A quinze dies mal comptats de la primera representació de les set previstes enguany al Gran Teatre del Liceu de I Capuleti e i Montecchi de Vincenzo Bellini, més que preparar-vos per l’obra belcantista, vull iniciar l’aproximació parlant de les òperes inspirades en els personatges immortalizats per Shakespeare, obviant altres composicions musicals com són el ballet dramàtic Romeo e Giulietta de Luigi Marescalchi, la simfonia dramàtica d’Hector Berlioz, l’obertura-fantasia de Txaikovski o l’imponent ballet de Serguei Prokófiev, entre altres.

Centrant-me només en el terreny operístic trobem:

• 1776 Romeo und Julie – Georg Benda el Singspiel alemany, que es considera la primera adaptació operística al tema shakesperià, si bé i seguint els gustos de l’època té un final feliç.
• 1796 Romeo e Giulietta – Niccolò Antonio Zingarelli.  Esdevé, potser, l’adaptació més popular i per tant, representada a finals del segle XVIII i principis del XIX.
• 1825 Giulietta e Romeo – Nicola Vaccai. La base argumental utilitzada per Felice Romani, el llibretista, va ser la tragedia de Luigi Scevola, “Giulietta e Romeo”, que aquesta sí, es va fonementar amb l’obra de Shakespeare. Durant el segle XIX i a Itàlia, va ser una òpera extraordinàriament representada i en moltes ocasions el seu darrer acte substituïa la mateixa escena de l’òpera de Bellini, que és finalment la que es va imposar del període belcantista.
• 1830 I Capuleti e i Montecchi – Vincenzo Bellini amb el llibret també de Felie Romani elaborat per l’obra de Vaccai. Tot i que en alguns casos de dubtós gust es va trasposar el rol de Romeo a un tenor (fins i tot Claudio Abbado que va alterar l’orquestració, va acceptar aquest canvi de tessitura), Bellini el va escriure per a una mezzosoprano, estrenat per Giuditta Grissi (germana de la més famosa soprano Giulia), per dotar al personatge d’una vocalitat més juvenil.
• 1865 Romeo and Juliet – Melesio Morales (òpera mexicana en italià).
• 1867 Roméo et Juliette – Charles Gounod. Aquesta és la versió més fidel a l’obra de William Shakespeare.
• 1878 Romeo i Dzhul’yetta – Boris Scheel (Rússia).
• 1901 A Village Romeo and Juliet – Frederick Delius Si bé l’argument no és pròpiament el de Shakespeare si que s’inspira en els personartges d’una novel·lade Gottfried Keller (Romeo und Julia auf dem Dorfe), traslladant la tragèdia a un entorn rural suís.
• 1922 Giulietta e Romeo – Riccardo Zandonai. És la versió verista de la tragedia original.
• 1940 Romeo i Dzhul’yetta – Heinrich Sutermeister (Suïssa).
• 1950 Romeo und Julia – Boris Blacher (Alemanya).
• 1955 Romeo i Dzhul’yetta – Barkev Sakilarian.
• 1962 Romeo, Julie a tma (Romeu, Julieta i les tenebres) – Jan F. Fischer (Txèquia).
• 1988 Roméo et Juliette – Pascal Dusapin (França, òpera contemporània d’avantguarda).
• 2007 Romeo and Juliet – Dustin M. Hoffmann (Estats Units).

A banda de la de Bellini que motivarà un apunt, aquest d’avui intenta apropar-vos a les tres òperes que la van precedir, per tal que pugueu valorar el tractament dramàtic, musical i vocal que va inspirar cada compositor i lletrista, així com l’estil en aquests cinquanta-quatre anys que separan l’obra de Bellini de la de Benda.

La primera òpera de la qual tenim constància que agafi l’argument de Shakespeare és el singspiel del compositor bohemi Georg Anton Benda (1722-1795) i llibret de Friedrich Wilhelm Gotter, estrenada el 25 de setembre de 1776 al Teatre Ekhof del Palau de Friedenstein a Gotha (Turingia). En tractar-se d’un Singspiel alterna els números musicals amb diàlegs parlats en alemany. Està dividida en tres actes i té una durada aproximada de noranta minuts. S’inscriu plenament en l’estil del Sturm und Drang, moviment sorgit a Alemanya com a reacció al racionalisme del neoclassicisme i que impulsava l’exaltació dels sentiments i creativitat. Benda, sense menystenir la claredat melòdica del classicisme, la combina amb exaltacions de caràcter dramàtic, amb moments de Pathos i contrastos dinàmics sorprenents. Com ja he comentat en la relació inicial, la diferència més radical respecte a la dramatúrgia de Shakespeare és el final feliç, ja que després de l’escena de la tomba, Julieta es desperta a temps abans que Romeo es begui el verí i això acaba provocant la reconciliació dels Capuleti i els Montecchi.

Benda s’allunya del virtuosisme de l’ària da capo, afavorint un llenguatge estructural més directe, com les àries només en dues seccions o utilitzant la forma de cançoneta, supeditant la música a la declamació del text i a l’estat emocional dels personatges, deixant de banda el virtuosisme vocal ornamentat, alhora que utilitza el melodrama en el recitatiu acompanyat, usant l’orquestra per a donar suport als sentiments dels personatges, en els diferents estats emocionals. Vocalment i dramàticament, Julie és el personatge central i el que el compositor defineix millor. Les seves àries mostren un ampli espectre expressiu, des del lirisme contingut fins a moments que fent servir “l’agitato” , mostra l’exaltació més dramàtica. L’escena de la tomba en el tercer acte és el cim analític de l’obra. Benda l’envolta d’una atmosfera ombrívola mitjançant el registre greu de les cordes, notes pedals i modulacions cap a tonalitats llunyanes per acabar amb una transició harmònica amb una modulació progressiva des de la foscor del mode menor cap a la lluminositat del mode major, desembocant en un número final de caràcter celebratiu i d’unió familiar, quan el “lieto fine” traeix la tragèdia original.

Us proposo la versió que va tenir lloc el 26 d’abril de 1997 a Bremen amb el tenor nord-americà Scott Weir (Romeo), la soprano alemanya Heidrun Kordes (Julia), el baix-baríton suís Christian Immler (Capulet), Hermann Treusch (Lorenzo), Claron McFadden (Laura), Christoph Tomanek (Francesco) i Simone Brähler, Lili König, Ralf Emge i Harald Wilttkop (membres de la comitiva funèbre) amb  La Stagione de Francfort dirigida per Michael Schneider.

Niccolò Antonio Zingarelli, va ser un compositor italià nascut a Nàpols el 4 d’abril de 1752 i que va morir a Torre del Greco el 5 de maig de 1837. Considerat l’últim dels compositors de l’escola napolitana (entre molts altres destaquen: Niccolò Jommelli, Tommaso Traetta, Gian Francesco de Majo, Davide Perez, Francesco Araja, Domènec Terradellas, Johann Adolph Hasse, Niccolò Piccinni, Pasquale Anfossi, Giovanni Paisiello i Domenico Cimarosa). La seva primera òpera que va obtenir un gran èxit va ser “Montezuma“, estrenada al Teatro San Carlo l’any 1781, a la que van seguir com a més rellevants “Il mercato di Monfregoso” (1792), “La secchia rapita” (1793), “Artaserse” (1793) i “Edipo a Colono” (1802). Giulietta e Romeo es va estrenar al Teatro alla Scala de Milà el 30 de gener de 1796. Es tracta d’un “dramma per musica” en tres actes amb llibret de Giuseppe Maria Foppa basat en la novel·la homònima escrita l’any 1530 per Luigi da Porto, composta només en vuit dies i considerada com l’obra mestra del compositor. El rol de Giulietta va estar escrit per a una soprano mentre que el de Roméo va estar escrit per a Girolamo Crescentini un soprano castrato. Posteriorment, va esdevenir un dels rols predilectes de la gran Maria Malibran. És probablement la versió operística de la tragèdia veronesa més exitosa i difosa de la fi del segle XVIII i principi del XIX, esdevenint una de les òperes predilectes de Napoleó Bonaparte i es va mantenir en el repertori europeu durant més de tres dècades.

L’obra es troba en un punt de transició entre l’Escola Napolitana tardana (Classicisme) i les primeres aproximacions al preromanticisme, mantenint l’estructura de l’òpera seria clàssica que alternava entre recitatius (tant “secco” com “accompagnato”) amb les àries, duos o parts corals. No obstant això, s’allunya de la rigidesa barroca simplificant l’estructura de les àries i donant continuïtat dramàtica més gran a les escenes cabdals. Zingarelli va escriure la partitura pensant en els grans virtuosos de la seva època, sobretot el castrat Crescentini amb una vocalitat d’altíssim virtuosisme en les floritures i l’expressivitat elegíaca. La part de Giulietta, estrenada per Giuseppina Grassini, destaca per la noblesa en la línia de cant i un lirisme net i d’alta intensitat dramàtica en el registre mitjà i agut, mentre que el rol de Capellio (Everardo) va ser escrita pel tenor Adamo Bianchi a qui se li exigeix agilitat per expressar l’autoritat i la fúria paterna.

Musicalment, mentre que l’acció quotidiana avança amb la utilització del “recitativo secco” amb clavecí o violoncels, els moments de màxima tensió emocional s’inicien amb recitatius acompanyats per tota l’orquestra. Zingarelli utilitza els “tremolos” a la corda, amb canvis de dinàmica brusca i modulacions harmòniques inesperades per a expressar les tensions internes dels personatges. A diferència de la complexitat contrapuntística germànica de l’època usada per Mozart i Haydn), Zingarelli destaca per les línies melòdiques nítides i transparents, d’una noble melancolia.

Els duos entre Giulietta i Roméo destaquen per l’ús de l’escriptura paral·lela en terceres i sisenes, un recurs típic del classicisme per a simbolitzar l’harmonia i la fusió de les dues ànimes abans que el destí els separi i el moment dramàtic més notable de tota l’òpera, es troba com en l’òpera de Benda, a l’Acte III, a l’escena de la tomba dels Capulets quan Roméo creient que Giulietta ha mort decideix prendre el verí tot cantant “Ombra adorata, aspetta”. La melodia atribuïda a la partitura de Zingarelli, es creu que  va ser composta o si més no, profundament modificada pel mateix Girolamo Crescentini durant els assajos de 1796, per tal d’adaptar-la al seu propi lluïment. Comença amb una introducció orquestral solemne en un temps lent (Adagio/Largo) i la línia de cant és nítida i de gran bellesa amb suspensions i appoggiatures que evoquen a resignació davant la mort. A la segona part de l’ària accelera cap a un tempo més ràpid (Allegro), on l’exaltació per unir-se a Giulietta en l’altre món es desferma amb coloratures i salts intervàl·lics d’alta dificultat tècnica. Molts cantants en posteritat, i cantant l’òpera de Vaccai o fins i tot la de Bellini, s’estimaven més utilitzar aquesta. El mateix Rossini o Bellini, alumne del Conservatori de Nàpols quan Zingarelli n’era el director, es van inspirar en aquesta nitidesa melòdica en la seva formació.

La versió que us proposo prové de l’Opéra Royal du Château de Versailles de l’any  2023 i té com a protagonistes a: Franco Fagioli (Roméo), Adèle Charvet (Giulietta) Krystian Adam (Evrard), Valentino Buzza (Tebaldo), Nicolò Balducci (Gilbert), Florie Valiquette (Mathilde), amb el Chœur de l’Opéra Royal, l’Orchestre de l’Opéra Royal sota la direcció de Stefan Plewniak i la direcció escènica de Gilles Rico, amb escenografia de Roland Fontaine, disseny de vestuari de Christian Lacroix i disseny de llums de Bertrand Couderc.

La Giulietta e Romeo de Nicola Vaccai, estrenada al Teatro Regio de Parma el 31 d’octubre de 1825, amb llibret de Felice Romani, és un dels cims més notables del bel canto romàntic primerenc italià i una de les òperes més rellevants del compositor, conegut sobretot pel seu tractat de cant (Metodo pratico di canto italiano), de fet, molts dels exercicis melòdics d’aquest mètode reflecteixen l’elegància i el sentit de la línia vocal pura que s’aprecien en aquesta òpera.

El llibret de Felice Romani es va basar en la tradició italiana de la història (especialment en la novel·la de Luigi da Porto), apartant-se en diversos matisos de l’argument de Shakespeare i seria el mateix que cinc anys més tard es va utilitzar per a l’òpera de Vincenzo Bellini I Capuleti e i Montecchi. Durant un temps, l’òpera de Vaccai va rivalitzar directament amb la de Bellini i va gaudir d’un èxit extraordinari a tot Europa. No obstant això, la genialitat melòdica i el lirisme dramàtic que Bellini va emprar a la seva òpera van acabar eclipsant la partitura de Vaccai.

Seguint la tradició del bel canto de l’època i la necessitat d’emfatitzar l’expansió lírica del sentiment amorós per damunt de la testosterona realista el rol de Romeo va ser escrit per a una contralt (en l’estrena, la celebèrrima Isabella Fabbrica). Igual que en l’òpera de Bellini, el rol es confia a una veu femenina, “en travesti”, la qual cosa aporta un timbre melangiós, fràgil i d’un lirisme corprenedor més apropiat a la joventut del personatge, que no pas la vocalitat de tenor, mentre que el rol de Giulietta es va destinar a una soprano lírica per línies vocals d’alta exigència tècnica, coloratura expressiva i un dramatisme creixent a mesura que s’acosta el desenllaç. El rol de Capellio (pare de Giulietta) està destinat a un tenor i el de Tebaldo i Lorenzo, més secundaris per a baixos o barítons. El rol menor d’Adele, la mare de Giulietta està escrit per a una soprano.

La partitura de Vaccai destaca per una gran elegància vocal que relega l’orquestra a un acompanyament per donar el relleu a la cantilena italiana, sovint atorgant amb molta habilitat protagonisme a les fustes, especialment el clarinet i la flauta, per a doblar les melodies vocals de Giulietta en els moments d’extrema tristesa, alhora que fa servir les notes pedals als baixos i els acords sostinguts de la corda per a generar la tensió asfixiant de les escenes nocturnes o funeràries. La melodia vocal sempre és nítida i exalta les qualitats vocals dels intèrprets que han de lluir la bellesa de llur timbre, el fraseig impecable i la capacitat de matisar sentiments, sigui la melangia, la tristesa o l’ardor amorós.

Com succeeix en l’obra de Zingarelli, el moment culminant de l’obra de Vaccai també el trobem en el tercer acte i en l’escena de la tomba abraça plenament el tràgic final amb una música que transmet una desolació profunda mitjançant recitatius acompanyats de  gran força dramàtica en l’ària “Ah! se tu dormi, svegliati” que han interpretat totes les grans mezzosopranos i contralts belcantistes. Malgrat que com ja he dit l’obra de Bellini la va arraconar, l’èxit d’aquest acte final va ser tan absolut a Europa que, durant el segle XIX, era una pràctica habitual que els teatres i les mateixes cantants que protagonitzaven l’òpera de Bellini substituïssin la seva música per incorporar el de Vaccai, considerant que l’escena de la mort de Giulietta era  vocalment molt més lluïda.

Us proposo, si la voleu sentir, l’àudio (enutjós perquè està fragmentat amb molts YouTube que a vegades queden tallats per altres vídeos de publicitat) de la versió va editar Dynamic de la representació que va tenir lloc al Festival de Martina Franca l’any 2018, amb l’Orchestra Accademia Teatro alla Scala i el Coro del Teatro Municipale di Piacenza dirigits per Sesto Quatrini i amb Raffaella Lupinacci com a Romeo que també serà el Romeo a les representacions del Liceu de l’òpera de Bellini que s’inicien el 30 d’octubre, Leonor Bonilla com a Giulietta, Leonardo Cortellazzi com a Capellio i Christian Senn com a Tebaldo.

Els trets bàsics de les tres versions proposades avui són:

Aspecte	Georg Benda (1776)	Niccolò Antonio Zingarelli (1796)	Nicola Vaccai (1825)
Gènere i Estil	Singspiel (Alemanya).   Classicisme primerenc / Sturm und Drang.	Òpera seria (Itàlia).   Transició entre Napolitanisme i Pre-romanticisme.	Òpera seria / Bel canto romàntic primerenc (Itàlia).
Llibretista	F. W. Gotter.   Traducció alemanya de Shakespeare (C. F. Weiße).	G. M. Foppa.   Tradició italiana (Luigi da Porto/Bandello) i adaptacions franceses.	Felice Romani.   Tragèdia de Luigi Scevola i novella de Luigi da Porto.
Estructura i Idioma	3 actes.   Diàlegs parlats alternats amb números musicals. Text en alemany.	3 actes.   Recitatius (secco i accompagnato) i números tancats. Text en italià.	2 actes.   Estructura belcantista fluida (escena, cavatina, cabaletta). Text en italià.
Vocalitat de Romeo	Tenor	Castrato (Girolamo Crescentini) [posteriors mezzosopranos/contralts o contratenors].	Contralt / Mezzosoprano (en travesti).
Vocalitat de Giulietta	Soprano	Soprano	Soprano
Desenllaç	Lieto fine   Julie es desperta abans que Romeo beva el verí; reconciliació familiar.	Tràgic.   Romeo beu el verí creient-la morta; Giulietta desperta i mor sobre el seu cos.	Tràgic.   Escena de la tomba d’alta intensitat dramàtica i tràgic final.
Moment rellevant		Ària de Romeo (Acte III): “Ombra adorata, aspetta” (atribuïda a Crescentini).	Escena i Ària de Romeo (Acte II): “Ah! se tu dormi, svegliati”.
Orquestració	Pintura d’afectes, fort ús de fustes i grans contrastos dinàmics (Sturm und Drang).	Acompanyament transparent i noble, al servei de la claredat i el cant primari.	Coixí sonor translúcid que acompanya la melodia de la veu.

La propera entrega la dedicaré a les òperes sobre el Roméo i Julieta posteriors a Bellini.

Espero que aquest que ha inicat la tanda, sigui del vostre interès.