors d’aquells anys, com ara Klemperer, dirigien Bach, Mozart i Mahler, encara que no exactament amb al mateix estil, amb els mateix recursos orquestral i amb un estil força més homogeni (i tardorromàntic) del que es fa servir avui.
Llavors, sí: ara que us comprenc us dono la raó en què Buialskyi no tan sols va lluir tècnica rossiniana, sinó també una notable adequació del cant al repertori. Molt diferents el seu Aleko i el seu Don Magnifico, i segur que tampoc no cantarà Falstaff com La Cenerentola ni Bellini com Rachmaninoff.
Queda el fet que tu i jo no compartim prioritats: a cadascú les seves! Diferenciar l’estil segon el repertori està bé, sense cap dubte, però per a mi no és imprescindible. No seré el més gran estimador de Del Monaco, Di Stefano, o Corelli, però tampoc no discrepo de la opinió comú que van ser tres grans tenors. Serà pel seu instint teatral que ho cobria tot? No ho sé. Més encara segueixen agradant-me directors com a Klemperer, fins i tot en Bach on el seu estil ha quedat obsolet. Desafortunadament obsolet, pel meu criteri: prefereixo normalment un estil més modern i històricament informat, però la varietat d’opcions estilístiques em sembla estimulant encara que algunes siguin anacròniques.
Al contrari, l’histrionisme, el ridícul i la inelegància em molesten sense remei. No se m’acudeix cap cantant prou gran per caure-hi sense enutjar-me. Totalment d’acord que Maestri hi cau massa sovint, que quan hi cau es fa molest, i que no és un dels grans. Al contrari, als concursants l’hauria volgut oferir com a exemple negatiu: no caigueu en l’histrionisme fàcil, com hi cau ell!
Potser el que vau entendre tu i el jurat és que les faltes d’histrionisme del guanyador es corregiran amb més facilitat que les faltes diferents que inevitablement hauran tingut tots els altres concursants. Espero que sigui així. Entenc també que dels jove concursants s’ha de subratllar els mèrits més que les faltes.
Nogensmenys, quan ningú ni tan sols menciona una falta que pel meu criteri és evident i molesta, no puc evitar l’enuig. Crec que és exactament el mateix enuig que proves tu quan tothom braveja Maestri. Podem repetir-nos que tot és criteri personal, i tu repetir-te que el públic és sobirà, i jo repetir-me que el jurat és entès, però no n’hi ha ben bé prou.
Per fi, deixem estar Buialskyi, esperant que en uns anys sigui entre els barítons preferits de tots dos. I et mencionaré menys Maestri, ho prometo! Tampoc no és cap centre de la meva admiració, malgrat que (encara) no em costa pair-lo.
M'agradaM'agrada