
Agrippina al Palau, 18 de novembre de 2026 Adrien Fournaison, Paul Figuier, Nicolas Brooymans, Christophe Dumaux, Magdalena Kožená, Julia Lezhneva, Adèle Charvet,
Un vespre de barroc operístic de gran categoria, no exempt de tocs belcantistes, coses de les dives que s’ho poden permetre, portat amb mà i violí expert de Thibault Noally al capdavant de la formació Les Talents, que potser no té l’exuberància i perfeccionament tècnic dels conjunts barrocs que ens acostumen a visitar, però que han dotat a la interpretació d’un adequat color càlid i sonoritat historicista, si bé els acompanyaments obligats no han traspassat la correcció, però els contrastos dinàmics amb què Noally ha intentat suplir la manca d’escena, han estat un bon recurs de varietat expressiva en absència d’una dramatúrgia que en aquesta obra potser és més imprescindible que en altres d’acció més monòtona i menys teatralitat. Després d’un inici en acabar l’obertura amb algun desajust entre els solistes i l’orquestra, jo crec que amb un descuit de memòria del cantant que interpretava el rol de Pallante que ha fet posar cara d’esverament a Kožená, aviat tot s’ha redreçat amb encert. Malgrat que totes les “petites” pegues, he gaudit més que en la versió escenificada que vàrem veure al Liceu (2023-2014), amb un repartiment estel·lar dirigit per Harry Bicket i direcció escènica de David McVicar, potser en aquella ocasió no tenia el dia i avui sí.
La mezzosoprano txeca Magdalena Kožená debuta com a Agrippina en aquesta gira de Les Talents, potser per això estava tan pendent de la partitura (no només ella), però així i tot, la seva interpretació m’ha semblat excel·lent per la presència física i vocal, l’acurat estil, la intensitat dramàtica i expressiva del seu fraseig i encara un control vocal i una excel·lent demostració d’agilitat, després de fer front a rols molt més densos d’estils molt allunyats del barroc, ja en una dilatada i magnífica carrera. Crec que en una versió escenificada la seva Agrippina seria d’un impacte teatral innegable perquè de tot l’elenc, ella m’ha semblat que era la que traspuava una personalitat més potent.
L’altra gran protagonista de la “serata” era la soprano russa Julia Lezhneva, una autèntica diva en el sentit més positiu del terme, un talent vocal fora de la norma i una cantant amb un control vocal aclaparador, ideal per interpretar aquests rols d’enlluernament vocal i expressiu que farceixen el repertori barroc i de la que ella ja ha donat grans mostres en les seves, per fortuna, freqüents visites. Fins a la seva entrada amb la bellíssima “Vaghe perle, eletti fiori”, tot anava bé, i amb un públic atent, però que no ha reaccionat al final de cap ària, tot i que potser Agrippina i Nero haguessin merescut alguna reacció. Jo ingenu he cregut que el públic que no omplia el Palau romandria en silenci fins al final de la primera part, però és clar, no comptava que Lezhneva, saltant-se tot el protocol, com també ho va fer en el discutit Cherubino de la temporada passada al Liceu posant variacions no escrites per Mozart, en aquesta bellíssima ària de sortida ha fet el que ha volgut, molt més belcanto que barroc, però això que en un altre cantant que no ho fes com ella, hauria estat imperdonable, ha esdevingut una targeta de presentació, un festival, un castell de focs que ens ha deixat bocabadats, de tan bonic com ho ha fet i de tanta acrobàcia vocal com a desplegat. Les grans, i ella ho és, s’ho poden permetre, de la mateixa manera que quedàvem embadalits amb el belcantisme handelià de la Cleopatra de la Caballé o l’Alcina de la Sutherland, amb la diferència que Lehneva a la resta de l’òpera quasi sempre ha fet bondat i s’ha cenyit a cantar un barroc pulcre, estilístic, virtuós i exquisit, com demana el rol de Poppea. Que torni sempre i que faci el que sap fer. Meravellosa malgrat les brillantors que sempre llueix en el seu vestuari vaporós, que li atorga un aspecte entre naïf i d’Olympia dels Contes d’Hofmann, “absolutament entranyables” tant a la primera com a la segona part.
Després de les dues dives de gran nivell extra, cal destacar l’Ottone del contratenor Christophe Dumaux. El timbre és engolat i sí, es troba a faltar una contralt coloratura com la Podles (A.C.S.), però el cantant té un control vocal magnífic i sap atorgar una expressivitat bellíssima al seu fraseig i sobretot a les àries en adagi, on la seducció del cant legato i un fiato molt bellament controlat, han fet que aviat m’hagi oblidat de la sonoritat artificiosa. M’ha agradat moltíssim.
El Nerone de la mezzosoprano francesa Adèle Charvet m’ha sorprès positivament. En aquell Werther amb Pene Pati de l’Opéra Comique ella canta la Charlotte i no em va acabar de fer el pes en els actes més dramàtics, malgrat que ja vaig dir que cantava deliciosament i efectivament, el seu cant és molt expressiu i en un repertori tan diferent de Massenet, es defensa molt bé amb les coloratures, fins i tot amb l’exigent i virtuosística “Come nube che fugge dal vento” on ho ha donat tot i finalment ha obtingut una ovació abans de rebre els contundents aplaudiments al final. La veu és càlida i extensa, el color homogeni fins i tot en la zona greu que assoleix amb naturalitat i possiblement deixarà de cantar aquest repertori barroc, que potser no és on es deu sentir més còmode, però en aquest rol tan exigent, ha estat molt valenta i encertada.
El que no es podrà negar mai és que Nicolas Brooymans, que canta el rol de Claudio, no sigui un baix, perquè aquest si que no dona peu a cap debat al respecte. El color i l’extensió són les d’un baix i això sol ja és notícia, ara bé, si fos una mica més expressiu, ja no dic divertit, però si menys monòton, el seu Claudio prendria una volada i una rellevància que no sap donar-li. Potser li manca l’escena, però em sembla que és una mica aturadot i és una llàstima perquè la veu hi és i tractant-se d’un baix no deixa de ser notícia.
També diuen que ho és Adrien Fournaison, que canta el rol de Pallante, però jo diria que baríton i prou. Canta bé, és vocalment àgil; això no obstant, quan ha d’assolir les notes greus, la veu sembla la d’un altre cantant, de tant com la fingeix i de tan lletges que són les sonoritats resultants, fins i tot esdevenen amb un èmfasi sobre la vocal “e”, grotesc.
M’ha agradat el contratenor Paul Figuier que interpreta el rol de Narciso. Un bon i implicat intèrpret, dels pocs que sense fer escena, actuava, Projecta bé la veu, de forma natural sense notes engolades i sonoritats tibades. El rol és curt, però té una ària al segon acte “Spererò, poiché mel dice” que ha cantat molt bé.
Desconec, perquè el programa no el menciona, qui ha cantat amb correcció el rol de Lesbos, i ja és greu perquè tot i ser el rol més anecdòtic, no han tallat pas l’Allegrezza! Allegrezza!, que és la seva intervenció solista en el primer acte.
Han estat més de tres hores d’un bon barroc, que he gaudit des de la primera fila de platea, lloc que falseja la projecció de tots els cantants perquè tots semblen sobrats de veu i que també et permet veure les sabates de xarol, sabatilles esportives, tacons i alces de vertigen o sabata plana, que de tot hi ha hagut. Ara bé, el gaudi de tanta proximitat, produeix un efecte fals però encisador que sembla que al darrere no hi tinguis ningú i t’ho estiguin cantant per a tu. Tot i ser de tarifa més reduïda que la segona fila, ja a preu normal de platea, encara és massa cara, però el fals privilegi no te’l treu ningú.
G.F.Händel
AGRIPPINA
Magdalena Kožená, Agrippina
Julia Lezhneva, Poppea
Christophe Dumaux, Ottone
Adèle Charvet, Nerone
Nicolas Brooymans, Claudio
Adrien Fournaison, Pallante
Paul Figuier, Narciso
???? , Lesbos
Les Accents
Thibault Noally, violí i director.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.