IN FERNEM LAND

El Siegfried “furero” de Les Arts


M’estrenava a Les Arts i hagués valgut més que ho hagués fet l’any passat amb el pròleg i la primera jornada d’aquesta Tetralogia valenciana i florentina que dona prestigi i orgull de ser a un teatre d’òpera d’impressió.

El Palau de Les Arts és un teatre que per si sol ja et deixa bocabadat. De fet aquesta és la pretensió de Calatrava en l’espectacular disseny de tota la ciutat de Les Arts i Les Ciències, del que el Palau ha esdevingut l’emblema del monumental complexa i evidentment de la ciutat de València, con a Sydney també ho és l’edifici de l’Òpera. Pels que ens agrada tant l’òpera és un orgull que el simbol de la ciutat sigui la nostre segona (?) casa.

En un altre post parlaré del teatre, ara aniré directa al Siegfried en el que tantíssimes esperances vaig posar i del que cal dir que en part, tant sols en part, s’han acomplert.

Hi ha molts crítics musicals que s’han posat d’acord per dir que l’Orquestra de la Comunitat Valenciana és la millor orquestra d’òpera del Estat Espanyol. Casi diria que tenen raó, tot i que no he sentit mai en directa l’orquestra de la Maestranza i tampoc la de Bilbao.

L’orquestra de la Comunitat Valenciana te una qualitat indiscutible. Un so net, contundent, transparent. Uns membres joves i entusiastes, unes famílies ben conjuntades i una corda que m’ha agradat per sobre de tota la resta, però m’esperava molt més i la culpa no es seva.

El Wagner de Zubin Mehta no m’agrada, no sona a Wagner i la seva visió és tant lírica que desvirtua els meus esquemes, que com a meus poden ser errats, però en tant que meus permeteu-me dir que son els que em motiven. Estic obert a noves lectures i propostes, és clar que si, però el que no pot ser és que durant el primer acte la cosa no sigui ni heroica, ni vital, amb un final de la forja de molt poc impacte orquestral, quan estem davant d’un dels moments més extraordinaris escrits per Wagner, on l’orquestra hauria d’esdevenir més protagonista que els dos soferts cantants que entre cop de mall i fumarades virtuals, han de lluitar amb l’escriptura i l’orquestra.

Comptant amb una orquestra tant capaç, acabar el primer acte de forma grollera i un tant improvisada us prometo que era l’últim que esperava.

En el segon acte, la visió lírica de Mehta s’ha acoblat molt millor a les exigències de la pròpia partitura i els resultats han estat molt millors, amb uns murmuris del bosc i tota l’escena amb el drac de impacte.

En el preludi del tercer acte Mehta m’ha semblat per un moment que s’ha tornat més èpic i he pensat que allò podria acabar de manera memorable, sempre i quan els cantants es comportessin com calia. La bellíssima tercera escena m’ha desinflat molt, del tot, per ser clars i no hi ha hagut la passió in crescendo que representa el despertar de Brünnhilde i la revelació del amor que experimenta Siegfried.

Siegfried, malgrat els moments extraordinaris de música que amaga, és la menys popular de les òperes de la Tetralogia i segurament necessita d’uns cantants per sobre de la mitjana per fer un gran èxit. A Die Walküre això és més fàcil d’assolir, per la popularitat de certs fragments i per un primer acte que podríem dir que quasi és popular.

En aquest Siegfried el rol titular ha estat encarregat al tenor rus Leonid Zakhozhaev, sota el meu punt de vista absolutament inapropiat pel rol. La veu en alguns moments mostra una qualitat i fins hi tot bellesa, però és lírica i ha de cantar forçat tota l’estona i això li fa perdre la bellesa de so i la línea. Zakhozhaev no ha tingut cap objecció en saltar notes, deixar de cantar, cridar, parlar i quedar-se tant ample. Si això ho fa al Liceu, no hagués acabat tant satisfet com a València, on el públic s’ha mostrat encantat. Jo no, gens ni mica l’he trobat, maldestra, groller i un barrut de “tutto rispetto”. En el primer i segon acte he pensat, mira es dolent però no fa ni gaudir ni patir, però en el tercer acte i en el duet final l’he trobat senzillament impresentable. La pinta és de Siegfried, tot i que el vestuari i la perruca era més propia pel “torito” televissiu que per l’eroi que hauria de salvar el món.

La Brünnhilde de la soprano americana Jennifer Wilson té la veu pel rol. Cos, metall, tremp i en alguns moments bellesa i detalls de bona cantant, amb reguladors i algun piano i mitja veu molt valuós en una cantant wagneriana, però un artista ha de tenir més coses i ella ahir no ho va mostrar. D’acord que ha d’esperar molta estona per emetre la primera nota i després no para durant pràcticament tres quarts d’hora, però ha començat força bé i s’ha anat desinflant. Sobretot l’he trobat freda, poc comunicativa i a voltes poc implicada, és clar que això no ha estat tant sols culpa seva i aquí en els fureros els hi vull fer una estirada d’orelles, però l’escena ho deixo com sempre pel darrer.

El Wotan del cantant finés Juha Uusitalo si comptés amb una personalitat vocal esdevindria el cantant ideal per aquest rol. La veu es contundent, per bé que potser li manquen una mica de greus en certs moments, però té presència física (molta, doncs és gegantí) i vocal. Li manca personalitat per esdevenir un Déu. El Wotan sempre que intervé en escena, fins hi tot quan és el Vianant i va per la tetralogia d’incògnit, ha d’encongir el cor en les seves intervencions. Ell està bé però no deixa petjada. Li manca personalitat. De totes maneres és un Wotan molt correcta .

El Mime ha estat encarregat per a quatre funcions a tres tenors diferents (coses inexplicables a primera vista). El del dia 14 ha estat el tenor suec Niklas Björling Rygert. La veu és brillant i molt idònia, a vegades potser fa massa el Mime, amb aquella veu tant característica i ridícula dels Mimes, jo crec que no cal exagerar-ho tant. Ha patit algun incident, però ha resolt molt bé la seva prestació vocal i sobretot escènica.

No m’ha agradat el Alberich de Franz-Josef Kapellmann amb sons massa fixes i cridats. Quina mania tenen certs cantats del àrea germànica en fixar fins l’extenuació el so.

El Fafner de Stephen Milling és molt apropiat. Com sempre ha estat ajudat per la megafonia, però la veu ha sonat profunda i cavernosa com cal.

A la contralt anglesa Catherine Wyn-Rodgers tot i haver-li passat els millors anys de la seva carrera, ha estat autoritària i amb presència vocal notable. Tant sols en el registre agut li ha mancat més morbidesa a una veu encara vàlida.

L’ocellet (el pardal en la variant valenciana) volador d’aquesta versió ha estat a càrrec de la soprano russa Olga Peretiatko, que l’any passat varem veure en la Desdemona del Otello del ROF de Pesaro. Ha començat una mica dubtosa i no m’estranya, penjadeta a uns quants mestres d’alçada i volant a banda i banda, no deu ser gaire fàcil. Després en la darrera intervenció ha lluït la veu preciosa que la caracteritza i un cant molt més precís.

I l’escena? Doncs molt furera, amb un primer acte excessiu, un segon absolutament referencial i bellíssim i un tercer horrorós. No puc jutjar-la sense la coherència que hauria de fer-ho doncs les dues primeres òperes no les he vist, però sense saber si aquesta proposta segueix la línea de les dues anteriors si que m’ha agradat en molts moments.

Sis panells mòbils on es projectes els quasi sempre impressionants vídeos de Franc Aleu , tot i que algunes floretes i alguns ocellets quedaven fora de context amb aquella grafia tant naif, envoltants de altíssima tecnologia punta i una maquinària de grues i mòbils articulats marca de la casa, van passant per l’escenari buit, creant uns efectes tridimensionals impressionants

Mai Mime ha tingut tants ajudants a la forja. No sabem que hi pinta un equip de neteja tan diligent per netejar el terra lluent del escenari, ni els figurants penjats com pernils i rentats com si passessin pel túnel de rentat de cotxes. Tampoc sé el motiu per el que a darrera l’esfera que conté la forja hi havia d’haver tots els figurants fent pinya. Però tant se val, si després hi ha un segon acte d’una bellesa poètica encisadora, amb una entrada al bosc màgica i tota l’escena del drac d’impacte tot i que previsible, espectacular. No he acabat d’entendre com un cop mort Fafner, ha de sortir amb la bastida metàl·lica i amb el cantant en escena. És l’únic moment que m’ha semblat mal resolt d’un acte perfecte.

Esperava doncs un tercer acte de traca i mocador i francament ja en el preludi, amb la complicitat d’una orquestra per fi dramàticament potent, han aparegut uns vídeos amb pretensions molt naturalistes i allunyades dels artificis mecànics tant suggerents que ens han acompanyat els dos primers actes. Un vol vertiginós per sobre muntanyes nevades i valls amb penya-segats impressionants, m’han donat la sensació que de cop i volta sortiria la Julie Andrews cantant el pròleg de The Sound of Music.

Com és possible que després d’aquell cúmul d’inventiva i creació Carlus Padrissa hagi permès aquest xoc estètic tant fort i anticlimàtic? Tot era suggerent, visualment molt simbòlic i de cop i volta tot esdevé irreconeixible. La Erda pujada a dalt d’una grua en mig d’un globus terraqui amb tots els països ben definits, amb tsunamis inclosos, semblava un mapa del temps en un Tele Notícies.

Però aquesta aglomeració d’imatges més pròpies d’un vídeo del CEC, ha donat pas al moment més destrempant amb l’aparició del cercle de foc i la filla de Wotan adormida en el centre, tal i com mana el llibret, però l’efecte era d’un pastís d’aniversari entrant en escena arrossegat pels omnipresents figurants. Faltava que Zubin Metha comences a cantar el Happy Birthday to you.

En tota l’escena final les llums han quedat planes i tota aquella inventiva visual dels dos primers actes han quedat reduïts a uns vídeos de líquids amb densitat que recordava el mercuri, barrejant-se en les pantalles, mentre Brünnhilde i Siegfried allunyats dos metres l’un del altre canten un del duos més passionals de tot el opus wagneriá.

Ni en l’escena, ni en els cantants ni a l’orquestra he trobat la passió, l’amor i l’esperança que aquest duo em tramet cada vegada que l’escolto.

L’any vinent m’agradaria veure molt la Tetralogia complerta, però també m’agradaria que hi haguessin retocs importants en les veus i al menys en el tercer acte del Siegfried un retoc integral.

La primera i no última visita a Les Arts, m’ha deixat alguns dubtes, alguna saníssima enveja (l’orquestra) i una certesa, els amics i amigues Infernemlandaires valencians son magnífics, de reclinatori, vaja.

11 comments

  1. Pues Ximo,a mi encantó lo de las velas del pastel en la fragua de Mime porque era el mismo Loge. Y el final lo vi apoteósico tanto musical como escénicamente, es cierto que estéticamente no muy bello,algo frío y plano, no termino de conseguir el efecto soleado que se buscaba, pero sirvió para tomar un respiro, después fue in crescendo gracias a la multiplicación de fluidos en imágenes que me produjeron un efecto hipnótico y me contagiaron de la música.
    Me ha encantado lo del efecto pastel, desde abajo no tuve esa sensación. Tampoco me gustó nada la parte de la muerte de Fafner, debieron buscar otra solución. Los jamones y el túnel del lavado y alguna cosa más como el Mapa Mundi se te escapan por no haber visto el prólogo y la primera jornada. Saludos.

