INSISTINT AMB NABUCCO AL MET (Domingo-Monastyrska-Belosselskiy-Barton-Thomas;Moshinsky-Levine)

Jamie Burton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House

Jamie Barton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House 2017

Jo no ho creia necessari, però a IFL moltes vegades ja no sóc només jo a decidir i quan una sol·licitud no és fruit d’una ànima en pena sinó de diverses perdones, de diverses procedències i de tarannàs ben diferents, m’ho repens0 i com que el meu amic Kiko ja m’havia fet una feina prèvia imprescindible per insistir-hi, avui ho faré, insistiré en parlar de la representació del Nabucco de Verdi que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York i que ja va ser motiu d’un apunt l’endemà de la representació, el 8 de gener transmesa als cinemes.

Així doncs els fans incondicionals de Plácido Domingo ho agrairan malgrat que ja sabeu que per a mi fa temps que hauria de dedicar-se a altres àmbits del món operístic on de ben segur pot aportar moltes més coses que cantant i qui sap si continuant rebent aplaudiments, sense necessitat de disfressar-se o d’anar de quatre grapes en mig d’escenografies que van en contra de l’estabilitat dels cantants. Continua llegint

MET 2016/2017: NABUCCO

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid. Continua llegint

EL MET 2016/2017: L’AMOUR DE LOIN de Kaija Saariaho

El 22 de febrer d’aquest mateix any vaig fer una prèvia a l’apunt d’avui, ja que us vaig parlar de L’amour de loin, l’òpera de la compositora finlandesa Kaija Saariaho. arran de les representacions que aquests dies han tingut lloc  al teatre novaiorquès.

Ja en aquell apunt us vaig fer cinc cèntims del poètic argument i ja en aquell apunt es podia apreciar la qualitat i les característiques de la música de Saariaho, una experiència sensorial només apte per a públics inquiets a la recerca de la poètica musical més que no pas de les emocions intenses que tradicionalment associem a l’òpera clàssica.

Saariaho planteja tot un món sonor hipnòtic, de gran riquesa tímbrica i amb una paleta de colors extraordinària que ens remet a Messiaen i Debussy, però aquest hipnotisme estàtic pot arribar perillosament al col·lapse repetitiu degut a un llenguatge contemplatiu que acaba esdevenint monòton,  perquè només sembla fonamentar-se en el flux oscil·lant que sedueix però que fàcilment pot portar-nos al tedi més soporífer. Continua llegint

INSISTINT EN EL DON GIOVANNI DEL MET 2016

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Potser cal donar-li una segona oportunitat, per això he pensat que potser molts de vosaltres agraireu la insistència i a més a més en a mi m’allibera de fer un apunt més extens, ja que no puc dedicar el dia a l’apunt que hagués volgut.

Això doncs si algú vol aprofitar l’avinentesa i si més continuar opinant d’aquest Don Giovanni després d’aquesta segona oportunitat, ja sap que ara tindrà l’oportunitat. Continua llegint

MET 2016/2017: DON GIOVANNI

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Quan es va estrenar aquesta producció l’any 2011 ja em va semblar lletja i no puc entendre com insisteixen en tornar-la a incorporar a la temporada del MET al cinema, són coses incomprensibles de l’edició que enguany ens arriba al cinema des de New York, mentre que altres títols de interès molt més notori, com Guillaume Tell s’han quedat fora.

Només si el cast hagués estat realment estel·lar s’hagués pogut admetre aquesta reposició cinc anys després d’haver-la vist, però si en l’edició del 2011 hi havia mancances, en la del 2016 n’hi continua havent i això que no ha repetit ningú, tret de Fabio Luisi, el director musical que ja aleshores em va agradar molt i que ahir em va tornar a meravellar per la dinàmica dramàtica de la seva direcció nítida, vital i enèrgica, a estones vertiginosa. Continua llegint

INSISTINT EN EL TRISTAN UND ISOLDE INAUGURAL AL MET 2016

nina-stemme-isolde-i-stuart-skelton-tristan-ken-howard_metropolitan_opera

Des de dissabte passat que no paro de donar-li voltes i més voltes a aquest Tristan und Isolde inaugural del MET.

He llegit unes quantes crítiques i hi ha disparitat d’opinions, quasi totes poc positives pel que fa a la producció “dark”de Treliński, un director que em va agradar molt en aquell doble programa del mateix MET amb Iolanta i El castell de Barbablava, i molta més unanimitat pel que fa a Rattle i l’equip de cantants, tot i que jo crec que molts no s’atreveixen a aplaudir sense concessions a Stuart Skelton, un Tristan inesperat i excel·lent.

Curiosament i sense saber com anirà la temporada novaiorquesa que podrem gaudir al cinema en el propers mesos, no crec que, tret de la per a mi tan esperada L’Amour de Loin de Kaija Saariaho o en menor mesura la reposició de Eugene Onegin, la resta d’òperes estiguin a l’alçada del que ens ha ofert aquesta inauguració. Continua llegint

MET 2016/2017: TRISTAN UND ISOLDE (Stemme-Skelton-Gubanova-Pape-Nikitin;Trelinski-Rattle)

Sleton (Tristan) i Stemme (Isolde) MET 2016

Skelton (Tristan) i Stemme (Isolde)
MET 2016

Això si que és una inauguració de temporada com cal, amb un director musical de grandiós nivell, un equip vocal de somni i una nova producció escènica discutible però amb cara i ulls.

Simon Rattle només havia dirigir en una altra ocasió el MET, va ser la temporada 2010/2011 dirigint un memorable Pelléas et Mélisande, cinc anys més tard hi torna per inaugurar la temporada amb una nova producció de Tristan und Isolde i el triomf no pot ser més aclaparador ja que el director anglès signa una versió esplèndida, intensa, d’una claredat expositiva enlluernadora i alhora d’una densitat dramàtica colpidora, amb una orquestra fabulosa que el so del cinema només ens deixa intuir.

Des d’un preludi carregat ja de profunda passió fins la desolació d’un tercer acte demolidor, Rattle erigeix una mestrívola demostració de sonoritats sumptuoses, equilibri i radicalitat, perquè en els moments més intensos del tercer acte el so era quasi expressionista, punyent, d’un dolor interioritzat que em va fer estar neguitós i en tensió fins l’alliberador liebestod. Una direcció absolutament sensacional. Continua llegint

TEMPORADA DEL MET AL CINEMA 2015/2016: ROBERTO DEVEREUX

Una setmana després de l’emissió cinematogràfica de la setena representació en la història del Metropolitan de l’òpera Roberto Devereux de Gaetano Donizetti, ja puc parlar-ne a IFL.

Sembla ben estrany que una de les millors obres del opus donizettià no s’hagués representat fins ara al teatre novaiorqués, però finalment i enmarcat en aquest projecte de portar la trilogia Tudor al MET, després de l’Anna Bolena (amb Netrebko) i Maria Stuarda (Joyce DiDonato), s’ha estrenar Roberto Devereux amb la fantàstica interpretació de la soprano Sondra Radvanovsky, que prèviament ja havia cantat a Nova York les altres dues produccions d’aquesta trilogia, sent en aquesta darrera on ha assolit per a mi el seu gran triomf en el repertori belcantista, potser per que de les tres és la més evolucionada i podríem dir que la més pre verdià, i tots sabem que el repertori verdià és el repertori natural i ideal per a la frondosa vocalitat de la soprano nord-americana. Continua llegint

INSISTINT EN MADAMA BUTTERFLY

Molt probablement molts estarem d’acord que no és la millor Madama Butterfly possible, però potser uns quants dels que la varem veure al cinema, estarem d’acord en que va acabar sent una representació emocionant. I això és mèrit, sobretot, de:

Giacomo Puccini, Anthony Minghella, Kristine Opolais, Roberto Alagna, Kevin Augustine, Tom Lee, Marc Petrosino i Karel Mark Chichon.

M’ha semblat important insistir-hi i com que sembla que molts havíeu quedat amb les ganes de dir-hi la vostra, insisteixo.

D’entrada podeu recuperar l’apunt original a: Continua llegint

EL METROPOLITAN AL CINEMA 2015/2016: MADAMA BUTTERFLY

Entrem amb aquesta Butterfly en la recta final de la temporada novaiorquesa al cinema, en un mes d’abril que ens té preparats a banda de la que avui comento, dos sessions més, totes dues de gran voltatge, Roberto Devereux el 16 d’abril i el comiat amb l’esclatant Elektra del dia 30.

En principi aquesta Madama Butterfly era com un plat de segona, francament així ho creia abans d’entrar, però en el seu conjunt i malgrat els importants matisos que esmentaré més endavant, en acabar la representació estava francament satisfet.

No comptàvem amb un gran director d’orquestra en una òpera que el necessita, ja que l’orquestra de Butterfly potser és de les més elaborades i magnífiques de tot l’opus puccinià. Com m’hagués agradat que davant del fossat del MET haguéssim tingut a Antonio Pappano, segurament el millor director per dirigir actualment les obres del compositor de Lucca, però el MET segurament ha tingut que pagar part del sou d’Elina Garanca com a Sara en el proper Roberto Devereux, contractant a Karel Mark Chichon, el seu marit per dirigir alguna popera d ela temporada. Sense ser el súmmum de la subtilesa i del detallisme més curós, el director gibraltareny va dirigir una representació efectiva mantenint el pos teatral i dramàtic. És clar que m’hagués agradat sobretot un primer acte més impressionista en l’acompanyament del gran duo, tan ple d’atmosferes, però Chichon sense voler agafar gran protagonisme i per tant sent honest i deixant que fossin les veus les que es situessin en l’epicentre de la representació, va saber sostenir la tensió en una òpera que segons com estigui dirigida, pot caure durant el segon acte, en un tedi de difícil remuntada. Va tenir algun dubte en controlar i equilibrar el concertant del casori en el primer acte, però se’n va sortir amb notable pericia. Continua llegint

LA MARIA STUARDA DE SONDRA RADVANOVSKY AL MET

Seguint amb el repte belcantista Tudor, la soprano Sondra Radvanovsky ha assumit abans de l’imminent Roberto Devereux que aviat veurem al cinema, la Maria Stuarda després d’haver fet front a l’Anna Bolena, totes elles de Gaetano Donizetti.

Radvanovsky en la Maria Stuarda ha pres el relleu de la discutida i discutible versió DiDonato, aquella que adequava la tessitura a les possibilitats de la mezzosoprano fins a uns límits difícilment sostenibles. Si l’estil belcantista de la mezzo de Kansas és reconegut i admirat arreu, per tant fora de tot dubte, aquella alteració de la totalitat de la tonalitat de la partitura per tal d’adaptar al seu registre, va fer que l’obra perdés brillantor i perjudicant tant a la diva com als seus companys de repartiment que quan cantaven amb ella veien afectat el seu registre. Continua llegint

LA DONNA DEL LAGO AL MET (DESEMBRE 2015):DiDonato-Brownlee-Barcellona-Osborn-Gradus;Mariotti

La Donna del Lago. Joyce DiDonato-Lawrence Brownlee

La Donna del Lago. Joyce DiDonato-Lawrence Brownlee

L’edició que us porto de La donna del lago, la deliciosa i bellíssima òpera de Gioacchino Rossini del mes de desembre al Metropolitan Opera House, repeteix el repartiment de l’edició ja comentada a IFL del mes de març d’aquest mateix any, amb la important variació, i per això torna a ser protagonista d’un apunt, del Giacomo V de Lawrence Brownlee en lloc de Juan Diego Flórez.

El canvi és sensible, però no per això aquesta producció deixa de tenir molt interès i atractiu, ja que el Giacomo/Umberto de Brownlee és extraordinari i com que a la resta ja els coneixeu, la festa està garantida. Continua llegint

INSISTINT AMB EL TANNHÄUSER

Tannhäuser, acte 1er Fotos: Marty Sohl / The Metropolitan Opera

Tannhäuser, acte 1er Fotos: Marty Sohl / The Metropolitan Opera

Ves per on i amb l’inestimable ajuda dels follets entremaliats que ho fan possible insistiré amb la darrera versió del Tannhäuser al MET que va ser motiu de l’apunt de diumenge passat, arran de la transmissió pels cinemes de mig món.

Molts esperàveu aquesta insistència malgrat que molts també som els que creiem que és una versió més, res especialment rellevant si no fos perquè feia anys i panys que no escoltàvem un tenor cantant aquest rol amb la suficiència que ho va fer Johan Botha. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: TANNHÄUSER

El 22 de desembre de 1977 s’estrenava al MET sota la direcció de Jame Levine, la nova producció que Otto Schenk va fer de Tannhäuser (McCracken, Rysanek, Weikl, Bumbry,Macurdy),  una producció que ja va néixer antiga , només cal veure alguna fotografia de la producció que Wieland Wagner va fer de la mateixa òpera al Festival de Bayreuth, vint-i-tres anys abans que Shenk al Met, per adonar-se’n que mentre que la de Wieland encara  ens agradaria avui, la de Schenk exaspera fins i tot als més ultra ortodoxes del conservadurisme wagnerià, senzillament perquè resulta teatralment plana i plàsticament ridícula, amb un vestuari impossible (cavalcada de reis de ciutat provinciana) i una escenografia que després dels dos primers minuts que ens permet admirar el grau de hiperrealisme proposat, deixa de interessar, senzillament perquè si l’òpera també és teatre, que ho és, en aquesta producció no n’hi ha. Sorprèn que quasi 38 anys després de la seva estrena, el MET encara conservi aquesta antigalla. Continua llegint

INSISTINT AMB IL TROVATORE AL MET 2015 (Netrebko-Lee-Hvorostovsky-Zajick-Kocán;McVicar-Armiliato)

Yonghoon Lee i ANna Netrebko a Il Trovatore al MET. Fotografia Ken Howard/MET

Yonghoon Lee i ANna Netrebko a Il Trovatore al MET. Fotografia Ken Howard/MET

Avui vull insistir amb l’òpera que ha inaugurat la temporada 2015/2016 al Metropolitan de Nova York, Il Trovatore, que ja ser motiu de l’apunt del diumenge passat:

EL MET AL CINEMA 2015/2016: IL TROVATORE

IL TROVATORE
Giuseppe Verdi–Salvatore Cammarano

Manrico……………..Yonghoon Lee
Leonora……………..Anna Netrebko
Count Di Luna………..Dmitri Hvorostovsky
Azucena……………..Dolora Zajick
Ferrando…………….Stefan Kocán
Ines………………..Maria Zifchak
Ruiz………………..Raúl Melo
Messenger……………David Lowe
Gypsy……………….Edward Albert

Conductor……………Marco Armiliato

Production…………..David McVicar
Set Designer…………Charles Edwards
Costume Designer……..Brigitte Reiffenstuel
Lighting Designer…….Jennifer Tipton
Choreographer………..Leah Hausman
Stage Director……….Paula Williams

Metropolitan Opera House, New York 4 d’octubre de 2015 Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: IL TROVATORE

Quasi quatre anys més tard ( EL MET AL CINEMA: IL TROVATORE ) torna la producció de Il Trovatore al Metropolitan, dirigida pel mateix equip Marco Armiliato i David McVicar, ara per inaugurar la temporada 2015/2016 del teatre novaiorquès i repetint  part del mateix cast: el sorprenentment recuperat Dmitri Hvorostovsky com a Conte di Luna, Dolora Zajick com a Azucena i Stefan Kocán com a Ferrando, mentre que Sondra Radvanovsky i Marcello Álvarez han deixat pas a Anna Netrebko i Yonghoon Lee.

En realitat que el MET al cinema torni a insistir en aquesta producció, només perquè Anna Netrebko, perquè és per això i només per això,  no és prou motiu, al menys per a mi, sobretot si tenim  en compte que la temporada novaiorquesa té suficients títols amb suficients al·licients per omplir les sales dels cinemes, tot i que si aquest és l’únic objectiu, amb aquesta emissió de Il Trovatore, títol per altra part molt popular, ho ha aconseguit en escreix (les dues sales dels Icària barcelonins van vendre fins i tot la primera fila). Continua llegint

INSISTINT EN EL MACBETH AL MET: (Lucic,Netrebko,Pape,Calleja;Noble,Luisi)

Just una setmana després ja el teniu a disposició per a tornar a ser gaudit, analitzat, criticat, admirat o el que us sembli convenient fer amb ell.

A l’apunt de diumenge passat i en els posteriors comentaris ja ha queda dit quasi tot, però sobretot per a tots els que no vareu tenir l’oportunitat de veure aquesta representació, ara la podreu valorar sense tenir que refiar-se del que hem dit tos nosaltres, i per a tots els que ja l’hem vist, no estarà malament repassar-la per veure si tot allò que varem defensar amb tanta vehemència continua sent vàlid després d’una segona visió. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: MACBETH

El MET de Nova York, superat un estiu tens i reivindicatiu de lluita entre el col·lectiu de treballadors i la direcció del teatre que va arribar a amenaçar en fer un locaut, finalment ha pogut presentar la nova producció de Macbeth de Verdi, òpera que ha servit per inaugurar la temporada alhora que brindar l’oportunitat de que Anna Netrebko cantés la seva segona Lady, sense cap mena de dubte el motiu principal d’interès malgrat que la resta del cast és realment important.

Macbeth és una de les millors òperes de Verdi, i és que està més que demostrat que quan s’apropava a Shakespeare  les seves òperes esdevenien magistrals (llàstima d’aquell Lear desitjat i mai composat). Aquesta òpera necessita de dos cantants excepcionals,  baríton i soprano, i dos bones veus, baix i tenor, i és clar, d’un equip de direcció a l’alçada. Continua llegint