El dia 10 de gener es va retransmetre pels cinemes, una nova òpera de la temporada 2025/2026 del Metropolitan de Nova York i l’actualitat wagneriana barcelonina va desplaçar el seu comentari a IFL fins avui.

He llegit i no és cap novetat, que el Metropolitan està passant per a una gravíssima crisi econòmica que obligarà a retallar plantilla, sous, títols de la temporada vinent i qui sap si fins i tot a vendre’s les famoses pintures de Marc Chagall que llueixen en el monumental vestíbul de l’edifici del Lincoln Center. Com ja he comentat en altres apunts parlant dels streamings cinematogràfics del teatre novaiorquès, aquesta crisi ja fa temps que s’evidencia en els repartiments, abans farcits del millor repartiment possible i ara reduïts a un o dos com a molt, noms que serveixen d’esquer per a la taquilla i altres cantants que sense ser menyspreables, ja no són aquell màxim envejable de tants aficionats d’anys enrere.

En aquesta funció de I Puritani el repartiment reuneix a la soprano Lisette Oropesa en el rol d’Elvira i al tenor Lawrence Brownlee, ambdós experts i reconeguts belcantistes que garanteixen un bon nivell, però m’atreviria a dir que res més, com si això ja no fos molt en un món on l’adequació estilística de molts cantants brilla per la seva absència. Una altra cosa és saber si són en l’actualitat els millors cantants per fer front a ambdós rols.

La direcció musical va anar a càrrec de Marco Armiliato, un director tan eficaç com mancat de genialitat, que tampoc ser si és el que es demana al director que ha de dirigir aquesta òpera. L’orquestra i el cor del Metropolitan sonen esplèndids com és habitual i el mestre Armiliato deixa que el protagonisme l’intentin tenir les veus, que això ja és un encert benintencionat que s’ha d’agrair. Els cantants estan ben acompanyats i les formacions de la casa llueixen tot el que la partitura els deixa. Armiliato sap crear els embolcalls idonis, tant amb el tempo com en la cura per equilibrar escena i fossat. El cinema ja sabem que sempre ens ofereix una projecció esplèndida de les veus i, per tant, mai podrem dir que l’orquestra tapa als cantants o que un determinat cantant no té la suficient projecció, tot i que en algun moment s’intueix, no obstant això, evitaré a especular en una més que probable dificultat de sentir perfectament al Tenor Brownlee en una sala tan gran sense cap mena d’ajuda.

Lisette Oropesa és una cantant que es fa estimar, té magnetisme escènic i un estil esplèndid per fer front als rols del belcanto italià del primer quart de segle XIX, altra cosa és que la seva veu pugui fer front a molts dels rols destinats a sopranos amb veus més consistents o paradoxalment amb sobreaguts de sopranos coloratura que es van apoderar d’aquests rols. Ja sabem que a l’època de l’estrena molts d’aquests rols emblemàtics no van ser escrits per a sopranos lleugeres i que aquestes en el curs dels anys van anar apoderant de Lucia, Elvira, Amina o Adina, entre moltes altes i el públic ja no sigui capaç d’admetre una escena de la bogeria sense els seus sobreaguts, el mateix que succeeix amb el rol d’Elvira, escrit per a la Grisi, una soprano amb un centre poderós i carnós, capaç de cantar les grans frases en cantabile que caracteritzen el belcantisme, molt més que uns sobreaguts que mai van ser escrits, però que donen una brillantor espectacular al virtuosisme i que tant agraden al públic que es va acostumar al circ. Les cròniques de l’època diuen que la Grisi arribava al Do sobreagut, però mai feia ostentació de virtuosisme en aquesta zona alta. No cal dir que una Elvira actual que només faci el Do serà qüestionada de manera injusta. La Grisi destacava per la dolcesa, el fraseig i la intensitat emocional sense artificis, sobretot en les obligades escenes de bogeria inevitables en aquestes òperes. Oropesa sense tenir aquesta veu central carnosa, ni una zona greu gaire audible, ha forçat com tantes altres sopranos, el registre per ampliar el repertori, amb la corresponent i lògica pèrdua de brillantor i consistència en el registre sobreagut, que intenta fer en la majoria d’acabaments com les grans intèrprets, però amb resultats no sempre satisfactoris, propers al crit o forçats, com en el final del duo del primer acte amb Giorgio o la famosa “son vergin vezzosa” acabada amb un sobreagut forçat. En canvi, Oropesa llueix expressivitat i una excel·lent línia a “O! Vieni al tempio” a l’inici del finale primo i que prudentment no acabava l’acte amb un sobreagut com possiblement el públic hauria volgut encara que les evidències mostrades en intents anteriors ho desaconsellaven. En la seva gran escena de l’acte segon amb la “bogeria obligada” a “O rendetemi la speme…Qui la voce sua soave…Vien diletto” l’Oropesa excel·leix tot i mostrar alguna oscil·lació i aquests aguts forçats que preocupen i que estan a punt de fer un daltabaix en el “vien diletto”. L’expressivitat, el legato, les “roulades” i coloratures la bellesa a les grans línies melòdiques i el control tècnic són esplèndids i si no podem tenir una veu més sòlida, sí que tenim aquella dolcesa, el fraseig i la intensitat emocional tot i no ser la Grisi. Aquest és el millor que puc dir de la seva Elvira que es queda una mica en el carrer del mig de manera més que digna, però no inoblidable. En el tercer acte i amb les estratosfèriques pirotècnies de Brownlee no hi pot competir. Malgrat tot i davant de les evidències mostrades, jo diria que és un rol que no li convé cantar d’aquesta manera perquè no té el gruix demanat per la partitura original ni les notes sobreagudes exigides per la tradició. Per què es va tallar “Ah! Sento, o mio bell’angelo”, el final amb brillantor per a Elvira? Decisions escèniques? A Oropesa li van fer un favor? Llàstima perquè la partitura era bastant sencera.

