Llegeixo en el magnífic blog De opera e concertos, del meu col·lega brasiler José Carlos, que el Bieito ha tornat a muntar un show a l’òpera de Stuttgart, on el tenen en plantilla.

Pel link que ens porta a la crònica del diari digital Il Giornale della Musica, podem veure i llegir com les constants de Bieito persisteixen.

Ara ja em comença a preocupar. No sap fer res més aquest home?. Si tan sols veiem la foto que encapçala aquest post, ja sabem que es tracta d’un muntatge Bieito. Això que podria semblar un elogi al estil propi, esdevé avorrit, doncs jo crec que ja no te més idees que oferir al teatre de l’òpera, tot és igual. Tant li fa que ens faci Il Trovatore, com la Fanciulla, com Wozzeck.

Primer, que fa un home de teatre dirigint una òpera tan absolutament intranscendent, sota el punt de vista escènic, com La Fanciulla del West?. No te altre opció d’afrontar una nova posada en escena d’un òpera que fer un poti poti amb totes les icones americanes sobre el escenari i vestir-ho tot “alla Tarantino”?

El prestigi teatral de Bieito, que el te malgrat molts no el vulguin reconèixer, jo crec que s’enfonsa en el terreny de l’òpera. En l’òpera no hi ha tantes obres mestres, a nivell teatral, com en el teatre en prosa. Ell pot donar-li la volta al argument de la Butterfly o de la Fanciulla del West i ja no és una visió diferent, és un altre obra amb una banda sonora coneguda i això el públic de l’òpera, majoritàriament no ho tolera i crec jo, que al públic de l’òpera també se’l ha d’escoltar, no tots som carques nostàlgics de Zefferelli i Mestres Cabanes.

Quan Bieito afronta el magnífic Wozzeck que hem vist al Liceu i al Real, sap que te una obra mestre (també teatralment parlant) al davant. Quan això passa, la seva visió del espectacle tot i mantenir les seves constants, no es transgressora, pot ser visualment impactant, però no està traint res.

Quan Bieito li dona la volta al Don Giovanni, amb encerts i pífies (sempre sota el meu punt de vista i això no ho penso repetir més doncs per això estic a casa meva, és a dir al meu blog), te al davant una obra escènicament molt potent, amb un llibret perfecte de Da Ponte, que tot i grinyolar en moltes escenes (aparició del Comendador) te una credibilitat important, és situï a la Vila Olímpica de Barcelona o en un hall d’una gran multinacional, com fa Michael Haneke en el muntatge de la Bastille.

Quan Bieito vol reinventar el melodrama del XIX, s’equivoca. Ni Il Trovatore, ni el Ballo in Maschera (que no em va desagradar), ni la Butterfly o ara la Fanciulla, tenen gaires possibilitats. Son obres que s’aguanten per la magistral partitura, però que més val deixar-les com estan. No tenen gaires coses importants a reinterpretar.

Que un director artístic d’un teatre d’òpera encarregui Il Trovatore a Bieito, son ganes de muntar un escàndol assegurat i per tan notorietat als mitjans i l’acceptació de Bieito amb un rave com aquest, tan sols s’entén si és per fer diners i tenir la possibilitat de incrementar, mitjançant el màrqueting corresponent i una dosi d’escàndol pertinent, la notorietat mediàtica. El cas del Don Carlo, malgrat ser un melodrama tirant a inconsistent, amb una historia que falseja la mateixa Història de manera grotesca, dona un cert joc de lluita de poder i opressió que entenc que pot ser interessant, però jo si fos director artístic d’un teatre d’òpera, segurament contractaria a Bieito per fer el Wozzeck, la Lulu, The Rake Progress, la Elektra o qualsevol òpera amb interès i força teatral. De no ser aixì no el contractaria MAI i al director/a artístic li estiraria les orelles.

CONSTANTS ESTÈTIQUES EN LES ESCENIFICACIONS DE BIEITO (VINGUIN AL CAS O NO)

És evident que a Bieito les dagues, punyals, bisturís i altres estris clavats al pit dels cantants, ja sigui en el Rapte en el Serall, com al Wozzeck (autopsies), com en el Don Carlo, l’inspiren molt.

Sincerament penso que aquesta banalitat escènica passarà de moda i a l’òpera es tornarà a  anar, per gaudir de les veus, la música i el teatre.

(per més informació de La Fanciulla de Stuttgart)