EL QÜESTIONARI IFL DE KÀTIA

 

Avui encetem els qüestionaris femenins a IFL.

Sembla mentida que hagin trigat set setmanes a arribar, és clar que ara ja seran més freqüents malgrat que els senyors semblen més actius i participatius atenent als qüestionaris rebuts fins ara. Per cert, de moment ja tenim ple fin el darrer diumenge de març de 2018.

La primera infernemlandaire que va enviar l qüestionari va ser Kàtia, que amb la seva empenta habitual ha deixat alguna perla que de ben segur no deixarà indiferent a ningú.

Amb la seva espontaneïtat habitual encapçalava el seu qüestionari amb un engrescador “M’ho he passat pipa!”. Espero que tots els lectors del seu qüestionari també, llegint-lo

Continua llegint

Anne-Sophie Mutter al Palau

Avui es repren, més que inaugura, la temporada 2014/2015 de Palau 100, ja que com recordareu els habituals del blog , ek passat 7 de juliol va tenir lloc la veritable inauguració, ja que va ser el primer concert, amb la visita estel·lar ar de la Staatskapelle de Dresden i Daniel Barenboim interpretant Richard Strauss, si voleu recordar-ho podeu prémer AQUÍ per recuperar l’apunt.

La represa no és menys estel·lar, ja que al costat de l’Orquestra Nacional de España sota la direcció de Miguel Harth-Bedoya, tindrem l’oportunitat de veure a la gran violinista alemanya Anne-Sophie Mutter interpretant un dels concerts més espectaculars, populars i estimats del repertori per a violí, el de Max Bruch. Continua llegint

UN RECORD PER A KUNDRY

Monestir de San Millán de Yuso (La Rioja)

Monestir de San Millán de Yuso (La Rioja)

Em fa molta pena haver d’escriure aquest apunt, molts no sabreu ni de qui estic parlant, però diumenge ens va deixar Kundry, un home excel·lent, bo, amabilíssim, molt culte i sensible.

Els que em seguiu des de l’inici d’IFL el recordareu, no escrivia molt però ens havia deixat aportacions magnífiques. Li costava llegir en català, però s’esforçava i gaudia molt de la música, la gaudia intensament i era un goig escoltar-lo parlant de Wagner i amb la passió  que ho feia.

Aviat farà dos anys que ens va deixar el darrer comentari, ja estava malalt i ens va dir que Mozart, Abbado i Pollini l’ajudaven a lluitar. Continua llegint

PREPARANT DAS RHEINGOLD

Arthur Rackam- Das Rheingold

Arthur Rackam- Das Rheingold

Wagner sempre ens forneix de sorpreses i quan hom pensa que Rheingold és l’inici, resulta que és el final, o més ben dit, la conseqüència final i necessària de l’inici.

Quan Wagner va començar a pensar amb el que seria l’embrió del que esdevindria el Ring, havia composat 6 òperes, tres exercicis iniciàtics i necessaris d’aprenentatge, que ja denotaven alguns trets fonamentals del que després esclataria amb força inusitada (Die Hochzeit, Die Feen i Das Liebesverbot),  i que van acabar cristal·litzant en les tres òperes romàntiques per excel·lència, Der Fliegende Holländer, Tanhäuser i Lohengrin. El que vindria després de Lohengrin, esdevé absolutament tan revolucionari com genial i desmesurat, res comparable ni amb el que ell mateix havia fet abans, ni amb el que es feia en aquell moment en l’àmbit musical i molt menys operístic.

Després de l’estrena de Lohengrin, Wagner ja havia esgotat al màxim la fórmula romàntica tradicional i tot semblava prou abonat per a donar un pas endavant absolutament trencador. Va començar a pensar en un nou projecte tot llegint les sagues nòrdiques i els relats dels germans Grimm, que aglutinen els fonaments del nacionalisme alemany. Ja l’any 1846 havia començat a donar-li voltes a l’idea de fer un nou drama musical al voltant de Frederic I de Hohenstaufen, més conegut com Frederic Barba-roja. Dos anys més tard va tornar a reprendre la idea i hi ha qui diu que en la figura d’aquest rei alemany hem de buscar els orígen de l’heroi Siegfried i de tota la trama amb la que Wagner va envoltar l’imponent saga. Wagner organitza una fantasia barrejant mitologies pròpies i documentades, per erigir un projecte a partir de la mort de Siegfried, que era el seu objectiu per la nova òpera, a partir dels seus ideals revolucionaris i la influència ideològica de SchopenhauerNietzsche en  els seus postulats.

Com no podia ser d’altre manera en un geni tan obsessiu, Wagner no en tenia prou en explicar la mort de l’heroi sense posar-nos en antecedents, de tal manera que abans dels tràgics fets que portarien a la mort de Siegfried, calia explicar l’inici i les proeses del jove Siegfried. Com us podeu imaginar, ja que coneixeu com acaba la cosa, els prolegomens de la historieta es va acabar organitzant en tres òperes i un pròleg que formaria sense cap mena de dubte , l’obra de tota una vida.

El llibret per tant, es va escriure a l’inrevés, començant per Götterdämmerung i acabant a Das Rheingold. Malgrat que la qualitat literària de Wagner tot sovint es posa en dubte, la veritat és que darrera del llibret de Der Ring des Nibelungen hi ha un profund i exhaustiu treball, també revolucionari en el concepte poètic de l’obra, en la utilització arcaïtzant del llenguatge, molt condicionat i perfectament condicionat, diria jo, als fets teatrals i a l’acció del drama, d’una dimensió descomunal i amb unes pretensions literàries si voleu discutibles, però imprescindibles per portar al darrera una banda sonora que molt pocs gosaran, a hores d’ara, qüestionar.

Wagner estructura la magna obra en les tres jornades i un pròleg, i com succeirà en la darrera jornada, el pròleg es divideix en quatre parts. Si bé Götterdämmerung l’òpera està distribuïda en tres actes  tradicionals i el pròleg amb les Nornes, a Das Rheingold, la més revolucionària i wagneriana de les òperes de Wagner, tot succeeix en tres escenes sense solució de continuïtat, que s’inicien a trenc d’alba, per acabar al final del dia amb l’entrada del deus al Walhalla, prèviament haurem assistit a l’inici de tota la lluita, en un pròleg sorprenent sota les aigües del Rin precedit d’un famós, obscur i misteriós preludi  de 136  compassos que estic segur que els que el varen escoltar per primera vegada, alhora que quedar aclaparats, no es podien arribar a imaginar mai les aproximadament quinze hores de música que els venien a sobre.

COMENCEM:
Continua llegint

FALSTAFF, LA RÚBRICA D’UN GENI

Falstaff, pintura d'Eduard Grützner (1846 - 1925)

Falstaff és, sense cap mena de dubte, l’òpera que m’agrada més de Verdi, un autor que estimo especialment i del que sóc incondicional devorador de la seves òperes.

Sempre que escolto aquesta òpera em sap greu pensar que Verdi ja tenia 80 anys quan la va estrenar i sabia perfectament que aquell si que seria el darrer treball que deixaria per la història, malgrat que semblava que després de la triomfal rebuda de l’Aida, la seva carrera ja estava totalment escrita i difícilment podria dir-nos res de nou.

La fortuna va voler que en la seva vida es creués un jove poeta i music, que no feia gaire que havia dit les mil i una contra ell, ja que representava l’exponent més gran i venerat de la gran i tradicional nissaga de músics operístics italians. Arrigo Boito, un dels representants més destacats dels nous aires que havien de renovar el panorama operístic de la Itàlia de finals del XIX i principis del segle XX, va deixar la genial empremta del seu saber teatral, en la revisió que Verdi va fer del Simon Boccanegra, l’any 1881, a ell encomanada, després d’un escrupolós càsting per trobar aquell poeta que havia de “retocar” allò que Francesco Maria Piave no va acabar d’arrodonir en un drama impossible de García Gutiérrez. Continua llegint

RECORDANT SALVADOR ESPRIU AMB GIUSEPPE VERDI

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 10-07-1913 - Barcelona, 22-02-1985)

Avui no tenia previst parlar de Salvador Espriu i si us he de ser franc, tampoc recordava que precisament tal dia com avui, fa ja 25 anys que moria a Barcelona.

Per commemorar aquest efemèride, ha sorgit una iniciativa a la blogosfera catalana, promoguda pel blog Antaviana, per tal de que avui el major nombre de bitàcoles possibles, parlin del poeta.

Abans d’ahir m’ho va dir l’Assur i és clar, no mi vaig poder negar, tot i la por que em produeix parlar i sobretot escriure, d’un dels prohoms més insignes de la literatura catalana, en un blog centrat bàsicament en la música, encara que tot sovint i per desengreixar, emergeixin temes diversos.

Crec que és important parlar i reivindicar l’Espriu en un moment com l’actual, on el català tendeix a ser novament exclòs, marginat i oblidat, per part de l’eterna amenaça de les cultures devoradores i també per què no dir-ho, per la petitesa i empobriment intel·lectual de les plataformes internes, em refereixo a la televisió, la ràdio, el cinema, el teatre, la premsa i fins i tot part de la literatura que es fa a Catalunya i en català, entestats tots ells en oferir-nos la versió més descafeïnada, vulgar i pobre de la nostra llengua, per tal d’aproximar-la, segons diuen ells,  a la realitat del que escoltem pel carrer, tancant d’aquesta manera un cercle viciós que ens encotilla i situa en la marginalitat, qualsevol intent d’enriquir-la i elevar-la a nivells d’excel·lència cultural i literària. Continua llegint

UNA ÚNICA VEGADA, LLÀSTIMA: Karajan i Caballé

salzburg-1976

A l’abril de 1976 Montserrat Caballé va cantar la part de la soprano del Rèquiem de Verdi al Festival de Pasqua de Salzburg, al costat del jove Josep Carreras, Fiorenza Cossotto i Jose van Dam. Dirigia, com no podia ser d’altre manera en aquells anys, déu, és a dir Herbert von Karajan.

Aquell encontre tan esperat va esdevenir l’únic en la carrera dels dos grans artistes. Malgrat la sorpresa i fascinació que la soprano catalana va causar a un estorat Karajan, davant els prodigis tècnics i expressius d’una Caballé radiant, o possiblement per això, o perquè  potser Karajan no podia permetre que hi hagués un altre estel radiant sobra l’escenari, que no fos ell i ja se sap que això per a una soprano és “anatema su voi”, ambdós no varen tornar a actuar junts i la Caballé no va tornar a Salzburg fins onze anys més tard, per fer un concert en el festival d’estiu.

Continua llegint

Ja sé que no serà això, però …

Per fi avui el Siegfried.

Mentre espero desvetllar el misteri d’una representació esperada que encara ha de venir, això sempre és sensacional, us proposo escoltar al final del Siegfried de la versió de l’any 1951 a Bayreuth.

Aquell any va ser el primer any del Neu Bayreuth. L’any del inici del festival després del període de “depuració” que va patir en acabar la II Guerra Mundial amb la vinculació descarada del festival i de la família Wagner amb el nazisme. Continua llegint

KARAJAN 1908 -2008

Tal dia com avui de fa cent anys, va néixer a Salzburg Herbert von Karajan, durant molts anys el meu director i avui, una mica més crític amb tot, continua sent un dels “meus” directors, per bé que ha de compartir-ho amb altres col·legues.

No sé si a ell, egocèntric i exclusivista com era, li hagués agradat gaire, però els anys m’han fet valorar les seves direccions d’una manera més distant. Tot i així, de Karajan tinc unes quantes gravacions que continuen sent referencials en la meva cedeteca i Continua llegint

10 JAHRE OHNE SIEGLINDE

10 anys sense Sieglinde i sense Emparatriu, sense Elsa i Ortrud, sense Chrysothemis o sense Elektra, sense tantes i tantes heroïnes que va protagonitzar, traspassant el fet purament musical per fer-los seus i esdevenir el model i exemple per les sopranos que l’han precedit. Continua llegint