A la Staatsoper de Viena es va “estrenar” el passat 3 d’octubre una “nova” òpera en dos actes amb música d’Alexander von Zemlinski en el primer i Béla Bartók en el segon, ja que la “nova òpera” per obra i gràcia del director de teatre rus Vasily Barkhatov, uneix, “Eine florentinische Tragödie” basada en l’obra d’Oscar Wilde estrenada a Stuttgart el 30 de gener de 1917 i “A kékszakállú herceg vára” estrenada el 24 de maig de 1918.

La idea brillant funciona molt millor a l’inici amb un pròleg escènic mentre sona el preludi de l’obra de Zemlinski amb uns brillants i ràpids quadres escènics que a l’hora permeten amb unes simples vinyetes projectades sobre el teló negre emmarcar l’acció escènica en un presumpte despatx d’un psicoanalista matrimonial que pretén arreglar les desavinences d’un matrimoni en crisi i que proposa com a teràpia la simulació del conflicte en un entorn florentí i el que acaba amb l’assassinat de Guido Bardi, l’amant de Bianca, en mans de Simone, el gelós espòs i que serà l’inici de l’obra de Bartók, on Simone esdevindrà Barbablava i Bianca  ara es dirà Judith i assolirà el rol de terapeuta del malaurat Duc.

Musicalment, l’Orquestra de la Staatsoper de Viena sota la direcció del mestre francès Alain Altinoglu, des del 2016 director musical de La Monnaie de Brussel·les i també des de la temporada 2021-2022 de l’Orquestra Simfònica de Radio Frankfurt, sona esplèndida, sumptuosa. M’ha semblat una direcció molt refinada i sensual en el post romanticisme de Zemlinski i una mica menys interessant en l’expressionisme claustrofòbic de Bartók, tot i la brillantor instrumental de la partitura i la qualitat de l’orquestra vienesa.

Hauria estat molt més interessant que de la mateixa manera que els personatges de Bianca i Judith van ser interpretats per la mateixa soprano, la incombustible Asmik Grigorian en un altre “tour de force” vocal, que els rols de Simone i Barbablava ho haguessin estat també pel mateix cantant, malgrat l’exigència vocal que això representés, però mentre que en la primera va ser el magnífic baríton anglès Christopher Maltman qui va donar tot el dramatisme vocal i escènic al gelós espòs, en aixecar-se el teló del segon acte ens trobem amb el baríton austríac Florian Boesch, que per a mi, la seva veu més aviat lírica i poc rotunda en la zona central i greu, no s’adeqüen en cap cas a un rol que l’han interpretat des de baixos a barítons-baixos dramàtics. Potser aquesta feblesa vocal atorga també una feblesa dramàtica que en cap penso que sigui idònia per l’obra de Bartók, però com que estem davant d’una “nova òpera” hauríem de preguntar-li a Barkhatov si aquesta és la seva intenció i, per tant, la intenció inicial de Bartók atorgant el personatge a una veu molt més fosca, profunda, dramàtica i en definitiva terrorífica, no és la que necessita la “la seva òpera”. Més aviat diria que l’ideal per a mi, hauria estat que l’ara baríton-baix anglès hagués fet front als dos rols, com la soprano lituana, i si més no la coherència hauria estat absolutament i vocalment molt més adequada. Potser per això i altres coses, que comentaré, vocalment m’ha convençut més el Zemlinski que el Bartók.

Asmik Grigorian tot ho interpreta de manera magnífica, malgrat que hi ha rols, com és el cas de la Judith del Castell de Barbablava que no s’adeqüin per a res amb la seva veu. Grigorian, i ho repetiré tantes vegades calgui, és una soprano lírica que sense forçar mai la veu, interpreta rols que la sobrepassen, això sí, amb resultats quasi sempre convincents i fins i tot extraordinaris, però això no vol dir, com em sembla que és en aquest cas, que vocalment ho resolgui de manera brillant. Jo no sé al teatre, però en l’streaming del passat dia 10, hi ha moments que la veu perd presència i encara que sigui audible no té la força que necessita un rol escrit per a una mezzosoprano o soprano dramàtica. La interpretació teatral és magnífica, com és habitual en ella, però el resultat vocal és per  a mi, discret. En canvi, com a Bianca, escrita per a una soprano dramàtica (ho va estrenar l’austríaca Helene Wildbrunn) s’adequa més a les possibilitats vocals, podent lluir molt més la magnífica línia en frases que són més audibles i que volen més que el declamat expressionista que Bartók utilitza per al rol de Judith.

Completa l’equip vocal interpretant el rol de Giulio Bardi, el tenor rus Dmitry Golovnin, que no m’ha acabat de fer el pes, ja que a la veu més adient per l’idiota del Boris, li mancava aquella sensualitat que imagino per a un amant florentí. Compleix, però de manera poc seductora.

Ja he explicat a l’inici el plantejament del director escènic per lligar dues trames en una, a partir d’una sessió psicoanalista tant a la moda de l’estrena de les dues obres, sobre l’amor i la gelosia i que a la recerca de les obsessions de les parelles protagonistes, penso que es perd en les habituals disquisicions intel·lectuals que potser funcionen bé a l’inici, però que quan ens situen, sense canviar la brillant escenografia de Christian Schmidt, en un castell que hauria de ser foscor, claustrofòbic i tètric, tot esdevé massa evident, sense aquell misteri que hi ha darrere de cadascuna de les sets portes i que Bartók descriu amb una orquestració fascinant deixant que sigui la fantasia del públic la que visualitzi el que hi ha al darrere, el director teatral ens ho materialitza amb imatges que per a mi esdevenen molt decebedores (l’habitació del nen, un arbre que es crema, els vestits de les dones anteriors sobre Judith que acabarà enllitant-se amb Barbablava i tenint enterrat a sota el cadàver de Guido Bardi que ha estat tota l’estona en escenari fins que la parella “l’enterren” sota el llit del matrimoni Barbablava, acabant així la sessió psicològica en què ens ha sotmès el director rus, per altra banda, espòs de la Grigorian i amb qui ja van coincidir en aquella Norma discutible al Theater an der Wien o la Turandot del San Carlo. No cal comentar gaire més.

M’esperava més de tot plegat.

Aquí us deixo la fitxa artística

Alexander Zemlinsky
Eine Florentinische Tragödie
llibret d’Oscar Wilde, traducció a l’alemany de Max Meyerfeld

Guido Bardi:  Dmitry Golovnin
Simone:  Christopher Maltman
Bianca:  Asmik Grigorian

Béla Bartók
El Castell de Barabablava (A kékszakállú herceg vára)
llibret de Béla Balázs

Herzog Blaubart:  Florian Boesch
Judith:  Asmik Gregorian

Orchester der Wiener Staatsoper

Director musical:  Alain Altinoglu
Director d’escena:  Vasily Barkhatov
Escenografia:  Christian Schmidt
Disseny de vestuari:  Stefanie Seitz
Disseny de llums:  Alexander Sivaev
Video:  Roland Horvath

Staatsoper de Viena 10 d’octubre de 2026