El cas de Lawrence Brownlee és diferent. El cantant és excel·lent, l’estil belcantista és immaculat, el domini tècnic és espectacular, amb un registre sobreagut de vertigen i una coloratura perfecte. La línia de cant és magnífica i sosté amb una tècnica ben treballada el cant legato que permet assumir les llargues frases amb la deguda expressivitat. El rol el va estrenar el mític Giovanni Battista Rubini, que es distingia per una extensió vocal extraordinària que li permetia arribar al fa⁵ si bé sabem que a l’època no es cantava de pit i es feia amb una intel·ligent combinació amb el falset. Bellini va escriure expressament per a ell la dificilíssima tessitura del grandiós “Credeasi, misera” del tercer acte amb aquell fa que molt pocs han fet de manera convincent. La veu de contraltino de Rubini es pot identificar perfectament amb la de Browlee, ja que en el seu cas no hi ha cap vulneració de la vocalitat original, potser si Rubini el passéssim en mig de la immensitat de l’escenari del MET i davant d’una sala tan gran necessitaria també l’ajuda tècnica moderna per fers-e sentir fins a la darrera butaca del “Family Circle”. Els teatres de l’època, les orquestres i el diapasó no tenien res a veure amb l’actual i ara encara es demana més registre, més volum i projecció. A Brownlee al Liceu ens va costar sentir-lo de manera brillant, i per això sent el MET molt més gran, dubto que sense una “ajudeta” traspassés les primeres files de la platea, però en el cinema la seva prestació és modèlica des de tots els punts de vista possibles. Amb un “A te o cara…” heroic que ja fa presagiar un tercer acte mestrívol, ja que en el segon no intervé, mentre que en el tercer Bellini concentra quasi tota la seva atenció en la seva particel·la, amb una escena abans de l’entrada d’Elvira, magnífica i després amb un duet d’exigència màxima, sobretot per a ell, amb el “Vieni fra questa braccia” de vertigen i l’esmentat i bellíssim “Credeasi, misera!” que inicia el concertant final i i on ha d’emetre aquell Fa tant antinatural com hipnòtic. Que el disseny de vestuari no el beneficiï gens és una anècdota estètica i visual que per a una producció que es transmet pel cinema hauria d’estar més curosament tractada, però el més important és que no se m’acut cap altre tenor capaç de fer un Arturo tan ben cantat ara que el tristanesc Spyers ha deixat aquests rols i l’immaculat Flórez ja ha declinat el seu repertori primerenc, encaparrat en repertoris més pesants que han tocat aquella miraculosa zona de pas i aquells aguts de brillantor mai oblidada. Tempus fugit

En totes les representacions menys en la del dia 10 de gener Riccardo el va cantar el baríton Artur Ruciński, una absoluta garantia, però un refredat inoportú ens va deixar sense la seva segura excel·lent interpretació i en el seu lloc va cantar el baríton porto-riqueny Ricardo José Rivera, que havia debutat en el MET feia dos mesos en el rol de Comte Dominik a l’Arabella ja comentada a IFL. Però una cosa és la bona impressió fent aquell rol menor i l’altra és haver d’assumir a correcuita l’Arturo de I Puritani amb una voluntat de guanyar-se al públic mal entesa, emetent sobreaguts no escrits i el pitjor de tot, mal resolts, tant en la cabaletta de la seva ària del primer acte com en el famós duo amb Giorgio “Il rival salvar tu dèi…Suoni la tromba, e intrepido” acabat de manera escandalosament grollera per part del baríton. El compromís era gran perquè havia de substituir a un cantant que llueix en el cant legato i sempre fa exhibició d’elegància i adequació, i a més a més es passava la funció per a tot el món, crec que els nervis el van trair i sincerament penso que encara no és el seu moment per assolir aquesta responsabilitat. Entenc que actuava en funció de cover i així com altres cantants van aprofitar ocassions similars per donar-se a conèixer de manera definitiva, no va ser el cas.

El baix.baríton nord-americà Christian Van Horn va interpretar el rol de Giorgio. On va lluir més va ser en la seva ària del segon acte “Cinta di fiori e col bel crin disciolto”. demostrant estil. A la veu a vegades li maca més notorietat i rotunditat en la zona greu que queda massa anònima, sense aquella generositat belcantista de Samuel Ramey, per exemple, però ell va salvar el “Suoni la tromba” allargant la nota fins a quedar-se quasi “sense orquestra”, per intentar arreglar l’accident del baríton substitut.

Va ser una llàstima que Bellini no desenvolupés més el rol d’Enrichetta, similar al que anys després va fer Verdi amb la Frederica de la Luisa Miller, rols desaprofitats per a mezzosoprano que haguessin pogut donar més varietat dramàtica i vocal a la partitura. La mezzosoprano nord-americana Eve Gigliotti deixa entreveure en el duo amb Arturo, una veu interessant amb projecció i futur, però no puc dir gaire més en un rol massa limitat. Menys encara puc dir del baríton David Pittsinger com a Gualtiero o el Bruno de Tony Stevenson de correctes i anecdòtiques intervencions.

Feia molts anys (quasi 50) que per les “poques” representacions fetes d’aquesta òpera al MET (es va estrenar l’any 1883 i hi va tornar els anys: 1918,1919, 1976, 1986, 1991, 1997, 2006, 2007, 2014, 2017 i 2026, en total abans d’aquesta del 10 de gener, seixanta-tres representacions) s’utilitzava una antiga producció que amb diferents variacions ornamentava la part escènica d’una òpera pensada exclusivament per a les veus. Enguany es presentava una nova producció deguda a Charles Erdwads que també signava l’escenografia, mentre que el vestuari a vegades poc adequat, anava a càrrec de Gabrielle Dalton i el disseny de llums de Tim Mitchell, que suposo que també tenia la pretensió de ser d’alguna manera també protagonista i aquí recau el primer gran error. L’argument fluixet i la dramatúrgia impossible del llibret de Carlo Pepoli és millor deixar-los estar, i pretendre vestir les escenes amb la magnífica inicial escenografia de Charles Edwards, que només varia estèticament en els tres actes, però manté l’estructura “arquitectònica” des d’un inici, amb significats polítics i psicològics és tornar al carreró sense sortida habitual de la majoria d’obres mestres del segle XIX que no mereixen dramatúrgies paral·leles amb imatges fantasmagòriques del passat d’Arturo i Elvira, amb mirades psicològiques dels personatges, especialment d’una Elvira pintora i la seva bogeria que serveix en safata que el senyor Edwards ho embolcalli tot plegat en un context geopolític de l’època que acaba configurant un garbuix d’idees confuses que no aporten res més que distracció i fins i tot enuig. Les qüestions polítiques no tenen cap rellevància en l’òpera de Bellini i per a Edwards quasi semblen més importants que les passions romàntiques de la parella protagonista.

Jo creia en alçar-se el teló que l’esplèndida escenografia d’aquella església puritana amb les grades que situaven al cor en un context concret i definible, deixarien anar la volada melòdica i el virtuosisme canor sense gaires dramatúrgies abstractes, També l’excel·lent disseny de llums embolcalla l’escena de manera magnífica, dotant-la d’un atractiu i suggerent toc pictòric de llum i ombres, però tot això va degenerant amb la intenció de fer aportacions teatrals meritòries en una òpera que dramàticament i argumentalment no dona més de si. El tercer acte és un despropòsit acabat de manera sobtada per fer realitat un final feliç en pocs segons, quan tots semblaven  predestinats pels segles dels segles a la camisa de força.

I Puritani
Vincenzo Bellini | Carlo Pepoli

Elvira: Lisette Oropesa
Arturo: Lawrence Brownlee
Riccardo: Ricardo José Rivera
Giorgio: Christian Van Horn
Enrichetta: Eve Gigliotti
Gualtiero: David Pittsinger
Bruno: Tony Stevenson
Young Arturo: DeAundre Addison
Young Elvira: Taylor Massa
Lord Talbot: Richard E. Waits

Cor i orquestra del Metropiolitan Opera House
Director del cor: Tilman Michael
Director musical: Marco Armiliato

Director escènic: Charles Edwards
Escenografia: Charles Edwards
Disseny de vestuari: Gabrielle Dalton
Disseny de llums: Tim Mitchell
Moviment escènic: Tim Claydon

Dissabte 10 de gener de 2026

Mes informació a:

https://www.metopera.org/season/2025-26-season/i-puritani/