MET 2016/2017: ROMÉO ET JULIETTE

Vittorio Grigolo and Diana Damrau in 'Roméo et Juliette' Ken Howard / Metropolitan Opera

Vittorio Grigolo (Roméo) i Diana Damrau (Juliette) a ‘Roméo et Juliette MET 2017 Ken Howard / Metropolitan Opera

Entre el senyor Grigolo i la senyora Damrau hi ha química, s’avenen i això és nota, però la qualitat artística d’ambdós cantants és dispar, i mentre que la Jiulette de Damrau em sebla més que excel·lent, extraordinària, el Roméu de Grigolo em sembla meritori, només, quelcom que tenint en compte la poca estima que tinc pel tenor italià, un cridaner encantador, ja és un gran pas endavant.

Per a mi Roméu i Juliette és millor que el Faust del mateix Gounod, no us sabría dir el motiu, però potser és per l’emoció que em produeix quan tot funciona. Serà segurament perquè la història shakesperiana és teatralment parlant, molt més eficaç que la de Goethe, tan fàcilment procliu al gran guinyol, mentre que la història dels amants veronesos, tot i les mil i una versions possibles, sempre funciona.

Ginandrea Noseda tornava al fossat novaiorquès després d’aquells inoblidables Les Pêcheurs de perles d’ara fa un any al mateix MET i també amb Damrau. Aquesta vegada, tot i els grans moments que sense cap mena de dubte ha tingut, no m’ha agradat tant, no he trobat que el discurs fos tan homogeni i lligat.. La tensió no es mantenia sempre, segurament perquè tret de la parella principal, Verrez i Montague, la resta de l’equip vocal em va semblar mediocre o indigne, i és clar així per molt que Noseda s’esforcés es feia difícil salvar escenes on el conjunt dequeia.

L’orquestra del MET millor que el Cor i la sensació global,  a banda d’un senyor que volia tant si com no fer un  gran èxit amb bravos estentoris i en algun cas aïllats mentre la resta del públic ni tan sols aplaudia, no em va semblar que fos una gran nit del MET.

Diana Damrau és una de les cantants actuals més portentoses, ja sigui per la qualitat vocal, com per aquest talent artístic que la caracteritza i que fa que totes les seves interpretacions portin el segell de qualitat associat només a uns quats privilegiats. Ella això ho té i l’evolució de la veu, de soprano coloratura (memorable Reina de la Nit al Coven Garden l’any 2003) a lírica pura (Jiuliette al MET 14 anys més tard) sense que s’hagi espatllat, obert o enlletgit,  és una raresa en aquest món on s’acostumen a espatllar les veus en aquests traspassos prematurs de repertori.

Damrau és capaç d’oferir una coloratura neta en el vals d’esclat juvenil del primer acte i commoure per la intensitat lírica i dramàtica de la sensacional ària del quart acte “Amour, ranime mon courage”. La intensitat del fraseig, l’emissió i la col·locació de la veu, amb un registre agut sa, un centre poderós i una zona greu audible, fan que la seva Jiuliette sigui una emocionant interpretació no només vocal, i encara que físicament ja no sigui aquella noieta adolescent, te la creus i sap com emocionar. És una cantant fantàstica que canta una Jiuliette fantàstica. Bravo!

Vittorio Grigolo no té la intel·ligència interpretativa de Damrau, ni tampoc els recursos tècnics d’una veu generosa però no sempre ben dosificada. El seu cant és franc  i connecta fàcilment amb el públic, però no és gens distingit,m li manca classe i elegància en el seu Roméo i com que tècnicament no evolucionam, els seus finals de frase acostumen a ser excessivament oberts i le snotes agudes sempre semblen més cridades que correctament emeses, possiblement perquè no sempre les recolza correctament. L’estil francès no el caracteritza, només cal comparar entre el Roméo del jove Alagna a la ROH al costat de Vaduva (la parella més perfecte dels darrers anys en aquesta òpera, per adonar-se’n de la diferència i l’adequació estilística d’ambdós cantants. Físicament (perruca a banda) el Roméo de Grigolo és ideal. Té encara un aspecte adolescent que l’ajuda a encaterinar al públic, aspecte essencial per fer creïble aquest personatge.

Virginie Verrez ja la coneixíem del seu madrigal a la Manon Lescaut també al MET. És una cantant exquisida de veu indefinida deguda a un color clar que l’allunya de les mezzosopranos clàssiques i l’apropa més a una soprano curta. Va cantar un esplèndid Stéphano.

La veterana Diana Montagne va interpretar una digníssima Getrude i Mikhail Petrenko (ja ho va ser a Salzburg al 2008) va treure la seva faceta menys greu en un Frère Laurent gens  contundent o sever. La seva vocalitat desconcerta quan costa entreveure a un veritable baix.

Incomprensible l’èxit assolit per Elliot Madore cantant un Mercutio vulgaríssim. El físic segurament l’ajuda, però jo diria que el perjudica. El bravejador oficial de la nit es va deixar endur per altres passions, segur, é sque si no no ho entenc.

Preocupant l’estat vocal de Laurent Naouri, ja que en les darreres actuacions que l’hem vist mostra un declivi que no va mostrar en la fantàstica interpretació dels malvats al Hoffmann del Liceu.

Benvolio, Tybalt, Pàris, Grégorio i Duc de Verona, per oblidar.

La setena producció de Bartlett Sher al MET, hereva de la que ja havia fet per el festival de Salzburg l’any 2008, acaba sent monòtona per l’omnipresència d’una escenografia invariable i d’un disseny de llums molt pla. És una llàstima perquè hi ha un treball de moviment escènic molt interessant, amb unes baralles coreografiades d’espases molt efectives.

Sher no es mou de Verona però si de segle. Per què? No ho acabem de saber. Això potser li permet al dissenyador de vestuari evitar les malles masculines tan compromeses de lluir.

Hi ha coses interessants que s’allunyen del realisme imperant en la immensa majoria de les escenes del muntatge, però globalment la producció pesa com una de les llosses de les tombes de la darrera escena.

La confiança que Me Gelb ha donat a Sher pensant que els seus èxits de Broadway es repetirien al MET no crec que hagi estat un encert, i jo diria que aquest Roméu et Juliette no m’ajudarà a canviar d’opinió.

Charles Gounod
ROMÉO ET JULIETTE
llibret de Jules Barbier i Michel Carré

Roméo……………….Vittorio Grigolo
Juliette…………….Diana Damrau
Frère Laurent………..Mikhail Petrenko
Stéphano…………….Virginie Verrez
Mercutio…………….Elliot Madore
Benvolio…………….Tony Stevenson
Gertrude…………….Diana Montague
Capulet……………..Laurent Naouri
Tybalt………………Diego Silva
Pâris……………….David Crawford
Grégorio…………….Jeongcheol Cha
Duke of Verona……….Oren Gradus

Conductor……………Gianandrea Noseda

Production…………..Bartlett Sher
Set Designer…………Michael Yeargan
Costume Designer……..Catherine Zuber
Lighting designer…….Jennifer Tipton
Choreographer………..Chase Brock

Metropolitan Opera House, Nova York 21 de gener de 2017

Una manca de senyal poc oportuna es va fer la guitza en el darrer i intens duo del darrer acte, finalment el varem escoltar fragmentat i durant alguns compassos sense visió.

He vist aquesta òpera més ben interpretada: la molt entranyable de Carreras i Wise al Liceu, la d’un massa gran Kraus també al Liceu, l’esmentada de la ROH amb Vaduva i Alagna dirigits per un sensacional MacKerras o Alagna una altra vegada però uns quants anys més tard, amb Gheroghiu a Orange. Aquesta del MET m’ha deixat poc entusiasmat malgrat ser una òpera que adoro i puc seguir constatant que aquesta temporada del MET cinematogràfic és la més fluixa des de que s’ha iniciat aquesta estimulant iniciativa. El Met està en crisi

INSISTINT AMB NABUCCO AL MET (Domingo-Monastyrska-Belosselskiy-Barton-Thomas;Moshinsky-Levine)

Jamie Burton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House

Jamie Barton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House 2017

Jo no ho creia necessari, però a IFL moltes vegades ja no sóc només jo a decidir i quan una sol·licitud no és fruit d’una ànima en pena sinó de diverses perdones, de diverses procedències i de tarannàs ben diferents, m’ho repens0 i com que el meu amic Kiko ja m’havia fet una feina prèvia imprescindible per insistir-hi, avui ho faré, insistiré en parlar de la representació del Nabucco de Verdi que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York i que ja va ser motiu d’un apunt l’endemà de la representació, el 8 de gener transmesa als cinemes.

Així doncs els fans incondicionals de Plácido Domingo ho agrairan malgrat que ja sabeu que per a mi fa temps que hauria de dedicar-se a altres àmbits del món operístic on de ben segur pot aportar moltes més coses que cantant i qui sap si continuant rebent aplaudiments, sense necessitat de disfressar-se o d’anar de quatre grapes en mig d’escenografies que van en contra de l’estabilitat dels cantants. Continua llegint

MET 2016/2017: NABUCCO

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid. Continua llegint

EL MET 2016/2017: SALOME (Racette-Lucic-Siegel-Herrera-Wang;Debus)

La soprano Patricia Racette està cantant el rol de Salome en l’òpera de Richard Strauss al MET de Nova York substituint a la inicialment prevista, Catherine Naglestad.

No era la primera vegada que la cantava ja que la soprano nord-americana crec que va debutar aquest rol l’any 2014 al Festival de Ravinia i tot i que no l’ha cantat sovint, aquestes representacions novaiorqueses no suposaven en cap cas una experiment, al menys com a primera aproximació, però si en quant a resultats ja que malgrat l’esforç i l’entrega, la seva Salome m’ha decebut molt.

Quan Racette m’entusiasmà tant com a Cio-Cio-San l’any 2013 al Liceu poc em podia imaginar que la carrera experimentaria un gir a repertoris més spinto o dramàtics com Tosca, Minnie, Giorgietta o aquesta Salome que avui m’ocupa i preocupa.

Què l’hi ha passat a Racette?. La veu oscil·la de manera molesta i la columna sonora ha perdut cos, gruix i metall. Continua llegint

EL MET 2016/2017: L’AMOUR DE LOIN de Kaija Saariaho

El 22 de febrer d’aquest mateix any vaig fer una prèvia a l’apunt d’avui, ja que us vaig parlar de L’amour de loin, l’òpera de la compositora finlandesa Kaija Saariaho. arran de les representacions que aquests dies han tingut lloc  al teatre novaiorquès.

Ja en aquell apunt us vaig fer cinc cèntims del poètic argument i ja en aquell apunt es podia apreciar la qualitat i les característiques de la música de Saariaho, una experiència sensorial només apte per a públics inquiets a la recerca de la poètica musical més que no pas de les emocions intenses que tradicionalment associem a l’òpera clàssica.

Saariaho planteja tot un món sonor hipnòtic, de gran riquesa tímbrica i amb una paleta de colors extraordinària que ens remet a Messiaen i Debussy, però aquest hipnotisme estàtic pot arribar perillosament al col·lapse repetitiu degut a un llenguatge contemplatiu que acaba esdevenint monòton,  perquè només sembla fonamentar-se en el flux oscil·lant que sedueix però que fàcilment pot portar-nos al tedi més soporífer. Continua llegint

INSISTINT EN EL DON GIOVANNI DEL MET 2016

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Potser cal donar-li una segona oportunitat, per això he pensat que potser molts de vosaltres agraireu la insistència i a més a més en a mi m’allibera de fer un apunt més extens, ja que no puc dedicar el dia a l’apunt que hagués volgut.

Això doncs si algú vol aprofitar l’avinentesa i si més continuar opinant d’aquest Don Giovanni després d’aquesta segona oportunitat, ja sap que ara tindrà l’oportunitat. Continua llegint

MET 2016/2017: DON GIOVANNI

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Quan es va estrenar aquesta producció l’any 2011 ja em va semblar lletja i no puc entendre com insisteixen en tornar-la a incorporar a la temporada del MET al cinema, són coses incomprensibles de l’edició que enguany ens arriba al cinema des de New York, mentre que altres títols de interès molt més notori, com Guillaume Tell s’han quedat fora.

Només si el cast hagués estat realment estel·lar s’hagués pogut admetre aquesta reposició cinc anys després d’haver-la vist, però si en l’edició del 2011 hi havia mancances, en la del 2016 n’hi continua havent i això que no ha repetit ningú, tret de Fabio Luisi, el director musical que ja aleshores em va agradar molt i que ahir em va tornar a meravellar per la dinàmica dramàtica de la seva direcció nítida, vital i enèrgica, a estones vertiginosa. Continua llegint

INSISTINT EN EL TRISTAN UND ISOLDE INAUGURAL AL MET 2016

nina-stemme-isolde-i-stuart-skelton-tristan-ken-howard_metropolitan_opera

Des de dissabte passat que no paro de donar-li voltes i més voltes a aquest Tristan und Isolde inaugural del MET.

He llegit unes quantes crítiques i hi ha disparitat d’opinions, quasi totes poc positives pel que fa a la producció “dark”de Treliński, un director que em va agradar molt en aquell doble programa del mateix MET amb Iolanta i El castell de Barbablava, i molta més unanimitat pel que fa a Rattle i l’equip de cantants, tot i que jo crec que molts no s’atreveixen a aplaudir sense concessions a Stuart Skelton, un Tristan inesperat i excel·lent.

Curiosament i sense saber com anirà la temporada novaiorquesa que podrem gaudir al cinema en el propers mesos, no crec que, tret de la per a mi tan esperada L’Amour de Loin de Kaija Saariaho o en menor mesura la reposició de Eugene Onegin, la resta d’òperes estiguin a l’alçada del que ens ha ofert aquesta inauguració. Continua llegint

MET 2016/2017: TRISTAN UND ISOLDE (Stemme-Skelton-Gubanova-Pape-Nikitin;Trelinski-Rattle)

Sleton (Tristan) i Stemme (Isolde) MET 2016

Skelton (Tristan) i Stemme (Isolde)
MET 2016

Això si que és una inauguració de temporada com cal, amb un director musical de grandiós nivell, un equip vocal de somni i una nova producció escènica discutible però amb cara i ulls.

Simon Rattle només havia dirigir en una altra ocasió el MET, va ser la temporada 2010/2011 dirigint un memorable Pelléas et Mélisande, cinc anys més tard hi torna per inaugurar la temporada amb una nova producció de Tristan und Isolde i el triomf no pot ser més aclaparador ja que el director anglès signa una versió esplèndida, intensa, d’una claredat expositiva enlluernadora i alhora d’una densitat dramàtica colpidora, amb una orquestra fabulosa que el so del cinema només ens deixa intuir.

Des d’un preludi carregat ja de profunda passió fins la desolació d’un tercer acte demolidor, Rattle erigeix una mestrívola demostració de sonoritats sumptuoses, equilibri i radicalitat, perquè en els moments més intensos del tercer acte el so era quasi expressionista, punyent, d’un dolor interioritzat que em va fer estar neguitós i en tensió fins l’alliberador liebestod. Una direcció absolutament sensacional. Continua llegint

TORNANT A PREPARAR LA BOHÈME

1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

Avui reciclo un apunt de l’any 2012, això no és mandra, és el resultat d’insistir sovint en les  mateixes òperes tenint-ne altres del mateix compositor desades en el bagul de les oblidades mereixedores de ser programades, però de moment és el que tenim i no cal donar-hi més voltes.

He actualitzant tot allò que ha quedat desfasat i he canviat alguns youtubes que malauradament ja no estan disponibles. També he tret els enllaços de descàrrega tal i com ho feia temps enrere.

A partir d’aquest vespre tindran lloc al Gran Teatre del Liceu 14 representacions (4 menys que l’any 2012) de La Bohème, l’entranyable i estimada òpera de Giacomo Puccini estrenada al Teatro Regio de Torí el dia 1 de febrer de 1896, i per tant fidel a la preparació prèvia insistiré en allò que ja us vaig dir fa quatre anys, amb alguna que altra sorpresa. Continua llegint

LE NOZZE DI FIGARO AL MET DE 1967 (Siepi-Krause-Lorengar-Freni-Berganza; Rosenstock)

L’amic Eduardo m’ha fet un regal inesperat i preciós, m’ha enviat des de la llunyania de l’hivern austral a Montevideo, un àudio del MET de l’any 1967 amb un repartiment per a Le Nozze di Figaro mozartianes, que només llegir-lo provoca un calfred d’emoció i admiració.

Quan comences a escoltar, encara que el so sigui d’aquells pirates que tant ens entusiasmaven anys enrere, abans que les pràctiques bucaneres assolissin la qualitat actual, no pots més que rendir-te  davant d’un equip tan excels i vital. Ens deia Ordet en un comentari deixat en l’apunt de la Schubertíada de fa tres dies, que l’encantava ficar-se a la màquina del temps, doncs avui absolutament fora de programa la tornem a utilitzar per a submergir-nos en una feliç regressió a 1967, quan va tenir lloc al Lincoln Center una festassa mozartiana. Continua llegint

INSISTINT EN ELEKTRA

Nina Stemme Elektra Fotografia Marty Sohl © 2016 The Metropolitan Opera

Nina Stemme Elektra Fotografia Marty Sohl © 2016 The Metropolitan Opera

Han passat uns quants dies de la darrera representació cinematogràfica de la temporada 2015/2016 del MET i quedava pendent aquesta insistència en una representació que de ben segur podem qualificar com una de les millors, si no la millor de la temporada novaiorquesa, si més no al cinema, i per tant bé mereix un retorn, sobretot si tenim en compte que la temporada vinent durant 5 dies del mes de desembre, el Liceu ha programat aquesta òpera amb aquesta mateixa producció de Patrice Chéreau que coprodueix amb el Festival d’Aix-en-Provence on es va estrenar, el MET, la Scala, Staatsoper Unter den Linden (Berlín) i Finnish National Opera (Hèlsinki). En el Liceu també comptarem amb la mateixa Klytämnestra (Waltraud Meier) i la mateixa Chrysothemis (Adrianne Pieczonka) que ja van protagonitzar l’estrena al festival francès i també al MET.

Crec que és una oportuna insistència, sobretot per a les persones que encara a hores d’ara i encara que a molts els pugui semblar increïble, la Elektra suposa un parany insalvable i m’agradaria que a força d’insistir acabés aconseguir fer algun addicte a la causa. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: ELEKTRA

El 21 de juliol de 2013 vaig escriure un d’aquells apunts que m’agraden tant després d’una experiència musical i teatral úniques. Aquell apunt parlava del streaming d’Elektra des del Festival d’Aix-en-Provence amb l’estrena del que seria el testament operístic del grandiós Patrice Chéreau, sota la direcció musical de Esa-Pekka Salonen i Herlitzius, Pieczonka i Meier com a trio d’asos estratosfèrics.

Si us interessa recordar-ho i recuperar-ho Continua llegint

TEMPORADA DEL MET AL CINEMA 2015/2016: ROBERTO DEVEREUX

Una setmana després de l’emissió cinematogràfica de la setena representació en la història del Metropolitan de l’òpera Roberto Devereux de Gaetano Donizetti, ja puc parlar-ne a IFL.

Sembla ben estrany que una de les millors obres del opus donizettià no s’hagués representat fins ara al teatre novaiorqués, però finalment i enmarcat en aquest projecte de portar la trilogia Tudor al MET, després de l’Anna Bolena (amb Netrebko) i Maria Stuarda (Joyce DiDonato), s’ha estrenar Roberto Devereux amb la fantàstica interpretació de la soprano Sondra Radvanovsky, que prèviament ja havia cantat a Nova York les altres dues produccions d’aquesta trilogia, sent en aquesta darrera on ha assolit per a mi el seu gran triomf en el repertori belcantista, potser per que de les tres és la més evolucionada i podríem dir que la més pre verdià, i tots sabem que el repertori verdià és el repertori natural i ideal per a la frondosa vocalitat de la soprano nord-americana. Continua llegint

PREPARANT-NOS PEL SIMON BOCCANEGRA DE PLÁCIDO DOMINGO: MET 09/04/2016 (Domingo-Haroutounian-Furlanetto-Calleja;Levine)

 

Plácido Domingo, Lianna Haroutounian and Joseph Calleja in Verdi’s “Simon Boccanegra” at the Metropolitan Opera. SARA KRULWICH / THE NEW YORK TIMES

Plácido Domingo, Lianna Haroutounian i Joseph Calleja al “Simon Boccanegra” del Metropolitan Opera. SARA KRULWICH / THE NEW YORK TIMES

Fixeu-vos que l’apunt d’avui no és preparant Simon Boccanegra, com seria normal a IFL previ a les representacions que s’inicien demà al Liceu. Problemes de darrere hora posposen la publicació de l’apunt preparatori si bé aquest d’avui també és una preparació del que els hi espera a tots aquells que tenen volgudament o no, l’opció Plácido Domingo de les tres possibles (Nucci i Meoni són les altres dues).

Aquest dissabte passat l’incansable tenor madrileny va cantar aquest rol per a baríton al MET de Nova York, per  tant no crec que hi hagi indicador més aproximat de l’estat vocal de l’actual Boccanegra de Domingo que aquest enregistrament de la ràdio nord-americana (RNE Clásica també ho va transmetre).

La crítica no ha estat gaire favorable i sobretot el New York Times va ser implacable, però la crítica hauria de saber que fins que Plácido Domingo esgoti el taquillatge i els altres no (no sé si ha estat el cas del MET però al Liceu sí) els teatres el contractaran encara que l’actuació no estigui a l’alçada del gloriós nom  i de la immensa carrera que porta al seu darrere.

L’any 2010 ja vaig fer un apunt del Boccanegra de Plácido Domingo al MET, han passat sis anys i ell continua tossut arrossegant-se sense necessitat, no aportant res al rol i fent patir fins i tot als seus incondicionals, que com és obvi en aquests casos, no reconeixeran públicament que el que està fent ara no és que el perjudiqui, més aviat fa que sentim llàstima quan no hi ha cap necessitat. Continua llegint

INSISTINT EN MADAMA BUTTERFLY

Molt probablement molts estarem d’acord que no és la millor Madama Butterfly possible, però potser uns quants dels que la varem veure al cinema, estarem d’acord en que va acabar sent una representació emocionant. I això és mèrit, sobretot, de:

Giacomo Puccini, Anthony Minghella, Kristine Opolais, Roberto Alagna, Kevin Augustine, Tom Lee, Marc Petrosino i Karel Mark Chichon.

M’ha semblat important insistir-hi i com que sembla que molts havíeu quedat amb les ganes de dir-hi la vostra, insisteixo.

D’entrada podeu recuperar l’apunt original a: Continua llegint

EL METROPOLITAN AL CINEMA 2015/2016: MADAMA BUTTERFLY

Entrem amb aquesta Butterfly en la recta final de la temporada novaiorquesa al cinema, en un mes d’abril que ens té preparats a banda de la que avui comento, dos sessions més, totes dues de gran voltatge, Roberto Devereux el 16 d’abril i el comiat amb l’esclatant Elektra del dia 30.

En principi aquesta Madama Butterfly era com un plat de segona, francament així ho creia abans d’entrar, però en el seu conjunt i malgrat els importants matisos que esmentaré més endavant, en acabar la representació estava francament satisfet.

No comptàvem amb un gran director d’orquestra en una òpera que el necessita, ja que l’orquestra de Butterfly potser és de les més elaborades i magnífiques de tot l’opus puccinià. Com m’hagués agradat que davant del fossat del MET haguéssim tingut a Antonio Pappano, segurament el millor director per dirigir actualment les obres del compositor de Lucca, però el MET segurament ha tingut que pagar part del sou d’Elina Garanca com a Sara en el proper Roberto Devereux, contractant a Karel Mark Chichon, el seu marit per dirigir alguna popera d ela temporada. Sense ser el súmmum de la subtilesa i del detallisme més curós, el director gibraltareny va dirigir una representació efectiva mantenint el pos teatral i dramàtic. És clar que m’hagués agradat sobretot un primer acte més impressionista en l’acompanyament del gran duo, tan ple d’atmosferes, però Chichon sense voler agafar gran protagonisme i per tant sent honest i deixant que fossin les veus les que es situessin en l’epicentre de la representació, va saber sostenir la tensió en una òpera que segons com estigui dirigida, pot caure durant el segon acte, en un tedi de difícil remuntada. Va tenir algun dubte en controlar i equilibrar el concertant del casori en el primer acte, però se’n va sortir amb notable pericia. Continua llegint

EL 65è ANIVERSARI DEL DEBUT DE VICTORIA DE LOS ÁNGELES AL MET

El proper 17  de març es complirà el 65è aniversari del debut de Victoria de los Ángeles al MET de Nova York cantant Marguerite del Faust de Gounod.

El teatre novaiorquès li dedicarà la representació de Madama Butterfly que tindrà lloc el mateix dia, una òpera de la que ella va deixar referencial petjada i que amb Opolais de protagonista no li fa gaire favor, però que el MET recordi aquell debut després dels anys transcorreguts diu molt del teatre i la direcció del MET, sempre tan curosos, respectuosos amb els cantants.

Aquella histórica nit del 17 de març de 1951 en el Faust de Gounod acompanyaven a la soprano catalana: Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: MANON LESCAUT

Sense Jonas Kaufmann i amb Roberto Alagna que debutava en el rol, la Manon Lescaut de la temporada novaiorquesa transmesa als cinemes  no era per a mi una proposta gaire estimulant, potser perquè aquesta és una òpera que si no compta amb una parella protagonista veritablement amb les vocalitats, estils i personalitats adequades, té tots els números per passar sense pena ni glòria, que és el que va acabar passat ahir.

Kristine Opolais sembla que sigui la Manon pucciniana dels nostres dies (ROH, Munich) i en canvi ja ens va demostrar en aquest dos teatres que la seva veu no és, ni de bon tros, la més adequada per un rol difícil i complex de transmetre a l’espectador, tant per la progressió dramàtica/interpretativa que comprèn en un mateix rol a una adolescent somiatruites, a una dona sensual, capritxosa i passional i finalment a una exclosa social condemnada i agonitzant, Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2016/2017

MET façana

Ahir es va presentar la temporada 2016/2017 del Metropolitan Opera House de Nova York i entra el 26 títols programats, ja coneixem els 10 que conformaran la temporada cinematogràfica.

La temporada és clarament conservadora, amb un únic títol del segle XXI, i el gran gruix del segle XIX. Hi ha algun títol “poc” representat, però està clar que el senyor Gelb busca  omplir la immensa sala, quelcom que darrerament no aconsegueix.

Els 26 títols, per compositors, són: Continua llegint