Hom podia pensar que després del èxtasi col·lectiu en que ens va deixar Eiji Oue la setmana passada, després de l’experiència de la 3ª simfonia de Mahler, el programa d’aquesta setmana podia esdevenir una baixada, un desencís, fins hi tot algú va deixar escrit a In Fernem Land, el dubte de que Oue no fos un director del mateix nivell, més enllà del repertori post romàntic, del que ens ha deixat aquest any notabilíssimes proves de la seva excel·lència.
El concert d’avui s’iniciava amb la primera audició d’una obra de Josep Soler, “Le Christ dans la banlieu“, un poema simfònic per a orquestra sobre un text de Flaubert.
Jo sóc una mica escèptic davant la música simfònica escrita en els nostres dies, si bé és veritat que de mica en mica, els compositors d’aquí i d’arreu, van tornant a la melodia, de manera molt d’amagatotis, però sembla que hagin començat a deixar de banda els experiments més radicals, que d’alguna manera no ens han acabat d’endur enlloc, més enllà de en el millor dels casos a exercicis brillantíssims d’orquestració i efectes sonors.
L’obra de Josep Soler, té una durada de vint minuts, i durant tota l’estona, potser deixat endur pels efectes sonors dels clàxons i sirenes dels cotxes de policia o ambulàncies que sentim, m’han ofert una magnífica banda sonora per un film imaginari, del que m’he fet fins hi tot un guió, mentre anava escoltant la partitura. No he estat capaç de concentrar-me, potser un divendres, després d’una setmana prou farcida de motivacions laborals, a les 9 del vespre no és el moment més idoni per captar aquesta obra, però sense bloquejar-me, com tantes obres contemporànies que he escoltat com a taloneres del habituals concerts simfònics han aconseguit, aquesta d’avui m’ha mantingut distret amb la meva fantasia fílmica, amb lladres i serenos i fins hi tot he escoltat un tema molt líric, que ben be podria ser el leitmotiv sentimental per la parella protagonista.
Acabada l’obra inicial, el compositor ha sortit a rebre els aplaudiments de reconeixement del públic, i poca cosa més, hem escoltat el concert per a piano i orquestra núm. 4 en do menor, op 44 de Camille Saint-Saëns.
A la jove pianista Alba Ventura, delicada, elegant, musical i sensible, li 
ha mancat una mica més de força i volum en la pulsació, que malgrat els esforços de Oue per no tapar-la mai, com la setmana passada a la Stutzmann. Però és clar, el piano del concert de Saint-Saëns te moments on ha de dialogar de tu a tu amb l’orquestra i ho hem intuït, però no pas sentit.
En el Allegro moderato i l’andante inicial, Alba Ventura ha creat atmosferes interessants i quasi debussinianes, amb sons molt delicats. Els problemes o més ben dit la carència de força i volum, ha fet que el Allegro Vivace-Andante-Allegro del segon i tercer moviment, el piano no tingués en molts moments la presència necessària i l’orquestra que tota l’estona ha mantingut el motor a mig gas, no ha lluït com jo hagués volgut. Tot hi així el públic ha premiat la sensibilitat de la pianista que ens ha ofert una delicada propina entre els atacs tísics habituals, sempre impertinents, però en un solo de piano, encara més.
Bé, a la segona part teníem la prova de foc pel meu admirat Eiji Oue, amb la Simfonia núm. 1 en do menor, op 68 de Johannes Brahms.
Habituats al gest ampli i espectacular, a les explosions sonores i una mica 
a la grandiloqüència de la setmana passada, avui Oue m’ha sorprès per la seriositat de l’exposició, amb un tempo general, tranquil i reposat, amb una concepció molt clàssica d’una simfonia titllada de beethoveniana i amb notoris ressons wagnerians.
Sempre en les interpretacions del director japonés, podem fruir del detall en que fa tocar totes les parts solistes, que un cop acabat el concert els musics de l’orquestra que l’han interpretat, son tractats de manera extraordinàriament afectuosa i carinyosa pel director.
En el quart moviment, després dels dos moviments centrals especialment notables, Oue ens ha ofert una interpretació brillantíssima del Allegro non troppo, ma con brio que conclou la magnífica primera simfonia.
No vull repetir el que ja he dit moltes vegades, sempre que ell dirigeix, però és que és notori que els musics de l’OBC sembla que toquin amb més ganes que els altres concerts, amb una motivació especial, fruint del que fan.
Menció especial per al primer violí que avui era Kai Gleusteen i que ens ha ofert una actuació sensibilíssima amb un so bellíssim.
Quan ha acabat el concert m’he recordat de la Papagena i el Barbebleue, dos autèntics admiradors de l’obra de Johannes Brahms. Estic segur que els hi hagués agradat molt aquest concert. A veure si puc deixar-vos la prova sonora.
ACTUALITZACIÓ:
Si voleu baixar la simfonia de Brahms premeu aquí
Gràcies Colbran
IN FERNEM LAND 
i si pot ser tota la simfonia de brahms sencereta com vas fer amb la de mahler tots t’ho agrairem
M'agradaM'agrada
Jo he estat avui, diumenge. La Ventura s’ha sentit bé, penso: toca molt bé, i tenint en compte que encara és jove, té per endavant una carrera que pot ser d’allò més interessant. La primera de Brahms, esplèndida. Pausat, solemne de vegades, dibuixant cada melodia, ha estat una lliçó de direcció. Aquest home fa el que vol amb l’orquestra i amb un gest moderadíssim, lleu, només una lleugera indicació, gairebé. Ha sonat de faula. He parlat amb gent que no els ha agradat, que l’han trobat lenta, però el quart moviment ha tingut una lectura bellíssima, trobo.
Considerant que tenim el millor director titular en anys i que, finalment, tenim un director on l’OBC pot millorar i excel·lir en el gran repertori (el Martínez-Izquierdo era bo en el contemporani, potser), cal “lligar” aquest home per a una temporada llarga i que faci el màxim de concerts amb l’orquestra. L’any vinent seran 9 d’un total de 30 (hi ha 4 concerts més amb altres orquestres). Potser en faria més encara. El cas és que pugui treballar amb l’orquestra el màxim possible. Si serveix el paral·lelisme, si el Ferguson porta vint anys entrenant el Manchester United, no podríem tenir el mateix director a l’OBC uns vint anys? I qui diu a l’OBC, diu al Liceu. I encara que fossin deu, ja estaria bé. No es poden fer clàusules de rescissió a l’estil futbolístic?
No sé si és casualitat, però sembla que hi hagi pocs “intercanvis” entre els directors de l’OBC i la del Liceu: ni Weigle ni Billy –Mund, potser algun cop?– han estat convidats a l’OBC, si no m’equivoco. I, a la inversa, des de Foster amb l’Oedipe (i només això, i perquè era l’obra que gairebé ningú més no podia dirigir), cap director de l’OBC toca al Liceu: i Oue, en qualsevol títol, deu ser d’allò més interessant. Suposo que és qüestió d’agendes.
M'agradaM'agrada
Bocachete, tens molta raó, però t’equivoques quan dius que Foster va dirigir al Liceu, doncs ho va fer però amb l’OBC, no em l’orquestra de la casa.
El Liceu i la OBC o l’OBC i el Liceu sempre han viscut donant-se l’esquena.
No estaria gens malament una òpera dirigida per Oue i un concert per Weigle amb l’OBC.
Recordo un llunyà i impressionant Parsifal amb el Decker al Liceu que va ser musicalment excepcional.
El Brahms de Oue potser ha estat molt lent o millor, reposat, com si això en aquest món de preses, fos un delicte.
Llarga vida al regnat del nipó, pel bé de tots.
M'agradaM'agrada
Ah, a sobre era l’OBC… No tenia present el Parsifal amb Decker: sí que va ser maco. I això que Decker era d’allò més irregular. En tot cas, aniria bé algun intercanvi més o més regular.
Pel que fa a Soler, certament, l’obra va ser “distreta” en tant que “pintoresca”: les sirenes, etc. Molt cinematogràfica, sí. Potser ja no sona “a nou” (també és cert que va començar l’òpera de la qual forma part el 1974). El cas és que, quan va sortir a saludar, em va fer una mica de llàstima: aquest home ha escrit setze òperes i només ha pogut estrenar-ne una –val a dir que no em va entusiasmar al Liceu, quan la van fer (de tota manera, potser ara, amb sobretítols, etc., fos diferent). I no deuen ser tan dolentes, suposo. Entre el repertori antic oblidat i el nou que ni s’estrena… No sé, sap greu.
M'agradaM'agrada
Normalment m’agrada escoltar l’opinió de tothom i no contesto a crítiques que no comparteixo, com a solista te’n trobes de crítiques dolentes, i sempre les he respectat. En aquest cas, però, crec que hauria d’explicar-li un parell de coses, ja que vostè obviament no ha tocat mai el concert de Saint-Saëns n.4 i no té ni idea de la textura instrumental del concert.
És un concert especial, amb passatges realment bonics (tot i que una mica repetitius) i tot i que a mi m’agrada molt tocar-lo, necessita una delicadesa total per part de l’orquestra. La part del piano està en molts passatges arpegiats constantment en pp (jo els vaig tocar f, ff hauria fet malbé la sonoritat harmònica) mentres que l’orquestra està en una dinàmica molt superior.
Si a aquest fet li sumem l’acústica d’un auditori fantàstic però d’acústica força dolenta en algunes localitats (no només a laterals de 2on pis, a la mateixa platea hi han llocs a on només s’escolta el metall de l’orquestra), no és extrany que no s’hagi escoltat un equilibri perfecte.
Obviament respecto la seva opinió, però no la comparteixo, especialment havent demostrat una vegada rera altra (en concerts de Prokofiev, Rachmaninov a on el compositor sí cuida l’equilibri amb l’instrument solista i estan anivellats)que a mi no se’m menja cap orquestra si està ben equilibrada (sempre hi han dies que fins els millors directors no ho logren, tots som humans) i que dir que una pianista com jo només ofereix tocs tísics és de molt mala educació, a més de possar de manifest una ignorancia musical total.
Moltes gràcies.
M'agradaM'agrada
Benvolguda Alba Ventura.
És un honor per aquest bloc tenir-la de comentarista.
Li agraeixo que m’hagi dedicat, malgrat la meva ignorància o potser per això, un comentari en el meu bloc, sobretot si no té per costum fer-ho.
Moltes gràcies.
Lamento que no hagi comprés el sentit del meu comentari. Potser vostè no se’n va adonar, però mentre oferia la delicada propina, els atacs de la tisi habituals en el públic, amb els seus estossecs impertinents, varen malmetre la seva delicada interpretació. Em referia a això, mai a vostè que òbviament, ens va regalar una propina extraordinària.
Pel que fa a l’acústica del Auditori, ara ja ho podem dir, és un nyap, al menys mentre no es resolgui l’espai destinat a l’orgue que hores d’ara encara roman buit, oferint un aspecte pobríssim i el que és més greu, ofegant als solistes instrumentals i vocals.
Repeteixo, per si no ha quedat prou clar, en cap moment he titllat el seu so de tísic, els tísics son determinades persones del públic, que refredades, ens ofereixen els seus estossecs barrejats amb les notes etèries de la seva propina.
Sempre intento ser ben educat, a vegades fins i tot, ho semblo.
Sempre a disposar i quan torni a visitar-nos, l’esperaré a la sortida d’artistes per presentar-me i aclarir si cal, aquest malentès.
Bon Nadal
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim,
Li agraeixo molt la seva resposta i aclariment. Acabo de tornar a llegir el seu primer comentari i he vist on ha estat el malentès.
Si pogués venir al concert en el que participo el Març vinent al Palau de la Música, em plauria saludar-lo.
Fins aviat, i gràcies novament. Bones festes.
M'agradaM'agrada
Si serveix d’alguna cosa, encara que sembla que ja ha quedat clar, en cap moment vaig interpretar el comentari “tísic” d’altra manera que referit al públic. Penso que qualsevol assistent als concerts de l’Auditori, i especialment en aquests dies de temps variable, ha pensat en el públic tossint, no pas en la solista. Potser des de l’escenari no se sent tant.
M'agradaM'agrada
Cregui’m Alba, em permet?, quan li dic que jo sóc el primer en alegrar-me que la confusió s’hagi aclarit. M’he sentit una mica confós, quan he llegit el seu comentari.
No en tingui cap dubte que si el mes de març puc venir al Palau, em donaré a conèixer. Ah! i l’acústica del Palau no em (ens) trairà.
Gràcies bocachete
Moltes gràcies
M'agradaM'agrada