Orquestra del Gran Teatre del Liceu, dimarts 31 de març de 2026. Novena simfonia de Mahler. Fotografia IFL

Possiblement, després d’una Passió segons Sant Mateu de Johann Sebastian Bach, un concert amb la Novena Simfonia de Gustav Mahler pot resultar excessiu. Mahler hi fa el seu testament de transcendència davant la mort; just allà on podríem dir que acaba la Passió de Bach, ell deixa la seva empremta amb una reflexió profunda sobre la finitud, que suposa musicalment el pany i forrellat al romanticisme. És una obra de llarga durada, com és habitual en les seves simfonies, estructurada en els clàssics quatre moviments, si bé disposats de manera poc tradicional: Andante comodo, Im Tempo eines gemächlichen Ländlers, Rondo-Burleske i Adagio. Tot plegat fa que la simetria emocional de l’obra ens condueixi al magne adagio final, en un estat completament colpidor, pel tractament de la dissolució musical i la concentració en allò més intens i íntim. Un moment gloriós de la història de la música.

Josep Pons no s’acomiada de la seva titularitat liceista amb aquesta obra; ha reservat la monumental Vuitena del mateix comopositor per fer-ho (Juliol del 2026), de manera segurament més espectacular. Però no hi ha dubte que, sota el meu punt de vista, aquest és el veritable colofó a una feina extraordinària. També desconec si en les properes temporades acabarà de completar, en concerts simfònics, les simfonies que li falten per culminar l’univers Mahler, incloent una Cançó de la Terra que també ha mancat en aquest projecte; però, en qualsevol cas, tots aquells escèptics que miraven de reüll el projecte engegat fa més de catorze anys amb la renovació total de l’orquestra liceista hauran de convenir amb mi que s’ha fet una gran feina, i que el traspàs del testimoni a Jonathan Nott és del tot engrescador.

Fa poc, i amb aquelles coincidències odioses que caracteritzen la programació dels cicles simfònics de la capital catalana, ens va visitar l’orquestra de Frankfurt amb la mateixa simfonia, però, de la mateixa manera que vaig triar entre les Passions segons Sant Mateu, vaig decidir que aniria a una de les Novenes, i que aquesta, sense dubtar-ho, seria la del Liceu. No sé com va anar la visita de l’orquestra alemanya, segur que va ser espectacular i, en conjunt, molt millor que el concert d’ahir al Liceu, perquè, malgrat que la millora de l’orquestra del teatre és extraordinària, no ens podem comparar amb una orquestra alemanya, la que sigui; encara no. Ara bé, la tria pel Liceu era òbvia: en primer lloc, cal consumir quilòmetre zero, i també cal recolzar tot aquest treball. I així ho ha entès el públic, que, malgrat ser un dimarts de Setmana Santa, no ha fallat a la cita i el teatre presentava un aspecte magnífic: no del tot ple, però gairebé.

La interpretació d’una simfonia s’ha de valorar pel conjunt, no només per un o dos moviments magnífics; l’obra és el conjunt, per tant, si he de valorar la interpretació global, no m’estalviaré de dir que podria haver estat millor, sobretot a l’inici, en el primer moviment, on he trobat a faltar aquell equilibri i aquella netedat transparent del so orquestral que caracteritzen les direccions del mestre Pons. Potser per manca d’assajos en la atapeïda agenda d’una orquestra de teatre d’òpera, cosa que no hauria de ser cap excusa des del moment que es programa.

Aquest inici va ser una mica pertorbador perquè, tot i la brillantor sonora, hi havia desequilibris entre les diferents seccions, sobretot d’intensitats, i el conjunt resultava una mica precipitat i confús. Això es va anar corregint, i en el brillantíssim tercer moviment, el Rondo-Burleske, el mestre Pons va fer esclatar tota la brillantor amb una direcció que atorgava a la simfonia més sonoritats expressionistes que no pas tardo romàntiques. M’ha semblat una direcció arriscada i personal, que agraeixo, perquè les meves versions referencials ho entenen d’una altra manera; però, en qualsevol cas, l’orquestra mostrava una cohesió sonora molt més equilibrada i compacta.

Amb el quart moviment va arribar la màgia. D’acord que el moviment és, a banda de difícil, un autèntic regal, perquè deu ser molt difícil no commoure’s davant la immensitat emocional i íntima de la música de Mahler en aquest Adagio lentíssim que es va fonent i esmicolant fins al silenci, que sortosament va durar el que el mestre va voler. Senyal també que l’emoció que ell va transmètre als músics, i ells a nosaltre, va funcionar. Com era de fàcil que sonés un mòbil en aquells moments en què la música és com el darrer alè, o que algú, sense dos dits de front, només acabar la darrera nota es volgués fer notar amb algun bravo d’aquells que fan vergonya… Sortosament, no va succeir res de tot això.

Josep Pons es va posar tota la carn a la graella i va dominar i controlar l’orquestra de manera superba, extraient una calidesa de la corda greu que commovia; no debades, vuit contrabaixos feien molt goig i semblavem rics. Extraordinària direcció d’un moviment que no justifica tota la simfonia, però que, repeteixo, ha de trasbalsar endins, de manera molt interioritzada, no només perquè el desplegament melòdic del Mahler inspirat i melangiós ho posa fàcil, sinó perquè en la interpretació hi havia molta veritat, i aleshores és quan la música et guanya. Ningú com Mahler en aquests moments de transcendència entorn la mort.

El triomf va ser sincer, no un “succés d’estima”, i quan el mestre va fer aixecar els solistes i les seccions, el públic es va bolcar amb l’orquestra del Liceu, una orquestra orgullosa d’omplir l’escenari amb una obra mestra i acabar commovent-nos. El mestre també va rebre una aprovació unànime del públic i dels músics.

Passaran els anys i l’orquestra anirà guanyant, i altres directors —espero que extraordinaris— ens faran viure moments gloriosos; però espero que aleshores es recordi que els èxits es van iniciar el dia que el mestre Pons va assumir l’encàrrec de construir una bona orquestra.

Quan ara rep protestes per les seves direccions operístiques en repertoris que una part del públic considera aliens a la seva capacitat —com cap altre director les rep, tot i que n’hi ha de molt més vulgars i adotzenats (no diré noms, però si no em llegiu en diagonal els apunts que faig, ja sabreu qui han estat aquesta temporada)—, em sembla injust, ingrat i roí. Espero que el teatre i el públic no oblidin tot el que ell ha fet per la casa i per nosaltres.

Avui torno a la Manon Lescaut per concloure uns dies d’intensa activitat musical, no sé si hi haurà apunt com preveia, ja que tot el repartiment serà malauradament igual que el dia de l’estrena i no podré parlar del Des Grieux de Joshua Guerrero com hagué volgut, però si l arepresentació s’ho val…

Si no ens “veiem”, Bona Pasqua!