IN FERNEM LAND

09.10.07, el tercer Andrea Chénier.


Avui hem escoltat tres veus grans, que no tres grans veus.

Avui pensava al inici de la representació que seria una molt bona nit d’òpera. Tant el Chénier de Carlo Ventre, com la Maddalena de Anna Shafajinskaia i el Gerard de Silvio Zanon, són posseïdors de tres veus voluminoses. Cap de les tres especialment belles, però totes tres idònies per aquesta òpera. Què ha passat doncs?

Ha passat el que estem massa acostumats a veure en les representacions de l’òpera dels nostres dies. Veus de qualitat, sense la tècnica o el estudi necessari per afrontar durant tota la representació, el mateix nivell o com encara seria més desitjable, veus que ens ofereixen una progressió dramàtica i vocal fins arribar al clímax del duo final, amb el públic entregat. De fet, Giordano ofereix als cantants tots els ingredients per fer-ho i ens les seves mans està assolir-ho. Avui això ha succeït però tan sols en part.

El Carlo Gerard del baríton Silvio Zanon, ha començat de manera molt esperançadora. La veu es potent, de veritable baríton, però per convencem del tot en la seva primera intervenció, “Compiacente a’ colloqui…Son sessanta’anni” li ha mancat una certa expressivitat. Tot massa genèric, però el instrument és espectacular. He pensat que en el tercer acte s’emportaria el teatre literalment a la butxaca, però tal com li va succeir a Carlos Álvarez el dia de l’estrena, en el inici de “Nemico della Patria” la veu li ha quedat enrere i no ha estat capaç de superar l’altre cop, la tronadora orquestra. S’ha desquadrat i ha patit per acabar l’ària. El públic al final l’ha celebrat força.

La sortida de Carlo Ventre ha estat sincera, no ha amagat res, ens ha demostrat que no és gaire expressiu i que la veu, en el centre li queda una mica velada, no al clatell, però si sense brillantor. L’agut en canvi és un tro. Potent, afinat, constant, amb un fiato espectacular. No és el millor tenor del món, però el Liceu li hauria de fer firmar un contracte per a totes les òperes que te previstes amb el Franco Farina o el Vicenzo La Scola. El duet del segon acte, el esperat “Ora soave”, no ha començat amb el lirisme que m’agrada, però l’ha acabat de manera vibrant. En el “Si fui soldato” li ha mancat l’heroisme i la progressió dramàtica necessària per fer aixecar al públic de les butaques. Millor ha estat en el quart acte. El seu “Come un bel dì di maggio” no ha estat una lliçó de res, però no ha fet patir gens i hi ha hagut una certa progressió estilística i dramàtica. En el duet final, tot i tenir problemes de quadratura amb l’orquestra, l’ha culminat de manera brillantíssima, per bé, que els aguts, segurament pel cansament, li han quedat una mica menys espectaculars dels que ha lluït durant tota la nit. Repeteixo, és un tenor de segon repartiment, que no crec que millori estilísticament parlant, però que si sempre està així, el Liceu faria bé en contractar-lo per aquells rols que requereixen valentia i seguretat.

Jo esperava en moltes ganes a l’Anna Shafajinskaia, desprès de la seva Turandot del any 2005. M’ha agradat menys, però m’ha agradat molt. En els dos primers actes la veu ha quedat una mica apagada entre els excessos orquestrals de Steimberg, la poca rellevància del rol (fins arribar al duo del segon acte), la veu freda, un italià lleugerament aproximatiu  i el desgavell general de l’escena, ara ja rutinària, desprès d’una setmana de giravolts escenogràfics. En el tercer acte la seva “Mamma morta” ha quedat lluny de la seva companya italiana, massa lluny, però la veu és magnifica, de soprano dramàtica, però no apta per aquest rol que requereix més una lírica spinto, que ha de ser més expressiva que expansiva. Recorda una mica a la Guleghina, però ara per ara, controla molt més la veu, no crida mai i te més capacitat de adaptar-se a la tendresa. En el duo final del quart acte, ha fet una demostració de potencia i facultats extraordinàries. Ha estat la única que ha anat de menys a més. Al final ha estat la més celebrada.

Avui semblava que hi hagués claca, però els membres que bravejaven insistentment i arrencaven els aplaudiments en solitari, són coneguts de fa molts anys i són capaços de voler fer un éxit d’una funció com la d’avui i amb els divos mediàtics, tan sols per ser-ho, criminalitzar-los fins a la protesta.

De la resta no vull comentar res més. Ja m’he despatxat a gust en les altres dues cròniques.

El Liceu no estava ple. En cap de les tres representacions s’han esgotat les entrades. Jo creia que l’Andrea Chénier era una ópera d’aquelles que crida al públic de tota la vida, però serà d’un altre vida. Ara potser el Liceu s’omplirà per el Castell de Barbablava, per allò de La Fura dels Baus.