    M'agrada

  2. Encara que no he vist aquest Siegfried (i estic mort d’enveja i d’anticipació, i ho estaré fins el diumenge), reconec moltes de les coses que menciones a la teua entrada perquè, com diu Maac, van aparèixer a l’Or i a la Valquiria, supose que per al públic que va assistir a aquestes òperes tindran sentit. En el que sí estic d’acord és en com de mal resolt està el tema del cercle de foc, a nosaltres, deformació local, ens va recordar una paella al foc més que no una tarta d’aniversari. Lamente el que dius de Zakhozhaev (més ho lamentaré el diumenge quan l’escolte) i crec que discreparem en quant a Mehta, ja que jo sóc un apassionat del seu estil wagnerià. Però aguardarem fins el diumenge per discrepar, potser acabe donant-te la raó. Per una altra part, espere que les meues recomanacions en quant al lloc a la sala et foren útils, estava preocupat per si tú que tens un oït més fí i més entrenat no estaves content amb la sonoritat a l’última fila del quart pis.

    Per cert, un plaer haver-te conegut, així com a tota la resta dels catalans i catalano-madrilenys que vau vindre.

    M'agrada

  3. colbran

    La acústica de la sala desde la última fila del teatro, en el centro, es excelente. La orquesta sonaba limpia y transparente y los cantantes diferenciados de la orquesta. Las voces nunca estuvieron cubiertas por la orquesta, con una única excepción: al comienzo del tercer acto en la primera escena, en que Wotan quedó un poco ahogado por el volumen instrumental.

    Por mi parte, Titus, encantado de conocerte y agradecido por tu diligencia. Eras el que me faltaba por conocer del grupo de comensales, aparte de las encantadoras hijas de Maac y Geni.

    Como mi opinión dicrepa muy poco de la expuesta aquí en este post, sólo añadiré que yo soy mucho más exigente con las voces que interpretan los roles de “Siegfried”, pero hubo lo que hubo en esta ocasión…

    M'agrada

  4. La sala tiene, por lo que vengo experimentando, una acústica similar por todas partes, aunque mi sitio casi siempre está en el cuarto piso, sólo he tenido dificultades para escuchar a un cantante en el recital de Flórez desde el primer piso. Desde entonces ya no he querido volver allí así que no sé si fue por el lugar o por la voz que no corría.
    En el lateral del último piso si te sitúas al lado del escenario hay excesiva reverberación, aunque tampoco sé si eso es habitual porque cuando lo aprecié era en La Consagración de la Primavera y con la orquesta no en el foso sino en el escenario, esta situación espero que no se vuelva a repetir porque ahora ya tenemos inaugurado el Auditorio Superior, éste si presenta serios problemas de acústica, sobre todo desde el centro de la sala hacia atrás y es que la planta es rarísima.

    M'agrada

  5. kenderina

    Pues yo también espero al domingo…y las fotos creo que me estan asustando !!
    En cuanto a la situación en la sala…yo solo he probado el primer piso. Me gustó mas el sonido cuando estuve del lado derecho del escenario en el Don Carlo que en el izquierdo que estuve para la Turandot (por momentos notaba reverberación ahí), pero mi oido no es lo bastante fino como para saber a que es debido. Para el Siegfried vuelvo al derecho….
    Por cierto…el balcón vibraba de manera muy molesta en la Turandot…es normal o es que se esta cayendo ? lo digo para no volver ahí, jajaja.

    M'agrada

  6. assai

    Respecto a tu estupenda crítica sobre Sigfrido en Les Arts, algunas cosillas

    La orquesta y la dirección me parecieron realmente excepcionales, no les pondría ningún pero. A mi juicio ellos han sido lo mejor de la ópera, no sé muy bien, o quizás no he entendido, qué es lo que no te gusta en concreto de la dirección de Mehta.

    Sigfrido (Zakahozhaev) me pareció por momentos que estaba extenuado, no sé si su voz es suficientemente apropiada para el papel, pero desde luego no lo es su resistencia. Alguien muy experto -y una autoridad en la materia- me dijo que había alterado varias escalas, vamos algunos pequeños –o grandes, eso es cuestión de apreciación- desaguisados que se nos escapan a los profanos como yo.

    Y continuando sobre lo que me pareció destacable; Juha Usitalo (Wanderer) mucho mejor que ocasiones anteriores. Erda (catherine Wyn-Rogers) discrepando de Maac, me gustó mucho y Olga Pertyatko fue un pajarillo malabarista pero muy convincente.

    Brünnhilde (Jennifer Wilson) destacó sobre el resto. Tiene una voz potente pero con matices, convincente, con fuerza dramática, creo que estuvo a la altura del papel.

    Sobre la puesta en escena de la Fura, me parece que ha perdido muchísimo respecto de las dos anteriores entregas. En este caso, me ha dado la sensación que han actuado cómo ese niño que para jugar saca todos los juguetes; que no sabe prescindir. Tenían serias dificultades para elegir el qué y el cómo en cada escena, así que en algunos casos estaba todo excesivamente recargado, con poca claridad de lenguaje. Además, hay cosas que no he entendido; como esos afanosos limpiadores con mopa, pero dejémoslo aquí, por soy una fans casi incondicional de Carlus Padrissa.

    Me alegro que te haya gustado Les Arts. En mi opinión, es una pena que haya primado en su arquitectura más su valor de escultura que su funcionalidad como teatro de ópera. Quizás por eso le sean achacables tantos fallos, sin duda evitables si hubiese tenido presente por Calatarava la finalidad última del edificio, más allá de su puro valor estético.

    No sé si el trencadís es lo mejor en términos de acústica, a mi me parece que da una sonoridad amplificada, poco natural, pero el oído como todos los sentidos es subjetivo y no quiero polemizar.

    No sé si conoces nuestro Palau de la Música al que tengo un especial cariño, si no es así, te invito a que lo hagas en tu próximo viaje. Si algún día vienes, a la que considero mi segunda casa, te invitaré a una copa de champagne, perdón, de cava valenciano.

    En el entreacto coincidí con un personaje -muy conocido en el ámbito musical valenciano- que me comentó; es el mejor Sigfrido que se puede hacer hoy. Supongo que en su afirmación hay mucho conocimiento de causa. Debemos tener entonces motivos para estar más que contentos, “el reclinatorio” parece que resiste a nuestros días.

    He leído mucho, casi todo, como siempre – en opinión de mi marido más que afición padezco de adicción- seguramente la próxima vez que lo vea podré apreciarlo mejor, fijarme en cosas que se me habían pasado por alto.

    Es estupendo siempre leer vuestras divertidas y acertadas críticas.

    M'agrada

  7. Pilar

    En Valencia, además de asistir a la representación de Sigfrido, pude constatar al día siguiente en el Palacio de las Artes y las Ciencias, que “investigadores de la Universidad Autónoma de Barcelona han descubierto que el cromosoma 5 contiene el gen o los genes que regulan el “miedo”, de lo cual deduje que Sigfrido debía carecer de el o lo tenía bastante averiado, ya se podía empeñar Mime…
    El espectáculo en general me gustó a pesar de que la orquesta y sobre todo el tercer acto estuvieron muy por debajo de mis expectativas.
    Aprovecho para mandar un saludo especial a los infernemlandaires valencianos que tuve el gusto de conocer.

    M'agrada

  8. dandini

    En primer lugar quiero expresar mi gratitud por la amabilidad y simpatia que recibimos de la conexión valenciana : Bravi tutti!Toda esta cordialidad tuvo su prolongación en la ilusión que teniamos de ver tanto Les Arts como el Siegfried.Arquitectonicamente a mi me encanta.La única duda que tenia era si el trencadis blau seria apropiado para la acústica.Puedo deciros que desde mi butaca en la fila 12 de platea la audición tanto de la orquesta como de los solistas era magnífica.Del espectáculo quiero empezar por la puesta en escena que encontré fascinante,mágica,dotada de una vena poética inolvidable y a la vez irónica.La gran profusión de detalles nos tenia completamente en vilo.Lastima que en el último cuadro el nivel decaiga.El nivel de la orquesta es mas que notable y su director Zubin Metha alternó momentos francamente inspirados con otros menos interesantes.De los cantantes me pareció magnífica la prestación de Olga Peretiatko,Juha Uusitalo y Niklas BJórling.Este último a pesar de un par de notas dudosas constituyó una auténtica sorpresa.Los tres fueron fuertemente ovacionados.Decepción por el Siegfred de Leonid Zakhozhaev ,la voz tiene un color muy bello,que evita constantemente los momentos mas comprometidos.Por último se comfirma la promesa con la Brunhilde de Jennifer Wilson.La voz es grande, canta bien y su precisión tonal es excelente, algo bastante insólito en este duo en los últimos trenta años.El consejo a darle seria que intente aumentar la expresividad del texto.

    M'agrada

  9. Assai de la dirección de Mehta en el Siegfried no me gusta casi nada. El primer acto me resulto anodino y con falta de tensión climática, con un final de la forja decepcionante y un sonido demasiado blando y camerístico. En algunos momentos del segundo acto, esa concepción se adapta mejor a la partitura y la orquesta me pareció que sonaba más fluida. En el tercero y sobretodo en la tercera escena le encontré a faltar progreso dramático y pasión. Si te dijeron que era la mejor versión posible del Siegfried en la actualidad, te sugiero que pases por el post que dediqué a Nina Stemme no hace mucho, con motivo de su primera Brünnhilde en la Staatsoper de Viena. No hay comparación posible.
    La dirección de Welser-Möst me parece más poética e intensa que la de Mehta y el tan discutido y discutible Siegfried del tenor americano Stephen Gould, está a años luz de lo escuchado el sábado.
    Ya me dirás algo.
    Titus, les localitats, perfectes de visió i sonoritat. Un lloc excel•lent. Espero amb ànsia la teva visió de la direcció musical. M’interessa molt.
    Mei, t’enyorava. Jo crec que per que l’any vinent vagi al cicle complert hauran de canviar alguns cantants. Vull veure un cicle sencer, però no amb cantants insuficients pel rols principals.
    Maac, la entrada del “pastel de cumpleaños” desde las alturas resulta risible y el exceso de intercambio de fluidos en el dúo final despista un montón, claro que igual eso es lo que se pretendía para no percatarse de como se cantaba.
    Bé, estic encantat amb els vostres amplis comentaris que tant enriqueixen el bloc.

    M'agrada

  10. Bueno, ayer yo asistí a este Sigfried. No quiero extenderme demasiado: para mí fue impresionante de nuevo, y de una coherencia extraordinaria a todos los niveles, con las dos primeras óperas del Anillo: musicalmente, excelentes Wotan, Bruhnilde, Erda y Mime, y un Sigfried que quizás no tenga la voz más idónea para el papel pero que lo supo salvar de buen grado. Ayer al final se le notó muy fatigado pero los últimos 5 minutos los resolvió de modo extraordinario, para cómo estaba vocalmente; escénicamente, la cohesión comenzada con el Oro es total. Bravo por la Fura en todos los aspectos. Lo de que Fafner salga de gigante cuando muere el dragón me parece acertadísimo (no estoy de acuerdo con maac) y también todo el tercer acto, me embelesó: encontrarme de nuevo esa roca donde reposa Bruhnilde, tal y como la dejamos el año pasado, me produjo una verdadera profunda emoción, al igual que la salida de Erda de las profundidades. Excelente trabajo.

    La orquesta sigue manteniendo el listón (después de un año prácticamente sin verla), y Mehta un gran maestro y su visión del Anillo me parece extraordinaria.

    Gracias por el sábado, a los catalanes que no conocía, fue un placer; a los que sí, un placer volver a ver, y a mis queridos valencianos… a ver cuando hacemos otra.

    Abraçades!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: