Amics inferlendaires, tot just el primer dia a la grisa i freda primavera berlinesa i a part de fer la primera presa de contacte de la ciutat, amb una llarga passejada per la Unter den Linden, hem trobat entrades a l’avantguardista Komische Oper per veure “Aufstieg und Fall der Stadt Nahagonny“, la magistral òpera de Kurt Weill i Bertolt Brecht.

Per a mi suposava una estrena, doncs mai l’havia vist en directe.

La Komische Opera és un teatre petit (1200 localitats) d’estil barroc i amb una sala original preciosa. La resta es va tenir que refer després de la II Guerra Mundial i son d’una sòbria elegància, molt funcional. Combinant els roig, el blanc i el negre. Amb un gran saló de descans al primer pis, envoltat de miralls, de gran impacte visual.

La sala és a la italiana i amb dos pisos en forma de ferradura i l’ample platea no és prou inclinada. Si tens la mala sort que et toca un espectador criat a base de bones cerveses i saltxixes al davant, és molt possible que no vegis res. L’acústica és molt bona, natural i amb bona projecció per les veus.

La Komische Oper és el tercer teatre d’òpera de la ciutat i el més agosarat en quan a propostes escèniques i això si tenim en compte que a Alemanya quasi totes les propostes escèniques tenen un nivell de innovació notable, us podeu fer una idea del que es la Komische. Feu de les propostes de Bieito o Konwitschny, és destaca més per les innovacions dramatúrgiques que pels cantants.

El primer que cal dir de Mahagonny és que és una obra mestre, malgrat que la representació s’ha m’ha fet un pèl feixuga. Primer per la meva absoluta ignorància del idioma alemany i desprès per la, sota el meu punt de vista, errada proposta escènica d’Andreas Homoki. De Homoki al Liceu hem vist una Die Frau Ohne Scatten magistral i un Orfeo ed Euridice avorrit, fosc i pesat, doncs el Mahagonny, tot i ser una proposta visual absolutament diferent a la de l’òpera de Gluck, també ha resultat feixuga i a estones, incomprensible.

Del cast d’aquest Mahagonny tan sols era coneguda a priori, la Jenny de Noemi Nadelmann, la resta gent solvent de la companyia, però desconeguts pel públic no habitual a la casa.

Si bé l’òpera de Weill no demana forçosament grans veus operàtiques, Mahagonny s’ha incorporat als teatres d’òpera amb intèrprets del circuït tradicional. Si ens fixem en les representacions del MET de Nova York (òpera força habitual en la seves temporades), ens adonarem que l’han fet molts del noms més estel·lars del panorama vocal. Cal dir per això, que l’estil de les obres de Weill, combina a la perfecció l’òpera, el teatre musical, el cabaret i el teatre convencional i una bona representació de Mahagonny ho ha de tenir en compte, doncs limitar-se tan sols a una d’elles pot fer trontollar la proposta.

El que si m’ha sorprès positivament ha estat el nivell del cor i l’orquestra, amb unes prestacions de gran alçada. La direcció de Hermann Bäumer ha estat molt encertada en l’estil i en l’equilibri sonor, tenint especial atenció en els nombrosos moments concertants i en els crescendos dramàtics.

El protagonista ha estat el tenor líric Christoph Späth, amb una tasca que no m’ha agradat gaire en el primer acte, però que ha anat millorant, fins fer un tercer acte molt dramàtic i intens, amb la zona aguda més segura que al inici de l’òpera. La interpretació de l’escena inicial del tercer acte m’ha fet posar la pell de gallina.

La principal protagonista femenina és la Jenny, rol que a l’estrena va ser interpretat per la muller de Weill, la llegendària Lotte Lenya, que no tenia precisament una veu lírica. Tan li fa, aquest és un rol agraït, doncs Weill li va reservar els moments més lírics i melòdics de la partitura, amb la inspiradíssima Alabama song al capdavant.
Noemi Nadelmann té una bona veu de soprano lírica, però perd espectacularment la projecció en la zona greu. En la zona aguda se li està començant a notar una oscil·lació en l’emissió preocupant. Ha vestit bé el personatge, però havent escoltat algunes gravacions que ha fet per la discogràfica Ars Nova, m’ha decebut una mica.

El rol de Leokadja està escrit per una mezzo o soprano dramàtica, Christiane Oertel, molt activa a la Komische o ha fet correcta, com tota la companyia, però sense destacar especialment.

És curiós com una òpera tan propensa a la provocació escènica com aquesta, hagi estat presentada de manera més aviat austera, amb una especial atenció al poder dels diners, per sobre de tots els altres excessos que també planteja l’obra de Brecht i Weill.

La direcció de Homoki és excessivament austera en el primer acte, amb un escenari despullat i tan sols ocupat per un immens cub embolicat amb paper d’embalar, que serveix per que el cor i comparses hi vagin escrivint proclames, per finalment deixar-nos veure, un cop arrencat el paper, el nou món cridaner i hortera de Mahagonny, una espècie de coloraina que fereix la vista amb uns dibuixos més aviat naïf i un vestuari llampant de purpurines i perruques roses oxigenades., que donarà pas a la disbauxa del segon acte i al final, a la caiguda d’un món fals i corrupte.

La proposta “molt alemanya”, molt intel·lectualitzada, m’ha resultat avorrida en molts moments, i en el segon acte reiterativa en excés. Tan sols en el tercer acte, l’evolució dramàtica dels fets, juntament amb la meravellosa música de Weill, m’ha arribat a emocionar.

Experiència inicial una mica decebedora, per bé que positiva. Weill sempre és Weill i veure per primera vegada el Mahagonny a Berlín, no deixa de ser un privilegi.

Demà, paraules majors, Simon Rattle i Magadalena Kozená en un altre debut personal, el Pelleas et Melisande