foto Decca/Jason Bell

Pràcticament coincidents en el temps, la discogràfica DECCA mostra tot el seu poder, llençant al mercat dos recitals amb dues de les seves figures estel·lars, i ambdues dediquen el disc a un cantant il·lustre del segle XIX. La Bartoli a la Malibran i ara Juan Diego Flórez a Giovanni Battista Rubini.

Rubini va ser el rei dels tenors durant la primera meitat del segle XIX. Va triomfar a tots els teatres europeus, però va ser sobretot al Teatro San Carlo de Nàpols, on des de l’any 1815 fins al 1829, va ostentar el títol de rei dels tenors, estrenant sota la direcció del mític Barbaja, les òperes més significatives dels compositors més rellevants del moment. A Rubini li deuen els tenors, la gosadia de fer un Fa en el darrer acte de I Puritani, per bé que ja sabem que no es feia de pit, com alguns tenors ho han fet de manera encara més agosarada durant les darreries del segle XX i començaments del XXI. Merrith, Blake, Mateuzzi o Paul Groves (ho podeu escoltar en aquest post que li vaig dedicar), han fet el fa de pit, amb resultats sorprenents i cal dir-ho ingrats a l’orella. Rubini i tots els tenors i baritenors del època ho feien amb falset, d’una manera suposo que similar a com ho fa Pavarotti en l’enregistrament de la Decca i francament, millor no fer el fa.

Rubini es caracteritzava per l’extensió del registre (del mi bemoll al si de pit i utilitzant el falset arribava al fa i al sol). Era prodigiosa la seva tècnica per fer el passatge de la veu del registre de pit a l’emissió cranial. Les agilitats, les escales cromàtiques, la potència i la dolcesa del seu cant varen fer sensació i crearen escola.

Ara Juan Diego Florez, sense tenir segurament el registre greu que tenia Rubini, afronta el seu repertori amb uns resultats extraordinaris, com no podia ser d’altre manera i com ens te acostumats. No defrauda gens, ans el contrari, ens meravella un cop més amb un cant senyorívol (herència del gran Alfredo Kraus), una emissió clara, una tessitura aguda sorprenent, unes agilitats de vertigen, un fiato prodigiós i una expressivitat més elaborada que en els seus inicis.

El recital és generós en la durada 71’41” i en el contingut:

• Bellini: Il Pirata – Ascolta. Nel furor delle tempeste – Del disastro di queste infelici – Per te di vane lagrime
• Rossini: Elisabetta, regina d’Inghilterra – (Che intesi!) – Deh! Troncate i ceppi suoi – (Vendicar saprò l’offesa)
• Donizetti: Marino Faliero – No, no, d’abbandonarla senza un addio – Di mia patria o bel soggiorno – Ma un solo conforto.
• Rossini: Il turco in Italia – Intesi:ah! Tutto intesi…Tu seconda il mio disegno – Se il mio rival deludo!
• Bellini: Bianca e Fernando – Tutti siam?-Si tutti uniti – Eccomi alfin, guerrieri – All’udir del padre afflitto – Degna suora di Fernando – Odo il tuo pianto, o padre.
• Rossini: La donna del lago (versió de Paris, 1825) Pace non trovo – Tu sorda ai miei lamenti – Ah! Come nascondere.
• Rossini: Guglielmo Tell – Non mi lasciare, o speme di vendetta – O mutto assil – Vendetta! – Corriam! Voliam! 

L’acompanya la magnífica Accademia Nazionale di Santa Cecilia, dirigida brillanment per Roberto Abbado (podria tornar al Liceu, no?).

Jo crec que on es veuen més les mancances de registre greu és a l’escena de Il Pirata que inaugura el disc i en l’escena de Guglielmo Tell que el tanca. En ambdós casos ho canta de meravella, però a Il Pirata és nota que l’emissió és forçada i una mica nasal, per tal d’eixamplar el so que de natural no pot emetre i en el Guglielmo Tell és tota la concepció del ària, que de moment el sobrepassa. Li manca heroïcitat a la una veu massa lleugera, tot i que l’emissió del registre agut és esplendorosa amb un fiato al allarmi de la cabaletta absolutament envejable, i l’expressivitat a l’ària és més que lloable. Diguem que com a curiositat pel disc està bé, però en el teatre, avui per avui, són dos rols impossibles.

A la resta, els resultats són senzillament immillorables. Jo crec que avui no hi ha ningú que pugui cantar millor l’escena de Norfolc de l’Elisabetta. La demostració de facultats, la classe, la bellesa en tot moment de l’emissió, les escales cromàtiques, les agilitats de la cabaletta, son absolutament de manual.A Marino Faliero, una òpera maquíssima que ens podrien fer en el belcantista Liceu, torna a fer un altre demostració i en Bianca e Fernando, desprès de la curiositat de sentir el cor igualet que a la Norma, llueix un estil belcantista com molt pocs o ningú, pot fer-ho avui en dia. Els Rossini de Il Turco in Italia i la desconeguda i bellíssima escena de La donna del Lago per la versió de Paris, mai gravada fins ara, son dues perles a afegir en aquest disc absolutament imprescindible. No pels fans del tenor, que aquests ja el comprem abans de saber com estarà, si no per tots aquells que vulguin saber que és això del belcanto.

Espero que en el proper recital del Liceu (30 de novembre), estigui amb aquest estat de gràcia.