Després del ressò mundial del sensacional debut de Lise Davidsen com Isolde al Gran Teatre del Liceu, tenia moltes ganes d’assistir a la retransmissió des del Metropolitan de Nova York del Tristan und Isolde amb ella i el debut com a Tristan del tenor nord-americà Michael Spyers, que recordeu que va aquesta mateixa temporada (el desembre del 2025) va debutar com a Nemorino al Liceu. Tenia també ganes de poder sentir aquesta òpera dirigida per Nézet-Séguim amb l’esperança d’oblidar per sempre més la direcció de Mälkki i és clar, veure la nova producció del teatre novaiorquès encarregada a Yuval Sharon, sense grans expectatives perquè ell va ser el responsable escènic d’aquell Lohengrin Bayreuthià de la central hidroelèctrica, però que sent una producció decebedora com que substituïa a la dels ratolins, em va semblar fins i tot bona, sense ser-ho.

El primer que cal dir i ja em perdonareu, és que si Wagner hagués anat a veure la seva obra als Yelmo de la Maquinista, ell que va posar els seients més incòmodes possibles al Festpìelhaus de Bayreuth, per evitar que el públic s’acomodés en excés i es pogués arribar a dormir amb els seus drames musicals, i comprovés que al cinema disposava d’aquelles enormes butaques reclinables i amb possibilitat de posar els peus estirats perpendiculars a l’esquena amb una tauleta on poder menjar o veure mentre Brangäne fa els seus advertiments, s’hauria escandalitzat i de quedar-s’hi, potser fins i tot arribar a dormir.

És clar que per adormir-se ho tenia complicat perquè el vessant musical i vocal de la representació que va tenir lloc el dissabte 21 de març es pot qualificar sense gaires miraments, d’esplèndida.

Cadascú té les seves fílies i les seves fòbies i per tant jo tinc una especial debilitat per Daniel Barenboim com a director referencial per aquesta òpera (la meva òpera), això no vol dir que aprecií moltíssim altres directors, però sempre acabo comparant les direccions amb les icòniques del director argentí i això mateix m’ha passat mentre assistia a aquesta representació amb el titular del MET al fossat, el canadenc Yannick Nézet-Séguin que tant rebombori va motivar amb el concert de Cap d’Any de Viena aquest 1 de gener passat i que esperava amb candeletes el que ens podia oferir en aquesta òpera, en la que el treball del director musical encara és més fonamental que en qualsevol altra.

Tenint en compte que l’orquestra del Metropolitan és un instrument d’altíssima qualitat, el director n’extreu un so luxuriós, amb una espectacularitat sonora i de riquesa tímbrica i de colors molt suggestiva. La seva concepció és molt més simfònica que teatral, donant més relleu a l’evident caràcter simfònic de la partitura, amb una adequadíssima continuïtat que mai decau, amb tensió i intentant donar una certa transcendència si bé, jo particularment he trobat que a vegades oferia més espectacularitat sonora que veritable transcendència. Com que en el cinema i els streamings “tot és mentida”, no puc saber si hi havia un equilibri entre el fossat i l’escena o si cobria excessivament a les veus. Des d’aquell butacassa de comoditat excessiva tothom sonava equilibrat i amb una projecció esplèndida, per tant, obviaré aquest aspecte fonamental en una direcció d’orquestra operística. Nézet-Séguin és un excel·lent director, que en cap cas m’ha fet oblidar altres direccions que per a mi són fonamentals en aquesta òpera i òbviament no he trobat aquelles frases llarguíssimes de Barenboim amb aquella hipnosi sonora dels seus temps amplíssims i la concepció contemplativa i metafísica de les seves direccions, però sonava esplèndid i degudament tensionat i amb un discurs dramàtic creixent i coherent, res a veure amb la versió liceista que encara no he pogut digerir. La gran categoria de l’orquestra no cal dir que ha tornat a brillar, però no el cor, que ja sabem que té una actuació anecdòtica en el primer acte i que això sí, ha complert amb molta dignitat.

Tenint en compte que de les veus no podrem valorar l’adequada projecció, perquè tots al cinema arriben amb una notorietat que ja voldrien al teatre, us diré que això ens permet (qui no es conforma és perquè no vol) apreciar molts més aspectes purament de cant i en aquest sentit m’atreviria a dir que no havia sentit mai un Tristan tan ben cantat com el de Michael Spyres. És obvi que la seva formació belcantista hi deu tenir molt a veure. Segurament el problema de Spyres és que potser no deu traspassar amb comoditat el mur orquestral, però insisteixo que com nosaltres al cinema ho hem escoltat tot bé, puc dir-vos que sempre emet la veu amb distinció, sempre canta, mai emet sons o intenta arribar als aguts amb sons aproximatius com hem sentit tantes vegades amb tenors de reconegudíssima trajectòria. Spyres sempre canta i canta magníficament, El so que acostuma a canviar de color o a engolar, en aquest cas va ser durant la llarguíssima actuació molt homogènia i molt curós, intens i implicat. Molts potser creien que el millor seria per a ell el llarg duo del segon acte, que malgrat tenir moment intensos, pot adequar la veu a un cant líric i un legato que ell controla i domina a la perfecció i que, en canvi, el llarg relat del tercer acte, es podia pensar que seria un gran hàndicap, ja que el cant sempre és més declamat i heroic. Spyres manté durant tota l’obra el nivell superant el repte amb escreix. La seva concepció dramàtica és perfecta, passat de la seguretat i heroïcitat del primer acte a la seducció amorosa del segon i la “fragilitat” de l’amant ferit de mort en el tercer, amb una graduació del personatge admirable, no gens freqüent en els tenors que interpreten aquest rol de manera molt més monolítica. Pel que fa a la prestació purament vocal és admirable com Spyres fraseja, amb naturalitat, obtenint un color homogeni baritonal i una flexibilitat absolutament allunyada dels sons metàl·lics i rígids habituals, perquè mai fixa el so i el gran domini del cant legato li permet fer front a les llargues frases del duo amb una exquisida línia musical que s’adequa amb Davidsen de manera admirable. Tots creiem que lluiria en els dos primers actes i el tercer en el millor dels casos salvaria els mobles, doncs bé, jo diria que llueix en els dos primers i en el tercer se supera i esdevé triomfal. No té aquell timbre acerat i punyent dels Tristans referencials, però està molt per sobre dels tenors que han cantat aquest rol els darrers trenta o quaranta anys. Una gran sorpresa, malgrat ser un dels cantants que més valoro del panorama actual.

Lise Davidsen una vegada l’has vist al natural ja no l’oblides mai més. Era inevitable comparar aquestes funcions amb les de Barcelona. Al Liceu la veu impressionava molt més que al MET, és obvi que els enginyers de so han equilibrat de manera artificial el so. La interpretació és extraordinària i com que estava molt més ben acompanyada pel director he gaudit més, tot i no impressionar-me tant.  La facilitat, delicadesa i bellesa expressiva del seu cant s’han posat encara amb més evidència i aquesta capacitat que té per controlar la veu des del piano al forte, sempre amb calidesa i mai de manera brusca, tibada o fins i tot crispada de tantes dramàtiques wagnerianes, fa que el seu cant sembli fàcil, com un lied xiuxiuejat. La seva evolució és magnífica ja en el primer acte, amb aquella narració tan segura i després de beure el filtre tota aquella seguretat s’enfonsa i ofereix una Isolde molt més càlida, modulant el so per emocionar perquè per sobre de la veu extraordinària hi ha la intèrpret. Fa fàcil un rol duríssim i alhora que “minimitza” la dificultat, amb un cant atractiu i un domini de l’instrument que li permeten aquells reguladors d’intensitats liderístiques, atorga una dimensió al personatge absolutament fascinant. És clar que tot gira al voltant seu i malgrat que la companyia és excel·lent, ella fa créixer al seu voltat la seva excepcionalitat. Som afortunats de viure aquest moment.

Cal dir que tant la reconeguda Brangäne d’Ekaterina Gubanova, com el Kurnewal de Tomasz Konieczny, han repetit la bona actuació del Liceu, ella potser fins i tot millor, sense aquella notorietat de vibrato en el primer acte, mentre que el baríton polonès que va debutar el rol a Barcelona, reafirma que aquest és, per a mi, el seu millor rol wagnerià. Ell que tantes enrabiades m’ha fet agafar cantant Wotan, com a Kurnewal, s’ha redimit.

Excel·lent el debut en el rol de Ryan Speedo Green com a Rei Marke. No té la contundència greu que demana la partitura en el monòleg del segon acte, però la solidesa i bellesa de la veu, així com la intensitat dramàtica del seu cant, han estat un puntal ferm, no esperat, per consolidar la solidesa del cast.

Thomas Glass (Melot), Jonas Hacker (pastor), Ben Reisinger (mariner) i Ben Brady (timoner) han complert amb molta solvència els seus rols.

Pel que fa a la producció, m’ha semblat un greu despropòsit, una producció amb grans pretensions estètiques i visuals, que acaba sent un atemptat teatral que voreja el ridícul més absolut i si no fos per un intent tan superflu i estèril, de voler fer coses boniques sobre l’escenari, amb algun efecte de llums amb possibilitats, podríem classificar de grotesca.

El senyor Sharon sembla que ens vulgui dir moltes coses, però aviat ens adonem que tot és superflu i ell mateix s’embolica amb una quantitat de propostes mal resoltes o només suggerides, amb dos mons paral·lels, la realitat i el mental, que arriben a interferir de manera grollera en el tercer acte. Àlex Ollé al Liceu en la seva bellíssima producció abans de la de Bárbara Lluch, va oferir una idea similar del túnel cap a la transcendència final, molt més brillant i més ben resolta que la del director nord-americà. Si el primer acte és quasi ridícul, en el segon aconsegueix algun moment de notorietat estètica, però nul·litat dramàtica amb els dos òvuls intentant acoblar-se en el moment d’èxtasi copulador, a un tercer acte risible, ridícul, lleig i vergonyós en una solució final que obliga a la sorna.

Particularment no m’agrada que el director em vulgui explicar coses que m’està suggerint la música, perquè possiblement el que ell vol que em suggereixi és diferent del que sento jo. El gran perill en aquesta òpera rau a voler inundar de missatges, imatges i accions, sovint amb la intenció que el públic no s’avorreixi del preciós estatisme de l’acció.

La utilització constant de projeccions és una solució esgotadora que avorreix i confon. Els enfocaments verticals del que succeeix en la taula situada al bell mig de l’escena per sota del pla mental elevat en el túnel, és una solució innecessària. Si no és per promocionar la nova col·lecció de Porcelanosa, a què ve la proliferació de plats i plats trencats? Què ens vol dir aquest bon home? Els vídeos de les ampolles amb els filtres de la mort i l’amor, acaben semblant anuncis de perfums de la campanya de Nadal, i els dobles i triples al final del primer acte, de la parella protagonista, és una solució ridícula que acaba esgotant i en el tercer acte amb un pujar i baixar constant de Tristan de la taula d’autòpsies i fins i tot de parts, esdevé absolutament hilarant. A la Davidsen sempre li toca quedar prenyada, ja en aquella Ariadne auf Naxos a Aix, la Mitchell la feia sortir al final trencant aigües, però el que menys em podia arribar a imaginar és que:

L’agonia de Tristan dura nou mesos. Que Isolde arriba a Kareol a punt de trencar aigües i tot just estirar-se a la mateixa taula de marbre on jeu Tristan, apareixen unes llevadores que l’ajudaran a parir una criatura que acabarà en els braços del rei Marke, que haurà de fer de cangur a partir d’aquell moment i quan la càmera s’ha apropat per entendrir-nos, ai carai! M’ha semblat que la criatura era mestissa, i tenint en compte que el Rei Marke és negre, m’ha vingut un dubte. Qui és el pare de la criatura? És clar que quan el rol del rei no el canti Speedo Green o un altre cantant de color, com ho faran per crear-me el dubte?. Perdoneu la parida, però és que tot plegat no podia resultar més grotesc.

També m’ha semblat grotesca la coreografia i el cos de ball que acompanya a Tristan en el seu deliri.

No he parlat del vestuari i mereix també un punt i a part. La crítica barcelonina va posar el crit al cel pels models que lluïen els  “nostres” Isolde i Tristan. No sé pas què dirien dels models que llueix Davidsen, del més pur estil “Teatro Chino de Manolita Chen”, per no parlar del model que ha de lluir el pobre solista del corn anglès que el fan pujar en escena.

Tot plegat sembla especialment dissenyat per fer riure o plorar, en cap cas per donar sentit a un cim operístic com aquest, que ves per on, en aquesta ocasió comptava amb un director musical i un equip de cantants per fer de tot plegat una representació històrica, però el senyor Yuval Sharon fa que sigui absolutament recomanable, escoltar-la per ràdio.

Richard Wagner
TRISTAN UND ISOLDE

Tristan: Michael Spyres
Isolde: Lise Davidsen
Brangäne: Ekaterina Gubanova
King Marke: Ryan Speedo Green
Kurwenal: Tomasz Konieczny
Melot: Thomas Glass
Sailor’s Voice: Ben Reisinger
Shepherd: Jonas Hacker
Steersman: Ben Brady

Tristan Double: Tim Bendernagel
Tristan Double: Simon Catillon
Isolde Double: Cecily Campbell
Isolde Double: Caitlin Scranton

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House
English Horn Solo: Pedro R. Díaz
Director del Cor: Tilman Michael
Director musical: Yannick Nézet-Séguin

Direcció d’escena: Yuval Sharon
Escenografia: Es Devlin
Disseny de vestuari: Clint Ramos
Disseny de llums: John Torres
Dissenys de projeccions Jason H. Thompson
Coreografia: Annie-B Parson
Video Designer: Ruth Hogben

New York, 21 de març de 2026