10 comments

  1. Mei

    Les veus per a què ens facin el pes necessiten massa coses… A vegades pot resultar decebedor que veus grans no acabin de ser grans veus per un seguit de mancances (potser són més difícils de controlar), a vegades és millor una veu no tan gran amb més control i tècnica…

    No se sap ben bé on es troba el punt d’equilibri…

    Per altra banda això de què el teatre no estigui ple confirma, em sembla a mi, que al GTL només s’omple amb segons quins títols i segons quins cantants…

    M'agrada

  2. Ximo, em sap greu, però no estic segur que el que dius sigui just. Jo no sóc un liceista conegut de fa molts anys ni tampoc vull fer un èxit a ningú ni protestar a ningú perquè sigui mediàtic. Jo crec que, malgrat fer les meves hipòtesis a priori, m’assec al meu seient amb les orelles ben obertes i amb una receptivitat elevada. Ahir m’ho vaig passar bé i vaig aplaudir força, però tampoc no em vaig esgargamellar com he fet altres vegades. Em sembla que com a repartiment popular que era, va ser una excel·lent nit d’òpera, molt millor que les destrempades funcions que ens serveixen en Cura i la Voigt. Esclar que jo posats a preferir em quedo amb la Dessì i l’Armiliato.

    M'agrada

  3. Amic Vianant, no et vas tenir la sensació que després de les àries del tenor o del baríton, a la Mamma Morta no tan, hi havia un parell de persones que arrencaven soles a aplaudir i la resta, una mica desganats, si afegien?. Això és el que feia la claca fa bastants anys, tu per sort teva, eres un nadó i no pots recordar-ho, però ahir, talment semblava això.
    Crec que de la resta del meu post, es dedueix que hi havien punts d’interès i positius i sense ser la millor nit de totes les viscudes en la meva vida liceista, com és obvi, tampoc ha estat de les dolentes.
    Estic una mica tip de Chéniers

    M'agrada

  4. Sí, Ximo, segurament va passar una mica això. Jo a la Mamma morta vaig arrancar els aplaudiments; a les altres àries m’hi vaig afegir o bé eren aplaudiments que agraïen l’esforç, de cortesia. Però, d’altra banda, no cal que et digui que després del duo final la sala entera es va quedar a aplaudir. Estem d’acord: no una mala nit, però tampoc la millor.
    Jo encara em queden dues Chéniers: la de dijous que veuré, massoca, per notar més la diferència amb la funció de dissabte (Daniela i Fabio).

    M'agrada

  5. anna

    Jo vaig veure la representació de l’Andrea Chenier interpretada pel José Cura i la Debora Voigt i no em va semblar tan malament tot i que no són els meus cantants preferits. També la vaig escoltar per radio l´últim dia que la feien i sembla ser que al final van escridasar el José Cura.
    Jo em vull referir precisament a aquesta situació que a vegades passa al Liceu i també a altres teatres i que la considero de molt MALA EDUCACIO. Si un cantant no ens agrada o canta malamewnt no cal aplaudir-lo però escridasar-lo o xiular-lo no ho trobo gens correcte i em fa sentir vergonya aliena. Jo no en sé massa d’òpera però m’agrada molt i em sap greu quan es monten aquests saraus ja sigui en contra dels interprets, del director musical o del director d’escena. I que consti que personalment no m’agraden gens aquestes produccions tan “innovadores”.

    Què passarà en les representacions d’Aida cantades pel Roberto Alagna?. Voldrem imitar els espectadors de La Scala?. He llegit que el Sr. Alagna la cantada fa molt poc al MET, en substitució d’un altre tenor que es va posar malalt, i no va passar res. Més ben dit, va tenir molt d’èxit. Tant de bo aquesta situació es repeteixi a Barcelona i no els xiulets i l’escridasada de Milà. També he de dir que no em va semblar bé que el Roberto Alagna abandonés la representació tot i que el puc entendre.

    Anna

    M'agrada

  6. Hola Anna, benvinguda.
    Mira, respecto molt la teva opinió malgrat que no hi estigui d’acord.
    Tingues per segur que els espectadors que protesten, en un 99% dels casos no van al teatre amb ganes de fer-ho.
    Fixat també que la mateixa sortida individualitzada quan saluden, propicia els gran èxits i els grans fracassos. També t’adonaràs que les protestes acostumen a fer-se al final del espectacle. Les protesten al mig d’una representació són més aviat per motius escènics i en aquest cas hi estic en contra. S’ha d’esperar al final, per tal de no condicionar la resta del espectacle.
    Són opinions, però en tot cas les protestes, en el món de l’òpera és fan a tots els teatres.
    Jo crec que el Alagna farà un gran èxit al Liceu. El que ha succeït a Milà en un cas, o a Nova York al altre, no tenen res a veure. El públic del Liceu és prou coneixedor per valorar a un cantant pel que està cantant en aquell moment. Si Alagna està en forma, triomfarà. Estem mancats de bons cantants amb veus excel·lents, i aquest és el cas del Alagna.
    Espero que no sigui l’última vegada que participes i opines en aquest blog.

    M'agrada

  7. anna

    Gràcies Ximo pels teus comentaris. Ja m’imagino que la majoria de persones no van als teatres amb la intenció de protestar ja que seria de masoquistes. Però si precisament al final de les representacions hi ha la sortida individualitzada dels cantants trobo que és millor aplaudir si ens han agradat o el silenci. Crec que són prou intel.ligents, en cas de la manca d’aplaudiments, per saber que no ho han fet bé o que no han agradat. Seria diferent si un determinat cantant (home o dona) hagués tingut una actitud incorrecta vers el públic.
    Pel que fa al Roberto Alagna, tant de bo que l’encertis perque jo he escoltat la Celeste AIDA que ha cantat al MET (Voce di Tenore)i penso que ho ha fet de la mateixa manera que ho va fer a la Scala on precisament no varen esperar al final de la representació per esbroncar-lo.
    A mi m’agrada molt aquest tenor. La seva veu, la seva forma de cantar, tot i que jo no soc cap experta crec que és força bo. He assistit a un parell de representacions seves a França i Itàlia i sempre ha estat bé. Això no obstant penso que Aida no és l’òpera més adecuada per la seva veu. Estas d’acord amb mi aquesta vegada?.

    Anna

    M'agrada

  8. Amb l’Alagna? si, absolutament d’acord. M’agrada molt. Crec que el Radamés, en contra del que s’acostuma, si hi ha un tenor líric amb suficient centre per afrontar el tercer acte, és la veu idònia i Alagna, segons el meu criteri tan subjectiu com qualsevol altre, és un bon Radamés. L’altre cosa és que les seva salut estigui a l’alçada de les circumstàncies. Els problemes amb el sucre, sembla que no li donen la seguretat suficient per cantar, l’Aida o el que sigui. Esperem que a Barcelona pugui fer un gran èxit.

    Jo no crec que a Barcelona passi el que va succeir a la Scala i ningú el xiularà, en cas de no estar a l’alçada en el “celeste Aida”, altre cosa serà al final.
    Jo crec que les bronques als cantants o directors també van dirigides als gestors del teatre, per contractar gent de poca vàlua.
    Imaginem que la sortida d’un cantant a saludar al final, sigui rebuda amb un silenci total, amb això ni hauria prou, però sempre hi ha qui aplaudeix per cortesia, per que no se’n assabenta del que estar passant o per que li ha agradat. Jo tan sols recordo una vegada al Liceu, després d’abaixar-se el teló, el silenci total. Va ser a una Forza del Destino, després del rataplan, la mezzo. Va ser tant horrorosa i el fragment ja és dolent, que el públic va respondre amb el silenci total. Si sempre fos així, potser estaria d’acord amb tu en el tema de les protestes.
    Esperem amb delit i ganes al Alagna i deixem-nos estar de protestes

    M'agrada

  9. anna

    Hola Ximo,
    Ja veig que a tu també t’agrada molt el Roberto Alagna. Espero que el sucre i el públic es portin bé i poguem escoltar una bona Aida. Jo estic una mica preocupada perque no hi vaig fins l’1 de desembre, l’últim dia que la farà i si tingués algun entrebanc ja no hi hauria possibilitat d’anar-hi un altre dia.

    Ja per acabar definitivament el tema dels aplaudiments o dels xiulets, considero que si bé és cert que hi ha moltes persones que aplaudeixen per cortesia o perque els ha agradat l’actuació, hi ha una gran diferencia entre una ovació d’aquest tipus o una que hagi entusiasmat al públic. Els cantants no són tontos i saben perfectament si han agradat o no. Resumint: segons la meva opinió no cal xiular ni esbroncar ningú excepte que hagi tingut un mal comportament. Ja sé que pensaràs que soc molt pesada però és que haig de defensar el que penso. Prometo no tornar-ne a parlar!.
    Anna

    M'agrada

  10. Anna, en pots parlar tantes vegades en vulguis, d’aquests tema o de qualsevol altre. Llibertat total!
    Tenim punts de vista diferents, però en cap cas excloents.
    No t’amoïnis, ja veuràs que l’Alagna ens farà fruir del Radamés, encara que sigui la darrera vegada que el canta (ha anunciat que no el vol fer més). De ser així, espero que la darrera funció sigui la del 1 de desembre.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: