IN FERNEM LAND

El Príncep Igor (Князь Игорь)


partitura d'El Pr�ncep Igor

Amb Alexandre Borodin(1833-1887) ens trobem davant d’un cas excepcional en la història de la música pel fet de que el poc nombre d’obres que va deixar escrites, han esdevingut totes de repertori i totes elles reconegudes com a obres mestres.

Borodin era un prestigiós químic que com a tal, eraAlexander Borodin extraordinàriament reconegut per la comunitat científica en el coneixement dels aldehids. Potser per aquest motiu la dedicació a la música va ser molt menor del que els amants de la música i de l’òpera haguéssim volgut.

El seu opus musical es limita a tres simfonies, dos famosos quartets, peces per orquestra com la Petita Suite, el Nocturn o el famós poema simfònic, En les estepes del Àsia Central i sobretot per la seva única òpera El Príncep Igor, deixada inconclusa a la seva mort i posteriorment acabada per Rimsky-Korsakov i Glazounov.

El Príncep Igor (Князь Игорь), s’emmarca en la tradició èpica russa i ja la font argumental és una antiga cançó russa que relata les invasions polovtsianes a Kiev durant el segle XII.

En contra del que es podria pensar, Borodin fa una gran exposició dels dos bàndols enfrontats, prenen lògicament partit per les forces russes que encapçala el príncep fet presoner pels enemics polovtsians. D’aquests també en fa una amplia descripció dels seus sentiments, de les seves tradicions i de les seves músiques intentant humanitzar-los. Les famosíssimes danses en són un clar exemple i han esdevingut més populars que la pròpia òpera. S’interpreten tot sovint a les sales de concert, molt més que l’òpera als teatres, malauradament, doncs és una òpera bellíssima.

L’òpera no es va estrenar fins passats tres anys de la mort de Borodin al Teatre Imperial de Sant Petersburg i vuit anys més tard (1898) al Bolchoï, amb èxits esclatants.

L’òpera amb llibret del propi Borodin, és molt lluïda, ja sigui per la riquíssima orquestració, com per la riquesa i exuberància de les seves melodies. Necessita de 6 grans cantants i d’un cor a la russa, és a dir, nombrós i potent, capaç d’esgarrifar-nos per l’èpica i per la lírica emoció que sempre representa en les òperes russes, l’ànima del poble oprimit i lluitador.

Un baix bríton pel rol del Príncep Igor; una soprano lírica i intensa per la dona del príncep, la patidora Yaroslavna; un tenor heroic per interpretar el fill de Igor, Vladimir Igoryevich; dos baixos sense pal·liatius, contundents i espectaculars per cantar els impressionants príncep Galitsky, germà de la Yaroslavna i el Konchak, el Khan dels Popovtsians; finalment una mezzo o millor contralt, d’aquelles de traca i mocador per fer la seva filla, és a dir la Konchakovna. Si en aquest cast (tipus Don Carlo) li sumem 6 rols més, ja tenim la totalitat de cantants que han de portar a bon port aquesta obra mestra del teatre operístic rus.

Al Liceu s’ha interpretat tan sols 23 vegades, les tres darreres en la temporada 1976-1977 per la Companyia d’Òpera de Sofia. Era al principi de les meva vida liceista i recordo vagament les coloraines tan típiques de les companyies de l ‘st. Repassant la fitxa artística he reconegut la Kontxakovna d’Alexandrina Miltcheva i algun altre nom com que de manera aïllada ens venia a fer òpera italiana, com Sabin Markov (Igor).

L’òpera està farcida de moments brillants, àries i escenes per a cadascun dels cantants principals, però aquest llarg preàmbul es per presentar-vos dins la sèrie de les meves àries, el llarg sol·liloqui del Princep Igor, en el musicalment impressionant segon acte.

Ni sna ni otdycha izmučennoj duše, és l’ària del príncep fet presoner pels polovtsians. Ni somni ni repòs per la meva ànima atormentada, és l’inici on tot recordant les glòries passade,s es lamenta de la traïció comesa en desobeir les ordres militars i atacar als polovtsians, abandonant a la dissort a la seva estimada esposa Yaroslavna.

El breu preludi orquestral, tenebrós i trist ja ens predisposa en aquest estat d’angoixa del príncep. L’ample lirisme de les frases amb l’eficaç acompanyament de l’orquestra ens porta fins al record de la Yaroslavna i aleshores es produeix l’emocionant record per acabar de manera èpica amb el tema inicial.

Jo crec que comprendreu el motiu per el qual aquesta ària em te el cor robat.

L’escoltarem per l’excelent baix Ivan Petrov sota la direcció de Mark Ermler i les forces del Bolshoï.

i les versions alternatives que us deixo són les del baix baríton galès Bryn Terfel en l’espectacular versió del seu primer disc, sota la direcció de James Levine.

la versió del baix Mikhail Kit dirigida per Valery Gergiev.

Boris Martinovich sota la direcció del desaparegut Emil Tchakarov.

George London dirigit per Leopold Stokowsky el 25 de juliol de 1962

i finalment el gran baríton italià Giuseppe Taddei dirigit per Armando La Rosa Parodi en una retransmissió de la RAI del 19 de setembre de 1964 (cantada en italià, però renoi, de quina manera!).

Fa anys, en un disc LP de fragments d’òpera russa tenia aquesta ària cantada per Alexander Baturin i era d’infart. No he tornat a trobar la versió ni en fragment ni de l’òpera sencera, de haver-la tingut hagués estat l’escollida com a referencial.
Gaudiu-les totes i escolliu la que més us agradi.

11 comments

  1. Amfortas

    Soc un fan de l’opera russa i sempre que tinc ocassió procuro assistir a representacions dels compositors russos, normalment fora ja que no es representan gaire excepte les 3 o 4 mes conegudes. Aquesta vaig poder veure-la a Bilbao a l’any 2.002 amb la troupe del Kirov dirigida per V. Gergiev i la recordo possiblement millor que tu la del Liceu, però em va agradar molt. També hi havia molts coloraines.
    Molt macas les il.lustracions.
    Està força be aixó de intercalar operes menys conegudes entre Aidas i Cenerentolas.

    M'agrada

  2. Kundry

    Yo también tuve la suerte de ver/oir el Principe Igor, un 21 de diciembre de 2002, en el Teatro Euskalduna de Bilbao, con la compañía del Teatro Mariinsky, dirigida por Valery Gergiev. El príncipe era Nikolai Putilin, el Khan Konchak, Paata Burchuladze y Yarosslavna, estaba interpretada por Larissa Shevchenko. Etc., etc. En suma fue una de esas tardes esplendorosas por la música y el escenario. Tengo la versión en directo desde Roma con Taddei y Christoff, dirigida por Armando LaRosa Parodi y vuelvo a ponerlo otra vez para disfrutar un par de horitas…

    M'agrada

  3. Judit

    Ximo, és preciosa, de veritat, i això que no entenc què diu. I és un plaer sentir cantar en rus, una llengua amb una immerescuda fama de “dura” i que per a mi és una de les més dolces. Ho poso a la llaaaaaarga cua de òperes que he d’escoltar! Gràcies!

    M'agrada

  4. De vez en cuando sienta genial un poco de ópera rusa. Voy a desempolvar la versión que tengo, que la compré por Pendatchanska hace tiempo y no recuerdo haberla oído desde entonces.
    Salu2!

    M'agrada

  5. colbran

    “El príncipe Igor” es una de mis óperas favoritas. Bueno, en realidad toda la producción musical de Borodin, escasa por cierto. Tánto es así que “Kismet” es uno de mis más apreciados musicales. Wright y Forrest, como anteriormente hicieran con Grieg, Villa.Lobos, etc., adaptaron la música de Borodin con tal respeto y sapiencia que es una gloria escuchar los momentos más felices de los cuartetos, de las sinfonías, del nocturno, de las arias de su ópera,… transformados en piezas de musical siempre líricas, siendo la más famosa “Extraño en el paraíso” (“Stranger in paradise”).
    Alguien dirá que no hacía falta hacer adaptación alguna, pero Borodin es más conocido a nivel popular por la canción mencionada que por sus trabajamos genuimos, aunque las “Danzas Polovtsianas”, que son el origen de la canción, sean las que compiten en popularidad con el tema adaptado.
    De ese musical-opereta (requiere barítono, soprano, mezzo o contralto, tenor y bajos) se hizo una versión fílmica, dirigida por Vincente Minnelli con no excesiva fortuna en su resultado final, quizás debido a los cortes que la productora infringió a la película y que, supongo, serán incorporados al metraje comercial en su aparición en dvd en USA el 8 de abril próximo. Howard Keel, Ann Blyth y Dolores Gray están extraordinarios y los escenarios son muy fastuosos y muy MGM.
    Lógicamente la ópera de Borodin es inmensamente superior al musical derivado, pero éste es una auténtica gozada y gracias a él desde su estreno en 1953 la música de Borodin ha llegado al gran público, pues los adaptadores, músicos en sí mismos (las canciones “Rahadlakum” y “Bored” de “Kismet” son genuinamente suyas) siempre exigieron que al nombrar los autores de la música se indicara adaptada de temas de Borodin. Incluso en alguna grabación se indica tema por tema de qué material original de Borodin procede.
    Yo creo que ahora que hemos repasado a Janacek y Britten, el Liceu debiera repasar las óperas rusas olvidadas por nuesto coliseo: “El príncipe Igor”, “Una vida por el zar”, “Russland y Ludmilla” “Sadko”, “La novia del zar”, “Compomiso matrimonial en un monasterio”, “Guerra y paz”, etc.
    Ya sería hora.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: