Programar Der Ring des Nibelungen és un repte que només poques cases operístiques es poden permetre, sobretot sí la darrera finalitat és fer tot el cicle sencer en una mateixa temporada i fent diverses funcions de cada títol. Òbviament, és un repte fonamentalment econòmic pel cost que suposa la nòmina d’artistes que ho han de fer possible, el cost de la producció, els assaigs que comporten les representacions i sense cap mena de dubte la hipoteca que això representa per a un teatre de temporada, no d’aquests centreeuropeus de repertori on l’activitat difereix molt de la que tenim nosaltres al sud d’Europa, ja que el Ring s’emporta quatre títols que s’han d’alternar per conferir cicles sencers, amb una sincronització de representacions i assaigs molt estricta i condicionants.
L’ONP va pensar aquest Ring quan encara Philippe Jordan era el director musical de la casa, però el director suís va abandonar el vaixell i el testimoni no el va voler agafar Gustavo Dudamel quan va assolir la fugaç i fallida titularitat musical de la casa. Finalment, ha estat Pablo Heras-Casado qui ha agafat el brau per les banyes després del poc engrescador Ring del Teatro Real, com a assaig general de la prova definitiva com a director wagnerià quan assumeixi la direcció de la nova producció de la Tetralogia al festival de Bayreuth de l’estiu del 2027.
Un Ring s’ha de valorar en la seva integritat i, per tant, només amb el pròleg no n’hi ha prou per constatar el progrés fet ençà la direcció madrilenya a aquest pas previ a la consagració definitiva, o no, al Turó Verd.
A diferència del que es va intuir en el concert del bolo luxós que va fer amb l’orquestra de Bayreuth acabat el festival per terres hispàniques, la sonoritat aclaparadora de l’orquestra transportada del Nibelheim del fossat del Festival a l’hemicicle de les sales de concert, ha donat pas amb l’orquestra magnífica, malgrat algunes pífies, sobretot del metall, de l’òpera parisenca, a una sonoritat molt menys èpica, sense la contundència sonora i una mica a contracorrent del mateix relat dramàtic, dulcificant el so de manera molt més lírica, diria jo, fins i tot en aquells moments simfònics que han d’atemorir, com la baixada de Wotan al món del proletariat dels nans. L’orquestra sona esplèndida, càlida i acompanyant bé als cantants. Òbviament, desconec si a la immensa sala de La Bastille aquests traspassaven el teixit orquestral o si l’orquestra els aclaparava, per l’streaming no ho sembla. No puc recriminar res especialment negatiu en aquesta direcció, crec que Pablo Heras-Casado ha anat agafant més “consciència” de la sonoritat wagneriana i relat esdevé fluid, a vegades massa, però malauradament distant. L’enigmàtic preludi esdevé massa aviat, amb un tempo gens misteriós, excessivament present, sense aquella graduació on ja alguns directors mostren la genialitat del que serà “la seva versió”, Heras-Casado no aprofita l’ocasió i s’ho pren amb calma, potser massa, perquè en tota la durada del Rheingold no he sabut trobar cap moment de veritable tensió, profunditat i heroïcitat, més aviat semblava que dirigia el seu exitós Parsifal, però evidentment aquest és un altre món, i ni l’entrada dels gegants, ni tota l’escena del Nibelheim o en la conclusiva pujada al Walhalla, l’orquestra m’ha realment trasbalsat. Sona bé, a estones molt bé, però mai amb aquella grandiositat èpica que demana el Ring, ni amb aquella passió emocional que hom espera d’un director meridional nascut a la passional ciutat nazarí. Caldrà veure l’evolució en les tres jornades venidores.
L’equip vocal és notable, amb algunes desil·lusions, però tenint en compte que en el pròleg molts dels principals protagonistes del cicle encara dormen i, per tant, diguem que en l’òpera dels rols secundaris, ha disposat d’un equip notable.
Ja n’he parlat darrerament molt sovint del magnífic Wotan del baríton anglès Christopher Maltman, on precisament en el pròleg, amb el Wotan juvenil i prepotent, mostra una autoritat vocal i dramàtica, esplèndida, sobrat de mitjans, tot i que la part més feble és la zona greu, ja que ell no és un baríton-baix, però que resolt en la seva presentació de manera esplèndida, espero, per tant, que en les decisives i més dramàtiques aparicions a les dues jornades següents acabi arrodonint aquesta magnífica impressió inicial.
Un altre triomf esperat és l’Alberich del baríton nord-americà que tant em va agradar com a Wotan a Rotterdam en la versió de concert dirigida per Nézet-Séguin i encara més aquest estiu a Aix-en-Provence amb un Barak sensacional. Ara, com a pervers, incomprès i venjatiu Alberich, tot i també ser més baríton que baix, en aquesta tendència obligada per les circumstàncies de fer cantar a rols més greus, veus més agudes, la seva rotunditat interpretativa és del tot molt convincent.
Tot i el pas dels anys, el gegant, en aquest cas petitó, Fasolt de Kwangchul Young, continua sent la veu lírica i enamoradissa dels temibles constructors del Walhalla, al costat d’un gegant de veritat, Fafner d’un mes irregular Mika Kares, tot i la seva inqüestionable veu de baix de veritat.
Cap secret en l’experimentat Mime de Gerhard Siegel, incisiu i de caricaturesca interpretació, tant escènica com vocal.
Cas a banda mereix el Loge de Simon O’Neill, tant per posseir una veu massa lleugera pel rol, segons la meva reiterada i quasi mai atesa preferència per a un tenor més heroic i no tan lleugeret, com per la caracterització de la qual és obligat parlar-ne al final, quan parli del treball de Bieito. Vocalment i musicalment fa del Loge un personatge molt feble, un altre Mime, passant a ser com una anècdota que s’imposa poc, parlo sempre de la veu.
Poc rellevants, si bé correctes, tant el Donner de Florent Mbia com el Froh de Matthew Cairns.
Pel que fa a les dones, la Fricka d’Eve-Maud Hubeaux m’ha semblat la més rellevant, tot i que inicia amb la veu freda i una emissió una mica irregular, però es va imposant amb autoritat i presència.
Poc a dir de la veu més aviat ingrata de la Freia interpretada per la soprano Sinéad Campbell-Wallace . Cert és que el rol no dona per a gaires moments d’expansió vocal, però precisament per aquest motiu, que les poques ocasions que té no les pugui aprofitar no són una bona presentació. El seu timbre és veritablement feridor.
La gran Marie-Nicole Lemieux mai havia sonat tan soprano en un rol tant de contralt. M’ha decebut. El públic la braveja molt, però jo m’he quedat amb les ganes de sentit aquelles sonoritats cavernoses, profètiques i sàvies que ha de fer del seu moment, un gran moment. Espero que en el cabdal duo amb Wotan en el Siegfried estigui més encertada.
Bé les tres filles del Rhin, Margarita Polonskaya (Woglinde), Isabel Signoret (Wellgunde) i Katharina Magiera (Flosshilde), que sense tenir veus especialment notòries, han cantat la seva escena inicial perfectament en harmonia.
Quan tot el que he comentat fins ara, poc importa, perquè el veritablement important és la producció escènica, fent que aquest Ring sigui el de Bieito, ja no parlo de Wagner, és clar, i no el d’Heras-Casado ja hi som en el valor que avui en dia a l’òpera s’atorga a la direcció escènica. Un Ring serà o no serà, si la producció agrada o no, i òbviament en això no hi puc estar gens d’acord. Sent l’escena una part fonamental, un Ring pot ser sense ella, mentre que sense tot el que he parlat fins ara i amb una escena satisfactòria, no és.
Amb el Rheingold, tal com succeeix amb la direcció musical, no n’hi ha prou per fer una valoració del que ens vol dir un director teatral. Indicis en tenim molts, però tot pot variar en les més de catorze hores que manquen de dramatúrgia i teatralitat una vegada Wotan, Fricka i els deus (en aquesta producció només el matrimoni) entren en el nou piset.
Sorprenentment, m’esperava molt més del treball dramàtic de Bieito sobre els personatges, era una de les característiques del director burgalès, sempre hi havia un profund estudi que feia treballar molt als cantants, però que atorgava coherència i veracitat teatral amb una solidesa que desmuntava qualsevol crítica que només es fonamentés en les evidents provocacions que les seves propostes porten associades. En aquest pròleg i potser fins a la tercera de les quatre escenes que el conformen, no he començat a centrar-me en allò que pretén explicar-nos, ja que en les dues primeres, és tal la quantitat d’estímuls visuals als que sotmet a l’espectador, que és impossible intentar buscar una coherència i un lligam dramatúrgic a tanta imatgeria cibernètica, una mica recordant aquella espectacular buidor de la proposta de La Fura dels Baus.
No us negaré que hi ha moments potents, bells fins i tot, però que no vaig saber intuir que em volien dir o transmetre més enllà d’un oh!, d’admiració al treball sobretot dels vídeos creats per Sarah Derendinger i del disseny de llums de Michael Bauer, no tant d’una escenografia de Rebecca Ringst, perduda entre imatges sobreposades i en cap cas al disseny de vestuari d’Ingo Krügler, de resultats molt poc atractius per a ser elegant en la valoració.
Bieito acaba el pròleg inundant l’escena amb projeccions reiterades d’una frase lapidària, una declaració de principis “Dieu existe, c’est toi“ i en la que els déus wagnerians ja no existeixen, ara són els magnats totpoderosos que controlen el món amb la tecnologia i els cíborgs que es munten en el Nibelheim i que seran els que ens donaran la clau en la tercera escena, per fer-nos una idea del que semblen ser les pretensions d’aquesta tetralogia, una vegada ja hem passat per mil i una versions d’ençà que Patrice Chéreau va trasbalsar el concepte teatral operístic i que ha donat peu a moltes més reiteracions inútils del Ring, que no pas d’aportacions veritablement innovadores i genials.
Ja veurem com evoluciona, però el pròleg em deixa molts dubtes d’un veritable nou Ring. D’aquells peus nus sobre l’aigua que intenten endinsar-nos en els orígens naturalistes de la narració, fins a les immediates imatges d’un ambient familiar aburgesat dels vídeos durant el preludi fins a l’aparició de les filles del Rhin, ja com a éssers d’un mon cibernètic i d’un Alberich vestit com un mediocre comptable d’una empresa, aviat ens adonarem que el que ens proposa Bieto és malgrat totes les provocacions, violències i genialitats inútils, el de sempre, amb diferents disfresses que voregen el ridícul convertit a Loge en una drag (excel·lentment interpretada per Simon O’Neill, però d’una traïció al que jo crec que hauria de ser el semi déu, intolerable. Un semideu transformat en una drag-queen amb quin intent? La modernitat malentesa pot esdevenir grotesca. Loge apareix com un transgressor de les convencions i això em sembla bé, ara competir amb la feminitat de Fricka és una modernitat buida, no està escrit enlloc. És una caracterització òbviament provocadora i còmica. És, segons la inscripció que porta retolada a la samarreta un Llop solitari, sense club (Lone Wolf No Club) i qui millor que una Drag amb plataformes, perruca i maquillatge de nightclub gai per representar aquest personatge relegat de la nissaga dels tot poderosos i l’esclavatge d’uns cíborgs de laboratori. Massa fàcil, no us sembla i si això obliga a donar el rol a un tenor lleuger (si un contratenor fos capaç d’assolir el rol estic segur que Bieito estaria encantat) millor, però no pas per a mi, que sense renunciar a la idea que Loge no pertany a cap dels dos mons, el faria caure mai en aquesta solució tan fàcil com provocadora i deixeu-m´ho dir, de ridiculització de gènere. En qualsevol cas és el personatge més treballat per a Bieito o en tot cas el mes ben resolt com a caracterització.
El Walhalla serà un centre d’alta tecnologia? Sembla que si Wotan i Fricka, els únic deus que hi entren, s’han de posar un mono de treball per portar endavant el seu projecte, un projecte de grans dirigents, en cap cas de deus i perquè això ens quedi clar en les tres jornades que ens esperen, els “Dieu existe, c’est toi” es repeteix fins a la conclusió del darrer acord.
Un inici amb possibilitats, però que denota unes febleses embolcallades d’una espectacular buidor d’imatges que no eren en cap cas el tret identitari de les produccions més celebrades de Bieito.
Què voleu que us digui si malgrat tanta tecnologia i parafernàlia el millor Rheingold en molts anys és el de Petrenko a la sala Philarmonie de Berlín en versió de concert!
Richard Wagner
Der Ring des Nibelungen
DAS RHEINGOLD
Wotan – Christopher Maltman
Donner – Florent Mbia
Froh – Matthew Cairns
Loge – Simon O’Neill
Fasolt – Kwangchul Young
Fafner – Mika Kares
Alberich – Brian Mulligan
Mime – Gerhard Siegel
Fricka – Eve-Maud Hubeaux
Freia – Sinéad Campbell-Wallace
Erda – Marie-Nicole Lemieux
Woglinde – Margarita Polonskaya
Wellgunde – Isabel Signoret
Flosshilde – Katharina Magiera
Orquestra de l’Opera National de Paris
Director musical – Pablo Heras-Casado
Director d’escena – Calixto Bieito
Escenografia – Rebecca Ringst
Disseny de vestuari – Ingo Krügler
Disseny de llums – Michael Bauer
Video – Sarah Derendinger
Dramatúrgia – Bettina Auer
La Bastille 15 de novembre de 2026
Ben aviat aquí mateix, Die Walküre, la primera jornada.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.


