IN FERNEM LAND

Meistersinger a Bayreuth 2008


Entre Die Walküre i el Siegfried comentaré “Die Meistersinger von Nürnberg“, que m’ha quedat despenjada, amb la curiositat de comprovar si el desgavell de la Katharina Wagner era rebut un altre cop amb desaprovació generalitzada, si Sebastian Weigle millorava la prestació decebedora de l’any passat i si el cast, tirant a impossible tenia alguna oportunitat de millorar la mediocritat que tan em va desanimar en el periple festivaler del irrepetible estiu del 2007.

Pel que fa a la producció m’he hagut de conformar amb les cròniques escrites, doncs vaig desistir de la possibilitat de comprar aquesta entrada virtual per tal de veure l’espectacle via Internet i en directa mitjançant el flamant mètode emprat pel Festival, al mòdic preu de 49 €. Per una nul·litat com aquesta ja vaig contribuir l’any passat a pagar la nòmina de la Katharina, aquest any no em tornen a enganxar, sobretot a aquest preu.

Ja a l’obertura Sebastian Weigle m’ha semblat que atacava l’obra amb més convicció i sense aquells temors del any passat. El so és esplèndid i el tempo més contundent i enèrgic. Jo diria, i no se si és “culpa” de Weigle o dels tècnics de so de l’emissió radiofònica, que els plans sonors no eren homogenis, estaven descompensats, amb presència excessiva del metall, la fusta i el vent en vers les cordes. Us deixo ja l’obertura per si esteu interessats en comprovar-ho

Dels cantants no cal dir gaire bé res, han canviat la impossible i inadmissible Eva i la que ens han portat aquest any ha millorat, però aquest no era un repte gaire difícil, era pràcticament impossible fer-ho pitjor que Amanda Mace. Michaela Kaune és discretíssima i vulgar, potser és que Katharina no vol fer lluir aquest bombó de rol, dels rols més “fàcils” i assequibles de les sopranos wagnerianes. Indigne que a Bayretuth, amb una llista d’Evas a escollir triï aquesta noia.

Hawlata no pot ser mai Sachs, un dels rols més llargs, compromesos i exigents del repertori wagnerià no és pot donar a un cantant tan provincià d’estil, veu i carisma. És cert, també ha millorat la prestació del any passat, cosa també bastant fàcil d’assolir, malgrat que al final el propi personatge se’l ha menjat i no ha pogut donar la talla.

Dohmen, el Wotan de la Tetralogia té la veu idònia i la noblesa en la dicció per cantar-lo, però és clar, o una cosa o l’altre.

Michael Volle si que és un fora de sèrie i està destinat a ser un dels grans barítons. Jo crec que ell feria molt millor el Sachs que Hawlata. Té la veu i sobretot és un gran artista, que s’adequa perfectament al personatge que li fan fer i en aquest cas és el bo de l’òpera, si, el progressista, el veritable transgressor que va en contra del poder establert que representa Sachs i en el que fins hi tot Walther acaba immers. Katharina dixit.

El gran triomfador, un altre cop ha estat Klaus Florian Vogt, el tenor de veu blanca, que de manera inexplicable assoleix rols que mai fins ara haguessin estat cantats per un tenor de les seves característiques, si no fos per les poques ganes que té Bayreuth d’apostar per cantants amb les veus apropiades pels rols exigits. En aquestes funcions de Meistersinger és notori, tot i que el que no es pot negar és que Vogt és un cantant excel·lent amb una línea de cant immillorable, capaç d’emetre les notes d’una manera molt poc habitual en Wagner, on més aviat és llença la veu que no pas s’emet amb delicadesa musicalitat, sfumature i mitges veus. En això no hi ha res a dir, ja ho vaig dir l’any passat, on per altre part, les notes agudes li sonàvem més sanes que aquest. Espero que no sigui un signe evident del esforç que aquesta veu està fent assolint rols wagnerians (Siegmund i Parsifal) no apropiats al instrument natural. La veu de Vogt és blanca i fins hi tot escoltant la gravació arriba a ser femenina, amb una tendència a emetre sons de sopranista. La línia de cant és perfecte.

La resta, doncs correctes sense més. Uns Meistersinger millorats pel que fa a la direcció d’orquestra, que malgrat aquests signes palpables no va evitar que al final de la funció s’endugués bravos i buuus a parts iguals. No ho acabo d’entendre del tot. Jo aquest any he estat crític amb Weigle, més per la deixadesa de les seves atribucions al capdavant de l’orquestra del Liceu, que pel mèrits que ens havia demostrat en temporades passades, sempre lloats per mi. El cert és que aquest mateixa direcció, amb aquests resultats sota el nom del competent Schneider no hagués estat mai protestada.

El Cor, que cal dir del cor, doncs que és el millor cor del món. Curt i ras. Un cor inexistent, com l’orquestra, que s’arreplega d’aquí i d’allà, format per “voluntaris” cantaires que sacrifiquen les vacances, més alguna excedència que els hi donen els seus cors d’origen, per passar tres mesos (dos assajant i un altre actuant). Tan li fa qui el dirigeixi, d’acord que l’empremta deixada per Pitz és llegendària, però quan escolteu el final que us deixaré, us adonareu que en mans d’Eberhard Friedrich, la cosa està magníficament controlada.

Això si que us puc dir, que al costat de l’orquestra, ja val el peregrinatge i l’espera per arribar al capdamunt del turó verd. D’acord que les veus poden fins hi tot arribar a ser indignes, però escolta uns Meistersinger o un Parsifal, on el cor és essencial, a Bayreuth és de reclinatori.

La Katharina Wagner, que a partir del any vinent i potser per això, compartirà la direcció amb la seva germana en la direcció del Festival, se’n va endur per segon any consecutiu la gran esbroncada de la nit. A la propera tardor sortirà a la venda el DVD d’aquesta representació. Per primera vegada en la història del Festival s’editarà una funció real, amb públic. Fins ara tot lo del festival era gravat al escenari però sense públic i fora de les dates del Festival. Potser en el DVD no sortirà la protesta general del públic, que un cop més és sobirà i el seu judici, que comparteixo plenament, malgrat algun encert impactant en l’última escena amb l’aparició de la grada amb el públic, que presenciarà l’òpera que es representarà amb la posada en escena del pintor que ha guanyat el concurs de pintura i no de cant (embolica que fa fort amb el tema ja discutit del Tannhäuser del Carsen), ha manifestat la desaprovació absoluta per aquesta absurda i costosíssima proposta.

La proposta ha estat retocada, sobretot al tercer acte i durant a intervenció de Beckmesser en la prova de cant.

Caldrà veure la nova troballa de la noia, però per la resposta, no crec que hagi salvat aquest acudit dolent de més de quatre hores de durada.

Ara del llarg tercer acte us deixaré el fantàstic quintet i l’escena de la cançó del premi, sense solució de continuitat. Moments que deixen clara la meva opció per cantants radicalment diferents als d’aquesta producció. La Kaume casi una cupletista, Vogt un escolanet que es podria arribar a confondre amb la Magdalena, Ernst un David més tenor que el Walther, la Guber defensant un rol malgirbat pel propi Wagner i Hawlata un espardenyer més que sabater. Weigle molt atent i concertant amb una delicadesa exquisida. Ja és mala sort

Em sap greu per Sebastian Weigle, que aquest any si que ha fet una tasca meritoria que no ha estat recompensada, ni pels cantants, ni per l’escena, ni per la resposta del públic.

Aquí teniu el inici de la segona escena del acte tercer amb el cor com a principal protagonista i Sebastian Weigle capitanejant la nau i portant-la a bon port.

Conductor Sebastian Weigle
Production Katharina Wagner
Stage Desgin Tilo Steffens
Costumes Michaela Barth / Tilo Steffens
Dramturgy Robert Sollich
Chorus Director Eberhard Friedrich
Hans Sachs Franz Hawlata
Veit Pogner Artur Korn
Kunz Vogelgesang Charles Reid
Konrad Nachtigall Rainer Zaun
Sixtus Beckmesser Michael Volle
Fritz Kothner Markus Eiche
Balthasar Zorn Edward Randall
Ulrich Eisslinger Hans-Jürgen Lazar
Augustin Moser Stefan Heibach
Hermann Ortel Martin Snell
Hans Schwarz Andreas Macco
Hans Foltz Diógenes Randes
Walther von Stolzing Klaus Florian Vogt
David Norbert Ernst
Eva Michaela Kaune
Magdalene Carola Guber
Ein Nachtwächter Friedemann Röhlig

One comment

  1. Golaud

    (segundo descanso de Siegfried).

    No he escuchado todavía completa la función, ayer sólo me dio tiempo al primer y segundo acto. Me hubiera gustado verla por Internet, pero el precio era demasiado alto.

    Descubrí a Vogt en Lohengrin, y me sedujo por las cualidades que resaltas, pero es que además, pensé, teorizando un poco y sin tener en cuenta los nombres que han establecido la vocalidad para este papel, que la palidez de la voz y el candor de su expresión, que a todos nos llama la atención, podían justificarse por el grado de idealismo que encierra el personaje, como si la naturaleza vocal nos fuera tan extraña como Lohengrin para los habitantes de Brabante. No me ha convencido en ningún otro rol wagneriano. Su Walther suena demasiado ingenuo, y a mí me gusta como mínimo un lírico-spinto o lírico con empuje. Un Walther con la voz de Heppner con la línea de Vogt sería estupendo. Siento mucha curiosidad por ver cómo seuana Florian K.V en directo.

    Desde luego – sabiendo que aún me falta el tercero- la dirección de Weigle no es para abuchear. Pero si Gatti se llevó algún buh, como he leído en algún sitio, ya no me extraña nada.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: