En un cap de setmana molt casolà assegut al sofà, ahir diumenge va tocar veure un DVD de la Judy Garland, The Concert Years.
El que es presentava com un visionat sense gaire més transcendència, va esdevenir un cop més, una admiració i rendició sense condicions al art i a la veu d’aquesta artista irrepetible. La més gran.
Cantants i actrius com la Judy Garland no tenen cabuda al món actual. No cauré en la temptació de voler comparar les actrius cantants actuals amb ella, doncs ara crec que no en tenim i qualsevol nom podria ser ofensiu per la seva memòria.
Cal visionar tan sols i com exemple, com cantava The Man That Got Away o un emocionant As long As He Needs Me, per adonar-se’n que aquell nervi, aquella interpretació en cadascuna de les notes i les paraules que surt veritablement de dins, es irrepetible. Avui el món ja no és com els anys 50’s i 60’s, ni les pel·lícules tenen la importància que tenien aleshores. Els cantants ja no tenen el consens i el glamour que tenien totes aquestes generacions que van des de Sinatra a la Garland o des de la Piaf fins a la Streisand.
Avui és el rock el que mou masses incalculables de persones, signe inequívoc de que aquell món s’ha acabat. Bruce Springsteen omplirà el Camp Nou el 19 de juliol de l’any vinent, i les entrades fa tota la pinta que s’esgotaran el mateix dijous que es posaran a la venda. Un fenòmen extraordinàri i diferent.
El documental bàsicament és un recorregut pels recitals que va fer la Garland a la TV, per bé que també hi ha breus aparicions dels mítics concerts del Palladium de Londres o del Carnegie Hall de New York. Està produït pel segon marit Sid Luft i presentat per la filla que varen tenir, la Norma Luft.
No se que valorar més, però el que va començar sent un visionat rutinari d’un documental amb material vist moltes vegades, va acabar sent una tarda d’intenses emocions i de plena comunió amb una artista que ho donava tot i que sense cap mena de dubte feia vibrar a l’audiència, és clar que el material que tenia a disposició era per treure’ns el barret.
Moments gloriosos, no cal dir-ho entre 28 tracks, però les aparicions amb els fills i la cançó dedicada als Luft o a la Liza, cantant al costat de la Lena Horne o la Ethel Merman i sobretot de la Barbra Streisand i és clar, ella tota sola fent posar la pell de gallina un cop més, amb Swanee o San Francisco i emocionant fins a la catarsi amb Ol’ Man River o el més dramàtic dels Over the Rainbow que li he escoltat mai i que tanca el documental .
Com a Bonus, tenim un reportatge d’uns cinquanta minuts de la premier de A Star is Born a Hollywood. Quan dic que és un període perdut per sempre més no és en va. Tan sols cal veure qui passa i com passa per davant de les càmeres de la TV, per assistir a l’estrena, per adonar-se’n que qualsevol comparació amb l’actualitat no resisteix ni mig minut de discussió. Tan sols i a nivell d’anecdotari mundà, dir que l’aparició de la Kim Novak, la Lauren Bacall, la Grer Garson o la Joan Crawford davant les càmeres no admet cap comparació amb les anècdotes actuals i que Clark Gable a la llunyania, eclipsa qualsevol Pitt o Clooney que li vulgui fer ombra.
DVD imprescindible per entendre moltes coses i malgrat la immensa estona passada, entristir-se per una vida tan intensa, tan donada a la satisfacció aliena i tan immensament desgraciada a nivell personal. Segurament si no hagués estat així no hagués estat la més gran.
Un dels moments del DVD, tot i que provinent d’un altre font, The Man that Got Away, superior a la interpretació de la propia pel·lícula.
vídeo gentilesa de MattsKitchen
IN FERNEM LAND 
Es massa tard. Dema diré el que penso de la MEVA Garland.
M'agradaM'agrada
Veure la Garland sempre m’inspira tristesa…no sé, penso en la història que hi havia al darrere…pobreta 😦
M'agradaM'agrada
de pobreta res de res, persones genials com la Garland o la Piaf encara que hagin tingut una vida desastrosa el seu talent i magnificencia perduraran decades infinites per fer-nos fruir del seu art i la seva passió per la vida, els pobrets som tots nosaltres perque ja no les tenim a prop nostre
M'agradaM'agrada
Si m’agrada visitar el teu blog és perquè sempre hi trobo quelcom de sorprenent. Fer-nos recordar la Garland ara en aquests temps que, com bé dius, no són els seus i on ella no hi tindria cabuda, és proposar-nos un viatge al passat ple de records i de nostalgia.
Es cert, a mi també em dona sensació de tristessa veure la Garland o la Piaf.
M'agradaM'agrada
Anda que no me gusta a mí la Garland. Gracias por traerla por aquí de nuevo. Qué maravilla.
M'agradaM'agrada
Encara ara ens anima la festa. És fantàstica la Garland.
Julianen no saps la il·lusió que em fa tornar-te a llegir.
M'agradaM'agrada
Ahora todos conocemos, y la mayoría estimamos, a Judy Garland, pero en los años 40 y 50 sólo se la conocía por su peculiar “The wizard of Oz” y dos películas de la familia del juez Hardy (de las tres que llegó a interpretar), que en España se llamó Harvey (sic), vaya usted a saber por qué.
Yo llegué a conocerla con más profundidad gracias a las revistas de la época (“Modern Screen”, “Silver Screen”, “Photoplay”,…) que compraba en los kioscos de la Rambla. De este modo me enteré que plantó el rodaje de “The Barkleys of Broadway”, lo que permitió a Ginger Rogers reunirse con Fred Astaire en la patalla por última vez. Jane Powell tuvo que sustituirla en “Royal Wedding”, Betty Hutton en “Annie get your gun” (aunque había grabado el soundtrack completo con Howard Keel y rodado varios números musicales que, lógicamente, no pudieron utilizarse). Por último fue sustituída por Ava Gardner en “Show Boat” y MGM dió por cancelado su sincopado contrato.
Judy no volvió a las pantallas hasta cuatro años después.
Yo le seguía la pista discográfica gracias a una tienda de discos (Radio Pelayo) que estaba en el chaflán de Pelai con Ronda de la Universtat en Barcelona. Allí compré mi primer disco (de pizarra, claro). Era el aria “Una voce pco fá” por Mercedes Capsir. Posteriormente llegaron los LP´s y me hacía traer de USA lo último de la Garland en discos MGM y Decca primero y luego Capitol. Me costaban fortunas. Entonces podía…
Uno de los discos más curiosos que conseguí allí fue un triple album en caja con cantantes históricos del Met y un trozo del telón del teatro antiguo, numerado y muy bien presentado y que aún conservo.
Cuando la TV llegó a España en 1956 progamaba películas con escasa frecuencia, pero a partir de los años setenta la cosa se fue animando y a lo largo del tiempo (hasta nuestros días) han pasado por los diferentes canales 15 títulos más de Judy Garland no estrenados comercialmente en los cines. Quedan aún nueve por ver y como no los pasen por TV dudo que puedan estrenarse en las salas actuales donde abunda el pim-pam-pum y las odiosas palomitas de maíz, con su sofocante olor.
Judy Garland y Edith Piaf (dos verdaderas artistas con vidas muy paralelas), son mis cantantes populares preferidas del siglo XX y, supongo, de todos los tiempos pues con cantantes (?)como la Rubio y compañía vamos bien apañados.
Las dos grandes citadas aportaban arte, entrega, emoción, sensibilidad y VOZ. Ninguna de las dos precisaba del micro aunque lo utilizaban.
En cierta ocasión la grandiosa Ethel Merman le dijo a Judy: “Nena, tu y yo somos las únicas del business que podemos cantar en el Carnegie Hall sin necesidad de micro. La Merman odiaba la amplificación.
Con “A star is born”, su retorno al cine en 1954, la Garland consiguió una de las interpretaciones más memorables de la Historia del Cine y, pese a los casi 60 minutos de metraje suprimido y que tánto afectó a Judy, su aportación artística es sublime y todo el mundo daba por hecho que conseguiría su primer Oscar adulto (le concedieron un mini Oscar por “The wizard of Oz”). Pero, contra todo pronóstico fue a parar a las futuras principescas manos de Gracia Patricia Kelly, por una interpretación digna pero que no le llega ni a la altura de las zapatillas que Judy Garland utiliza en “A star…”
En los años sesenta se estrenaron en España: “The pirate” (en circuitos de Arte y Ensayo) y en las salas comerciales “Judgement at Nürenberg” y, posteriormente, “A child is waiting”. Con lo que el conocimiento de Judy Garland fue un poco más amplio.
La canción que más identifica a la Garland es indiscutiblemte “Over the rainbow” de
“Oz”, pero mi canción preferida de las suyas es la tremendamente dramática y triste “The man that got away” de “Star”, donde Judy canta con su desgarrada e intensa voz a los amores que se van y que durante un tiempo fueron.
Qué gozada poder ver y escuchar tánto talento!!!
M'agradaM'agrada