LES ARTS 2016/2017: I VESPRI SICILIANI

Les circumstàncies van fer que manqués a les esperades cites anuals a les temporades de Les Arts i des del Festival del Mediterrani de l’any 2013 amb aquell memorable Otello dirigit per Mehta i Livermore, interpretat per Kunde, Agresta i Àlvarez, no hi havia tornat, era l’1 de juny, com oblidar-ho! (IFL m’ajuda a recordar, beneït sigui).

Les circumstàncies de tota mena també han fet que a la Comunitat Valenciana hagin passat moltes coses d’aleshores ençà i òbviament moltes d’aquestes coses quasi totes no artístiques, han afectat i de quina manera al Palau de Les Arts Reina Sofia.

Aquell miratge que mentre passava tothom era conscient que no podia durar gaire, ja és història i s’han confirmant els auguris pessimistes i d’aquella etapa que no arriba a dècada prodigiosa, encara queda una orquestra que per a nosaltres (Liceu) voldríem tot i alguns signes que evidencien febleses impensables en aquells any que Maazel i Mehta s’alternaven les direccions, i un cor, aquest aparentment indemne, que són el goig i orgull de la casa. De fet l’orquestra i el cor he dit mil i una vegada que són el fonament de qualsevol projecte artístic de qualsevol casa operística que vulgui ser, per tant l’avís que em permetria llençar als responsables culturals del País Valencià i de l’ajuntament de València és que no deixin perdre aquestes dues joies de la corona, perquè sense elles la “falla de Calatrava no té cap sentit. Continua llegint

SAMSON ET DALILA AL REGIO DE TORÍ (Kunde-Barcellona-Sgura-Comelli-Jaiani;Steinberg)

 

Sense deixar l’òpera francesa que ahir varem reprendre amb l’apunt del Werther rus, avui us parlaré del Samson et Dalila d’abans d’ahir a Torí amb Gregory Kunde i Daniela Barcellona en el rols principals i l’inspirada direcció de Pinchas Steinberg.

Fa poc us vaig parlar de la mateixa òpera a l’ONP amb una imponent Anita Rachvelishvili, segurament avui inabastable en aquest rol polièdric que ha de combinar tants estats d’ànim, contradiccions i seduccions amb una utilització vocal d’amples recursos i sobretot amb una elegància i sensualitat que poques Dalila han sabut donar amb la justa mesura. Continua llegint

TEATRO REAL 2016/2017: NORMA (Agresta-Deshayes-Kunde-Pertusi;Livermore-Abbado)

El Teatro Real oferia tres repartiments diferents del segon títol de la temporada, Norma, amb Agresta, Meade i Devia (en una única representació) com a protagonistes i ves per on com va succeir amb la transmissió del Macbeth liceista als cinemes, el streaming del teatre madrileny va ser del repartiment menys interessant, bàsicament perquè com succeïa amb Yoncheva a la ROH, la veu de la Maria Agresta i en el seu cas fins i tot l’estil, no són adequats per cantar aquest rol. La opció ideal per a mi era la de Angela Meade, una veu sólida, amb força i un registre ampli, però segurament els més ortodoxes belcantistes diran que va ser Mariella Devia, soprano que segons el meu parer no té la veu per fer front a la  sacerdotessa druida encara que tingui l’estil més canònic, pur i excels de totes les sopranos actuals, sempre segons la meva opinió és clar. No us amoïneu els que penseu que desbariejo, només és una opinió, la meva.

Amb un cast insuficient o poc apropiat, Norma és un patir constant i amb una direcció tan poc belliniana com la Roberto Abbado,  les coses no ajuden gaire a aquest cast que comento. Continua llegint

TEATRO REAL 2016/2017: OTELLO (KUNDE,JAHO,PETEAN,DOLGOV,COMA-ALABERT;ALDEN-PALUMBO)

petean-kunde

George Petean i Gregory Kunde

No ha començat bé el Teatro Real, va triar una aposta brillant i arriscada com és l’Otello verdià i ha perdut.

El canvi decebedor de Desdemona, de la prevista Stoyanova a Jaho no és motiu suficient, tot i que si notable, ja que una Desdemona no pot fer mai trontollar tant un Otello. El que si el pot fer trontollar fins el fracàs és el director musical, i de manera sorprenent l’excel·lent director Renato Palumbo ha dirigit una versió absolutament desconcertant, difícil d’entendre o de pair, perquè un Otello no es pot fer mai feixuc i molt menys deixar caure la seva tensió dramàtica i ves per on, ell ho aconsegueix en moments cabdals del segon acte, que és quan es va començar a adreçar el vaixell d’una deriva preocupant durant tot un primer acte que em va semblar desastrós. Continua llegint

GREGORY KUNDE I ALICE COOTE CANTEN DAS LIED VON DER ERDE

Els PROMS 2016 ens ha deixat curiositats com les que us presento avui, amb el tenor Gregory Kunde cantant Das Lied von der Erde, és a dir cantant en alemany, quelcom que crec que no havia succeït fins ara, o al menys jo no en tenia constància i Gustav Mahler, un compositor allunyat del repertori italià i francès en el que el tenor nord-americà ha fonamentat la seva sorprenent carrera.

Gràcies al streaming de la BBC podem constatar quelcom que ja fa temps que s’evidencia i en aquest cas encara més perquè Kunde no està còmode cantant l’exigent part del tenor, la veu està mostrant un desgast cada vegada més evident i és lògic perquè a la seva edat temptar la llei de la naturalesa assumint repertoris tan dispars i exigents com els que està assumint, han d’acabar malmeten un instrument que cada dia es mostra més oscil·lant, més problemàtic en l’afinació i més avar en el color i el timbre. Kunde trompeteja amb sorprenent convicció i ataca les mitges veus amb un cert sentit belcantista que encara queda en l’ADN del tenor, però la generositat desbocada del darrers anys ha passat una factura que potser en l’Otello es pot dissimular amb uns recitatius incisius, “quasi parlando” però que en els lieder malherians evidencien la cruesa del desgast i també de la poca afinitat estilística amb un cant més estentori que heroic. Continua llegint

LICEU 2015/2016: OTELLO (Rossini)

Gregory Kunde © A Bofill

Gregory Kunde © A Bofill

Els programadors barcelonins sempre tan ben coordinats i en un clima de fraternal complicitat van tenir a bé a programar Otello de Rossini al Liceu i un recital de Juan Diego Flórez al Palau que inicialment es va preveure de napolitanes i que finalment el sentit comú va reconvertir en un recital operístic fet a mida del divo peruà. Com que el públic interessat en el cant de Flórez i el de l’Otello de Rossini és el mateix ja tenim el conflicte sobre la taula. No sé com va anar al Palau però al Liceu una vegada més i no importa la categoria o raresa (en aquest cas es complien les dues característiques) no hi havia ni clima d’excepcionalitat, ni ambient de gala. L’aforament minso i la percepció de que una part del públic assistia degudament invitat, no afavoria al millor dels climes per a degustar una delicatessen només apte per a gurmets i tot sembla indicar que gurmets en devem ser pocs i repartits (no volia mencionar el Barça però també deu tenir el seu efecte més o menys colateral per acabar d’aigualir la festa belcantista). Continua llegint

HEU TRIAT A ROBERTO ALAGNA COM EL MILLOR CELLINI

Roberto Alagna Foto: Claude Gassian

Roberto Alagna Fotografia: Claude Gassian

Jo no he triat, no ha calgut ja que no hi ha hagut empat tot i que a darrere hora el marge que hi havia entre el número 6 i la resta s’ha anat escurçant.

El número 6 i guanyador (ja des d’un bon principi es va veure quina era la tendència) és el tenor francès Roberto Alagna, que encara que jo crec que mai ha cantat Benvenuto Cellini (va cancel·lar el seu esperat debut en aquest rol, en els concerts de Radio France dirigits per John Nelson i publicats per la Virgin, que va acabar cantant Gregory Kunde, un altre dels 11 triats. Continua llegint

GREGORY KUNDE I VITTORIO VITELLI CANTEN VERDI AL TEATRE REGIO DE PARMA

regio-parma-foto-regio-parma

El dia de l’aniversari de naixença de Giuseppe Verdi, el 10 d’octubre, el Teatro Regio de Parma va programar un recital íntegrament dedicat a l’obra del genial compositor, que va tenir com a protagonistes al tenor nord-americà Gregory Kunde i al baríton italià Vittorio Vitelli, acompanyats al piano per Beatrice Benzi.

Ja vaig dir no fa gaire, i no va ser la primera vegada, que totes les actuacions del tenor Kunde esdevenen des de fa uns quants anys, esdeveniments que sobrepassen el fet musical per esdevenir catarsis col·lectives d’estima i reconeixement, estima i reconeixement que li arriben tard, però millor ara que mai, o quan ell ja no ho pugui gaudir. Continua llegint

ROBERTO DEVEREUX INAUGURA LA TEMPORADA DEL TEATRO REAL AMB DEVIA i KUNDE

El 22 de setembre es va inaugurar la temporada 2015/2016 del Teatro Real, la primera quasi íntegrament mataboschiana, amb un títol belcantista amb trempera i un repartiment amb solera molt més que contrastada.

Segurament en època de Mortier un títol com aquest mai s’hagués representat al teatre, però en canvi a Matabosch el maridatge entre Donizetti  i Schönberg, o Verdi i Ullmann, amb el corresponent equilibri vocal que sempre tenen les seves propostes, l’esperonen, formen part del seu ADN, però en aquest inauguració el Teatro Real ha apostat per un cast (casi) inqüestionable malgrat que l’edat no perdona i penso que no se’n ha acabat de sortir del tot. Continua llegint

PERALADA 2015: OTELLO (Kunde-Álvarez-Westbroek;Frizza)

La gran proposta operística del Festival Internacional Castell de Peralada 2015 era sense cap mena de dubte l’Otello de Verdi amb un trio protagonista de primera categoria, Gregory Kunde que ha esdevingut l’Otello més desitjat, Carlos Álvarez demostrant que al menys hi ha un baríton de veritat que pugui fer honor al cant verdià, i la soprano holandesa Eva-Maria Westbroek fent Desdemona, en aquesta obsessió que té per fer rols spinto del repertori italià que tots sabem, potser fins i tot ella mateixa, que encara que li agradin molt no són ideals a la seva veu i sobretot a la seva escola de cant, molt més idònia pel repertori germànic on ella excel·leix, de fet que no acabés quallant la seva Isolde a Bayreuth, avui precisament després d’haver vist ahir a Herlitzius crispant el rol wagnerià fins a vorejar la histèria, em sap molt més greu, perquè Westbroek en lloc de visitar l’Alt Empordà hagués hagut de passar l’estiu al turó verd interpretant la princesa irlandesa.

Després d’escoltar la transmissió diferida que Catalunya Música va oferir ahir de la representació del dia 1 d’agost als jardins del Castell de Peralada tinc ganes de fer algunes observacions: Continua llegint

ALFREDO KRAUS EL POVERO ERNESTO MÉS TRIAT

Kraus (3)

Molts respiraran alleugerits en veure que Alfredo Kraus ha estat el més triat dels Ernestos que us vaig proposar, jo no en tenia gaires dubtes que així seria, però és veritat que a vegades les tries han estat sorprenents i no han esdevingut gens previsibles.

En aquesta ocasió sí, ha estat previsible i quasi m’atreviria a dir que just, si bé entre els altres nous aspirants hi havia versions que en a mi em semblen bellíssimes. És possible que algú em retregui el no haver inclòs entre aquests altres 9 “Povero Ernesto…” el millor de  l’actualitat i un dels millors que mai s’hagin escoltat, evitant un duel molt interessant, però per una vegada i sense serveixi de precedent vaig voler “forçar” que s’escollís entre cantants històrics, i tot i així no me n’he sortit del tot.

El resultats són el següents: Continua llegint

EL VÍDEO DE OTELLO A LES ARTS 2013: KUNDE-ÁLVAREZ-AGRESTA-LIVERMORE-MEHTA

Aviat farà dos anys que varem assistir a Les Arts de València a la inauguració del Festival del Mediterrani, aquell festival que tantes alegries ens va donar i que esperem que en temps propers ens les torni a donar, a la representació d’un magnífic Otello verdià que va merèixer aquest apunt a IFL

Avui us porto el vídeo d’aquella producció que sense cap mena de dubte va suposar un altre encert de la programació valenciana, per tal de que tots aquells que no ho vareu poder gaudir tingueu l’oportunitat de fer-ho, i no cal dir que per a tots aquells afortunats que hi vareu anar, poder recordar-ho. Continua llegint

EL TURIDDU I EL CANIO DE GREGORY KUNDE

Coincidint amb la transmissió des del MET del debut de Marcelo Álvarez com a Turiddu i Canio i poc dies després d’haver-ho fet Jonas Kaufmann a Salzburg, a Bilbao ha debutat en el doble rol el tenor nord-americà Gregory Kunde, disposat a entrar en el llibre de les llegendes operístiques com el cantat que en més rols ha debutat després d’haver celebrat la seixantena.

No pretenc entrar en una batalla perduda, ja que hores d’ara no hi ha ningú que s’atreveixi a discutir cadascuna de les proeses de Kunde en tots el estils i repertoris sense risc de morir sepultat per una allau d’exabruptes, i molt menys ho faré amb aquest doble debut que li escau molt millor que les aventures verdianes (Otello a banda) que ha anat incorporant, ja que tant el Turiddu però sobretot el Canio, s’escauen còmodament en aquest cant estentori i declamat que ostenta en l’actualitat Kunde, amb un registre to tan ampli com sembla, però que gràcies al més que generós volum i a un agut trompetejant fa les delícies de platees i galliners àvids d’emocions fortes i passió desbocada, al cap i a la fi estem parlant dels dos emblemes de l’òpera verista, que més que refinaments, mitges veus i pianíssims nòrdics sempre han demanat testosterona meridional, sang i fetge i insolència vocal. Continua llegint

LICEU: NORMA (1)

Ahir per la tarda i amb un Liceu d’aquells que fan goig, ple de gom a gom (també de tísics estossegadors mal educats), va tenir lloc la primera representació de la nova producció de l’esperadíssima Norma de Vincenzo Bellini amb el primer dels dos repartiments previstos, encapçalat per la soprano Sondra Radvanovsky, acompanyada per el Pollione de Gregory Kunde i l’Adalgisa d’Ekaterina Gubanova, és a dir un repartiment  de grans noms i grans veus que ha motivat el interès de molts amants de l’òpera que sortosament la podran veure als cinemes (la representació del 17 de febrer) en una iniciativa que mai s’hagués hagut de interrompre, sobretot tenint en compte que va ser el Liceu el primer teatre en difondre títols de la seva temporada als cinemes. Tant de bo tornem a entrar al circuit, voldrà dir que la programació del Liceu és mereixedora del interès del aficionats d’arreu. Continua llegint

LUISA MILLER (Ciofi, Alaimo, Kunde, Montanaro, Melis, Szabo;Zanetti) vídeo

Em costa ser entusiasta davant de la Luisa Miller que avui us porto a IFL tot i que tothom s’ha posat d’acord en lloar als dos debutants en els rols, Patrizia Ciofi com a Luisa i Gregory Kunde com a Rodolfo. Comprenc l’entusiasme però no l’acabo de compartir. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA GALA INAUGURAL DEL MAGGIO MUSICALE FIORENTINO 2014


Avui us porto la gala inaugural de la 77 edició del prestigiós Maggio Musicale Fiorentino, amb dos actes operístics (quart acte de l’Otello verdià) i el primer de Tosca, així com dues obres coreogràfiques, La Valse de Ravel i una obra de Arvo Pärt.

Crec que us interessarà a molts de vosatres, en primer lloc perquè us permetrà veure a Gegory Kunde i Maria Agresta en l’obra verdiana, així com a Fiorenza Cedolins, Marco Berti (aquest no sé si farà gaire il·lusió) i el tan celebrat  Ambrogio Maestri com Scarpia.

Per els amants de la dansa tindran l’oportunitat de veure ballar a Alessandra Ferri i Craig Hall.

Ara que Zubin Mehta acaba d’assolir un altre èxit espectacular a Les Arts dirigint precisament a Gregory Kunde, entre d’altres cantants, a La forza del destino, veure’l dirigir aquesta gala en l’altre centre operístic que dirigeix i que estrenava un nou i espectacular teatre, de ben segur serà un motiu prou interessant per a molts. Continua llegint

LES TROYENS A LA SCALA (Antonacci-Barcellona-Kunde;Pappano)

Avui tornen Les Troyens a IFL,  una de les meves òperes predilectes que tinc l’esperança que un any o altre podré anar a veure agafant el metro, sense la necessitat de comprar bitllets de trens o avions. Ho teníem a la vora però aquesta tampoc és sostenible i per tant ens haurem d’esperar, ves a saber fins quan.

Com sabeu la temporada passada La Royal Opera House Covent Garden de Londres va estrenar una nova producció en co-producció Viena, San Francisc i el Teatro alla Scala de Milà, i com que el repartiment canvia quasi totalment a la versió vídeo que us vaig deixar, he cregut oportú portar-la, si bé aquesta vegada el format és àudio i per tant no podrem gaudir de la impressionant producció de MvVicar. Continua llegint

L’AFRICAINE DE MEYERBEER A LA FENICE (Simeoni-Kunde-Prat-Gannino-Veccia;Muscato-Villaume) vídeo

Gregory Kunde i Veronica Simeoni a l'acte IV de L'Africaine a La Fenice de Venècia

Gregory Kunde i Veronica Simeoni a l’acte IV de L’Africaine a La Fenice de Venècia

L’Africaine és la darrera i pòstuma òpera de Giacomo Meyerbeer, el compositor que va ser el rei de l’òpera, sobretot al Paris de  meitat del segle XIX. És va estrenar el 28 d’abril de 1865 en una edició diguem que arranjada, ja que Meyerbeer ja havia mort. L’òpera original s’havia d’anomenar Vasco de Gamma i la veritat és que no s’entén gaire que s’anomeni L’Africaine, ja que més aviat s’hauria de dir L’Indienne,

Malgrat alguns moments realment inspirats, l’òpera, com la majoria de les  obres de Meyerbeer té un excés de farciment que frena l’acció musical, amb recitatius llargs i musicalment molt poc interessants i altres números musicals que ni aporten res, ni són massa inspirats. L’Africaine no és ni Robert le diable, ni per suposat Les Huguenots, però malgrat això compta amb la famosa ària del tenor “O paradis”, el famós duo que va donar peu a la divertida sarsuela de Fernández Caballero, però també el duo de la presó, el primer entre Selika i Vasco, l’ària de Selika, un parell de concertants amb força i tota l’escena de la mort del cinquè acte. El rol de Inès, per a una soprano líric coloratura és poc rellevant i l’ària que canta a l’inici de l’òpera també, lluny de la gran escena de la Reine Marguerite a la seva obra mestra.

És interessant en qualsevol cas recuperar una obra com aquesta, que quan la vaig veure l’any 1977 al Liceu amb un repartiment luxós amb Caballé i Domingo em va semblar una totxana malgrat que no arribava a les dues hores i mitja, en el que segurament ha estat una de les retallades més dràstiques que s’hagin fet mai en aquest país i no cal dir en una òpera. Tenint en compta que el Vasco de Gamma original passava de les cinc hores, el que varem veure al Liceu era una selecció i el que ara es presenta a La Fenice no deixa de ser una versió molt abreujada, que després de vista no sé si han fet bé en mutilar-la de manera “amable”.

El que està clar és que Meyerbeer, referent en tants aspectes dels musics de la seva generació i els posteriors, del que qui més qui menys va anar a cercar inspiració, va quedar superat per els més grans, i tot comptar amb moment veritablement imponents, n va assolir la unitat formal i dramàtica que Verdi va assolir en el mateix període de l’estrena de L’Africaine amb les seves obres de maduresa, començant per Un ballo in maschera o Don Carlos, ambdues amb clares influències meyerberianes. Continua llegint

GREGORY KUNDE, ARA PETER GRIMES DIRIGIT PER PAPPANO

Gregory Kunde (Peter Grimes) al Parco della Musica de Roma. Foto gentilesa del Facebook dell'Accademia Nazionale di Santa Cecilia

Gregory Kunde (Peter Grimes) al Parco della Musica de Roma. Foto gentilesa del Facebook dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia

La temporada 2013/2014 DE l’Accademia  Nazionale di Santa Cecilia de Roma, es va inaugurar dissabte passat amb la versió concertant de la primera òpera de Benjamin Britten, Peter Grimes, quan falta menys d’un mes de celebrar el tercer aniversari gloriós d’aquest 2013, el centenari del naixement del compositor anglès.

El director Antonio Pappano es va posar al capdavant de la “seva” orquestra italiana, i va reunir un sòlid equip vocal encapçalat per Gregory Kunde, el tenor nord-americà que en la fase més madura de la seva carrera està sorprenent a tothom amb l’assumpció de rols que fa tan sols deu anys, quan el belcanto era el seu habitat natural, no podia preveure que abraçaria el repertori heroic de les òperes verdianes fins assolir l’Otello, amb gran èxit, sense deixar de cantar el de Rossini. Una proesa. Continua llegint

OTELLO A VENÈCIA (Kunde-Gallo-Remigio; Chung – Micheli)

Otello al Palau Ducal de Venècia, juliol del 2013. Foto gentilessa de GBopera

Otello al Palau Ducal de Venècia, juliol del 2013. Foto gentilesa de GBopera

El mes de juliol d’aquest passat estiu va tenir lloc en el bellíssim pati del Palau Ducal de Venècia una representació de l’òpera de Giuseppe Verdi, Otello.

El màxim interès rau en la participació en el rol titular del tenor nord-americà Gregory Kunde, que ja l’havia interpretat, precisament en el seu debut, a la ciutat dels canals i posteriorment va repetir l’experiència en unes excitants i existoses representacions al Palau de Les Arts de València, a les que vaig tenir el goig i la fortuna d’assistir-hi.

Ara us porto el vídeo d’aquest estiu passat a Venècia Continua llegint