IN FERNEM LAND

Janáček i Bartók junts, al Liceu


 

La idea d’ajuntar el cicle de cançons de Leoš Janáček, el Diari d’un desaperagut i l’òpera de Béla Bartók, El castell de Barbablava, en un mateix programa operístic i sense solució de continuïtat, sembla que va ser de Gerard Mortier.

No discutiré l’encert d’aquesta tria, ni el fet que es representi pràcticament seguit. Jo crec que està prou clar quan comença una obra i quan acaba, no hi ha confusió possible.

L’estètica musical és diferent, és cert, però estem parlant de composicions properes en el temps i de compositors pertanyents a escoles musicals veïnes.

La discussió em semblaria més correcte si parlem de la idoneïtat d’escenificar el cicle de cançons de Janacék. Vistos els resultats, no em sembla agosarat i fins hi tot, l’orquestració realitzada per Gustav Kuhn, m’atreviria a dir que és molt janacekiana.

Potser una mica més d’acció, si més no, audiovisual en l’escena no hagués estat malament, tot i així el moment que apareixen les figures humanes arrossegant-se per terra fins arribar al centre del escenari, on es troben Janik i Zefka, és un moment austerament brillant, sobretot si es pot tenir una visió una mica elevada de l’escena. El dia del assaig general vaig estar a platea, i l’efecte quedava ofegat. Des de el tercer i quart pis, els efectes luminotècnics i el escàs moviment dels actors i cantants pren una perspectiva que a la platea es perd.

La temàtica del Diari és molt simple i La Fura diguem que l’ha envestat. No ha volgut anar més enllà, donant tota la importància al castell. Si es vol, podem dir, com diuen els responsables escènics d’aquest espectacle, que són dues cares de la mateixa moneda. Pot ser. La veritat és que per a mi continuen sent dos espectacles, que en cap moment he vist com a unitaris. Tant li fa, ambdós per separat, m’han agradat força.

M’ha sorprès que La Fura hagi optat per solucions poc espectaculars, per l’estàndard a que ens té acostumats. La seva austeritat ha donat més rellevància a la música i a la solitud del personatges, tancats en el seu món i en la seva por. Lleus efectes de llum, alguna que altre transparència o imatge onírica, però tot molt més expressionista que impressionista, com la mateixa música de Bartók.

L’orquestra ha sonat compacte i molt equilibrada, amb especial menció a la corda, que amb un so sumptuós, al que no ens te acostumats gaire sovint, ha demostrat que si es posen les ganes i el director és prou hàbil, poden fer coses molt interessants. No és gens fàcil l’obra de Bartók i en canvi els resultats ha estat molt positius.

2on. repartiment (03.11.07):

És curiós com en el cas d’ahir, un tenor tan descaradament insuficient per cantar el rol del camperol Janik, no va ser protestat al acabar la representació i va sortir a rebre els aplaudiments. Ja des de un inici el tenor australià Michael Smallwood, va mostrar una veu molt lírica però amb constants problemes per arribar a la zona aguda. El cicle de cançons acaba amb dues ascensions al Do que ell saben que no les podria fer a plena veu, les va atacar amb falset, però amb tan mala fortuna o tècnica, que li varen sortir dos veritables miols de gat al trepitjar-li la cua. Si hagués cantat una òpera coneguda, hagués estat protestat.

La gitana Zefka, va estar cantada per Marisa Martins, que francament m’ha decebut. Emissió engolada i veu molt més lletja que en el comentari fet en aquest mateix blog, no fa gaire, en ocasió de la gravació del Giravolt de maig. Llueix un tipet espectacular, però jo no dic que canti malament, dic que la veu és cada cop més criticable i el registre de mezzo brilla per la seva absència.

La mezzo anglesa, Sara Fulgoni, venia precedida d’un cert nom i unes crítiques força interessants. Al Liceu en prou feines l’hem sentit. Veu agradable però insuficient, bona actriu, però la Judit del Castell de Barbablava necessita una presència vocal que ella no té, al menys pel nostre teatre. De mig escenari cap enrere, desapareix.

El Barbablava de Robert Bork és de primer repartiment. Veu extraordinàriament ben projectada, emissió neta i potent, amb tan sols una lleugera projecció en els greus. Ell és un baríton, Un excel·lent baríton.

1er repartiment (04.11.2007):

En el primer repartiment el camperol Janik està cantat per l’excel·lent tenor Michael Konig. La veu és bonica i segura. Puja a l’agut correctament i en els dos Do compromesos del final, se’n surt dignament. Res a veure amb el tenor del segon repartiment, per bé que li caldria passar pel gimnàs, per tal de poder ensenyar el tors amb una mica més d’atractiu.

Marisa Martins repeteix amb idèntics resultats.

El castell de Barbablava compta amb dos bons cantants. Willard White és un veterà i és nota. La veu està una mica gastada però sap projectar-la i té moltes taules escèniques. Va estrenar la producció a Paris i te molta classe. Jo prefereixo més a Robert Bork, però sense cap mena de dubte, si ha fet la carrera que ha fet, ha estat per alguna cosa.

Katarina Dalayman, ja ho puc dir, m’agrada molt. No és una sopran dramàtica, al menys com les d’abans, però la veu és plena, amb un centre generós i un agut ferm i segur. Te uns bons greus, que li han permès fins hi tot cantar la Brangäne al MET. El proper estiu farà la Brünhilde a Aix, dirigida per Simon Rattle i al costat de Ben Heppner. No és qualsevol cosa, ans el contrari, estem davant d’una soprano que pot crear addicció al Liceu.

Després de veure aquest doble espectacle, tres cops aquesta setmana, puc dir que cada cop m’ha agradat més i sobretot que millora molt vist des de posicions elevades i finalment us haig de dir que El Castell de Barbablava, és una autèntica meravella i que aquest cop l’he fruit moltíssim. Que hagi estat acompanyada d’aquest cicle de cançons mig escenificades, és una pura anècdota, agradable al cap i a la fi.

2 comments

  1. Roberto

    Completamente de acuerdo en dos cosas, la relativa a los cantantes del 2º reparto, y la otra que no me explico como el responsable de la puesta en escena no ha tenido en cuenta que es un espectáculo para ver desde los pisos superiores y no desde la platea, desde donde, sobre todo en “Diari d’un desconegut”, no se aprecian las posibilidades escénicas. Os puedo asegurar que al tenor sólo se le ven los ojos durante buena parte de las canciones. En el caso de “El castell de Barbablava”, también pienso que se necesita un poco de perspectiva para apreciar las proyecciones, pero lo que creo discutible es si realmente se justifica que la concepción global del espectáculo la firme un grupo como La Fura dels Baus, que aquí parecen haber olvidado la concepción rupturista de sus otros espectáculos. No he visto nada novedoso, nada que de una manera u otra no haya visto anteriormente. A mí particularmente no me molestó, pero tampoco me sorprendió o emocionó. Y si a eso le agregamos un reparto más flojo, con la excepción de Robert Bork, la decepción quedaba asegurada.

    M'agrada

  2. Roberto, lo normal es que los directores de escena piensen en la platea, por una vez que no es así, no pasa nada. Es broma.
    Al Castillo, creo que la dirección escogida es perfecta. Nada de artilugios mecánicos, nada de gente deslizándose por lianas desde las alturas, nada de efectos superfluos fuera de lugar. El mundo de Bartók en esta obra es tan interior, que cualquier parafernalia, iría en contra de la propia música. Así es como lo han visto ellos y afortunadamente yo.
    Un abrazo.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: