IN FERNEM LAND

Estiu 2007 (i III): Pesaro o el decebedor final de regnat de Zedda?.


El Conservatori de Pesaro. Foto ximo

PREAMBUL:

Comencen a sorgir veus crítiques a la gestió de Aberto Zedda al front de la direcció artística del ROF.

La veritat és que Zedda està controlant el festival de Pesaro com Wolfgang Wagner al de Bayreuth i ja hi ha qui diu que en els darrers anys ha comés masses pífies i que cal una renovació.

Pesaro s’està nodrint any rere any dels mateixos cantants, amb esporàdiques aparicions del més notable del cant rossinià, és a dir, hi ha una companyia estable que en veritat queda lluny dels repartiments dels anys 80 i principis dels 90, on la companyia del ROF estava formada per Ramey, Merritt, Blake, Matteuzzi, Ford, Cuberli, Horne, Gasdia, Anderson, Ricciarelli, Valentini-Terrani i aparicions esporàdiques de la Caballé, la Fleming, Ramón Vargas, etc.

Avui els baixos còmics estan hipotecats per un cantant correctet com Marco Vinco i el panorama tenoril de les lluminàries ha deixat pas a experiments que any rere any intenten trobar el baritenor que sigui capaç de donar relleu a les òperes sèries del pesarès, com els heldentenors a Bayretuth. El cas del Otello d’aquest any és clarificador.

Tot i aixì el festival compta amb uns cantants més o menys fixes que avui per avui són fruit de la pedrera del ROF. Florez, Barcellona, DiDonato, Meli o Exposito, són noms que nodreixen el festival del nivell de qualitat que s’espera, però hi ha altres factors preocupants que caldrà esbrinar, doncs és evident que el nivell no és el que era i sembla que no remuntem.

El Adratic Arena

Cal trobar una solució al tema de les ubicacions del festival. Des de que les grans (?) produccions es fan al Arena Festival, és a dir, el Palau d’Esports (on juga el Scavolini de basquet), la ciutat ha perdut vida i el festival relleu. Anar a escoltar òpera en un pavelló apartat del centre i en un entorn envoltat de grans superfícies comercials i naus industrials, no és gaire engrescador.

El magnífic teatre Rossini és massa petit per nodrir les necessitats de tres muntatges i no deu tenir un escenari capaç de gaires experiments, però estaria be comença a pensar en una altre solució. El veí Conservatori, tot i ser capaç d’allotjar muntatges i recitals, aquest any ha estat obviat.

Quan els muntatges grans es feien al PalaFestival, antic palau d’esports, en el centre de Pesaro, l’entorn no era gaire adient, però la sensació era tota un altre.

Ja sabem que l’Estat italià ha deixat sota mínims a la cultura i en especial les subvencions a les temporades i festivals d’òpera, però Pesaro necessita urgentment un altre imatge i una ajuda en aquest sentit. Un bon marc pel festival si no imprescindible, és absolutament necessari. Caldria seguir l’exemple de Glyndebourne i Aix-en-Provence.

El tema de les orquestres del festival també caldria analitzar-lo. La orquestra “bona” acostuma a ser l’esplèndida orquestra del Teatro Comunale di Bologna, però alternant-se amb un altre. Fa quatre anys va debutar la magnífica orquestra de Galícia, però sembla que això no va agradar a la crítica italiana, que no entenien el motiu de convidar una orquestra no italiana. L’any passat va debutar la modesta orquestra Haydn di Bolzano e Trento, que francament, sense fer-ho malament, desllueix una mica el nivell. El festival requereix d’orquestres solvents i els experiments haurien de fer-se en un altre àmbit del mateix festival, pero no en les representacions oficials.

El cor del festival, des de fa una pila d’anys (va debutar al festival al 1993) és el Cor de Cambra de Praga, format per una trentena de membres que coneixen en profunditat Rossini i el festival. El seu rendiment acostuma a ser bo, tot i que a vegades les cordes masculines i en especial els tenors queden una mica esblanqueïts. Però és una formació molt professional i solvent.

A Pesaro, a diferència dels altres dos festivals, la gent assisteix a l’opera vestit normal, sense grans gales i luxes. Dona la sensació que a Pesaro es reuneix un públic amb ganes d’escoltar Rossini i prou. Les dimensions del festival són més petites i el públic més reduït, tot i així és el festival on es veu més gent diferent, els japonesos per suposat (estan per tot arreu), però també alemanys, molts anglesos, francesos, espanyols i catalans (of course).

Amb tot aquest llarg preàmbul el dia 13 d’agost ens disposem a anar a veure La Gazza Ladra.

Final del acte 1er de La Gazza Ladra

Aquesta meravellosa òpera semi seria, es fa molt cop i desconec el motiu, és veritablement una joia que amaga grans moments de musica rossiniana i hi ha bons rols per a la soprano, una mezzo o contralt, dos baixos o baix baríton i un tenor.

Jo no havia vist l’òpera d’ençà les llunyanes representacions liceistes de 1993 amb la Vaduva, la Kasarova, Matteuzi, Rinaldi i Furlanetto (Giovanni) i en Jaume Tribó fent de Gazza!!!.

La veritat és que l’obra és una autèntica delicia, començant per la descomunal obertura, la cavatina de Ninetta “Di piacer mi balza il cor”, el magnífic terzetto (Respiro) Mia cara! Amb el Podestà, Fernando i Ninetta, a tot un segon acte carregat de força dramàtica i on la història i la música prenen una volada molt interessant.

Mariola CantareroEl repartiment pesarés estava encapçalat per la Mariola Cantarero. La seva sortida en l’esmentada cavatina, va suposar una petita decepció. La veu de la Cantarero està agafant unes tonalitats de lírica sense embuts. Fins ara ella està fent un repertori de líric lleugera, que jo crec que no ha estat mai. Te 29 anys, és molt jove i ha centrat la seva carrera en uns rols en els que no ha estat mai del tot còmode. La seva darrera Lucia al Liceu, ens pot donar una idea de quin ha de ser el seu repertori a partir d’ara, sempre i quan no vulgui cantar el belcanto fent especial èmfasi en el sobreagut, que cada cop li sona més feridor. Si tenim en compte que la majoria d’obres no han estat escrits per soprano lleugera, ella podria anar afrontar el repertori més dramàtic de les heroïnes belcantistes. La veu te molt cos, un centre generosíssim i uns greus cada vegada més sorprenents i consolidats. Va afrontar la cavatina sense saber quina veu volia utilitzar, si la que ella te o la de lleugera que no és. Va abusar dels manierismes per intentar captar el interès del públic, sabent que les coses no acabaven de sortir-li com ella desitjava. Va acabar molt dignament, però no va rematar la feina en una ària de sortida que pot esdevenir definitiva per l’èxit final. Per sort es va anar centrant i ja en el terzetto del primer acte amb Fernando i el Podestà, va exhibir un domini de la veu, una intensitat dramàtica i un centre i greu sorprenent. En el segon acte va cantar de manera prodigiosa el magnific duet de la presó amb Pippo “E ben, per mia memoria”, així com el que el precedia amb Gianetto “Forse un di conoscerete”. Prestació global satisfactòria tot i que no va acabar de fer allò que a tots els que ens agrada el cant de la Cantarero, ens hagués agradat que hagués fet, un èxit definitiu.

El segon paper en importància és el del malèfic Podestà, que va ser cantat Michele Pertusiper el magnífic Michele Pertusi. Pertusi tan sols te un problema, a part de que la veu no és molt voluminosa, la seva zona greu no es contundent, tret d’això, l’estil purament rossinià, el domini de les agilitats i coloratures (al més pur estil Ramey), el fraseig incisiu i la dicció perfecte, el fa el cantant ideal d’aquest rols i repertori. Va tenir un notori defalliment vocal en la seva magnífica ària “Sì per voi pupille amate”, potser motivat per una caiguda en el escenari (ja explicaré els inconvenients escenics), però que va saber resoldre en l’impressionant quintet Tremate o popoli. Veritablement Pertusi és dels cantants que fan gaudir de manera extraordinària el cant rossinià.

El pare de Ninetta, Fernando, va ser superbament cantat per un nou baix baríton, que ja em va agradar molt en l’Italiana (Haly) del any passat, però que aquest any ha esdevingut un altre autèntica revelació, Alex Exposito. Està fent una important carrera per Itàlia i ja veureu com aviat el veurem per tot arreu. Veu ample, ben projectada, agilitats impecables i actuació escènica contundent. Va assolir un èxit personal important després de la seva ària en el segón acte.

El tenor de La Gazza no te gaire feina, tot i que la que Rossini li dona, és difícil (com sempre). El paper de Gianetto va estar cantat pel jove tenor rus, Dmitry Korchak, guanyador del Viñas del 2004 i l’any passat ja debutant al ROF amb un magnífic Stabat Mater. Va tenir alguna petita dificultat en la seva “Vieni fra questa braccia” (si com a I Puritani), però solucionades les petites defallences i oscil·lacions, va oferir una prestació magnífica. Veu segura, bonica, agilitats perfectes i cant expressiu. Un valor segur pel futur del festival.

El rol travestit de Pippo, va ser cantat per la mezzo (que no contralt) Manuela Custer que feia molt poc havíem vist al Palau amb Il Califfo de Duet de Ninetta i Pippo (Cantarero-Custer) foto ximoManuel García. La veu no es especialment bonica i és més aviat opaca, amb la qual cosa no es projecte gaire, però la sap dosificar molt be, i quan li cal treu un volum considerable. De totes maneres el més remercable d’aquesta bona cantant és la seva musicalitat i en el esmentat duet de la presó amb la Cantarero, va estar senzillament perfecte. Això és Rossini!!!.

En rols menors varen estar be la Lucia de la mezzo grega Kleopatra Papatheologou (amb aquest nom sembla difícil que pugui fer una carrera com cal), tot hi fer una ària abans del final del segon acte, correcta, crec que no és Rossini el seu territori més idoni i Paolo Bordogna fent un bon Fabrizzio. La resta de comprimaris varen mantenir un nivell de dignitat respectable.

Debutava en el festival, el director xinés Liú Jia (crec que és el nou titular de l’orquestra de Galícia i potser per això i els contractes que encara deuen estar pendents amb l’orquestra, deu haver debutat al ROF). No el vaig trobar gaire adient per la direcció rossiniana, però deu ser una apreciació molt personal, doncs va assolir un èxit molt notori. No va treure gaire transparència de l’orquestra Haydn i potser això és la primera gran decepció a Pesaro. Un obra com aquesta, amb una obertura tan espectacularment brillant, va sonar pobre. Potser és que venint de Salzburg, tenia l’orella acostumada a la exuberància sonora de la Wiener Philharmoniker, però amb una mica més d’una trentena de musics, que és el que necessita per aquesta obra, també es pot treure un so transparent, brillant i suntuòs. Ni l’orquestra ni Jia, crec que varen estar a l’alçada.

La regia del jove Damiano Michieletto va trencar tots els esquemes imaginables. Pensada com un somni d’una noia (que esdevé la Gazza), comença amb aquest somni, on els elements i joguines al voltant del llit de la noia esdevenen l’escenografia de l’obra. Original proposta que desvirtua en l’obertura el caràcter dramàtic pensat per Rossini, i que en aquesta idea és un exercici brillant i acrobàtic de la noia-ocell penjada en una cortina. El primer acte de suggerents i senzills impactes visuals queda sobtadament trencat amb el concertant final, on el joc de bastons esdevé com canons amenaçadors cap a la platea.

El segon acte, amb un plantejament molt més seriós i dramàtic, cau en la foscor i s’inicia amb una intensa pluja, que ho inunda tot i deixarà ja fins el final de la funció, tres dits d’aigua sobre el escenari, la qual cosa obliga als cantants a mullar-se i cantar amb els peus xops i amb algun risc d’accident, com va ser el cas de Pertusi i Korchak, a punt d’estavellar-se al sortir a rebre els aplaudiments.

escena del judici La Gazza Ladra. Foto ximo

A part de la plàstica que suposa alguns moments amb el reflex de l’aigua, la solució és perillosa, incomoda i un pèl gratuïta, sobretot emprada amb aquesta insistència.

Sembla ser que en la premier va haver soroll intens, però en el nostre día, la pluja del inici del segon acte, va ocasionar els aplaudiments del públic. Segurament és una manera diferent d’enfocar la història, intensificant l’acció sense emmarcar-la concretament. Les situacions és segueixen amb certa facilitat i el to reivindicatiu i polític que ja te el original, es manifesta de manera massa sobtada en aquesta solució escènica.

Al final va ser un èxit important, obtenint tots els cantants i el director musical mostres i més mostres d’acceptació i admiració per part d’un nombrós grup de persones que es negaven a abandonar el recinte. Una sorpresa sense cap mena de dubte. L’obra s’ho mereix i les entrades es varen exhaurir per totes les representacions.

L'Otello en el ROF 2007. Foto ximo

El dia 14 tocava el Otello. En la premier varen ser protestas Merritt i sobretot el regista (Giancarlo Del Monaco). Merritt, que va ser contractat per cantar el Iago es va presentar en un estat de forma vocal i física (es va trencar un peu) més que dubtós va ser substituït per Jose Manuel Zapata en el segona funció (la nostre), que el festival ja havia cridat per substituir a Merritt en previsió de que la cosa no aniria del tot be.

El comunicat que va penjar el festival per anunciar la cancel·lació de Merritt el vaig trobar una mica ofensiu. Venia a dir alguna cosa semblant a, l’estat físic en el que s’ha presentat el Sr. Merritt en el festival, fa que hagi de ser substituït per….

Merritt ja fa anys que s’arrossega de mala manera pels escenaris del món, fent coses tan sorprenents com Moses und Aaron, el Tambor Major de Wozzek o el Loge del Rhaingold. A Paris va protagonitzar aquest març passat una lamentable actuació en La Juive, on en una funció s’alternava amb Schicof. La crítica es va despatxar a gust. Amb tots aquests antecedents ja es veia a venir que la cosa podia ser lamentable.

També Filianoti va caure del cast inicial previst. Havia de fer el Otello. Varen cridar, a falta d’un veritable baritenor (Filianoti tampoc ho és ni de lluny) a Gregory Kunde.

Per acabar-ho d’adobar el paper de Desdeona el varen oferir a una soprano lleugera, Olga Peretyatko, que fa Zerbinettas i Reines de la Nit, quan aquest rol va ser composat per a la Colbran. Al menys una soprano tipus Tamar o Antonacci, però una lleugera!!!.

Amb aquests antecedents tan sols el Rodrigo del millor cantant rossinià dels últims anys, Juan Diego Florez, ens podria assegurar un cert nivell de seguretat i veritat rossiniana.

L’Otello rossinià és una òpera difícil. En el moment de la composició va ser insòlit escollir un tema shakesperià, però el Nàpols de l’època era molt és avançat que la resta d’Itàlia. També era una novetat el final tràgic i també era una novetat que el llibretista fos un marqués (Il marquese di Salsa, Francesco Berio) i no un llibretista professional. La veritat és que el tal senyor Berio es va passar pel forro la tragèdia de Shakespeare i tan sols en el tercer acte, el millor de l’obra (segons el mateix rossini), va respectar la trama del dramaturg anglès. Aquesta llibertat va ocasionar les ires de Stendhal.

Quan Rossini escrivia per Nàpols ja se sap que hi havia abundància de tenors a la companyia del prestigiós teatre meridional i en aquest cas la distribució va ser de 6 rols per a tenor (Otello, Rodrigo, Jago, il Doge, Lucio, il gondoliero), un baix (Elmiro) i dues sopranos (Desdemona i Emilia). Els creadors varen ser llegendaris. El primer Otello, Andrea Nazzari; el primer Rodrigo, Giovanni David; el primer Jago, Giuseppe Ciccimarra; i la primera Desdemona, Isabella Colbran.

Una ja llegendària reposició en el ROF a l’any 1988, va comptar amb Chris Merritt com a Otelo, Rockwell Blake com a Rodrigo, Ezio di Cesare com Jago, June Anderson com a Desdemona, Giorgio Surian com a Elmiro i Raquel Pierotti com a Emilia. Amb aquests antecedents les previsions per aquest any eren més aviat de prudència.

Gregory Kunde és un tenor molt valent. Ha fet coses que tothom creia que acabarien de manera sobtada amb la seva carrera (Benvenuto Cellini i Les Troyens, així com aquest Otello rossinià), de totes se’n ha sortit brillantment. És veritat que la seva veu ha perdut brillantor i claredat (escolteu si no, la Lakmé amb la Dessay), i que ara li sonen dues veus ben diferenciades, la zona aguda molt brillant i la resta, molt més opaca, però per fer l’Otello no te zona greu, la veu desapareix, ell ja fa el possible per forçar aquesta zona, però on no ni ha, no en pot regar.

Va començar una mica gris en la seva cavatina “Ah sì, per voi già sento”, però en el temible segon acte va estar molt brillant i sobretot valent, i en els duo amb Jago, “Non m’inganno; al mio rivale” i sobretot en el magnífic terzetto amb Rodrigo i Desdemona “Ah vieni, nel tuo sangue”, va suplir la carència de zona greu amb incisió a les frases i punyent força en els sorprenents aguts que encara conserva. No és un Otello, però diuen que és l’únic tenor que avui en dia pot fer aquest rol en garanties. Si això és així, és molt trist.

El rol de Rodrigo també és diabòlic, amb una presència protagonista que res te a veure amb el mateix personatge en l’òpera verdiana. El que va fer Juan Diego Florez va ser senzillament magistral. En el duet del primer acte ambDuo Rodrigo Jago del acte 1er. Foto ximo Jago, va fer una carta de presentació al més pur estil de la casa, és a dir, precisió, control, tècnica, línea, bellesa sonora, per sobre de l’expressivitat, però en l’ària que inicia el segon acte, “Che ascolto! ahimè!, che dici! va ser tan gran la mostra de puresa, estilisme i aquí si, expresivitat, que sense fer oblidar la insuperable versió de Blake en el mateix ROF a l’any 1988 (hi ha un vídeo que ho testimonia), va assentar, un cop més, càtedra de com s’ha de cantar el belcanto i Rossini en particular. En el terzetto va tornar a captivar-me si be en aquest fragment, les dificultats dels altres dos participants varen fer que el fragment no fos fruït amb la mateixa intensitat. Tan sols per l’actuació de Florez ja valia la pena desplaçar-se fins a Pesaro, desprès del llarg periple centreeuropeu.

Desdemona és un rol Colbran, és a dir, per una soprano amb un registre central i greu molt important, però que també pot ser per una mezzo aguda capaç de mantenir en la zona mitja i alta un so pur i expressiu. Ara comencen a sovintejar les mezzos que afronten els rols Colbran. La Larmore, la Ganassi, la DiDonato, la Bartoli (en concert i en disc malauradament). El ROF, que pretén ser l’impulsor de les revisions crítiques i filològiques, preservant l’essència rossiniana, fa anys que dona aquest paper a les sopranos líric lleugeres. Si be la June Anderson posseeix un cos i un cert registre central i greu que li permetia obtenir uns resultats més que satisfactoris, no és la veu que jo desitjaria escoltar. Quan es va a Pesaro es per escoltar allò que s’acosta més a la fidelitat original. Zedda en un error més de la seva gestió artística (altres notables han estat la Semiramide de la Dakova o el Selim de Vinco) ha contractat aquest any una Reina de la Nit, la prometedora i musicalíssima soprano russa Olga Peretyatko. La noia va mantenir sempre que va poder la tessitura original del obra, però arribat els moments més compromesos, es va haver d’adaptar la partitura amb floritures i ascensions al agut, que ni la Colbran podia fer ni la edició critica hauria de permetre. Són concessions a un cast equivocat. Canta malament aquesta senyora? NO, terzet del segon acte. Desdemona, Otello i Rodrigo. Foto ximoperò en el terzetto esmentat amb Otello i Rodrigo, la seva veu no va poder donar el dramatisme que requereix el moment. De la mateixa manera en el colpidor duetto final amb Otello, la partitura li demana molts greus que ella no te i que no pot suplir, o Palumbo no la va deixar, amb variacions cap a la zona aguda. Va ser molt decebedor, un cop més, veure com la ineducació de bons cantants en rols no convenients, pot malmetre representacions que podrien ser molt millors. Cantants per la Desdemona a part de les mezzos esmentades, podrien ser l’Antonacci o la Iano Tamar (aquesta última habitual a Pesaro). El motiu per el qual s’ha optat per aquesta soprano, per molt be que cantés, la infinitament millor que la verdiana, Canzone del salice, s’escapa de la meva mentalitat potser massa rígida, però en qualsevol cas, tinc dret a voler escoltar allò que més s’acosta al que va escriure Rossini, oi?.

De totes maneres la Peretyatko cal seguir-la, és una cantant excel·lent i posats a equivocar-nos, quasi hagués estat millor que la Cantarero hagués cantat la Desdemona (la zona central i greu, aixì com el dramatisme, són molt més punyents en ella) i la Peretyatko per la Ninetta de la Gazza.

El rol de Jago cantat en la segona i tota la resta per José Manuel Zapata, és un ós lluït, però difícil i dur. Suposo que els nervis de la substitució li varen jugar una mala passada a Zapata, que en la primera ascensió decidida i forta al agut, va tenir una dubtosa emissió. Superat aquest ensurt, va lluir la seva potent i bonica veu de manera generosa i en el duos amb els altres tenors, no es va arronsar en cap moment. Si altres trompetejaven, ell també i si calia competir en coloratures, ell valent, el primer. Diguem que sense ser un baritenor, te un registre greu, més solvent que el de Kunde. Qui sap si en un futur ell podrà fer el Otello una mica més complert que el que hem escoltat aquest any.

Ja en rols menors, tot i que importants, varen donar seguretat i gaire res més, el baix Mirco Palazzi i la mezzo Maria Goortseyskaya, mentre que el Lucio i el Gondoliero, amb la seva bellíssima canzone del acte tercer varen estar ben cantants per Enrico Iviglia. El Doge del gastat Aldo Bottion en estil emperador Altoum.

L’orquestra escollida per “la producció del 2007” va ser la del Comunale di Bologna. En la propera temporada d’aquest teatre es representarà aquesta producció. És una orquestra boníssima des de fa molts anys, però des de que va tenir com a director a Riccardo Chailly, el seu nivell va augmentar de manera més que notable. A part d’una pífia espectacular del vent en la cavatina d’entrada d’Otello (aquest any n’hem escoltat a Bayreuth i Salzburg), la seva prestació va ser justa i brillant, tot i que la direcció molt aplaudida de Palumbo no em va agradar. Aquest boníssim director m’agrada més en altres coses i dels seus Rossini’s que n’he escoltat molts (Adina, Elisabetta i Bianca e Falliero) he trobat que s’acosta massa a Donizetti. Li manca aquell so eteri que Gatti o Frizza saben extraure, sense per això deixar de ser brillants i contundents qual cal.

al final èxit per a totho. Foto ximo

La producció, extraordinàriament protestada en la premier (segons les cròniques periodístiques) és d’una senzillesa quasi monòtona, però amb efectes visuals i dramatúrgics de relleu. Tota l’escena està emmarcada en un espai quadrangular pintat com un horitzó marí i envoltat de nou portes que prenen vida i amaguen contínuament a personatges, tots ells caracteritzats com Jago, que escolten, espien, conspiren i mouen l’acció. El cor estàtic i vestit de rabiós vermell florentí, esta permanent penjat en uns balcons que apareixen i desapareixen, depenen de les exigències de la partitura. La primera vegada fa molt efecte, però arriba a cansar i en algun moment tems per la integritat física dels coristes que han d’ajupir el cap en cada aparició i desaparició. No és un treball d’aquells que Del Monaco pretén escandalitzar al personal, ni d’aquells luxosos que ha fet en el MET per satisfer al fins ara, acartronat públic novaiorquès. En cap cas un regia per no oblidar, però tampoc per ser protestada.

De tot plegat em queda el decebedor regust de no haver escoltat una orquestra com Déu mana en la Gazza i de no haver escoltat un Otello i sobretot una Desdemona com s’ha de cantar a Pesaro, és a dir, amb la versió crítica a la ma, és clar que si l’edició crítica la fa el mateix director del festival i cobra per totes dues bandes, el desgavell està assegurat.

Valoració pesaresa: 7,5 (8 per la Gazza i 7 per l’Otello=15/2=7,5).

Demà sessió artística fotogràfica i conclusions finals.

7 comments

  1. Mei

    Moltes gràcies, ximo, per la teva completa i detalladíssima crònica de Pesaro…

    A Pesaro s’ensuma el fi d’una època (lleugeres per a fer Rossinis) que no sabem si tindrà successora…

    Començo a sospitar que els festivals estiuencs comencen a ser el refugi, llevat excepcions, dels cantants que pertanyen a la classe treballadora

    Sembla que els divos acaben esgotats amb les temporades dels teatres, tantes funcions passen factura al capdavall…

    M'agrada

  2. colbran

    El festival de Pésaro es mi festival, dedicado al compositor de ópera que más admiro y, lógicamente, siempre espero lo mejor y en los cuatro años que he asistido he visto cosas muy interesantes y parcialmente memorables. Este año ha sido, posiblemente, el más flojo. Sin embargo de todo el periplo de festivales, me quedo con éste, a pesar de sus limitaciones.
    “La gazza ladra” me gustó, pero yo esperaba algo más y es que la Cantarero, cantante que admiro muchísimo y que hará una gran carrera si aprovecha todas las posibilidades de su voz, no estuvo a la altura de las espectativas en la cavatina y ésto me decepcionó. No falló nada, pero la noté insegura. Luego estuvo de bien a excelente y tuvo un éxito personal, que superó, según he sabido, con su prestación en la cantata “Le nozze de Teti e di Peleo”, donde se vió obligada a bisar su aria (con reminiscencias del “Cessa di più resistire” del “Barbiere” y del rondó final de “La cenerentola”) ante la insistencia del público. Esta cantata la estrenó la Colbran, con lo cual no es descabellado pensar que Mariola Cantarero hubiera estado mucho más en su terreno cantando la Desdémona que la Ninetta, aún cuando ambos roles fueron interpretados en su día por la Pasta, la Colbran y otras cantantes cuyas voces se movían en las tesituras de soprano/mezzo de nuestros días.
    Sobre el resto de cantantes, escena y actuación de director y orquesta me remito a Ximo.
    Puntuación: 7
    Al ROF asiste el público entusiasta de la música y el canto rossinianos y deja a un lado los oropeles de vestuario y joyas y las exhibiciones de las enésimas operaciones de estética que tanto abundan en Bayreuth y Salzburg. El repertorio es sumamente variado, pues Rossini llegó a componer 39 óperas, aparte de los cuatro o cinco pasticci que se conocen. De ese número sólo 13 son bufas. Hay un par de semiserias y el resto son dramáticas, siendo las diez estrenadas por Isabel Colbran las más interesantes, aparte del “Guillaume Tell”.
    Y “Otello” la estrenó la Colbran. Lógicamente es decepcionante escuchar una ligera en un rol, como mínimo, de dramática de agilidad, independientemente de que la Gortsevskaya tenga bonita voz y cante bien, pero es insuficiente de contundencia y de graves. Es una verdadera pena ver pasear por delante del Teatro Rossini a Iano Tamar y que no haya sido ella la escogida para ese rol…La Cantarero hubiera estado mejor que la Gortsevskaya, seguro.
    De todas formas el nivel de “Otello” fue para mi gusto el más alto de todo lo visto en este extenuante viaje, gracias a Florez (sin duda el mejor cantante de todo el viaje), Zapata, la entrega de Kunde, la escena y el rendimiento de la orquesta bajo la dirección de Palumbo (muy superior a mi entender que Lü Jia en “La gazza ladra”). Por todo ello:
    Puntuación: 8
    Es decir un promedio de todos los espectáculos de 6,3. Muy poco, si se tienen en cuenta las espectativas, los kilómetros y el dinero empleado, pero como dice la canción:
    “El viajar, un gran placer es viajar…!”.

    M'agrada

  3. Jascha Heifetz

    Siento no estar de acuerdo con vuestros comentarios, por favor si pido a quien ha hecho esta reseña informarse un poco mejor…el Maestro Lü Jia, no es director de la orquesta sinfonica de Galicia, sino de la Orquesta Sinfonica de Tenerife, y de la L’Arena di Verona. Por favor tener conciencia de estas erratas.

    M'agrada

  4. Muchas gracias Sr. Jascha Heifetz y bienvenido al blog.
    Ya digo que creo que, no lo afirmo, ya que sabía que era el sustituto de Victor Pablo Pérez, pero he errado en la orquesta.
    Con la cantidad de información, no se si usted no está de acuerdo en la totalidad o en algún comentario, cosa que es normal. Pero me gustaría que de la misma manera que yo intentaré ser más riguroso en el contenido de los posts, desearía que usted, con el fin de enriquecer el debate, nos contara cual es su punto de vista sobre el festival y las óperas comentadas.
    Espero contar con sus aportaciones en este y en todos los posts que desee.

    M'agrada

  5. colbran

    Amigo Heifetz, como pluralizas respecto a los comentarios me doy por aludido.
    El acceso a dichos comentarios permite aclaraciones, estar de acuerdo o en desacuerdo con los mismos y todo tipo de coincidencias y discrepancias, ahora bien con concreciones para, eventualmente, dar la posible réplica.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: