IN FERNEM LAND

DIE WALKÜRE AL LICEU: Entre el cel i el infern


Un dels esdeveniments indiscutibles d’aquesta temporada que inicia la recta final son les dues DIE WALKÜRE que s’han programat, en versió de concert, ahir dia 28 i dissabte dia 31.

Podria ser, tot i que cal deixar-ho en condicional, que aquests dos concerts representessin el comiat de Plácido Domingo, com a cantant, del Gran Teatre del Liceu. Un esdeveniment important d’un dels cantants sense cap mena de discussió, més importants en la història operística dels darrers cinquanta anys.

El Liceu ha apostat fort i ha volgut envoltar al gran Plácido d’un repartiment luxós.

Direcció musical Sebastian Weigle
Siegmund Plácido Domingo
Hunding René Pape
Wotan Alan Held
Sieglinde Waltraud Meier
Brünnhilde Evelyn Herlitzius
Fricka Jane Henschel
Helmwige Silvana Dussmann
Gerhilde Michelle Marie Cook
Ortlinde Eugenia Maria Bethencourt
Waltraute Jane Dutton
Siegrune Renate Spingler
Roßweiße Gemma Coma-Alabert
Grimgerde Ines Moraleda
Schwertleite Nadine Weissmann

No acabo d’acceptar que aquesta versió de concert s’hagi de pagar molt més cara que la resta de funcions, augmentar un 34% el preu de les localitats és directament UNA VERGONYA!. M’agradaria saber si l’augment es deu a que per escoltar a Plácido, Meier i Pape, el Liceu ha hagut de cedir a allò que la direcció ens va dir que mai cediria, o més greu encara, s’aprofita d’aquests cantants per fer una mica més de calaix.

Tot hi així, el teatre presentava un ple que jo qualificaria de total, però sembla ser que hi havia alguna localitat disponible a última hora.

L’orquestra al fossar i l’escenari obert amb la mampara que s’acostuma a posar pels recitals i unes cadires pels solistes, amb una llum que ambientava una mica l’espai escènic era l’única concessió visual a aquesta Walküre. Les llums de la sala han estat obertes durant tota la representació, per bé que amb una tènue intensitat, que donava a la sala l’aire majestàtic, que tant bé escau a una òpera wagneriana en versió de concert.

S’ha fet el silenci, amb una mica de retard i mentre entrava al fossar Sebastian Weigle, apareixien agafats del bracet Waltraud Meier i Plácido Domingo. El Liceu ha embogit i la cridòria ha estat veritablement emocionant. Plácido Domingo un cantant que ha donat molt al teatre, tot hi haver abandonat en períodes massa llargs les seves temporades, és molt estimat pel públic i aquests concerts es preveuen com un comiat. Acabats els aplaudiments Plácido ha abandonat l’escena per deixar a l’elegantíssima Meier sola i tot seguit el mestre Weigle ha donat l’entrada al turbulent preludi.

Mireu, aquest primer acte no l’oblidaré mai. Quan Plácido Domingo ha obert la boca ha sortit una veu gran, molt gran, encara maca, encara nítida, encara jove, encara seductora i vellutada. Encara que sembli mentida el gran Plácido, el Plácido que galvanitza els auditoris, torna a demostrar que és un fora de sèrie i que és un cas atípic en la història. És cert que el primer acte ja li passa factura a partir de la “Ein Schwert, verhiess mir der Vater”, però com sempre, Plácido se’n surt amb la seva tècnica i els seus recursos i allò és la glòria. Tant li fa que els “Wälse! Wlse!” li quedin un pel curts, la intensitat del seu cant, la manera de cantar Wagner humanitzant-lo i italianitzant l’estil és magnífic i bellíssim. Al final ha tret forces de no se pas on per dir de manera prou convincent “Braut und Schwester bist dudem Bruder, so blühe denn Wälsungen-Blut! i cloure un primer acte d’antologia. Molts tenors joves, quan canten el Siegmund no poden transmetre l’emoció juvenil d’aquest personatge, de la manera que ho ha fet Domingo avui, que malgrat moure’s de manera sorprenentment àgil per l’escenari, no pot amagar un aspecte físic d’ancià.

Si la Sieglinde és Waltraud Meier, deu ser més fàcil cantar el Siegmund. Des de que ha entrat en escena, és impossible no caure rendit al encanteri d’aquesta senyora. És elegant sense cantar i elegant cantant. Sap donar una intensitat dramàtica a les seves intervencions i té un control vocal excepcional. Sabent en tot moment com emetre la veu. Avui ha estat especialment inspirada en l’afinació, doncs moltes vegades peca d’aproximar-se, sobretot a les notes altes, sense acabar d’encertar en les micres exactes. Avui estava o semblava, amb la veu més descansada que en la Isolda de Madrid i ha fet el que volgut i com ha volgut. Fent reguladors i controlant l’emissió en tot moment. Exultant. Per la Meier no en tinc prou amb un reclinatori, ella ha de tenir un altar.

En el primer acte té una intervenció per bé que curta, cabdal el malèfic Hunding. Comptar amb el millor baix del moment per aquest rol, és un luxe discogràfic d’abans. La veu de René Pape és portentosament bonica i el seu cant també, Jo crec que per aquest rol li convé una veu més malèfica i cavernosa, però francament, no és pot cantar millor, de manera més noble i segura.

En acabar el primer acte tothom estava extasiat, allò, tot i reconeixent les limitacions il·lògiques del Plàcido, docs lo lògic seria que a la seva edat ja no cantes Siegmund ni res, ratllava el cel i si no ho ha assolit ha estat per culpa de l’orquestra i la direcció, però d’això en parlaré al final.

Tot just començar el segon acte ja ens hem adonat que el nivell ja no seria el mateix. El Wotan de Aland Held no te la majestàtica seducció d’un Déu, ni en el seu cant, ni en la seva veu de baríton vulgar i corrent. En cap dels molts moments que brinda al Wotan de la Walküre per seduir al públic, ho ha assolit, però en el tercer acte, on fins hi tot les mediocritats m’emocionen, el Sr. Held m’ha avorrit fins l’extenuació. Com és possible que el Liceu hagi apostat per aquest Wotan, en unes funcions que semblaven fetes per passar a la història del teatre? Ara sortosament hi ha uns quants cantants que poden fer un Wotan més que digne i aquest malauradament i inexplicablement en unes funcions de luxe no ha estat el cas.

Evelyn Herlitzius haig de reconèixer que és una cantant intensa i amb tot el registre (que no és poc) per fer la Brünnhilde. (Crits), aguts, centre i greu. La veu és molt lletja, lletgíssima i molt peculiar, am una emissió que en molts moments recorda un híbrid entre Cristina Deutekom i el vibrato característic de Pilar Lorengar. La veu és molt gran.

Ha començat molt malament. Molt malament vol dir que no ha encertat caps del Hojotoho. L’afinació era absolutament nefasta i tant sols ha quadrat amb els temibles aguts finals de cada tanda. Els aguts son potents i feridors i la veu m’interessa molt més quan es situa en el registre central i greu, per bé que abusa d’una emissió quasi parlando i de certs atacs molt guturals. On m’ha agradat més ha estat en el duo del segon acte amb Siegmund, en l’anunci de la mort. En el tercer acte li ha mancat fiato en les frases finals i m’ha esgotat tantíssim, auditivament parlant, que he desitjat més que mai que son pare l’adormís d’una vegada, per tal de no seguir martiritzat amb una veu tant summament punyent. He trobat tant a faltar la humanitat de la Varnay!

La Fricka de Jane Henschel ha deixat a tothom sorprès i bocabadat, a mi no tant. La veu ha sonat impressionant, amb un registre potent i molt ben amés, però jo he trobat a faltar aquella presència senyorívola que ha de tenir la Sra. Wotan. Més aviat semblava una presidenta de comunitat de veïns empipada amb l’administrador de la finca. A vegades els grans mitjans no ho son tot i cal una mica més d’intenció en cadascuna de les frases que Wagner li fa dir a la conservadora i reaccionària Fricka.

Quan han tornat a sortir els germans incestuosos, encara ha estat més evident que hi havia dos tipus de cantants sobre l’escenari, uns tocant el cel i els altres no. Uns tocats per la gràcia de la divinitat canora i els altres no. Uns que passaran a la història amb lletres grosses i daurades, i els altres no.

El tercer acte ha estat el més decebedor. Sense Domingo al escenari i amb la Meier fent un comiat antològic, tot i ser maltractada per Weigle fins a extrems grollers, al inici del acte, la resta era per Held, Herlizius i Weigle.

Held ho ha fet, sota el meu punt de vista i malgrat l’èxit assolit al final, res bé. Ni ha estat venjatiu, ni comprensiu, ni magnànim. El seu poc alè vocal ha fet que el foc màgic quedés en un no rés. Cap presència, res. Nulla, Silenzio!

La Herlitzius, tot i fer una interpretació molt més creïble, com ja he dit, m’ha esgotat auditivament fins a límits insostenibles.

Les vuit Valquíries, les hem vist infinitament més ben cantades, tot i que jo crec que el problema no eren elles.

Que carai passa amb l’orquestra del Liceu?. L’actuació d’avui és la pitjor en molts anys. La corda anèmica, el metall cridaner i mal impostat, el vent amb pífies clamoroses, la percussió sense projecció, en fi, un autèntic desgavell. En el primer acte he pensat que passaria el mateix que amb el Tannhäuser, però m’he equivocat. El segon acte ha estat pitjor i en el tercer ha estat de jutjat de guàrdia. No he escoltat mai, però mai, ni en les èpoques més pretèrites de la meva experiència liceista, una cavalcada tant mal tocada, tan grollera, pobre, sorollosa i indigne, he dit MAI.

Weigle ha perdut el nord i el interès o l’orquestra li ha perdut el interès a ell Aquest no és el prometedor director que havia de fer el salt qualitatiu en una orquestra ordenedeta heretada del magnífic De Billy (quina diferència entre les dues Walküre dirigides per ambdós directors, i això que aquest representa que és l’especialista).

Com és possible que l’orquestra toqui tant vulgarment malament?. Quina falta de criteri i tensió dramàtica. Quines caigudes i que maltractats han estat els millors moments de la partitura.

No perdonaré mai a Weigle aquesta actuació, i tant és així que a part d’esbroncar-lo sorollosament he reclinat l’amable invitació que m’havien fet per anar a prendre una copa de cava amb els cantants al final de la representació. Ho sento molt, m’hagués agradat molt dir-li al Plácido, Gracias Plácido, gracias por haberme hecho emocionar otra vez, o mirar a la Meier de ben a prop, per comprovar que no és un miratge i al mateix a Pape, però espero poder dir-los a tots tres, dissabte vinent a la sortida dels artistes, gràcies moltes gràcies.

A la direcció del Liceu:

Prenguin mesures ràpidament per transformar de dalt a baix aquesta orquestra. Contractin un director que no sigui un passavolant i que no es prengui unes representacions que s’albiraven magnífiques, en un bolo, poc assajat i a preus de Bayreuth.

Jo espero que dissabte millori allò que és millorable i que és molt i també espero, que les tres glòries d’aquesta nit, ens tornin a regalar un altre nit per la història.

Algú em podria dir que era un costant soroll durant el primer acte que s’evidenciava molt en els silencis i pauses? És com si s’acoblés un so amplificat. És com un baixa freqüència que molesta molt, sobretot si estàs situat als pisos alts. En el segon i tercer acte ha minvat molt. Algú sap de que es tracta?

Post relacionat: Die Walküre 31.05.2008

35 comments

  1. Teresa

    Ahir va ser la meva primera Walkiria i, obviament, no tinc referents per opinar, i menys encara desprès de la detallada crónica precedent. Tampoc havia sentit escoltat mai en directe a Domingo, i puc dir que no em va impresionar gens, tot i que, per l’edat que té, se li ha de reconèixer un merit important a com va cantar. La Meier és una altra cosa…quina perfecció, quin lirisme, era Sieglinde, com diu ximo, quan cantava i quan no…Magnífica, millor imposible. També excel·lent Pape, llástima que el seu paper fos tant curt, m’hagués estat tota la nit sentint-lo.

    Va ser una versió concert “semiactuada”, no com l’anterior que vaig veure, la Lucrezia Borgia, de la Gruberova, que estava tothom palplantat darrere el faristol com estaquirots. Això li va afegir un cert dinamisme i es seguia molt millor. No en tinc ni idea com van aquestes coses…però..en una versió concert…no hi ha ningú que coordini la estética escénica, per ser més concrets, el vestuari de les Walkiries? Amb els seus vestits recarregats i gens coordinats, allò semblava una boda zíngara, en lloc d’unes guerreres teutones !

    M'agrada

  2. Olave

    !Cuánto me hubiera gustado haber estado en Barcelona disfrutando de esa posible última actuación de Plácido Domingo en el Liceo! Comprendo perfectamente la emoción que despierta en estas sus últimas óperas. Tuve la suerte de verle hace unos días en Nueva York cantando “El primer emperador” y tenía plena conciencia de que era posiblemente la última vez que le veía en directo y ello me hacía saborear con mayor intensidad toda su prestación vocal; es un recuerdo que uno guardará para la memoria, y es un recuerdo hermoso y entranable (mi teclado francés no tiene la consonante parecida a la n, pero bien hispana…).
    !Que disfrutéis mucho en el segundo concierto…!

    M'agrada

  3. Juan Manuel

    Es cierto, cuando acabó el primer acto, en el que todos tocamos el cielo, yo no podía casi ni moverme de la butaca. Fue la mejor hora de mi vida (musicalmente hablando). El resto efectivamente no fue tan impresionante (creo que era dificil mantener el nivel de los tres solistas), pero también fue emocionante. El tercer acto, ciertamente arrobador aunque la calidad no fuera tan alta, creo que quedará grabado para siempre en mi memoria y mi corazón: aunque la orquesta ciertamente flaqueó y mucho (sobre todo al principio, cuando más tendría que haber brillado). Pero todo ello ya lo he olvidado, y como digo, siempre quedará en mi corazón, marcada a fuego, la despedida de Meier, el “Rette mich, Kühne!
    Rette mein Kind!”. Creo que nadie de los presentes podrá olvidar ese momento.
    Por cierto, ese ruido estático, ciertamente molesto, creo que eran las máquinas de aire acondicionado. Es una miseria indigna de un teatro de este nivel.

    M'agrada

  4. Desgraciadamente no me extraña nada lo que comentas de Weigle. Al final la mala impresión que tenía de su Lohengrin, se ha confirmado ahora en tus palabras. Palabras que se adaptan certeramente a mis recuerdos de aquella función.
    ¡No era una mala tarde! No hay como un Wagner para retratar a un director…

    M'agrada

  5. Ante los comentarios de Ximo, todavía más ansioso que llegue el sábado.
    Ayer no estuve aunque tengo referencias de la función que coinciden muy mucho con lo detallado por Ximo.
    Esperemos que el sábado y con algún repaso ineludible, la orquesta y Weigle mejoren .

    M'agrada

  6. El soroll del primer acte sembla que era algun aparell dels que hi ha sobre el sostre. Vaig anar a dir-ho a un dels acomodadors, a veure si hi podien fer alguna cosa, i ella ho va dir a la cap de sala (crec). A la segona part ja no se sentia.

    A mi Evelyn Herlitzius no em va semblar que tingués una veu tan lletja com diu, però sí una mica cridanera i em va sonar desafinada quan surt per primera vegada.

    A mi la valquíria d’ahir em va fer sentir força emocions i per primera vegada no m’ha avorrit una òpera de Wagner en cap moment.

    M'agrada

  7. bocachete

    Hola,

    No diré res de nou: un primer acte impecable (fins i tot va ser quan va estar millor l’orquestra, o potser és que no es notava tant). Pape, fabulós (la veritat, un luxe innecessari). No podria haver fet el Wotan, ell? Meier, gran, gran, gran en tot moment, asseguda i tot. També podria haver fet la Brünhilde, oi? I Domingo, sorprenent. Vull dir, que no és “lògic” que un senyor proper als 68 anys canti amb aquella frescor i es quedi tan feliç. Quan, fa uns anys, va cantar el primer acte d’aquesta òpera i el darrer de Parsifal, reconec que em va sorprendre: no creia que se’n sortís bé amb Wagner, però sí… I amb el Parsifal últim va deixar-me definitivament convençut que sí, que no és que pugui fer-ho, sinó que ho fa molt bé. Ara, que continuï igual cinc o sis anys després… I té un frasseig tan maco, en un paper que tan sovint se sent “cridat”… Molt bé, tot plegat. Admirable –i mira que el primer cop que vaig sentir aquest home (en una llunyana Bohème al Liceu de fa una pila d’anys) em va agradar ben poc i no donava un duro (no hi havia euros encara) per ell… Quantes grans funcions li hauria d’agrair ara!

    L’escena, bé: la veritat, el moviment ha donat una dinàmica que ha afavorit la representació. De fet, amb la il·luminació i el moviment escènic, podríem dir que véiem una posada en escena minimalista, tan completa com alguna de les que ens han posat. A més, com que hi ha poca acció, tot plegat, ha quedat d’allò més bé, i els actors hi han actuat de debò.

    Certament, la resta no era el mateix. La veu de Brünhilde és, realment, estranya –no goso dir lletja, però sí que fa una sensació rara. Hi ha moments que bé, però la trobo irregular. Potser amb el temps, no? Se la veu jove, aquesta cantant. Dintre de la correcció. I el Wotan, fred, sí. O inexpressiu, potser. Correcte i prou.

    I l’orquestra, sí… tens raó, noi. En acabar la cavalcada vaig pensar “Dec ser jo, que estic poc receptiu, però he trobat una cavalcada poc brillant, per no dir amb poca gràcia.” Sense voler entrar en desafinaments de trompes i similars, que no eren els primers (des del primer acte n’hi havia hagut). Potser han estat pocs assajos? En tot cas, Weigle ha donat mostres de de tocar bé Wagner; hauria d’haver-hi excel·lit. Potser dissabte, amb l'”assaig” d’ahir, millora.
    No sé si mereixia la bronca final: penso que no, però que, davant dels exagerats aplaudiments que s’hi van donar a l’orquestra (amb bravos només a la sortida, com si haguessin fet la interpretació del segle (i realment, l’orquestra va ser mediocre, tirant a fluixa; a anys llum de l’última Walküre i de l’últim Tannhäuser i, fin i tot, de l’última òpera representada (la de Britten)), és lògic que es vulguin deixar les coses clares i s’esbronqui. Potser el silenci general hagués anat millor.

    En tot cas, va ser una llàstima, perquè els solistes (almenys la meïtat d’ells) eren de campanetes, i el resultat global, en uns actes més que en d’altres, també. Postser per això es va aplaudir tothom, perquè l’entusiasme del públic fa que tothom en surti beneficiat. Vala la pena repetir l’experiència dissabte, ni que sigui pels tres primers cantants. I per sentir la veu de Pape! Aquest home canta el Felip II? Deu ser impressionant…

    M'agrada

  8. wimsey

    Alguna cosa ha passat entre Weigle i l’orquestra i/o el teatre. No és normal que un director que ens ha donat nits de glòria (La ciutat morta, Wozzeck, Parsifal, fins i tot el Boris) ara hagi baixat així el nivell.

    Ningú no té algun “espia” dins del teatre per aclarir-nos la qüestió?

    M'agrada

  9. Diosmiodiosmiodiosmiooooooooooooo, es decir, PlácidoPlácidoPlácidooooooooo

    No puedo esperar al sábado!!!Y menos después de leerte!!!

    No me cuesta creer lo que dices de Meier y Pape, y mucho menos de Plácido… qué te voy a decir. Que es una pena que no pudieras saludarlos dado tu cabreo, pero que por otra parte entiendo el cabreo perfectamente. Lo que contais de la orquesta y los ruidos es de juzgado de guardia.

    Aún así…cuento las horas para el Sábado, vivo sin vivir en mí!!!

    M'agrada

  10. Pape y Meyer no asistieron a la recepción por la misma razón. Estaban cabreados. Servidor, que durante el tercer acto echó una reparadora siestecita, si asistió a la recepción y se puso morado de canapés. Me sentí feliz, fue una inocente un manera de resarciste del coste abusivo de la entrada. Y por cierto me he alegrado de leer la protesta Ximo al respecto. No suele ser frecuente oír quejarse en Barcelona de lo que se decide en Barcelona y no en Madrid.

    M'agrada

  11. Julio

    Digan lo que quieran, pero esta Valquiria ha sido una medianía.
    Indiscutible las prestaciones de la señora Meier y el señor Pape.
    Plácido Domingo posee un don mágico y natural para transformar todo lo que le rodea en un éxito. El ha sido uno de los grandes y no cabe otra cosa, ante una entrega como la de ayer, que rendirse, pero de eso a arrastrar a todos los demás a un éxito apoteósico, va un abismo.
    Salió a saludar Weigle y hubo aplausos y bravos, no hubo protestas hasta que levanto a la orquesta y el público la agasajo con unos bravos absolutamente inmerecidos. Entonces surgieron las protestas a las que me sumé.
    Ni Brunilda, ni mucho menos Wotan estuvieron a la altura del resto. Que la Herlitzius haya cantado en Bayreuth este personaje no es garantía de nada, sufridos año tras año, los artistas que cantan en el Festival, ella me ha demostrado que no tiene la categoría vocal para cantarlo. Ningún momento de profunda emoción, ni tan siquiera en el tercer acto, en la despedida. Claro que el Wotan no ayudaba nada.
    Mejor dejar el grupo de Valquirias en el anonimato.
    ¿A quien puedo reclamar el aumento injustificadísimo del precio de las localidades? Si hubiéramos asistido a una nueva producción de La Fura, con dirección de Zubin Mehta y con unas orquesta como la que tenemos en Valencia lo hubiera entendido, pero para escuchar a la sombra de Domingo, a Pape y a Meier, en versión de un mal concierto no. ¿Y hay quien piensa aun que Barcelona es la ciudad wagneriana? Yo no, y creo que me ahorraré futuros viajes, al menos mientras no inviertan en las mejoras estructurales que el Liceo necesita.

    M'agrada

  12. Amb un repartiment com aquest i una expectació com aquesta, això que conteu de l’orquestra és per plorar. Una llàstima també que el Wotan de Alan Held no estiga a l’alçada, tot el segon acte i el final de l’ópera, que és d’una bellessa increible, són d’ell. Ximo, a veure si el dissabte millora la cosa i no acabes tan empipat. I si no, espere que el Siegfried de València siga més regular.

    M'agrada

  13. colbran

    Ni Domingo, ni Meier, ni Pape se merecían una dirección musical tan nefasta. El resto del reparto sí, pues estuvo a su mismo ínfimo bajo nivel.

    A mí Weigle, generalmente, me gusta poco, pero en Wagner no me gusta casi nada. De todo lo que le he visto en el Liceu (de Wagner), me quedo con el segundo acto del reciente “Tannhäuser”. Nuestro teatro se merece otro director. A ver si el cambio se realiza pronto.

    En mis 54 años de Liceu NUNCA he visto una “Walküre” tan mal dirigida musicalmente. La cabalgata y el fuego mágico, dos momentos espectaculares e inspiradísimos, parecieron marchas fúnebres con un tempo moroso que producía puro sueño. No hubo patetismo ni emoción en la despedida del Wotan…Enfín…

    Esta maravillosa ópera en tres actos quedó reducida a un acto (el primero), dos escenas del segundo con Plácido Domingo, y con sendas intervenciones de la maravillosa Meier en la primera y la insoportable Herlitzius en la segunda y por último la preciosa frase musical de despedida de la Meier en el tercer acto. El resto no vale la pena tenerlo en cuenta.

    El primer acto fue extraordinario, a pesar de Weigle, porque los cantantes eran extraordinarios.
    Domingo asombroso, con una voz preciosa, robusta, grande y joven y con una línea vocal de envidiable musicalidad. Meier extraordnaria en todos los conceptos y Pape increíble, haciéndonos
    lamentar que Hunding sea un rol tan corto.

    A Weigle se le aplaudió demasiado y se le protestó muy poco. Merecía los atronadores abucheos que se le prodigaron en Bayreuth al acabar “Meistersinger” (y que tanto Ximo, como yo y otros comentaristas de este bloq fuimos testigos), ante sus conciudadanos y con una orquesta de puro sueño. Y es que a ese director no le va Wagner en absoluto.

    Quizás el sábado se produzca un milagro con Weigle…Pero yo no soy muy crédulo en milagros.

    M'agrada

  14. Hola a tots.
    Benvinguts Juan Manuel i Julio. Ben retrobats Olave i Alex.
    A aquestes alçades d’una carrera artística, com la que ha fet Plácido Domingo, no vull perdre ni mig segon en explicar o argumentar una actuació com la d’ahir. és una llàstima que hi hagi persones que no puguin percebre aquest torrent musical i passional.
    No m’ha passat l’emprenyada, ans el contrari, un cop refredats els ànims, he decidit fer un post, el d’aquesta nit, parlant de l’orquestra.
    Emilio, no trobo admissible que la Meier i el Pape posin com excusa la bronca al Weigle per no anar a la recepció, sobretot si el mestre Weigle si que hi era, li haguessin hagut de fer costat, si tant ofesos estaven. No serà que tenien son i varen decidir anar a dormir?
    Una gran ocasió perduda. Potser el Liceu va creure que l’èxit estava assegurat i va relaxar-se en excés.
    El nom de Domingo és molt important i el seu presumpte comiat jo crec que és mereixia més assajos, alguns companys de més relleu (penso en Terfel, Dohmen, Titus o Struckman com a Wotan)i més cura, més dedicació i també més ressò mediàtic, al menys el mateix que el que es va dedicar a la senyora Gruberova en les Lucrezia Borgia d’aquesta mateixa temporada.

    M'agrada

  15. wimsey

    Ximo, si en Terfel va a un altre teatre a cantar Wotan, els de la ROH el capen. I tinc la teoria que quan van planificar aquesta Valquíria esperaven que Pape estrenés Wotan, i potser s’ha tirat enrera. O bé hi haurà sorpresa a la segona funció?

    M'agrada

  16. Amic Winsey, que no vingui, pobre, ja l’anirem a veure nosaltres al ROH, no fos cas que s’hagués de dedicar a les àries de Senesino, per culpa meva.
    Que més voldríem que Pape cantés el Wotan. També jo vaig pensar fa un any quan varen anunciar aquesta temporada, que Pape feria el debut del Wotan (una prova) al Liceu. Hagués estat veritablement el que es mereixíem tots, Plácido el primer, però no. Després del èxit assolit pel bullit del Held, amb bravos i mostres d’eufòria com si acabéssim d’escoltar a Hotter, dubto jo que ens el canviïn.
    Vens a Barna dissabte? 🙄 🙄 🙄

    M'agrada

  17. wimsey

    Ximo, com que resideixo fora de Catalunya ho tinc malament per venir. Ja m’agradaria!

    Això d’en Terfel no ho has entès. El baríton havia de ser el nou Wotan de l’Anell de la ROH. A les primeres funcions ja va deixar el Wanderer, i a les segones va fugir per potes afirmant que el seu fill s’havia trencat un dit (?) i havia d’estar amb ell. Els del teatre el volien matar, i si ara va a altres llocs a fer el Wotan imagina’t… Al final es va arreglar perquè tenien el bo d’en Tomlinson fent de Hagen.

    M'agrada

  18. Carme

    Ahir vaig veure en directe per primera vegada Die Walküre. Em va agradar molt. M’havien avisat que sobretot el segon acte es podia fer pesat, però no, tot i que el vaig trobar una mica pla, com una autopista recta i monotonones les interpretacions. El tercer acte la famosa cavalcada em va decepcionar una mica, esperava més força, més “garra”. Després llegint les vostres crítiques penso que qui fallaven eran alguns interprets i sobretot l’orquestra.
    Una cosa sí que em vaig confirmar: m’agrada molt Wagner

    M'agrada

  19. Teresa

    “es una llàstima que hi hagi persones que no puguin percebre aquest torrent musical i passional”
    Per alusions, perquè soc la única que ha dit no estar estusiasmada amb la interpretació del Placido…
    si, segurament serà una llàstima, però la percepció i l’emoció son substàncies subjetives e intransferibles, per sort, i em reservo el dret de entusiasmarme o no més enllà del que marquin els canons i els canonitzadors

    M'agrada

  20. dandini

    La veritat es que coincideixo en lo referent a l’orquestra.Donava l’impressió d’una manca absoluta d’essaijos i que el mestre feia el que podía per que alló quadrés.Em sap greu pero ho haig de dir un teatre sense gaire renom com el de Stuttgart té una orquestra molt millor que la nostra.En el que respecte a les veus no estic d’acord.Em sembla que la Sra Evelyn Herlitzius té una veu molt interessant.En el registre greu i mig la seva veu resulta especialment expressiva.El seu fraseig està molt ben articulat.El volum de la seva veu és excel.lent i la seva interpretació va donar al personatge un caire femení que malauradament no sempre sentim.Es veritat tantmateix que en algun agut l’afinació no va esser 100% exacte cosa per altre banda bastant habitual en aquest rol.El públic li va retre al final de l’òpera una grandíssima ovació.Per lo vist no sóc l’únic que li va agradar.Si repasseu la seva biografia veureu que ha actuat a Viena,Munich,Berlin,Milà,Bayreuth etc.sota batutes del prestigi de Solti,Sinopoli,Thieleman,Luisi etc.De la resta del repartiment cal dir que Jane Henschel va fer una Fricka esplendorosa vocalment que també va assolir un gran èxit.En darrer lloc dir que l’Alan Held té una veu molt important, que sap matisar i que va fer un Wotan més que notable que va esser rebut amb multitud de bravos.Evidentment estic d’acord amb la resta del repartiment Waltraud Meier absolutament inmensa,Rene Pape monumentali finalment Placido Domingo segueix als 67 anys essen el Siegmund més emocionant del planeta.Tant és que alló que canti no sembli llengua alemanya o que el seu fiato a vegades estigui compromès.

    M'agrada

  21. Benvolguda Teresa. Em sorprèn que sent la primera Valquíria, puguis ventilar l’actuació del gran Plácido d’aquesta manera. Però sabent que estàs disposada a que no t’agradi mai, és fàcil entendre la teva negativa a deixar-te seduir.
    Dandini, res a dir, ja saps que jo sempre estic equivocat i vaig en contra del món, però si pels aplaudiments hem de jutjar lo d’ahir. Weigle i l’orquestra varen ser rebuts inicialment i fins que uns quants varem saltar com gaseles, com si haguéssim escoltat a la Staatskapelle de Dresde sota la direcció del director que vulguis, o sigui que els aplaudiments no em diuen gairebé res, en cavi el que escolto si. Si la Herlitzius canta a Bayreuth, com a dit el debutant Julio en un comentari d’aquest post no és signe de res, a Bayreuth ja sabem el pa que hi donen i tu com jo saps, com a bon seguidor del que es fa pel món operístic, que tots els teatres estan farcits de mediocritats. La Herlitzius no és mediocre, però em fereix els pavellons auditius i el cervell, res a dir.

    M'agrada

  22. Teresa

    Benvolgut ximo, en primer lloc, a mi em sembla que, quan algú escriu al teu blog, es pensa el que escriu, i posa el que posa tenint en compte el lloc. Per tant, no estaria de mes que els teus comentaris al que s’ha escrit es cenyissin a això, al que hi ha escrit al teu blog, i no altres comentaris fets en altres ámbits. En segon lloc, dir que el senyor Domingo no m’ha impressionat gens pertany al terreny d’allò purament subjectiu, i no em sembla que m’estigui ventilant el seu nivell ni la seva valúa.
    I en tercer lloc…els prejudicis son molt dolents, ximo. No sé d’on has tret que jo vaig anar a la Walkiria disposada a que el senyor Domingo no m’agradés. Precisament jo, que sempre he defensat la teoria i la pràctica de que a l’Ópera s’hi va a disfrutar, i no a treure-li punta a qualsevol defecte per poder, desprès, fer-se l’expert, com succeeix en alguns casos (que no el téu, aclareixo). Per tant, el teu comentari, a part de ser totalment fals, em sembla fora de lloc, de tò, i clarament prejuicios. I amb la mateixa tranquilitat que me’l deixes anar, t’ho contesto.

    M'agrada

  23. Teresa, no fotis! no em diguis ara que tot el que parlem fora del bloc ho haig de considerar secret de sumari!!!
    Caldria de totes maneres segons quines coses portar-les més enllà de la subjectivitat, ni que sigui per fer justícia al tenor Plácido Domingo. Un dels personatges més singulars de la història de l’òpera.
    Doncs si, permetem que et digui que aquesta és la percepció que tinc. Ja ho pot fer bé el Domingo (que ho fa) que sempre li negaràs el pa i la sal, jo no sé el motiu, però és així, i això ho se per aquelles coses que abans he descrit com secret de sumari, i és clar, sent així, quedaran entre tots dos. Ara la falsedat de les meves asseveracions també quedarà entre tu i jo.
    No saps com m’agradaria que gaudissis de Plácido Domingo, trigarem molt temps a tornar a escoltar un tenor així, i és clar, pels amics vols que gaudeixin amb el millor.
    Un petó, Mildred (ai ara no sé si podia utilitzar aquest nom) mecatxis!

    M'agrada

  24. colbran

    Yo si que puedo decir que no volveré a escuchar un tenor como Plácido Domimngo. A sus indudables cualidades líricas hay que añadir que es un caso UNICO en toda la Historia de la Opera. Ningún tenor (y me atrevería a decir ningún cantante lírico, de cualquier sexo), cantando desde los 16 años hasta los 67/71 años (según fuentes), ha conservado la calidad vocal de Domingo, a lo largo de unas 5000 representaciones y de unos 150 personajes (más o menos) distintos.

    Es lógico que tenga detractores. Algunos amantes del género operístico que apuestan por algún cantante del momento, se atreven a cuestionar a Caruso, a la Callas y a la Caballé, por citar tres nombres super-destacados. Afortunadamente sus legados discográficos hablan, mejor dicho “cantan” por sí mismos, aunque ninguno de ellos proporciona la calidad de sus interpretaciones en vivo de sus mejores momentos.

    Yo creo qe cuando Domingo deje de cantar será el cantante lírico más añorado. Sus grabaciones, en todo tipo de soporte, vendrán a suplir su ausencia escénica. Ha tenido la suerte de vivir en una época en que ha podido grabarlo casi todo. Los cantantes que surjan a partir de ahora, con la desaparición de los discos (y dicen que también del DVD) lo tendrán peor.

    Veremos qué cantantes actuales consiguen las cotas de calidad, durabilidad y prestigio que Domingo ha conseguido a lo largo de toda su carrera, pasando por alto los pequeños errores o fallos que podamos achacarle (es un ser humano).

    M'agrada

  25. Alina

    Sobre la funccion que comentas no puedo opinar puesto que no la escuche pero acabo de saber que manana la pasaran en directo per la radio asi que despues te leerte se produjo el milagro! Con toda intencion escuchare manana la transmision, y sera no solo la primera Walkure sino la primera obra de Wagner que escuchare entera y con intencion de que me agrade! Diria que tu cronica ha sido bastante eficaz en despertarme el gusto 🙂 luego ya te contare! Algo que describes tan bonito no puede dejar de agradarme musicalmente 🙂

    M'agrada

  26. Carlos

    ¿Alguien puede decirme el motivo por el cual la crítica de Barcelona no habla del estado real de la orquesta del Liceo? ¿Hay censura? o peor aún, ¿autocensura?

    M'agrada

  27. Nagahara

    Fui a la función del sábado.
    Más o menos coincide con vuestros comentarios sobre la primera función. Las 3 grandes figuras brillaron, los demás cantantes hicieron su parte y la orquesta pa matarla. Plácido se escuchaba tan nítido y tan alto que al principio me pareció que llevaba micrófono oculto. Al fnal del primera acto se notaba la fatiga, pero culminó brillantemente. Me sumo a la decepción de que Pape no haya sido el Wotan.

    La orquesta fue un descalabro especialmente en el preludio del 1º acto, en la cabalgata, pero sobre todo, anormalmente mala y disonante en el final del 3º acto, a partir del tema de Loge. Parecían aficionados. Ensayos los mínimos.

    Cuando Wiegle aterrizó en el Liceu se dijo que sería como el Frank Rijkaard para el teatro, en alusión a que empujaría la orquesta tal como el entrenador lo hacía con el Barça. Y la verdad es que ha tenido su mismo perfil: un excelente desempeño al principio, con logros y momentos inolvidables, pero seguido de fatiga, bajo rendimiento y ganas de marcharse. Una lástima. Él y la orquesta recibieron abucheos el sábado, aunque siempre diré que lo de abuchear es de muy mal gusto y poca clase. Y los que así lo hacéis y además lo confesáis en este blog, buscar otro modo de protestar educadamente (o llegaréis a lanzar tomates?)

    Se agradece que los cantantes hayan actuado y se moviesen por la escena para semirepresentar la parte dramática. Quizás se pudo añadir algo de diseño de iluminación para ambientar los distintos cuadros. El teatro podría tirar más de óperas semiescenificadas, que reducirían costes y nos ahorrarían las memeces de más de un director de escena.

    En este sentido desentonaron las 8 valquirias, que salieron con partitura en mano, mientras los solistas cantaron de memoria. Sólo cantan dos líneas (y una es Hojotoho), ¿no se podían aprender el papel? También hubiese sido conveniente uniformarlas un poco en cuanto a vestuario. Me recordaron a las íntimas de la novia en un bodorrio.

    Pues nada, agradecer a los 3 grandes solistas la maravillosa noche. Una pregunta, ¿cómo se hace para ir a las recepciones con el personal y hartarse de canapés? Yo quiero.

    M'agrada

  28. colbran

    El “boo” es una protesta universal de TODOS los teatros de ópera del mundo. Los tomates y otras hortalizas se lanzaban en el siglo XIX y principios del XX, aunque alguien se atrevió a hacerlo a una eminente cantante en un Wagner no muy acertado, hace no muchos años, en el Liceu.

    El “boo”, manifestación de protesta procedente de los países sajones y que se ha adoptado universalmente (como tántos miles de anglicismos), según el Webster Dictionary (de incuetionable prestigio) significa “a shout of DISAPROVAL or comptempt”, pero desde luego en ópera es solo de desaprovació.

    El “boo” es lo opuesto al “bravo” y si se acepta lo segundo ha de aceptarse lo primero que para eso los “opera-goers”(otro anglicismo) pagamos y BASTANTE.

    Si una o varias personas o muchas están en desacuerdo con una actuación operística y ven y oyen que otros aplauden y bravean, cómo pueden manifestar su desaprovación? Sólo con el “boo”, nos guste o no. A mí tampoco me ha gustado que se haya braveado desaforadamente a mediocridades como Alan Held, Jane Henschel e incluso Evelyn Herlitzius y las inefables walkyrias, con sus gritos, desafinaciones y caladas. Sin embargo no he hecho “boo” aunque me he quedado con las ganas. El miércoles pasado sí que protesté a Weigle, ayer sábado (31.5.08) no, aún considerando que no es wagneriano, pero noté un intento de superación a su desaguisado del miércoles y ésto lo encontré respetable.

    M'agrada

  29. Nagahara

    Lo siento, no puedo estar de acuerdo con lo del boo. A mi también me han dado ganas muchas veces no digo de aullar, sino de coger un arma y hacer justicia, pero no son maneras.
    Allá los mindundis que gritan brrravo a cualquiera, no hay que ponerse a su nivel. Que sea sajón o que se dé en diversos teatros no le da prestigio ni autoridad a tan fea costumbre.
    ¿Queréis protestar? Hacer silencio durante los aplausos, o enviar cartas a la directia del teatro (yo lo he hecho, varias veces), o no vayáis al teatro, o retiraros de la sala, o expresaron en foros como éste, o, si se desea notoriedad, desplegad en el vestíbulo del teatro una pancarta “Volem una orquestra digna”, decirlo por los medios de comunicación… no creo que estas acciones sean menos efectivas que el booo, porque poco se logra con él.

    M'agrada

  30. Hola Nagahara, bienvenid@.
    Mira tu estás en tu derecho de comentar lo que quieras y de considerar lo que es buen gusto o malo, como yo. La libertad de expresión es necesaria, aunque a veces nos duela y mira por donde creo que los buuuuuuuuuuuu del miércoles hicieron más efecto que las pancartas que tu propones, que por otro lado hay que elaborar con tiempo, mientras que la protesta es fruto improvisado de una actuación, digamos que nefasta e inaceptable como tu mism@ reconoces.
    Ayer la cosa funciono mucho mejor, con una motivación especial por parte del “ultrajado” Weigle y la vapuleada “orquesta”, a quien yo dirigí mis abucheos más sinceros y a Weigle como responsable del desaguisado y de la dirección musical del teatro.
    No cambiaré, lo siento. No voy al teatro a abuchear, pero si me dan motivos palpables si justificables, no subjetivos lo haré. No puedo abuchear jamás los vulgares Held, Hertlitzius o Henschel, pero no puedo tolerar una tomadura de pelo como la del miércoles. Hoy (domingo) te aseguro que no puedo hablar, estoy afónico de mis bravos más enfervorizados a las tres grandes figuras. Ayer, por mi parte ni el más ligero buuuu, aunque ganas no me faltaron, pero entra dentro de lo subjetivo.

    M'agrada

  31. Retroenllaç: La segona Die Walküre, entre el paradís i el limbe « IN FERNEM LAND

  32. Nagahara

    Será que la diferencia de nivel de la orquesta entre las dos funciones se debío a los abucheos? O los propios músicos, director y cantantes tienen suficiente oido y autocítica para reconocer la mala performance y esmerarse más? No me imagino al Plácido o a la Meier felictando sin más a Weigle, seguro que un tirón de orejas le habrán dado.
    Hay que reconocer que a veces tenemos que sufrir cantantes, puestas en escena o músicos desesperantes que no merecerían más que buus y verduras semidescompuetas. Pero yo en lo particular me trago la indignación, supongo que si expresara guturalmente mi insatisfacción me quedaría tan agustito.

    M'agrada

  33. Nagahara, te equivocas, manifestar la desaprovación a un artista es muy desagradable, al menos para mi. Es una cosa que sale espontánea, de dentro, pero que tiene el efecto inverso que el BRAVO!, mientras este te alibera el otro te deja el cuerpo fatal, pero son las entrañas las que mandan.
    Yo creo quelos buuuu del otro día fueron terapeúticos, pero a lo mejor es una creencia absurda. Vete tu a saber.
    Ayer al menos, los músicos y director quedaron dignos y no merecieron el levísismo abucheo que tambíen se llevaron a casa, muy disimilado entre el griterio, en algunos casos, exageradísimo.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: