Per fi avui el Siegfried.

Mentre espero desvetllar el misteri d’una representació esperada que encara ha de venir, això sempre és sensacional, us proposo escoltar al final del Siegfried de la versió de l’any 1951 a Bayreuth.

Aquell any va ser el primer any del Neu Bayreuth. L’any del inici del festival després del període de “depuració” que va patir en acabar la II Guerra Mundial amb la vinculació descarada del festival i de la família Wagner amb el nazisme.

En aquell any es varen alternar els cantants que esdevindrien la columna vertebral del Nou Bayreuth durant més de deu anys, amb els de la generació anterior.

L’aposta per una veu més “lleugera” i un cantant jove sense els tics imposats per la tradició i el concepte antic del cant wagnerià, va ser determinant per escollir a Bernd Aldenhoff, per cantar el rol del heroi de la segona i tercera jornada.

Aldenhoff va ser inicialment triat per cantar el Loge, encertada decisió abans d’aquest mal costum (ximos dixit) d’atorgar aquest rol a un tenor de caràcter. El Loge sempre hauria de ser un tenor heroic, un déu i no un tenor comic i així va ser a l’estena quan Wagner va fer cantar el Loge i el Siegfried al mateix cantant, George Under.

Va ser un cop que Wieland escoltés al tenor a Munic, cantant el Siegfried que es va decidir a donar-li l’oportunitat.

Malgrat tot el Siegfried ideal de Wieland va arribar amb Wolfgang Windgassen, amb vint anys d’activitat frenètica i omnipresent al festival.

La categoria de Aldenhoff queda palesa en el Siegfried i en el Götterdämmerung del any 1951, on Knappertsbusch i un jove i prometedor Karajan es varen alternar en la direcció del primer anell de la nova època. De tots és sabut que Karajan no hi va tornar, per tant les gravacions del 1951, a part de ser històriques, son excepcionals.

Però és que la Brünnhilde del 51 ja va ser Astrid Varnay i a les hores infernemlandaires, la sorpresa i l’admiració esdevé reverencial.

Jo ja sé que avui a Les Arts de València no serà igual, però no em puc deixar de proposar-vos el final del duo del Siegfried, on la parella i Karajan estan esplendorosos. Aldenhoff en una proesa sense parangó va acabar l’heroic duet amb un do, escanyadot i de final dubtós, però do, no escrit ja ho sé, acompanyant a una radiant Varnay.

Son aquelles coses, aquells moments, que fan història i afició. Gaudiu-lo.

A la tornada més