Dedicat a la inoblidable Imma

Accidentada, un cop més, la retransmissió de Radio Clásica, és una mica com el problema de rodalies que varem patir, que sabíem (o sabem, doncs encara cueja) que d’un moment a l’altre es podia trencar una catenària o petar el sistema informàtic. En les transmissions d’aquest any, també sabem que d’un moment o altre escoltarem a cantants enyorats que si no estàs gaire atent als incidents, et poden fer somiar que en la lloca de la Watson s’ha emmirallat amb la Nilsson i fins hi tot la recorda. No amics, és la Nilsson i la direcció de Thielemann no es que s’assembli a Böhm, que no, és que és Karl Böhm.

Inexplicable i vergonyoses transmissions que comparades amb les que he es baixen per Internet, provinents de Bayern 4 Klassik, via satèl·lit ens ensenyen que tenim molt per aprendre encara de transmissions operístiques i de concerts en general.

La veu de Pérez de Arteaga quan anuncia per enèsima vegada que escoltarem a la Nilsson i a Hotter (mare de Déu senyor, està tan afligit que ha confós al Wotan, per un wotan, el de Theo Adam, no fa gaire comentat al bloc), és tot un poema. Avui no li hem sentit aquella eterna cantarella riallera que em treu de polleguera. L’acompanyo amb el sentiment.

Avui amb Die Walküre s’han d’ensenyar quasi totes les cartes del Ring i sobretot el Director musical, el Wotan i la Brünnhilde han de convèncer, ara ja estem a la prova de foc, i mai millor dit. Wotan s’ha de deixar de reserves, Brünnhilde la gran heroïna de la historia ens ha de captivar a cops de geni i el director no ens ha de deixar en cap moment, que la pell deixi de ser de gallina.

Sensacional Christian Thielemann. No crec que avui hi hagi ningú que pugui dirigir el Ring d’aquesta manera. Amb aquesta claredat, amb aquesta tensió, amb aquest so gruixut i alhora nítid. S’ha permès llicències made in Thielemann, si, ell ja pot. Si ha fet un ritardando d’extraordinari efecte a la cavalcada del tercer acte, després de la demostració del poder creatiu, jo li aplaudeixo. M’ha sorprès molt, la veritat, però aquí rau la creació. Si acceptem canvis conceptuals en les dramatúrgies, hauríem de deixar més llibertat en la partitura, sense traïr-la. L’efecte teatral segur que ha estat impactant.

Dels cantants haig de dir que després del primer acte he pensat, al menys Wottrich no ha gallejat, ara bé, amb aquesta obsessió que té per engruixir i enfosquir la veu, el so li queda extraordinàriament engolat i sembla que la veu no flueixi natural. El pas de la veu continua sent una mica conflictiu, però ha millorat molt la seva prestació del anys passats. En el segon acte no ha acabat d’arrodonir la bona prestació del primer. La veritat es que els buuu en finalitzar el segon acte m’han semblat exagerats i potser més motivats per ser el xicot de la Katharina o per les actuacions dels anys passats, que no pas pel Siegmund d’aquest any, que si no és per tirat coets, al menys és digne.

La esperada Sieglinde d’Eva-Maria Westbroek m’ha semblat esplèndida. Veu plena, rodona, atractiva, amb seguretat i tremp. Una veu d’abans, una veu per a Thielemann. En el tercer acte, en les esperades frases de comiat m’ha decebut, però el primer i el segon acte m’han semblat decididament aspirant a reclinatoriable.

Ja tenim el cantant tot terreny. Kwangchul Youn, ha actuat de Gurnemanz en la inauguració i ahir era Fassolt. Potser per aquests baixos malèfics la veu de Youn no és la més apropiada, però que estem davant d’un excel·lent cantant, em sembla que ja ningú ho dubte.

El primer acte ha acabat amb èxit, no clamorós com quan la parella de germans son de traca i mocador, però amb un èxit sonat. Com diu Barbebleue, el Ring és el Director i després les veus. Estic totalment d’acord amb aquesta contundent màxima i la prova és Christian Thielemann.

Thielemann fa d’aquest Ring un gran Ring, tot i sabent que les veus de les que disposa no son les millors que avui poden defensar els temibles rols. Amb una mica més de cura i voluntat des de la Direcció del Festival, en contractar els millors cantants possibles, no tingueu cap dubte que Bayreuth sota la influència Thielemann, tornaria a florir.

Escolteu ara “Der Männer Sippe” i “Du bist der Lenz” per la Westbroek. Us he evitat el noiet, tot i que està més suportable, per no embrutar la notable interpretació de la soprano holandesa.

En el segon acte apareix Dohmen i la primera impressió que tinc és que l’estat vocal no és el mateix que l’any passat. La veu continua sent magnífica, però la convicció i la energia del cant em semblen una mica més apagades.

L’anunciada i esperada Brünnhilde de Adrienne Dugger, esperada pel fet de no patir un any més a Linda Watson, ha cancel·lat i en el seu lloc a tornat la temuda Watson, per a les tres obres en que Brünnhilde és protagonista.

Inicialment la veu de la Watson és molt interessant. La recordo com una bona Sieglinde a la Tetralogia del Liceu, però en mans de la Brünnhilde, la senyora o per manca de la tècnica correcta o bé per que tensiona la veu que no per gran ha de ser forçosament dramàtica, es veu obligada a forçar fins el crit, que sovinteja fins la desesperació. Bayreuth no es pot permetre una Brünnhilde com aquesta. Espero que el dia “d’aquest any si”, ella ja estigui definitivament de cover a l’òpera de Minessotta. No es tracta tant sols de la temuda entrada amb els Hojotoho! és tot el seu cant el que voreja el crit destemprat i la manca d’humanitat que la filla guerrera ha de mostrar, sobretot al tercer acte, i on la Watson no emociona mai.

La Fricka de Die Walküre ha de ser una senyorona que ha de imposar. No és tracta tant de fer grans demostracions vocals, com de fer grans demostracions de saber dir el que diu, això si amb veu, és clar. Però si no hi ha una gran actriu al darrera de la gran cantant, pot ser una mica avorrida. Sense veure l’escena, la mezzo Michelle Breedt, m’ha tornat a convèncer, malgrat que no supera la Brangäne del Tristan und Isolde on em va semblar una cantant a tenir molt en compte.

Us deixo el fragment final del seu llarg monòleg, una frase musical que sempre m’ha agradat molt “Deiner ew’gen Gattin heilige Ehre”.

Del tercer acte que voleu que us digui, doncs que he desitjat que les valquíries es quedessin mudes i em deixessin escoltar a l’orquestra i aquella extraordinària capacitat que te Thielemann per crear l’ambient sonor just, quina meravella, això, i no vull comparar amb res de lo escoltat darrerament, és una cavalcada i ja no per la qualitat galàctica de l’orquestra, si no per la concepció sonora i rítmica del fragment, que si no s’interpreta genialment pot arribar a ser un fragment odiós, i si no pregunteu-li al maac.

Després dels cavalls i les filles de Wotan, esperava el comiat de la Sieglinde, però no m’ha emocionat gaire. He esperat que la Watson s’adormís per escoltar amb fruïció el regal final. Dohmen i Thielemann, altre cop, com l’any passat, m’han deixat estabornit.

Imma va per tu