IN FERNEM LAND

THAÏS, el debut de Renée Fleming al LICEU


 

Amb la versió en forma concertant de la Thaïs de Jules Massenet, ha debutat al Liceu, Renée Fleming.

La cantant americana ha passejat per tots els grans escenaris del món operístic la seva prodigiosa veu i la seva amanerada forma d’entendre el cant.

Aquests dies a Barcelona tenim l’oportunitat d’escoltar l’antítesi del estil Fleming, l’estil Dessay, que no és altre que interpretar les notes servint al text i a la situació dramàtica, sacrificant la bellesa de l’emissió i el virtuosisme que suposa llençar la veu servint-se de la tècnica. Totes dues formes d’entendre el cant son vàlides, però jo em quedo amb l’altre.

Amb el cant de la Fleming no m’emociono mai, entre altres coses per que el seu estat vocal, ja no és el que varem poder escoltar la primera vegada que va venir al Palau de la Música. Ara la veu ha perdut el gruix i la carn que tenia, com el mateix cos de la cantant, que ha perdut molts quilos, però potser se’n ha ressentit fins hi tot la veu.

La Fleming no és una cantant d’edat avançada, ans el contrari, no ha fet encara els cinquanta i per tant la veu hauria d’estar en la plenitud i avui no ens ho ha demostrat. Ha tingut seriosos problemes en la primera part, d’afinació i a la zona alta ha fet un parell de crits considerables. Al final del segon acte, ha quedat tapada per l’orquestra i ella ha volgut sobresortir, error estratègic, ha forçat massa la veu. Les dues primeres àries ha estat decebedores. L’estil amanerat i artificiós m’ha cansat al cinc minuts d’escoltar-la. Després de frases meravelloses, hem escoltat sons oberts, de dubtós gust, sobretot en la zona greu i amb les vocals massa obertes.

En la segona part, la Fleming s’ha esforçat en veure que les coses no anàvem com segurament ella desitjava, però no ha estat fins a l’escena final, on ha encertat amb el to just, sempre amb el seu estil manierista, a col·locar les notes lligades i amb un portamento gloriós a transportar-nos a on a ella sempre li agrada estar, als núvols. A mi m’agrada el cant més terrenal.

Franck Ferrari ho tenia malament. Tot hi tenir la veu més apropiada que Hampson, no te el carisma per substituir-lo sense que el públic no es senti defraudat. Al inici, en la llarga i pesada escena inicial, l’hem sentit en prou feines, i després quan ha volgut forçar el instrument, aquest no li ha respost, emetent sons engolats i desafinant més d’una vegada. De cap manera ha merescut els buuu que ja són habituals a les primeres.

Molt menys els ha merescut Josep Bros, que ha començat de manera espectacular, per volum, fraseig bellíssim i estil impecable, però en el concertant que tanca el segon acte, tots han cridat i ha estat una mica un olla de grills, ell no s’ha salvat i ha estat una llàstima, doncs el seu poc lluit rol, ja no te oportunitat de refer-se, acaba en el segon acte. Totalment injustes les protestes, que han estat poques, al costat d’una gran ovació i dels bravos del públic que l’estima.

Stefano Palatchi, en un rol molt més petit, ha estat competent, però definitivament, la carrera d’aquest bon cantant, s’ha estancat.

Olatz Saitua i Marina Rodriguez-Cusí han estat esplèndides en els pitjors fragments de l’òpera. Sembla mentida com Massenet, capaç d’embolcallar-nos amb moments inspiradíssims, ens ofereixi altres fragments tan soporífers, intrescendents i de tan poca vàlua musical.

Francisca Baumont, posseïdora d’una bona veu, ha desafinat de valent i Sandra Pastrana ha estat correcta. Finalment, Luis Cansino hauria d’emetre d’un altre manera la seva sonora veu.

El cor ha estat correcta i contundent i l’orquestra dirigida per Sir Andrew Davis m’ha agradat molt, tot i que hi ha hagut varis moments que ha tapat a tothom, potser el problema no es tan de l’orquestra i si dels solistes.

En la famosa meditació el concertino de l’orquestra, Kai Glausteen ha servit el seu famós solo amb bellessa de so, per be que aquest no ha estat gaire gran.

Bravos per la Fleming i crits de joia per la diva, que vestida de manera elegantíssima amb un vestit vermell abans de redimir-se, com després, ja redimida del tot, amb un vestit amb tons discretament daurats, ens ha mostrat una figura excel·lent.

Per a mi una nit freda, freda, freda. La prova del cotó, de la meva adormida espinada, aquest cop no ha funcionat. Què li farem.

Diumenge tinc un altre oportunitat per redimir-me.

[informació de la Thaïs del diumenge 08 de juliol]

7 comments

  1. edita

    pero criatura, es que no dorms? tan sols deixar el teatre i ja quasi puc llegir la critica de la funció, i quina critica! pas a pas tot el que va donar la nit de si,aixo es ja imprescindible, faré una carta a la vanguardia perque et contratin quan el titular la peti d’un fart de pastissos, també portaré un ciri a santa rita, ja saps, sempre ajuda, petons de la teva tieta edita que tant t’estima

    M'agrada

  2. Tieta Edita no participes gaire, però si cada vegada que ho fas, és per animar-me d’aquesta manera, continua així.
    Jo recordo que a les pel·lícules americanes, els artistes es reunien després de l’estrena en un restaurant famós de Broadway (ara no recordo el nom però això no em fa patir, doncs Colbran, el nostre disc dur, m’ho recordarà) i esperaven la crítica que sortia al cap de dues hores I SENSE INTERNET, BLOGS i altres perverses eines del diable.
    Doncs jo crec que aquest és el futur. De què em serveix una crítica que sortirà demà o demà passat?.
    Un petó de nebot agraït i desvetllat per la fredor gèlida de la Fleming i la commoció de les santes que se’ns moren.

    M'agrada

  3. Lauretta

    Renee Fleming sens dubte una gran cantant, meravellosa veu, inmillorable frasseig. Tota la platea de peu en una tarde memorable. Això és una autèntica DIVA!.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: