IN FERNEM LAND

PREPARANT I CAPULETI E I MONTECCHI


Patrizia Ciofi (Giulieta) i Joyce DiDonato (Romeo) a un assaig del Liceu. Fotografia ©Bofill/Liceu

Patrizia Ciofi (Giulieta) i Joyce DiDonato (Romeo) a un assaig del Liceu. Fotografia ©Bofill/Liceu

Bellini va acceptar corre-cuita la composició d’una òpera per a La Fenice quan es trobava a Venecia per a unes representacions de Il Pirata. Com que l’encàrrec va ser imprevist i motivat per una renuncia de Pacini, el llibretista Felice Romani li va proposar al compositor utilitzar el llibret que ell mateix havia escrit per a l’òpera Giulietta e Romeo de Nicola Vaccai estrenada a Milà 4 anys abans (1825).

El llibret era idoni per a la companyia de cant disponible a La Fenice, amb Giuditta Grisi com  principal reclam i per a qui Bellini va destinar el rol de Romeo, seguint la tradició belcantista tan difosa per Rossini d’atorgar rols masculins a contralts. La carrera contra rellotge també va propiciar que Bellini utilitzés material prèviament escrit per a Zaira l’òpera que acabava de rebre una seriosa garrotada a Parma.

Tot plegat va fer possible que en un mes i mig l’òpera estigués enllestida i s’estrenés el dia 11 de març de 1829 amb el següent repartiment:

Tebaldo, familiar dels Capulets tenor Lorenzo Bonfigli
Capellio, cap de la família dels Capulets baix Gaetano Antoldi
Lorenzo, metge i servidor de Capellio baix Ranieri Pocchini
Romeo, cap de la família dels Montesco contralt Giuditta Grisi
Giulietta, filla de Capellio, enamorada de Romeo soprano Maria Caradori-Allan

L’èxit va ser incontestable i l’òpera no trigaria a arribar a la Scala per inaugurar la temporada del Carnaval, el 26 de desembre de 1829. A la Scala la part de Giulietta es va adaptar a la vocalitat de mezzosoprano, ja que la protagonista va ser Amalia Schütz, tot i així Bellini no estava satisfet del resultat final, ja que no acostumava a escriure òperes sota pressió i en un període tan breu de temps.

I Capuleti e i Montecchi és un nou exponent del lirisme romàntic i de les suaus i inspirades melodies del compositor sicilià, amb aquell  cant elegíac i virtuosístic, que el va distingir i que s’adapta com un guant al relat shakesperiana, de la qual Romani no podem dir que respectés amb fidelitat.

Bellini va aconseguir moments sublims, tot i que en el seu conjunt l’òpera no té la perfecció i el tremp dramàtic de Norma, Sonnambula o Puritani. Tot i així el seu final declamat que tan poc va agradar a molts, no deixa de ser un valuós pas endavant cap a una evolució que mai sabrem com hagués acabat si Bellini hagués viscut molts més anys.

Ni gran part del públic, ni tampoc els cantants que desitjaven una exhibició canora més egoista, van forçar que durant molt temps s’utilitzés el final que es va imposar després de les representacions de Florència l’any 1831, quan es va decidir utilitzar el final de l’òpera de Vaccai, molt més genèric i convencional, però que va ser fins i tot acceptat per l’editor que le va incloure en la partitura oficial.

No va ser fins l’any 1895 que a Nàpols es va tornar a utilitzar el final original, en una representació que va tenir un Tebaldo que esdevindria al cap de poc temps un cantant mític, Enrico Caruso.

Avui en dia no hi ha cap cantant que imposi el final de Vaccai, però si el voleu escoltar magnificament gravat i cantat, podeu escoltar-lo a la gravació de la RCA que va gravar incloure com a valuós apèndix i amb Kasarova acompanyada per Eva Mei i Ramon Vargas dirigits per Roberto Abbado (1991) tant el final de Vaccai com les àries de Tebaldo amb les variacions escrites per Rossini.

Ara jo us proposo escoltar aquest final que no és de Bellini cantat per la gran Marilyn Horne, que el va cantar així l’any 1977 a Dallas.

Tot i així, l’òpera ja fos amb el final injust de Vaccai o en la versió original, va ser un vehicle de lluïment per  atots els grans noms del panorama vocal de l’època, i als seus encants vocals i melòdics hi varen caure rendits noms històrics com Malibran, Pasta, Rubini, Donzelli, Tacchinardi Persiani, Méric Lalande, Ronzi di BregnisSchröder-Devrient que tant va impressionar al jove Wagner.

L’estructura

L’òpera segueix l’estructura tradicional, aquella que segueix el model de números tancats units per els corresponents recitatius i que  presenta als personatges principals amb la corresponen escena estructurada amb la forma clàssica de recitatiu-ària-cabaletta. Així tant Romeo, com Giulietta i Tebaldo, els veritables tres protagonistes malgrat que el rol principal sigui el de Romeo, tenen la seva escena de presentació (cavatina), que serveix per fer l’esbós psicològic del rol, en una solució heretada de les grans òperes rossinianes, de les quals Bellini no amagava mai la seva predilecció i admiració.

Escoltem “È serbata a questo acciaro”, l’entrada de Tebaldo per Juan Diego Flórez, el tenor ideal, en una interpretació concertant a Baden-Baden l’any 2008, i on el tenor peruà fa orgullosa exhibició del cant elegant, lligat i virtuosístic que el caracteritza, i que tan bé s’adequa a aquest repertori i aquesta òpera en particular-

Pel que fa a la cavatina de Romeo, “Se Romeo t’uccise un figlio”, escoltem la versió de Joyce DiDonato, cantant que interpretarà el rol al Liceu, i en la que la mezzosoprano nord-americana amb la dolçor que la caracteritza, dibuixa de manera adorable, el caràcter romàntic, elegíac i heroicament jovial del rol, en una versió dirigida per Donald Runnicles l’any 2013.

Finalment escoltem la tercera cavatina de sortida, la de Giulietta, la famosa i bellíssima “Oh! quante volte, oh quante!”, cantada per Mariella Devia l’any 2002, amb un cant perfeccionista, elegíac i hipnòtic, farcit de messa di voce, sfumature, amb un prodigiós legato i un control vocal admirable. No cal tenir en compte el petit problema d’afinació que té abans d’iniciar l’ària perquè el que ve després és una lliçó de cant belcantista i preciosisme vocal, admirables.

De la mateixa manera hi ha el tradicional, ampli i inspirat finale primo, és a dir una escena concertant que dóna peu a una de les melodies bellinianes més inspirades “Se ogni speme è a me rapita” robada de la maleïda Zaira i per la qual Berlioz va mostrar el seu entusiasme.

L’escoltem en les veus de l’excel·lent i massa oblidada belcantista, Leyla Cuberli (Giulietta) i l’exquisida mezzosoprano francesa Martine Dupuy (Romeo), amb Vicenzo La Scola (Tebaldo) a Brussel·les, dirigits per John Pritchard l’any 1986

Ara bé, en el finale secondo, el de la mort dels amants, allà Bellini si que va sorprendre, utilitzant solucions dramàtic/musicals molt més originals i agosarades, incidit en el cant declamat, dramàticament molt més idoni i convincent, i deixant els convencionalismes enrere. Tot i així Bellini reserva una segona ària per a Romeo, “Deh tu, deh tu bell’anima!”, moment que una cantant de talent, distinció i elegància com Elina Garanca canta d’aquesta manera encisadora, amb veu de vellut i estil admirable.

I aquí amb la participació de la soprano en el duo final, interpretat per Joyce DiDonato i Anna Netrebko

Resum argumental

 Acte I

Escena 1: El Palau

Capellio i Tebaldo es dirigeixen als seus seguidors advertint-los que han rebutjat l’oferta de pau enviada per Romeo. Tebaldo venjarà la mort del fill de Capellio per celebrar el seu matrimoni amb Giulietta (‘È serbata a questo acciaro’).

