IN FERNEM LAND

LA CREACIÓ DEL CENTENARI


Nit molt emocionant al Palau de la Música Catalana. Nit històrica i sobretot més enllà de la celebració, nit de ressonàncies musicals importants.

Inici protocol·lari i emotiu amb el Cant de la Senyera, l’himne del Orfeó que ha estat tímidament cantat per part del públic que en la seva totalitat l’hem escoltat drets i emocionats. Feia cent anys que exactament també va ser cantat en el inici del concert.

El Palau s’ha vestit de gala per celebrar el centenari, amb un vestit preciós per l’ocasió. Un vestit de meravelloses línees clàssiques, sobri però amb uns tocs d’alta costura que posa a prova l’elegància del que vol lluir-lo.

Die Schöpfung és una de les obres cabdals del classicisme musical. Haydn va fer valer tota la seva sapiència musical per escriure una música bellíssima que arriba a la perfecció, sobretot en la tercera part dedicada a la creació del home.

El repte era important per l’Orfeó Català, doncs a Die Schöpfung ha de demostrar que és un cor dúctil, capaç d’adaptar-se a les exigències de la partitura, que el portarà dels moments més vibrants i espectaculars a d’altres extraordinàriament subtils, demostrant un perfecte control de les dinàmiques i del equilibri sonor entre les cordes. Si bé el principi m’ha semblat escoltar algun atac una mica dur per part dels tenors i una certa manca de gruix en les sopranos, fins hi tot alguns petits dubtes en l’afinació, amb notes extremes que quedaven unes cromes per sota de la tonalitat exacta, de mica en mica el so s’ha anat arrodonint i sobretot en la segona part del concert, s’han obtingut moments de veritable encís, com el final de la segona part i totes les intervencions de la tercera, per acabar amb una fuga d’impactants accents sonors i de control tècnic precís i enlluernador. Bravo Orfeó i bravo pel mestre Josep Vila i Casañas.

Die Schöpfung és una obra de solistes. El cor té molta importància però si els tres solistes que requereix Haydn, no son d’alçada, l’oratori per bé que bell, pot esdevenir tediós.

No s’han estalviat esforços per fer que aquest esdeveniment comptes amb els solistes idonis i hem tingut dues gran prestacions i la tercera senzillament memorable. En la meva vida musical romandrà per sempre més i en lloc de privilegi absolut el senyor Thomas Quasthoff, pel qual ja sentia autèntica passió i a partir d’ara ja us puc dir que una autèntica veneració.

La veu és gran, és projecte extraordinàriament bé, és dòcil o contundent, segons convingui i té un registre amplíssim, obtenint amb un control prodigiós del fiato, notes pràcticament de tenor per arribar a les profunditats d’un baix, sense perdre mai e color, l’afinació i la puresa de l’emissió. M’he quedat absolutament captivat de la línea de cant i de la dolcesa de l’emissió en moments tan màgics com el “Du wendest ab dein Angesicht” on el temps s’ha aturat i l’art musical en majúscules s’ha fet present al Palau. Les notes flotaven en l’espai acompanyades per un pizzicato de l’orquestra, en estat de gràcia i embolcallada per la màgia del moment. Absolutament gloriós, tant sols amb aquest moment ja s’hagués fet honor a la celebració.

La veu de Verónica Cangemi no posseeix un gruix carnal gaire apreciable, més aviat té un so una mica blanc, però el cant és directa, senzill i gens artificiós, obtenint del instrument sons eteris i mòrbids d’una impactant bellesa i sobretot una musicalitat exquisida. En la seva primera ària “Nun beut die Flur das frische Grun” ens ha fet una demostració de tot el seu saber, deixant-nos el segell de la seva qualitat i en el duo de la tercera part amb Quasthoff, el moment més absolutament bell i terrenal. Ha estat un just contrapunt al cant excels del baix baríton alemany.

El tenor suís Roberto Saccà és un bon tenor, però el so del seu instrument queda sempre una mica al clatell. La veu és una mica engolada i això li resta naturalitat a un cant sempre musical i estilista.

Ens queda l’orquestra i el director. L’Orquestra Austrohongaresa Haydn Philharmonie, amb el nom ja ho diu quasi tot. Excel·lents músics provinents d’Àustria i Hongria per interpretar bàsicament música de Haydn. El so sempre és net i transparent, tot i que ja sabem que les orquestres amb caràcter historicista i amb instruments originals, tenen a vegades alguns sons una mica extrems, sobretot en el metall i la fusta, però sempre ha estat atenta a la batuta del seu director titular i fundador, l’hongarès Adam Fischer que ha fet una versió preciosa, per senzilla, clara i gens presumptuosa, ha deixat fluir la música, dominat les moltes dificultats que amaga l’obra.

Hi han hagut moments extraordinàriament màgics per part de tots els participants, però el duo amb cor, d’Adan i Eva “Von deiner Gut” podria representar ben bé la síntesi de la felicitat absoluta que hem viscut avui al Palau. Hom voldria que aquest inici del duo s’eternitzés.

Al final grans mostres de satisfacció per part d’un públic que s’ha quedat absolutament satisfet pel centenari i per haver escoltat una preciosa versió de Die Schöpfung, cantada pel cor de la casa, que ha sortit victoriós del repte i amb la participació d’uns solistes, orquestra i director notabilíssims i sobretot d’un àngel vingut directament del cel, un àngel anomenat Thomas Quasthoff.

Haig de dir que en el segon pis hi havia masses butaques buides i m’han dit que a platea també ni havia alguna. El públic del segon pis era ben normal, res de vips, públic del Palau i del Orfeó de tota la vida. Baixant l’escala en acabar el concert si que m’he topat amb cares mediàtiques, però creia que la cosa seria molt més elitista del que ha estat en realitat.

Cava i unes trufes exquisides han servit per brindar pel esdeveniment, que espero que en la celebració del segon centenari, pugui esser fruït per totes les persones que estimen el Palau i que en el primer centenari, s’han quedat amb les ganes d’ocupar llocs que avui incomprensiblement s’han quedat buits.

Llarga vida al Palau

8 comments

  1. Teresa

    BUTAQUES BUIDES??????????????? Quina vengonya!!!!Qué malament que s’ho han muntat aquests del Palau, per aquest acte…
    Però me’n alegro molt de que pels que hi váreu ser fos una nit tant rodona !!!

    M'agrada

  2. Judit

    Jo també me n’alegro, Ximo, i m’ha emocionat llegir la teva crònica, i aquest cop no només per la part musical sinó per tot allò que el Palau representa per Catalunya (jo sóc d’aquelles que mai no pot acabar de cantar Els Segadors perquè se li fa el nus a la gola i, apa, llàgrimes avall, i el mateix em passa amb el Cant de la Senyera, l’Emigrant…). Això de les butaques buides… lleig, molt lleig, m’imagino que la Isabel que comentava aquest tema ahir agafarà una bona empipada quan ho llegeixi… En fi, gràcies per la crònica com sempre Ximo… i descansa noi, que a jutjar per l’hora que la vas penjar ara deus estar dormint encara el son dels justos!! 😉

    M'agrada

  3. isabel

    Si, com diu la Judit estic empipada i també dolguda.
    Gràcies per la crònica. M’ha sorprès positivament la rapidesa en la que l’has publicada. Tu dorms?.
    En aquest cas no es pot dir un altre any serà, dons el dos-cents aniversari, no hi serem per veure si els Millet han aprés de l’errada.
    Esperem-ho.

    M'agrada

  4. Mei

    Butaques buides…? Això sí que és del tot intolerable… Està clar que les entrades regales sempre hi ha gent que no els hi dóna valor… A bon segur que molta gent que hi va anar al matí els hagués agradat ser-hi… 😦

    M'agrada

  5. Elvira

    Gràcies Ximo, per aquest comentari. A mi també em va saber molt greu veure els seients buits des de l’escenari, pensant en tota la gent que ho podia haver gaudit. Ahir vam cantar aquest programa a Madrid, a l’Auditorio Nacional, dintre el cicle d’Ibermúsica. Ple fins a la bandera, fins i tot davant de l’orgue hi havia públic. Es va interpretar tota l’obra seguida i això va ser molt positiu pel fil i la tensió interpretativa. Gran ovació del públic, amb bravos.
    He viscut una de les experiències més gratificants de la meva vida coral. És una obra molt arriscada i de gran dificultat, però et dóna un gran retorn. Adam Fischer creà un clima de treball molt positiu i no cal que faci comentari sobre la seva qualitat. Amb l’orquestra ja som vells coneguts i positivament. Però si haig de destacar quelcom és, evidentment, el Sr. Quasthoff. A banda de la perfecció del seu cant, és una persona magnífica. És alegre, divertit, gens “divo”, proper, pura energia i talent. I un músic com una catedral: se sap tota l’obra, no només la seva part, sino la part orquestral, la dels altres solistes i la del cor. I cantà a plena veu, sense rebaixes, tant en els assaigs com en els 2 concerts. Un doll de facultats. Colpidor!

    M'agrada

  6. Marcos H.

    Me hubiera gustado estar en el Palau. La primera vez que lo visité, recién llegado a Barcelona no me podía creer que existiera una sala de conciertos como esta.
    ¿Alguien dispone de la grabación del sábado? ¿La TV3 o Catalunya Radio lo grabaron?
    Estupendo blog

    M'agrada

  7. Hola Marcos bienvenido. No tengo ni idea, pero creo que no se ha grabado, al menos yo no ví cámaras ni micros. Pudiera ser que alguna alma caritativa…me enteraré y veremos que se puede hacer, aunque tenemos a Elvira, parte interesada, oteando, no sé yo si…. 🙄 🙄

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: