IN FERNEM LAND

LAS MUSAS LATINAS de MANUEL PENELLA


Manuel Penella va néixer a València el 31 de juliol de 1880. Conegut arreu per les seves òperes Don Gil de Alcalà i darrerament per El Gato Montés, gràcies a la divulgació mundial de la gravació feta per la DG amb el gran reclam de Plàcido Domingo, que l’ha portat per mig món, va composar més de vuitanta obres pel teatre, entre zarzuelas, revistes, comèdies musicals i òperes.

A ell també li devem multitud de cançons popularitzades per la gran Concha Piquer, que va descobrir ell i que se’n va emportar de girar a Amèrica, quan era una adolescent, fent-la debutar a New York. Temes com “Suspiros de España” i “La Maredeueta”, inclosos a “En Tierra Extraña”, formen part del llegat universal de la cançó espanyola.

Avui us parlaré de la zarzuela i la revista.

Per varis motius, primer pel fet que és un gènere que sempre he deixat de banda i del que n’he parlat poquíssimes vegades, tot i que va lligat a la meva infantessa i als meus inicis musicals, quan els meus pares i avis, em portaven diumenge si, diumenge també a veure zarzuela. Jo crec que allò va ser definitiu pel meu amor cap el gènere líric, que ja el portava en la meva genètica, però no tenint l’edat per anar al Liceu, s’havia de suplir amb tardes de diumenge en centres de barri i amb companyies d’aficionats, molt voluntarioses però amb una manca de recursos importants.

El fet de que la zarzuela s’hagi maltractat tan a Catalunya, ha fet que de mica en mica, s’hagi anat arraconant, sobretot per una manca de suport institucional cap a un gènere vist sempre com espanyol i aliè a la cultura catalana, malgrat l’enorme èxit que tenia entre el públic i la rivalitat entre els teatres que, un en front de l’altre (Tivoli i Novedades), es disputaven els millors cantants, títols i companyies, en una època tan fervorosament nacionalista com el període de la Segona República.

És cert que en el trist i llarguíssim període de la dictadura, el règim tant carpetovetònic i de curtes aspiracions artístiques, va difondre la zarzuela com el gènere nacional i l’únic exportable.

Lamentablement es va associar zarzuela amb franquisme i la poca voluntat de modernitzar-la, va acabar enterrant-la en l’oblit i en la marginalitat.

Això si, som capaços de gastar-nos una milionada amb un Fledermaus al Liceu, contractant les lluminàries més gastades, per tal de fer festa major i tant sols es programa una Cançó d’Amor i Guerra, per allò de la catalanitat entesa de la manera més provinciana, o escadusserament, la genial Doña Francisquita ja que Vives era català i un dels fundadors del Orfeó. Però això en contadíssimes ocasions i com a fet marginal i quasi d’amagat, clandestí.

La propera temporada el nostre Liceu organitza una vetllada al Foyer, amb la meva estimada Ángeles Blancas i amb la zarzuela com a base del programa. Això succeeix després de deu temporades programant el fantàstic teatre musical americà i alguna que altre sessió a les insulses partitures dels sobrevalorats Gilbert & Sullivan.

La Zarzuela té de tot, com l’òpera, l’opereta, el musical o les simfonies de Mahler, però si la caracteritza alguna cosa és la marxeta que tenen les seves partitures, l’ample volada de les seves inspirades melodies i l’exigència vocal, tant difícil o més, que qualsevol òpera. El dia que ens deixem de romanços i deixem anar la cama amb tota llibertat quan sentim un pasdoble, aquell dia haurem guanyat una mica més d’identitat i sobretot no anirem tant restrets.

En els darrers anys, molts dels cantants més anomenats del panorama operístics, cansats de les mateixes partitures, han començat a remenar el bagul de la zarzuela i ja no es gens estrany, com la Mei ens recorda tot sovint en el seu blog, veure a la Garanča, la Vivica Genaux, la Netrebko, l’Inva Mula, el Villazón o el Roberto Alagna, incorporar en els seus recitals o concerts, àries de zarzuela, que aixequen literalment de les butaques, al públic.

També podeu recordar la reacció del estirat públic de Salzburg en un concert amb el Plàcido i la Lorengar cantant zarzuela, dirigits pel desaparegut García Navarro. És clar que amb aquests artistes qui es resisteix, oi?

La meva constant font d’inspiració, és a dir el Colbran, és un fervent admirador i defensor del gènere i fa anys que va buscant aquesta gravació (de les poques que no deu tenir) que avui us presento, i ves per on, he estat jo qui l’he pescat primer, en aquests móns del intercanvi a la xarxa. L’ha deixat un anglès sense complexes, que segur que s’ho ha passat pipa escoltant-la.

 

Cuadro 3

La revista en un acte, pròleg i tres cuadres, que no zarzuela, Las Musas Latinas es va estrenar al Teatre Apol·lo de València el 1912.

revista en tres cuadros
música de Manuel Penella
libreto de Manuel Moncayo

Els números musicals son:

  • Preludio
  • Marcia – Los vinos generosos
  • Las musas latinas

Cuadro 1 – La musa italiana

  • Saltarelo napolitana
  • Siciliano
  • Vendedor de pájaros
  • Coro saltarelo
  • Dúo napolitano
  • Tarantela final
  • Intermedio

Cuadro 2 – La musa francesa

  • Couplets de chiflar
  • Chanson francaise
  • Vals-intermedio

Cuadro 3 – La musa española

  • Introducción y seguidillas
  • Pasodoble
  • Canto murciano
  • Zapateado y habanera
  • Marcia y mazurca
  • Coro seguidillas y apoteosis final

I els intèrprets de la versió són:

Los borrachos:
Santiago Ramalle (tenor)
Tino Pardo (tenor)
Ramón Alonso (barítono)
Las musas:
Mimi Aznar (soprano)
Mari Carmen Aranda (mezzo-soprano)
Luisa de Córdoba (mezzo-soprano)

Coro y Orquesta de Cámara de Madrid
Director: Enrique Navarro

Us deixo tres fragments (un per cada musa):

  • La cançó, el vendedor de pájaros per Mimí Aznar cuadro 1 – La musa italiana
  • El vals interludi del cuadre 2 – La musa francesa
  • El zapateado y Habanera (la navaja) del cuadre 3 – La musa española amb Luisa de Córdoba i el cor femení

Au, a gaudir i a veure si ens animem una mica

proleg

14 comments

  1. Teresa

    No he escoltat mai sarsuela, i he de confesar que hi tinc tots els prejudicis que dius, rancietat inclosa. Pero si que hi han cançons precioses, que m’agraden moltíssim en les interpretacions que has comentat. El teu escrit d’avui és un pas més per ajudar-me a canviar la meva visió d’aquest génere, gràcies!

    M'agrada

  2. colbran

    Esto sí que es un auténtico regalo! Precisamente en un día que por motivos particulares Ximo y yo estamos fuertemente apenados. Pero esta música es tan alegre que levanta el ánimo a cualquiera.
    La grabación de “Las musas latinas”, originalmente Montilla (con cuya marca tenía estrecha relación Luis Sagi Vela) llegó a mis manos alrededor de 1960. Si no recuerdo mal se grabó en 1954, al mismo tiempo que las tres zarzuelas cubanas de Ernesto Lecuona (“María La O”, “El cafetal” y “Rosa, La China”). De tánto tocar el LP con aquellos inefables pick-ups llegué a abrir los surcos de tal modo que ya quedó casi inaudible, motivo por el cual lo llevé a la venta a un “chiringuito” de la calle Tallers, de Barcelona, que me lo compraban todo.
    Cuando apareció el CD pensaba que España lo reeditaría y puede decirse que es una de las pocas zarzuelas/revistas que no se ha reeditado aquí, pero sí en Canadá (?) y en otros países. Gracias a Ximo podré volver a tenerla.
    La partitua de esta obra es vedaderamente refrescante y hay unos cuantos números que se hicieron famosísimos: “Somos toreras de Andalucía” (Marujita Díaz llegó a interpretarla en TVE en un programa suyo y grabarla en disco, con letra “corregida”), “Canta tú, ruiseñor” (que Ximo nos ha insertado más arriba) y sobretodo “Je suis le traducteur de “LE PETIT PARISIEN”” (correspondiente a la musa francesa) y por encima de todos los números “La navaja” con una letra tan sumamente procaz, en su doble sentido, que quedé perplejo cuando la escuché por primera vez de que la terrible censura española de Franco la hubiera permitido publicar. Pero, como se trataba de música próxima a la zarzuela, seguro que los censores ni se dignaron escucharla.
    Manuel Penella es uno de los músicos españoles más olvidados y más injustamente y su vida privada fue de lo más comentada y escandalosa para la época y daría lugar a una biografía filmada que sorprendería a muchos…
    Penella llevó su revista “Las musas latinas” a Buenos Aires en 1912 y el 10 de abril de 1913 la presentó en Madrid con Mary Isaura y Lola Membrives (sí la famosa actriz de comedias y dramas), entre otros y su éxito fue colosal, representándose durante muchos días a dos funciones diarias.
    A título de curiosidad puedo decir que el intermedio italiano lo copió un compositor francés para la canción “Gondolier” destinada a Gloria Lasso y que también cantó Dalida en los años 60.
    Todos sabéis, supongo, que el maestro Penella fue el abuelo de las actrices Emma Penella, Elisa Montés y Terele Pavez. Su última obra fue “Viva la República!” y murió en Mejico cuando estaba grabando la banda sonora de la película “El capitán aventurero” (en realidad “Don Gil de Alcalá”, filmada con pocos números de la obra) a mayor gloria del tenor mejicano, después franciscano, José Mojica, el 24 de enero de 1939.
    En esta deliciosa grabación de “Las musas latinas” tenemos como musa española a Luisa de Córdoba, esposa del compositor Salvador Ruiz de Luna y que con su voz tremendamente descarada alegró todas las grabaciones en que interveno, ya que sus actuaciones personales fueron menos frecuentes. Puede destacarse entre ellas su intervención en 1958 en “La canción del amor mío” junto a Luis Mariano y Marta Santaolalla. Sus cuplés del Babilonio de “La corte de faraón”, son, en mi opinión, los mejor interpretados de cuantos he escuchado.
    Me agradaría ver escenificada “Las musas latinas”, aunque fuera en televisión.
    Excelente noticia saber que, por fin, escucharemos zarzuela de nuevo en el Liceu, aunque sea en el Foyer, pero con Angeles Blancas seguro que será un acontecimiento.

    M'agrada

  3. Ferran - Un que passava

    Justament al concert de la María Bayo la setmana passada parlava d’això amb l’amic que m’hi acompanyà. A casa recordo de petit els avis cantants fragments de sarsuela i els pares que posaven de tant en tant discs d’àries d’òpera; curiosament, ell també recordava haver escoltat sarsuela a casa de petit. Però és cert que sobre la sarsuela hi ha caigut un estigma d’espanyolisme que no li ha fet gens de bé. La part del concert de la Bayo dedicada a la sarsuela va ser una delícia. Potser si el Liceu aconsegueix aquesta segona sala que deien, podria ajudar a recuperar el gènere. O, perquè no, fer-les a la sala gran, és clar.

    M'agrada

  4. Carme

    Llegint aquests post he recordar les tardes de diumenge de la meva infantesa, jo també anava a veure sarsueles amb els meus pares. Representades en un centre del barri i interpretades per cantants i músics que durant la setmana feien un altre ofici. Recordo que m’agradaven molt i també que el somni dels meus pares era poder anar algun dia al Liceu, per ells era un pas més en el món de la música.
    També explicaven les seves tardes al Tivoli o al Novetats durant la República, a ells no els hi feia cap vergonya dir que els hi agradava la sarsuela i no l’ssociaven al franquisme, al contrari deien que per culapa del règim no hi havia més teatres populars on es pogués veure sarsuela com “abans de la guerra” (un aclariment, a casa sempre es va parlar i escriure en català).
    M’encantaria que es programés alguna sarsuela i se li treiés aquest estigma que arrossega.

    M'agrada

  5. Judit

    “El dia que ens deixem de romanços i deixem anar la cama amb tota llibertat quan sentim un pasdoble, aquell dia haurem guanyat una mica més d’identitat i sobretot no anirem tant restrets.” Ximo, NO PUC ESTAR MÉS D’ACORD AMB TU!!! Molt sovint critiquem els veïns per la seva manca de sensibilitat i els seus prejudicis envers la nostra identitat i no ens adonem que nosaltres fem exactament el mateix. Jo vaig a ballar cada setmana balls de saló a un local d’aquests cutre-salsitxeros (a veure com ho tradueix el teu traductor, això!!) amb altres parelles, i els nostres xicots ho ballen tot… MENYS el pasodoble. Que si fa xul.lo, que si es ridícul, que si patapim que si patapam… LLEIG, MOLT LLEIG!! Jo l’únic record que tinc de la Zarzuela de quan era petita era allò que feien per la tele, com es deia? Ostres, recordo perfectament la música però no em vé el nom… Algú se’n recorda? A mi m’agradava molt, la veritat, i tot i que no n’he escoltat encara cap de sencera sé que no trigaré perquè en tinc moltes ganes i molta curiositat. Ah, i Colbran, gràcies com sempre per la generosa explicació! 😉

    M'agrada

  6. A casa, sobretot per part de la meva mare, que n’era una autèntica fanàtica, sempre s’havia escoltat sarsuela. La meva mare es sabia de memòria infinitat de lletres pel que jo, des de ben petit, m’hi vaig familiaritzar amb tota naturalitat. Recordo perfectament que, per la Festa Major de Badalona, que durava tota una setmana quan encara no hi havia el 600, a la Plana (en deien aleshores la Plaza de los Caídos i, per a més inri, molta gent la catalanitzava anomenant-la la Plaça dels Caiguts) hi havia, cada nit de Festa Major, representacions d’aquest gènere que jo havia anat a veure amb els meus pares.

    Explico tot això abans de dir que, malgrat que mai m’atreviria a dir que no hi hagi fragments molt inspirats de sarsueles, a mi és un gènere que ni m’agrada ni em deixa d’agradar, i de la mateixa manera que no vull de cap de les maneres justificar-me perquè mai he entrat del tot en Wagner, o en Strauss, així com tampoc, per posar un altre exemple, en el jazz, i que sent catalanista (ara en diuen “nacionalista”) com em sento se’m posi la pell de gallina fins al punt que em cauen les llàgrimes quan sento al grandiós Camarón o al Poveda, i que gaudeixo amb els versos de León Felipe o de Miguel Hernández tant com gaudeixo amb els de Baudelaire, de l’Espriu o d’en Martí i Pol, o amb la prosa de Miguel Delibes, de García Márquez igual que amb la de Josep Pla, la d’en Jaume Cabré, o la de la Mercè Rodoreda, no m’agrada tampoc haver-me de justificar dient que la sarsuela és un gènere que no m’entusiasma, i que, per tant, tant me fa si al Liceu, o al Tívoli, o on sigui en fan, o no, temporada: no anant-hi, si no m’interessa molt el que fan, ja sóc al cap del carrer.

    No deixa de ser contradictori, però, haver escrit tota aquesta llarga parrafada, per la longitud de la qual, Ximo, et demano vehement perdó, per poder expressar el perquè no he de justificar-me pel simple fet que la sarsuela, tot i no dubtant en cap moment de la categoria que per a molta gent té, a mi, en particular, no m’acabi de fer el pes. Ho sento… Millor dit: És tal i com ho sento.

    Una abraçada.

    M'agrada

  7. olympia

    A mi de la sarsuela me’n agraden alguns fragments.
    Sóc d’un pacífic nacionalisme català i no acostumo a posar a la música la denominació d’origen per decidir si m’ha d’agradar o no. Tant me fa un bon bolero com un soberbi tango, un marxós pasdoble o una buleria ben cantada…no, Ximo, jo tinc molt ben diferenciada la cultura dels ideals polítics que si són d’esperit democràtic, sempre respecto.
    Ja veus, he fer una declaració de principis.

    M'agrada

  8. colbran

    Assur, préstame un poco de tu tiempo y atención, por favor. Si, por lo menos, sientes algo de curiosidad por la zarzuela quisiera preguntarte si alguna vez has escuchado completos los siguientes títulos: “El anillo de hierro” (Marqués), “La bruja” (Chapí), “La tempestad” (Chapí), “Curro Vargas” (Chapí), “El rey que rabió” (Chapí), “Jugar con fuego” (Barbieri), “Los diamantes de la corona” (Barbieri), “Pan y toros” (Barbieri), “El barberilo de Lavapiés” (Barbieri) o la trilogía “morisca” de Pablo Luna: “El niño judío”, “El asombro de Damasco”, “Benamor”…?
    Porque, claro, si lo que tu acostumbrabas a ver, o escuchar, eran las tres Marías de la zarzuela: “Los Claveles”, “Los de Aragón” y “La Dolorosa” (las tres de Serrano y que contienen alguna página meritoria), no me extraña tu juicio sobre el género.
    A mí que me gusta mucho la zarzuela, como me gusta todo, pues disfruto con todo tipo de música, incluìdo el jazz y el flamenco (pero no soporto a Camarón, prefiero, de largo, a Manolo Caracol y a Mairena) no me gustan casi nada las zarzuelas regionalistas. Los redichos del texto los encuentro insufribles, pero su música sí que me gusta. Por esta razón prefiero escucharlas a verlas.
    Pero las zarzuelas no regionalistas y, sobretodo las del siglo XIX, las encuentro tan meritorias como algunas óperas que figuran en el repertorio.

    M'agrada

  9. Benvolgut Colbran:

    En cap moment del meu comentari va ser la meva intenció fer cap judici sobre el riquíssim món de la sarsuela. Simplement vaig dir que, pel que jo coneixia, i que és ben cert que no és gaire però sí una mica més que “les tres maries” que tu anomenes, la sarsuela era un gènere que –a mi i, repeteixo: pel que jo coneixia- no m’entusiasmava, això no vol dir, no obstant, i per això em vaig allargar tant per intentar explicar-me, que només valorés aquest gènere musical amb uns prejudicis que, com més gran em faig, més em vanto de no tenir.

    Pots estar ben segur que tindré en compte els títols que suggereixes, ja que de la mateixa manera que procuro defugir dels valors que vénen precedits d’exaltacions sense solta ni volta pel sol fet de ser d’aquí o d’allà, o pel fet de pensar així o aixà, no sóc dels que arrufa el nas prèviament a causa d’absurds prejudicis que et ben asseguro no tinc.

    Els que em coneixen saben, perquè ho he explicat moltes vegades com a exemple, que no m’avergonyeix reconèixer si n’aribava a ser jo, de talòs, quan, de jovenet, m’havia negat a llegir Josep Pla perquè havia sentit a dir el que tots sabem que s’havia dit de l’escriptor empordanès… Fins que un bon amic em va passar “Cadaqués”, i gairebé al passar full de la primera pàgina ja m’anava dient: “Que n’eres, de `burru´, Assur!”

    Una abraçada, Colbran.

    M'agrada

  10. Javier

    Soy Colombiano y me encanta la zarzuela. En la América española la amamos tanto que en casi todos los países hay temporadas cada año. No reparamos en si es un género español. Y eso que algunas personas resienten el hecho de la “conquista” española de nuestro continente.
    El arte debe ser para exaltar al ser humano, nunca para usos políticos. La música de Wagner no tiene la culpa del uso que hicieron los nazis. Tampoco la zarzuela, género que entusiasma y alegra allí donde llega.

    M'agrada

    • Bienvenido Javier:
      Estamos completamente de acuerdo, cuando hablamos de arte, es arte, todo lo demás no tiene ningún sentido.
      Todas las connotaciones extramusicales sobran y cuando la zarzuela, como la ópera, la opereta, el lied, un cuarteto de cuerda, una sinfonía, una comedia musical o una revista, son excelentes, lo son y no hay motivo para colgarles etiquetas que lo único que consiguen es hacernos un poco más limitados e ignorantes. Otra cosa muy distinta es que nos guste o no, pero simplemente por ser de procedencia española, colombiana o china, no tiene ningún sentido rechazar nada.
      Siempre serás bienvenido en In Fernem Land y espero que el catalán, idioma habitual de la casa, no sea un obstáculo para ti.
      Una abraçada

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: