Aquest jove director (26 anys!!!) està revolucionant el món musical, més aviat rígid, conservador, convencional i poc acostumat a les sacsejades emocionals i juvenils d’un director tocat per la genialitat i llençat ràpidament de manera extraordinàriament mediàtica per una firma tan poderosa com la Deutsche Grammophon.

Puntualíssima a l’actualitat, la Mei ha penjat en el seu blog un clip espectacular amb una propina del concert que el jove director i la seva orquestra, la jove orquestra Simon Bolivar ha fet en el Royal Albert Hall, en els PROMS d’aquest any. El resultat és absolutament sorprenent i l’èxit, de bogeria.

He escoltat la gravació d’aquesta cinquena simfonia de Mahler, que la DG ha editat, amb la jove orquestra Simon Bolivar i la direcció de Gustavo Dudamel.

El primer que cal dir és que en els dos moviments inicials et quedes clavat a la butaca, per la direcció, pel so de l’orquestra i la magnífica grabació que han fet els enginyers de la DG.

La interpretació és aclaparadora, però a partir del tercer moviment, el scherzo, potser per que Dudamel vol ser més original que Bernstein o Abbado (la seva cinquena amb la Berliner Philharmoniker, per a mi és la ideal), o per que vol ser molt personal, original i creatiu, cosa que trobo molt positiva, la seva visió em desconcerta, pels tempos emprats, pel canvi de dinàmiques i per la resposta dels magnífics musics. Potser m’ho sembla a mi, però la resposta de l’orquestra és diferent en els darrers moviments.

En el quart moviment, el famós adagietto, el que manca és drama, tensió i morbidesa en el so.

No acabo d’entendre que em un inici tan espectacularment brillant, la cosa faci un canvi tan sobtat. Potser m’hauré d’acostumar a aquesta versió, que m’agrada per que no és una versió més, és clarament la versió de Gustavo Dudamel, diferent i agosarada, però els referents que tenim d’aquesta simfonia són massa importants, massa definitius com per que un jove de 26 anys ens sorprengui amb una obra, que jo crec que necessita una madures que ell encara no te, però que amb aquests inicis, pot esdevenir un autèntica revolució.

En el Rondó-Finale, sembla que torni aquella llum enlluernedora dels dos primers moviments, però no de la mateixa manera.

La orquestra, jove, és un miracle que soni com una orquestra de musics acostumats a tocar després d’un historial important, ells acaben de començar, com el seu director.

UN MIRACLE A SEGUIR