Romeo entra disfressat com un enviat dels Montecchi, oferint la pau garantida per un matrimoni entre Romeo i Giulietta. Capellio rebutja tota idea de pau. Romeo accepta el repte de guerra (‘La tremenda ultrice spada’).

Escena 2: Habitació de Giulietta

Lorenzo ha arreglat que Romeo vagi a veure-la per una porta secreta. Romeo intenta convèncer a Giulietta perquè s’escapi amb ell, però ella es resisteix en nom de la família i l’honor, declarant que prefereix morir amb el cor trencat.

Escena 3: Una altra part del palau

Els Capuleti estan celebrant el pròxim matrimoni. Reconegut per Lorenzo, Romeo està disfressat esperant el suport del seus soldats per impedir el casament. En el tumult que segueix a l’atac dels Montecchi, Giulietta veu a Romeo i de nou ell li demana sense èxit, que s’escapi. Capellio i Tebaldo els descobreixen, creient que Romeo és l’enviat dels Montecchi. Giuletta intenta protegir-lo, però ell els diu orgullosament el seu nom. Els Montecchi entren per protegir-lo i els amants queden separats per les dues faccions.

Acte II

Escena 1: Una altra part del palau

Giulietta espera notícies de la lluita. Lorenzo li diu que Romeo viu, però que aviat la portaran a ella al castell de Tebaldo. La convenç perquè es prengui una poció que farà que sembli morta, i ho organitzarà tot perquè tant ell com Romeo estiguin presents quan ella desperti. Capellio ve a ordenar-li que se’n vagi amb Tebaldo a l’albada. Li demana al seu pare que la perdoni abans de morir (‘Ah! non poss’io partire’). Capellio s’alarma, i sospita que Lorenzo està implicat, així que demana que el vigilin.

Escena 2: Els subterranis del palau

Romeo espera impacient a Lorenzo. Entra Tebaldo i tenen un duo enfadat (‘Stolto! a un sol mio grido’). Lluiten però es veuen interromputs per un enterrament (‘Pace alla tua bell’anima’), és el de Giulietta. Cada un dels rivals, plens de remordiments, demana a l’altre que el mati.

Escena 3: Les tombes dels Capuletti

Romeo entra i els seus companys obren la tomba de Giulietta. Romeo s’acomiada d’ella (‘Deh! tu, bell’anima’) i es pren un verí. Giulietta es desperta i troba a Romeo sorprès per la seva mort simulada i ignorant del pla de Lorenzo. Romeo mor i Giulietta incapaç de viure sense ell, expira sobre el seu cos. Els Capuletti i els Montecchi acusen a Capellio de la tragèdia.

LA VOCALITAT

Com que Bellini disposava a la companyia veneciana de la gran contralt Giuditta Grisi, va aprofitar l’avinentesa per dotar el rol de Romeo a una veu greu femenina, seguint la tradició rossiniana que després de la desaparició dels castrati barrocs va escriure els grans rols heroics romàntics masculins per a les contralts. Era una pràctica en desús però que servia perfectament per homenatjar aquell cant florit del passat, que atorgava el romanticisme més passional a dues veus femenines ben contrastades, mentre que el tenor passava a un dignificant segon nivell amb àries virtuosístiques.

No hem de confondre a Giuditta Grisi amb la seva germana, la famosa soprano Giulia Grisi. Giuditta va morir molt jove, als 34 anys però va ser, mentre la veu no va caure en un prematur declivi, la cantant predilecta de compositors com Bellini, Coccia, Ricci o Paccini per a qui va estrenar les següents òperes:

  • Rosmonda d’Inghilterra de Coccia (29 de febrer de 1829, Venecia)
  • Chiara di Rosembergh de Ricci (11 d’octubre de 1831, Milà)
  • Enrico di Monfort de Coccia (12 de novembre de 1831, Milà)
  • Ivanhoe de Pacini (19 de març de 1832, Venecia)
  • Carlo di Borgogna de Pacini (21 de febrer de 1835, Venecia)

Escoltem ara un Romeo peculiar i deliciós, acompanyat per una Giulietta de somni, són les excelses Janet Baker i Beverly Sills en el duo del primer acte, en una demostració de coordinació exemplar.

El rol de Giulietta el va estrenar la soprano francesa, nascuda a Milà de pare alemany i mare d’ascendència russa, Maria Caradori-Allan. Atenent el que ens diuen les cròniques de l’època i al repertori que cantava, la veu era d’una soprano lírica apreciada per el seu cant dolç i elegíac, Cantava rols  mozarrtians tan dispars com Zerlina, Cherubino o  Vitelia, la Rossina de Il barbiere rossinià, la Giuletta de l’òpera de Vaccai, la Palmide de Il Crociato in Egitto de Meyerbeer o el rol de Carlota a l’òpera de Mercadante, Elisa e Claudio.

El cant de Giulietta no és tan ornamentat com el de Romeo, potser Caradori-Allan no tenia el virtuosisme de la Grisi, i per això el rol sembla més passiu i elegíac, en qualsevol cas la soprano que l’interpreta ha de tenir un gran poder de seducció estilística.

Escoltem ara a la gran Beverly Sills l’any 1967, més que l’exhibició virtuosística, que també, és important apreciar l’exhibició expressiva d’un cant lligat i emotiu amb la tècnica immaculada al servei del rol i no a la inversa com succeeix a vegades.

El rol de Tebaldo va ser estrenat per Lorenzo Bonfigli, un tenor de prestigi però sembla ser que molt arrogant que va tenir molts problemes, tant amb Mercadante, Donizetti i també Bellini, amb qui gairebé va arribar a batre en un duel per culpa de l’ària “È serbato a questo acciaro… L’amo tanto…”, encara que al final i després de l’èxit obtingut en l’estrena, es va arribar a disculpar.

L’escoltem ara per un jove Luciano Pavarotti l’any 1967 a la Scala dirigit per Claudio Abbado.

Que després fos un rol cobejat per tenors com Rubini o Donzelli demostra que la tessitura exigent i el cant florit del rol, malgrat no ser del tot protagonista, oferia al tenor grans possibilitats de lluïment que els grans divos del moment no van deixar escapar.

La resta de rols són molt més anecdòtics, si bé el rol de Capellio, assignat a un baix, té una mica més deconsitència vocal i dramàtica.

Bellini i Romani van prescindir de la majoria de personatges de la tragèdia shakesperiana i van reduir el “protagonisme” a cinc únics personatges, quelcom que desvirtua la tragedia original, si bé ho sintetitza i centralitza quasi tot en la parella protagonista.

DISCOGRAFIA

I Capuleti e i Montecchi ni és una òpera molt representada, ni tampoc molt gravada per les grans discogràfiques.

De les gravacions disponibles al mercat jo destaco les següents i dic el meus motius:

  1. Fiorenza Cossotto, Antonietta Pastori, Renato Gavarini, Ivo Vinco. Rai de Roma Lorin Maazel 1958 Myto. Les curiositat de la jove Cossotto (poc belcantista ella) i la direcció de Lorin Maazel.  
  2. Renata Scotto, Jaume Aragall, Luciano Pavarotti,Agostino Ferrin. Teatro alla Scala Claudio Abbado 1967 ARKADIA. Malgrat l’espectacularitat del cast i la fama del enregistrament, Aragall no és precisament un cantant belcantista i més enllà de la veu preciosa que el caracteritzava, la transcripció del rol de Romeo per a tenor és sortosament una anècdota que no sovinteja en cap teatre. Scotto i Pavarotti bé. 
  3. Beverly Sills, Janet Baker, Nicolai Gedda, Robert Lloyd. Gravació d’estudi Giuseppe Patané 1975 EMI. Una parella protagonista de somni malgrat que Sills ja no estava en el seu millor moment. L’elegància aristocràtica de Janer baker, que va sovintejà poc el belcanto, és un regal. Gedda també ho fa bonic tot i que la veu ja no estava tan fresca com el rol demana. La direcció de Patané és rutinària.
  4. Edita Gruberova, Agnes Baltsa, Dano Raffanti, Gwynne Howell. Covent Garden Riccardo Muti 1984 EMI. Edició comercial d’unes celebres representacions londinenques amb una parella esplèndida. Gruberova encara no havia caigut en el manierisme insoportable del belcanto sui generis de més tard, i en tot cas la direcció vibrant, atenta i escrupolosa de Muti no ho haurien permés mai. Agnes Baltsa estava en un moment fastuós de la seva carrera i completava el cast Dano Raffanti un tenor magnífic poc reconegut.
  5. Eva Mei, Vasselina Kasarova, Ramon Vargas, Umberto Chiumo. Gravació d’estudi Roberto Abbado RCA 1997. Malgrat que la sonoritat de l’excel·lent Eva Mei no és molt fonogràfica, aquesta gravació és esplèndida. Ella i Kasarova estan en un moment pletòric i les acompanya aquell Ramon Vargas belcantista que tan m’agrada i que després es va deixar perdre en aventures que no han aportat més glòria al tenor mexicà. La direcció del nipotino no és la de Muti, no té la lleugerssa i l’enginy belcantista de la direcció del napolità, però ofereix un vigor admirable a la partitura.
  6. Anna Netrebko, Elina Garanca, Joseph Calleja, Riziano Bracci. Fabio Luisi 2008 DG. La luxosa gravació de la Deutsche Grammophon compta amb una parella protagonista de luxe, sobretot per la mezzosoprano letona, potser la veu més bonica i sensual dels darrers anys en mans d’una cantant exquisida, acompanyada per la poderosa Anna Netrebko, en una faceta belcantista que no li escau del tot malgrat les possibilitats d’una veu sense límits. Joseph Calleja, malgrat el timbre caprí canta un bon Tebaldo tot i que Deutsche Gramophon hagués hagut de fitxar a Flórez per arrodonir la festa.

També es troben uns quants vídeos, molts a youtube, que ofereixen la possibilitat de veure i escoltar a cantants belcantistes tan rellevants (o no) com Devia, DiDonato, Netrebko, Polenzani, Ganassi, Devinu, Antonacci…

Entre elles

Paris 2008 Netrebko, DiDonato, Polenzani, Pido

Nàpols 1995 Devinu, Antonacci, Canonici, Campori  

I si voleu experimentar amb la producció de Vincent Boussard i vestuari de Christian Lacroix que veurem a partir de demà al Liceu, procedent de Munic i amb Netrebko, Kasarova i Pittas a l’any 2012, podeu provar aquí.

Ara bé si us estimeu més passar per Zurich en una producció més recent del 2015, signada per Christof Loy i dirigida per Fabio Luisi, amb el Romeo del Liceu, Joyce DiDonato i Olga Kulchynska com a Giulietta i Benjamin Bernheim com a Tebaldo, sempre podeu passar per aquí.

I CAPULETI E I MONTECCHI AL LICEU.

Quan es va estrenar al Liceu el 8 de juny de 1854 no era una òpera desconeguda a la ciutat, ja que s’havia estrenat al Teatre de la Santa Creu el 14 de juliol de 1832, dos anys després de l’estrena veneciana.

Al Liceu s’ha representat en 24 ocasions, sent la darrera la de la temporada 1984/1985, que es va fer en tres ocasions, sent les úniques representacions d’aquest títol en el segle XX, ja que totes les altres 21 van ser al segle XIX. No és cert, havia oblidat les 3 representacions de la temporada 1978/1979 amb la magnífica Maria Chiara com a Giulietta, Maria Luisa Nave com a Romeo, el tenor Antonio Liviero i  el baix Gian Nicola Pigliucci. Dirigien  Giuseppe Morelli i Vittorio Patanè. Ara sí, 18 representacions al segle XIX i 6 al segle XX, El XXI comença amb 9 representacions de cop.

D’aquelles representacions del març de 1985 destacava l’esclatant Romeo d’Agnes Baltsa, acompanyada per Alida Ferrarini, una soprano que en aquells anys ens visitava força. El Tebaldo va ser John Fowler.

Les “incomprensibles” 9 representacions d’aquesta temporada compten amb dos repartiments d’interès sota la direcció del belcantista Riccardo Frizza i la producció escènica de Vincent Boussard, que espero que m’agradi més al teatre del que m’agrada al vídeo. Que el disseny de vestuari sigui de Christian Lacroix em motiva poc, més m’estimaria algun canvi en l’apartat vocal.

Després de la decepció de ja fa molts mesos, en saber que Garanca no vindria i el posterior alleujament en saber que la substitució seria luxosa, amb DiDonato com a Romeu, cal destacar el Romeo del segon repartiment amb la magnífica Silvia Tro, una cantant per la que sento especial admiració.

Pel que fa a Giulietta tenim a Patrizia Ciofi, actualment una incògnita vocal en una cantant belcantista notable, i Ekaterina Siurina, una garantia vocal sense excitacions particulars.

El rol de Tebaldo estarà representat per Antonino Siragusa un tenor de notes estratosfèriques i sonoritats feridores, i Celso Albelo, sempre a l’espera d’una confirmació que no m’acaba d’arribar.

Completaran amb solvència garantida Simon Orfila en un rol sense gaire compromís per a ell i Marco Spoti.

Per a tots els detalls:

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-15-16/opera/i-capuleti-e-i-montecchi/presentacio.html

49 comments

  1. rosetapiccina

    Gràcies, Joaquim.
    M’has salvat la vida perquè aquest cop no hacia tingut temps de preparar-me, i amb el teu article arribo més lluny que amb moltes hores autodidactes.
    Comparteixo aquest missatge teu amb tothom, a la meva observació de que aquesta obra no està basada en Shakespeare “les fonts originals sense Shakespeare no existirien. De fet que el llibret de Romani no tingui en compte l’obra de Shakespeare és clarament un petit desastre, com succeeix amb l’Otello de Rossini. “

    M'agrada

    • És que és així, Shakesperae era tan bo teatralitzant les històries que els llibretistes haguessin fet bé en no defugir-lo i Romani en aquests Capuleti, com Francesco Maria Berio di Salsi en el cas de l’Otello rossinià apartant-se del geni anglès no li van fer cap favor als seus llibrets.
      Els suposats fets històrics de Verona tenen més de llegenda urbana que de cap altra cosa i el gran Shakespeare els va universalitzar, tant que a la preciosa ciutat italiana fons i tot van buscar corre-cuita un balco per atraure als turistes :-), si no arriba a ser per ell…

      Liked by 1 person

  2. marcozincone

    Gracias Joaquim! Tengo tiempo para estudiar bien porqué no me toca hasta el 29, y me consuela saber que Silvia Tro no está mal, ya que me asusté comprobando mi reparto…

    M'agrada

  3. Jordi

    No la tenia prevista, miraré si puc anar a un dels dos repartiments. Quin dels dos em recomanes?
    Avui a part de la informació habitual també ens cal agrair-te el doble aquí. Impagable

    M'agrada

  4. Niklaus Vogel

    Moltíssimes gràcies Joaquim, mai no havia vist aquesta òpera i com més l’escolto més m’agrada, vaig tenir la sort d’assitir a l’assaig, gentilesa d’Amics, i crec que vocalment la cosa promet, encara que en assaigs no es pot opinar mai. El meu dia em tocarà una curiosa combinació DiDonato-Siurina, a verue què tal. Una abraçada.

    M'agrada

  5. alex

    Gran trabajo Joaquim, as usual
    Me da la sensación que vocalmente esta vez , el llamado segundo cast puede resultar más interesante belcantisticamente que el llamado primero

    M'agrada

  6. ramon

    Francament Joaquim no entenc per què ataques tres icones liceístiques com Cossotto, Aragall i Gruberovà. Per cert la versió bona d’Aragall és amb la Rinaldi a La Haia també amb el gran Claudio i el Pavarotti MELODRAM.

    M'agrada

    • Ja hi sóm!
      L’Aragall com a belcantista no s’aguanta per enlloc, està fora d’estil, el que no vol dir que la veu sigui preciosa i tot allò que ja sabem.
      A la Gruberova en la gravació de Muti no l’ataco, ans al contrari. Ara bé el que ha fet després amb el belcanto ja és prou coneguda la meva opinió.
      Què dic de Cossotto? Segurament no és l’ideal bellinià, però dic que és el més destacable de la seva gravació.

      M'agrada

      • ramon

        El problema són les cues:
        – Cossotto: curiositat de la jove Cossotto (poc belcantista ella). A la seva época ningú era més belcantista que ella
        – Aragall: Malgrat l’espectacularitat del cast i la fama de l`’enregistrament. El bo és el que jo menciono. I com a líric pocs li fan ombra.
        – Gruberovà: Gruberovà encara no havia caigut en el manierisme insuportable del belcanto sui generis de més tard. Judici de valor fora de lloc. No cal parlar de després…
        Joaquim, si no existissis t’hauríem d’inventar; ets l’equivalent al català emprenyat. Ets l’operista arrabbiato!!

        M'agrada

      • Doncs molt bé Ramon, si tu ho dius deu ser així, jo només dic el que penso, no podria fer el blog d’altra manera.
        Ah! i la Simionato era molt més belcantista que la senyora Cossoto, però deu ser una cosa de l’emprenyamenta, és clar. Ara bé el sui generis del belcanto gruberovià és fàcilment demostrable escoltant a altres col·legues més acurades, és clar que si no t’emocionen s’han acabat els arguments més o menys acurats.
        En qualsevol cas gràcies per dir-hi la teva.

        Liked by 1 person

  7. OLYMPIA

    Potser hi aniré. Té melodies precioses i segons com deixis els intèrprets em puc aventurar.
    Estic contenta quan dius “gran” a la Horne. De vegades immensa.
    La Cosotto em va introduir al paper meravellós d’Azucena. Sempre li agrairé.
    Gràcies per aquest treball excel·lent, Joaquim.

    M'agrada

  8. Magnífic apunt Joaquim.
    Jo justament vaig conèixer aquesta obra gràcies al cd de la Gruberova-Balsa i sobretot em vaig enamorar del duo d elles dues del primer acte. Desde llavors he buscat versions (que en dvd no n’hi han gaires) i podeu trobar la mateixa produccio que avui s’estrena al you tube, desde l’opera de San Francisco cantada també per la DiDonato…una producció que posa en risc a la pobra Giulieta havent de cantar pujada sobre la pica del bany…i no us explico més.
    Respecte als cantants vaig anar a l’assaig general de dissabte i vaig tenir molt bones vibracions…no tindrem la Garanca però aqui la DiDonato fa el paper que li escau per la seva tessitura i se li nota que el te pamat i la Cioffi també em va agradar força.
    A veure com va l ‘estrena d’aquesta nit..

    M'agrada

  9. colbran

    No es obra que me entusiasme, pero toda ópera depende de la calidad interpretativa, tanto en el escenario como en el foso de la orquesta -aunque con Bellini no hay que esperar orquestaciones de primera clase, más bien al contrario-, por eso un voto de confianza hasta ver esta representación.

    Agnes Baltsa dejó un recuerdo imborrable con su Romeo en el Liceu, veremos cómo asume este rol Joyce DiDonato, es decir si “tira” hacia arriba, es decir “sopranea”, como suele hacer últimamente, o “tira” hacia abajo y “contraltea” como corresponde. Como actríz seguro que estará impecable y convincente.

    Habrá que ver en qué estado vocal se encuentra Patricia Ciofi en la actualidad…

    M'agrada

      • rosetapiccina

        No, però jo ahir vaig connectar més amb la Giuletta. Era molt sensible i i feia coses molt boniques i emocionava. Però els duos també em van semblar de lo millor, perquè penso que les seves veus conjunten de meravella.

        M'agrada

      • Xavier C.

        Per mi sí. Si més no, en la meva percepció d’ahir 23/05. DiDonato va estar molt bé, però la Ciofi (també per mi “oh, sorpresa!”) em va deixar bocabadat. Molta però que molta sensibilitat, i -com diu roseta- uns duos magnífics que et deixaven flotant en l’ aire. Com el mestre Frizza, que per moments va aconseguir allò tan difícil d’ aturar el temps. Del tot inesperat (potser per això mateix), però vaig sortir entusiasmat i amb ganes de repetir.

        (però tampoc em feu gaire cas, que ja sabeu que jo, abans d’haver-me d’ empassar la undécima repetiria d’ una sessió d’electroshocks a mans dels vietnamites)

        M'agrada

  10. Leonor

    Estaba convencidísima de haberlo escrito (maldita falta de tiempo). Muchas gracias Joaquim por esta magnífica presentación. A esperar la retransmisión ya listos todos.
    ¡Buen día, infernems!

    M'agrada

  11. Pepa MG

    en youtube ara per ara está la representació a San Francisco en 2012, a no perderse el detalle del lavabo… i per cert, en el teu post hi ha un “acto fallido” con respecto a Kasarova.

    moltes gracies per el post! encara no hi he acabat.

    M'agrada

  12. Gràcies Joaquim, magnífica preparació amb bells fragments. Amb moltes ganes que arribi diumenge i gaudir de la òpera, llàstima que no hi siguin la Garanca….però pel que comentes amb la Silvia Tro tindrem un bon Romeo, jo la vaig descobrir amb el Caçador Furtiu ara fa uns anys al Liceu i guardo un bon record.

    M'agrada

  13. Ja us vaig comentar que és una opera que m’agrada molt i ja hi he anat varies vegades.
    L´he vista pel duo DiDonato/Ciofi i DiDonato/Siurina, i la veritat és que la Ciofi em va emocionar per la seva gran interpretació (que no li posen gaire fàcil amb els equilibris que li fan fer), ja a l ´assaig general em va sorprendre i a la representació del dia 20 encara millor i de part de la DiDonato te una veu molt característica i que voleu que us digui a mi m’agrada molt.
    La representació del dia 25, la primera amb la Siurina es notava que no havien ensajat gaire…però en canvi molt millor el tenor Albero que el Siragusa. La Siurina te una veu bonica però de moment em quedo amb la Ciofi i avui vaig al concert de la DiDonato, a disfrutar una mica més d’ ella.

    M'agrada

      • Gràcies, sí, realment ho estic gaudint molt i a més a més el recital d’ahir nit va ser magnific.
        Era el primer que anava a veure de la DiDonato ja que al no ser gaire amant del barroc no he anat als anteriors, però ahir que el programa era variat (Ravel, Granados, Rossini i d’altres) em vaig animar i m’ho vaig passar pipa, va estar extraòrdinaria de veu, sensible, generosa i simpatiquissima i amb un final jazzistic amb els bisos que va ser fantàsttic.
        Va cantar un “Lascia chi’o pianga” del Rinaldo de Handel, que ens va fer tornar bojos….imagina’t que No hi va haver-hi cap tos durant la seva bellissima interpretació…i ja sabem que això al Liceu no és fàcil.
        Cal destacar el pianista també, Craig Terry, que va adaptar al jazz 3 cançons que com ella va explicar s’utilitzen molt per l’estudi de cant (peces de Giuseppe Giordano, Pergolesi i desconegut )i les van interpretar amb molta simpatia. Després ens va regalar 4 bisos, Morgen de Straus i d’altres, per acabar amb un “Over de raibown” com a homenatge a la seva Kansas.
        Sincerament com que potser no m’esperava una recital com aquest vaig sortir flotant.. i diumenge aniré a veure la missa de Berstein per acabar també la temporada de l’Auditori. Ve l’esteiu i s’acaba tot…Auditori, Liceu i Barça…se’m fa llarg!

        M'agrada

      • Gràcies per la crònica. Demà tindreu la primera de les meves (Siurina-DiDonato-ALbelo) i dilluns la segona (Ciofi-Santafé-Siragusa), dos dis seguits de Capuleti és una mica un tercer grau, però o era així o no era.
        A l’Auditori fliparàs.

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: