IN FERNEM LAND

EL ROF 2008 (II): bon nivell


Patricia Ciofi i Carmen Santoro 22/08/2008 Teatro Rossini (Pesaro)

Patricia Ciofi (soprano) i Carmen Santoro (piano) 22/08/2008 Teatro Rossini foto ximo

Seguint amb les activitats musicals de la visita d’enguany a Pesaro, el dia 22 teníem doble sessió.

A part de les òperes i dels dos concerts extraordinaris (Juan Diego Flórez i Joyce DiDonato), el ROF fa cada any un cicle de recitals, amb cantants joves i altres ja de consagrats.

Els cantants escollits en la edició del 2008, varen ser les sopranos italianes Carmela Remigio (13 d’agost) i Patricia Ciofi (22 d’agost) i el emergent tenor nord americà Lawrence Brownlee (el dia 17). Malauradament nosaltres tan sols varem poder gaudir de la Ciofi.

Els recitals aquest any s’efectuaven al Teatro Rossini i no acostumen a ser més llargs d’una hora, tot seguit i sense altres interrupcions que els blocs que cadascun dels cantants decideix fer.

Per la sessió amb Patricia Ciofi, acompanyada al piano, sense gaires excel·lències per Carmen Santoro, l’aforament no es va esgotar, tot i presentar una boníssima entrada.

El programa estava format integrament per repertori francès:

Gabriel Fauré:
Au bord de l’eau ( la primera de les Trois mélodies op.8 )
Chanson d’amour ( la primera de les dux mélodies op.27 )
Le papillon et la fleur ( la primera de les eux mélodies op.1 )
Henri Duparc:
Soupir
Chanson triste
Gustave Charpentier
Louise: “Depuis le jour”
Jules Massenet
Chérubin: Vive l’amour”
Pauline Viardot
Haï luli!
Léo Delibes
Les Filles de Cadix
Gioachino Rossini
Le Sylvain ( Peéchés de viellesse vol.III Morceaux réservés,9 )
Gaetano Donizetti
La Fille du Regiment: “Il faut partir”
Charles Gounod
Roméo et Juliette: “Je veux vivre”

Patricia Ciofi és una cantant exquisida que a curta distància guanya molt. La seva veu és suficient i malgrat no tenir un gran volum, corre bé, projectant-se en el ideal Teatro Rossini, amb claredat. El problema és que aquest concert la va treure de les seves merescudes vacances i o no el va preparar prou bé o el seu estat vocal no era el més òptim. Això ho dic jo perquè es va notar en varis moments com la veu es tallava, i no precisament en els atacs als aguts. Ella ja té una veu una mica fona, però potser el dia 22, es notava més de lo habitual. Un altre prova evident va ser la substitució de la peça final, la inicialment prevista, Ombre légère de la Dinorah de Meyerbeer, pel més assequible vals de Julietta de l’òpera de Gounod. Alguna cosa no acabava d’anar prou bé en l’estat vocal de la soprano nascuda prop de Siena.

Lo de les vacances va ser ella mateixa qui ens ho va dir, en unes declaracions desafortunades (segons el meu parer), davant la insistència del públic després de l’última peça, dient-nos que ella estava de vacances i no havia preparat res més. Senyora Ciofi, francament, si està de vacances no vagi a fer un concert a Pesaro, el públic vol escoltar-la a ple rendiment, no una actuació de pa sucat amb oli. Sincerament el bis preparat era el vals i quan va constatar que la veu no estava per lleugereses ombrívoles, va decidir que esdevindria el segell final d’un recital tant exquisit com poc compromès. Els bisos varen ser la repetició del bolero Les Filles de Cadix (jo crec que per quedar del tot satisfeta) i la bellíssima cançó de Rossini. Res diferent al que ja ens havia ofert en el recital. Un bolo estiuenc.

Ciofi sap dir molt bé, i aquest repertori francès, tan ple de “nuances” i exquisideses li va com anell al dit.

On em va agradar més va ser en la bellíssima cançó de Rossini i en el “Il faut partir” de “La Fille du Régiment”. Sensibilitat i domini del belcanto que controla amb escreix, però que vistos altres recitals d’altres anys i cantants, em va deixar una mica amb ganes de més.

Con que el teatre havia de quedar buit per tal de preparar la funció de L’Equivoco Stravagante”, varem tenir temps d’anar a buscar un fabulós gelat a una gelateria de Pesaro, que deixa en ridícul qualsevol gelat industrial. De pensar-ho se’m fa la boca straciatela i nocciole, ummmmm.

L'Equivoco Stravagante (producció Emilio Sagi) foto ximo

L'Equivoco Stravagante ( ROF 2008 ) Producció Emilio Sagi - foto ximo

Cal dir que L’Equivoco Stravagante és una dramma giocoso, és a dir una farsa i precisament és el repertori que m’agrada menys de Rossini. Així com en les òperes serioses frueixo d’allò més, en les seves òperes còmiques, fins hi tot les obres mestres que més fama li han donat, m’interessa molt menys, però si a més, costa trobar-hi especial mestria en la seva partitura, el tedi és fa més insuportable. Sort que el equip de cantants era jove i òptim i el entrellat escènic estava dirigit de manera graciosíssima en una reposició de la producció del ROF del any 2002, d’Emilio Sagi.

La responsabilitat musical d’aquesta representació corria a càrrec del discret Umberto Benedetti Michelangeli al capdavant de l’Orquestra Haydn de Bolzano e Trento, que l’any passat no em va fer gaire el pes i que en aquestes representacions no va millorar molt la imatge del any passat.

En la música de l’Equivoco Stravagante, estrenada el 26 d’octubre de 1811 al Teatro del Corso de Bologna, ja hi trobem el tremp melòdic i els vertiginosos crescendo que han caracteritzat l’obra posterior de Rossini, però jo no he sabut trobar en la seva partitura cap moment veritablement original. Potser si que analitzada la partitura sense tenir en compte l’obra posterior es pot valorar més positivament, però la veritat és que en cap moment em vaig sentir endut per la màgia melòdica o per les novetats estructurals que aquest any s’evidenciaven en les dues obres grans programades, l’Ermione i Maometto.

Cavatina d'Ernestina "Oh! Come tacita...Nel core un vuoto io provo" foto ximo

Cavatina d'Ernestina (Marina Prudenskaja) acte 1er. foto ximo

Certament en el rol d’Ernestina, la protagonista que en un moment de la representació ha d’esdevenir el centre del equivoco del títol, ja que el personatge de Frontino ha de fer creure al Buralicchio que Ernestina és un home castrat, ha de desplegar tota la seva sensualitat utilitzant els mitjans d’una contralt de l’època, és a dir coloratura, amb descens a les notes més greus mai escrites per Rossini, d’aquesta manera és reforça el caràcter presumptament androgin del personatge. Aquest rol va ser estrenat per Maria Marcolini, una de les contralts més famoses del època, que va estrenar alguna de les protagonistes de les primeres òperes de Rossini ( Ciro In Babilonia, La Pietra del Paragone, Sigismondo o L’Italiana in Algeri. Aquesta part és la veritablement més desenvolupada dels protagonistes i sobretot la més moderna, amb una escena al segon acte d’estructura més moderna que la resta d’àries del altres personatges, més centrades en les formes de l’òpera clàssica del settecento. A l’edició del 2008 de Pesaro, aquest rol ha estat encarregat a la jove mezzosoprano Marina Prudenskaja, que debutava a Pesaro, que ja té una amplia experiència en teatres importants com Munic, Stutgart, Amsterdam, Aix-en-Provence, Berlín o fins hi tot Bayreuth, cantant rols com Carmen, Arsace, Adalgisa, Amneris, Orfeo, Fricka o Waltraute.

La veritat és que la Prudenskaja sorprèn per la versatilitat de la veu i per la rotunditat del registre greu. No és pròpiament una contralt, però en els moments de més exigència, és capaç de resoldre la tessitura sense problemes, amb una bona tècnica belcantista. A part es va acoblar perfectament a les exigències escèniques, creant un personatge molt esbojarrat i divertit, sobretot durant el segon acte quan s’esdevé el equivoco que tant va escandalitzar en l’estrena.

Ermanno (D.Korchak) i Ernestina (M.Prudenskaja) acte II

Ermanno (D.Korchak) i Ernestina (M.Prudenskaja) acte II

El tenor principal, Ermanno, no és encara un gran tenor rossinià d’aquests que va escriure pels grans cantants de l’època. Té una gran ària ” Sento da mille furie” durant el segon acte i és el rol més seriós de tota l’astracanada. El intèrpret d’aquesta edició va ser el joveníssim Dmitry Korchak, que amb aquestes representacions, és el tercer any consecutiu que canta a Pesaro (2006 Stabat Mater i l’any passat La Gazza Ladra). Korchak va ser el guanyador del Viñas del any 2004 i el mateix any va guanyar el Operalia. Ja ha cantat als grans teatres europeus ROH Covent Garden, La Bastille i Viena (Nemorino), Berlín i Marsella (Comte d’Almaviva de Il Barbiere), Zuric (Tamino), Nàpols (Fenton), València (L’Enfant et les sortilèges), Carnegie Hall (Dom Sebastien i La Sonnambula), La Monnaie, Maestranza de Sevilla, entre d’altres. Cada any millora i tenint en compte que encara li falten uns anyets per fer la trentena, estem segur davant d’un gran cantant del futur. Veu preciosa, lluminosa i molt llatina, malgrat la procedència eslava. Facilitat per les coloratures i el cant lligat i expressiu. Aquesta és una gran aposta de Zedda i de moment fa bé en no accepta rols de vocalitat més compromesa, tot i que ja ha cantat Werther a Savonna.

Gamberotto (Bruno de Simone)

Gamberotto (Bruno de Simone)

La resta de rols d’aquesta farsa son còmics. Amb una parella típica de les òperes bufes rossinianes a càrrec de dos baixos o baix barítons. El pare de la noia, Gamberotto a càrrec del sempre histriònic i aquí molt més suficient que en el Don Magnífico del Liceu, Bruno de Simone. No té pròpiament veu de res, no és un baix, però la veu és sonora i la seva comicitat i histrionisme vocal, molt més mesurat que altres col·legues del mateix nom, el fan el intèrpret ideal, sobretot en teatres i produccions on és pot apreciar bé la seva comicitat escènica i vocal. El seu cant declamat és l’idoni per aquesta part, molt similar al Bartolo o al esmentat Don Magnífico. El públic de Pesaro l’adora.

Gamberotto (De Simone) i Buralicchio (Marco Vinco) acte I

Gamberotto (De Simone) i Buralicchio (Marco Vinco) acte I

En l’altre rol, el del xulesc Buralicchio, Marco Vinco, un habitual dels darrers festivals, en fa una autèntica creació. És un baix baríton que quan canta aquests rols està en la seva salsa. Malgrat que cada vegada la seva veu es més rotunda, encara no pot interpretar els grans baixos rossinians, però la seva joventut i l’experiència que va assolint, pot fer que en els propers anys pugui fer un salt convincent als rols més seriosos i compromesos. De moment és un cantant idoni pel Dandini o fins hi tot el Figaro, mai pel Mustafà que va fer sense gaire relleu l’any passat.

La parella formada per Frontino i Rosalia, son parts molt secundaries, amb les seves intervencions més importants pel desenvolupament argumental que no pas musical, varen ser ben defensats, sobretot per la soprano Amanda Forsythe, molt celebrada i pel tenor Riccardo Mirabelli. Ella va acompanyar a Joyce DiDonato en el concert dedicat a la Malibran, cantant la part de Giulietta en el duet de l’òpera belliniana que es va interpretar.

Buralicchio en el moment del Equivoco, creient que Ernestina és un castrat. Foto ximo

Buralicchio en el moment del Equivoco, creient que Ernestina és un castrat. Foto ximo

Per mi, el gran encert d’aquest títol massa menor, és la divertida escenificació deguda a Emilio Sagi, que com és habitual en ell, l’actualitza (anys 60’s del segle passat) revestint-la d’un aire de comèdia musical. Veient les fotos no saps ben bé si estem davant una òpera de Rossini o més aviat veient Grease.

Hi han escenes molt aconseguides, com la presentació de Buralicchio i el duo d’aquest amb Gamberotto, més propi d’una competició de dives femenines que de personatges masculins i sobretot les escenes més divertides del segon acte, on amb una ambientació molt pop art i un sofà que dona l’esquena al públic amb un mirall situat a sobre, que ensenyarà al públic les accions i moviments dels personatges que seuen o jeuen en ell, escenificaran l’equivoco de manera hilarant.
Una nit divertida d’òpera ben feta, amb un bon nivell vocal i una direcció escènica molt encertada, per un obra que musicalment no m’ha acabat de fer el pes.

Forsythe-Vinco-De Simone-Prudenskaja-Korchak-Mirabelli

Forsythe-Vinco-De Simone-Prudenskaja-Korchak-Mirabelli - Foto ximo

D’aquests dos esdeveniments tan sols tindrem constància sonora de l’òpera, el recital de la Ciofi va patir un accident imprevist. Llàstima.

Actualització:

Per tal de fer més lleugera l’espera per a tots aquells que tingueu la curiositat d’escoltar a Dmitri Korchak i Marina Prudenskaja (Assur, Soter i Josefina els primers), us deixo dos fragments de la representació retransmesa per la RAI del dia 11 d’agost: l’ària de Ermanno del segon acte “Sento da mille furie”

i l’escena final de l’Ernestina “Il pergilio passò…Se per me lieta ritorno”

Demà clourem la vessant artística d’aquesta edició del ROF 2008 amb la crònica de la darrera representació del Maometto II, la que cloïa l’edició d’enguany.

El final de l'Equivoco Stravagante

El final de l'Equivoco, una autèntica festa dels 60's. Més Broadway que Pesaro

Crònica I de Pesaro 2008 aquí

14 comments

  1. No conec l’”Equivoco stravagante”, només l’obertura (o és la de “La cambialle di matrimonio”?) ;), però m’agradarà sentir-la, ja que a mi, em sembla que no ho he dit mai, oi?, Rossini m’agrada molt, i tinc ganes de sentir en Dmitri Korchak i la Marina Prudenskaja (senzillíssims cognoms per memoritzar: “en Kojack, però mal dit” per ell i “la prudencia calla” per ella), ja que a You Tube no he trobat res de cap dels dos.

    Per cert m’he quedat d’una peça quan he trobat a Google la quantitat de rols que, malgrat la seva joventut, ha protagonitzat la Prudència Callada. Sempre m’ha admirat, malgrat que hi ha els apuntadors, la memòria que han de tenir els cantants d’òpera.

    D’això, Ximo… Una cosa… No és que vulgui esperonar-te, eh?… Però quan començaràs a penjar tot això que dius que penjaràs? A les d’en Wagner en el “post”, com a mínim, en penjaves un tast, eh?

    M'agrada

  2. Soter

    Eso, eso, como Assur pido los audios. Nos pones la miel en la boca y claro, tenemos ganas de escuchar a la “Prudencia Callada” y compañia.
    Assur, tienes un ingenioso y contagiante optimismo que agradezco.
    Gracias Ximo, tampoco te pongo presión, no vayas a creer que esto es un ordeno y mando.

    M'agrada

  3. Josefina

    Ximo, a mi també m´agradaria escoltar els audios. No hi entenc gaire, casi res, però la música, la bona música és com una joia que em fa feliç… Gràcies.

    M'agrada

  4. IMPACIENTS INFERNEMLANDAIRES:
    Us he deixat un tast de la representació del dia 11 d’agost que no varem veure per tal de que us podeu fer una idea de la veu de Dmitri Korchak i de Marina Prudenskaja.
    El procés de transformació dels àudios de les funcions comentades serà lent, per això us demano una mica de paciència. Quan estigui llest us deixaré els enllaços per tal de que si ho desitgeu, els baixeu.
    A disposar

    M'agrada

  5. Josefina

    Gràcies Ximo per aquest tast que ens deixas. Ja t´he dit que no hi entenc però no sé perqué l´aria de Ermanno – que m´agradat molt -, en Dmitri Korchak m´ha fet patir… pensava que l´hi faltava aire. La Marina Prudenskaja m´ha donat la sensació de seguretat i de veu molt potent en certs moments. Quin atreviment el meu! Posar-me a analitzar veus quan estic als inicis en aquest món de la música que coneixes i coneixeu tant bé. Tornaré…

    M'agrada

  6. colbran

    Después de ver a Marina Prudenskaja en “L´equivoco…” me considero uno de sus más rendidos fans. A su extraordinaria voz de mezzo casi contralto hay que añadir su fabuloso sentido del humor, lo cual la convierte en una intérprete ideal de Rosina, de Angelina, de Isabella y de Clarice (“La pietra del Paragone”) y, dada su esbelta figura, una alternativa a Daniella Barcellona, a tener en cuenta, en los roles de contralto en travestí, ya que su voz incluso posee un registro grave más acontraltado que la extraordinaria Barcellona, amén de una respetable coloratura y un notable volumen.

    Esta cantante, estoy convencido, que dará que hablar. Su curriculum hasta el presente ya es bastante notable y destacado.

    M'agrada

  7. Moltes gràcies, Ximo!!! Estic escoltant la nostra amiga, “la Prude”, i és realment, com molt bé diu en Colbran, tot un goig sentir-la. Per cert, Colbran, quan acabi amb “la Prude” escoltaré l’obertura de “L’equivoco…”, que fa temps que no escolto, i miraré d’endevinar de quin tema de “La Cenerentol” parles, i…, a que no l’endevino? :))

    M'agrada

  8. colbran

    Assur el tema coincidente de “L´equivoco…” y “La cenerentola” puedes encontrarlo en las oberturas de ambas óperas.

    Es probable, dadas las peculiaridades de Rossini al respecto, que a lo largo de la ópera haya más “coincidencias”, pero no estoy demasiado familiarizado con “L´equivoco stravagante” como para poder ubicarlas. El sello peculiar de la música de Rossini te hace a veces creer que una melodía ya la conoces de otra obra y no es así, aunque en muchas ocasiones sí es cierto.

    M'agrada

  9. Colbran:

    Com ho sabies, eh?, que no ho endevinaria? 😉

    I pel que fa al que dius de l’”estil” Rossini t’explicaré una cosa graciosa: Un amic em va enviar una còpia de la “Elisabetta, regina d’Anglaterra” (et poso Anglaterra en català perquè, noi, mira que és complicat escriure “Inghilterra” com ho fan els italians, oi?), una òpera, aquesta, que jo no havia escoltat mai abans, i quan sento l’obertura vaig pensar: “Ostres, s’ha equivocat, i m’ha gravat `Il barbiere…´!”

    A mi em fa molta gràcia com a personatge, Rossini: es veu que no tenia manies i si necessitava una música per una òpera, tirava pel dret i l’agafava d’una altra òpera seva, i llestos! Al cap i a la fi, totes les havia compost ell. És d’aquelles persones que m’hauria agradat conèixer i, a més a més, amb això de la “manduca” segur que ens hauríem entès molt bé de seguida.

    Una abraçada.

    M'agrada

  10. colbran

    Assur, la obertura de “Il barbiere…” que es la misma de “Elisabetta…” (aunqe con ligeras variaciones de orquestación), procede, como debes saber, de “Aureliano in Palmira”, ópera en que introdujo el “tira-la-lira” famoso.

    No sé la razón por la cual repitió la obertura de “Aureliano…” en “Elisabetta…”, pero sí sé por qué la utilizó también en “Il barbiere…”. Por lo visto la obertura que Rossini había compuesto se extravió y no quiso hacer una nueva, por lo que aceptó el ofrecimiento del baritenor Manuel García (su primer Almaviva) de componerle una oberura con temas españoles (boleros, seguidillas, tiranas…). Pero cuando la escuchó no acabo de convencerle y echó mano de la que había utilizado para “Aureliano…” y “Elisabetta…”, pues estas obras no se habían estrenado aún en Roma.

    No sucedió lo mismo en Barcelona. En el teatro Principal (de la Santa Cruz), se había estrenado “Elisabetta…” y meses más tarde su director artístico, el compositor catalán Ramón Carnicer, programó “Il barbiere…”. Al disponer de la partitura para los ensayos se dió cuenta de que las oberturas de ambas obras eran la misma y para que no se armara la de Dios es Cristo con el inflamable público del teatro barelonés, pidió permiso a Rossini para componer él una obertura nuevasiguiendo el molde rossiniano. Rossini estuvo de acuerdo y es la obertura que se interpretó siempre en España hasta mediados de los años 60 del siglo XIX. Incluso Rossini la escuchó en persona en España y felicitó a Carnicer.

    La obertura de Ramón Carnicer es una pequeña joya que yo pude conseguir de un concierto de los años 80 del pasado siglo, gracias a una retransmisión por TVE, con la orquesta de RTVE y la dirección musical de Odón Alonso. Vale la pena escucharla. No desmerece en nada a las oberturas de Rossini, pero, claro, el original siempre es mejor.

    Respecto a la manduca, Asur, tengo entendido que eres un superclase en cuanto a creador gastronómico.

    No sé si Rossini realmente lo era, pero comedor desde luego que sí. Y plato por el que sentía predilección, plato al que se le asignaba un nombre seguido de “á la Rossini”, o, simplemente “…Rossini”.

    No sé si nos hubiera gustado el Sr. Rossini como persona. Yo le adoro musicalmente, pero el comportamiento que tuvo con Isabel Colbran fue deleznable. La dejó sin una lira. Se gastó todo su patrimonio. Le contagió la sífilis que había contraído haciendo el promíscuo. Y cuando la tuvo bien enferma la plantó para irse con una cocotte que se había cepillado media Francia (Olympie Péllisier), si bien hay que destacar que luego esta señora fue una devota esposa e hizo mucho por la cultura, tanto en Francia como en Italia.

    A la pobre enferma Colbran, la dejó al cuidado de su padre y le asignó una pensión de 1.000/1.500 liras al mes, a ella que había dispuesto de una enorme fortuna de la que él se adueñó.

    Pero al que tenemos que venerar es al compositor y no al hombre, lleno de debilidades como todos.

    M'agrada

  11. OLYMPIA

    Va per en Colbran:
    Quin plaer les explicacions que ens fa. Sempre sap més que ningú i en ho diu d’una manera natural en la qual l’erudició no és mai feixuga i es combina amb les expressions més divertides. Ex. “una cocotte que se había cepillado media Francia”.
    Colbran, et deixaries clonar?
    Amb afecte!

    M'agrada

  12. Colbran:

    Gràcies per tota la informació, i creu-me que ja m’agradaria a mi saber de cuina ni una dècima part del que tu saps de música.

    Tens raó, com també és molt lògic, que a vegades pensem que els genis als que tant admirem són, com a persones, tal i com nosaltres ens agradaria que fossin, i no té per què sempre ser així.

    Una abraçada, i m’afegeixo al que t’ha dit l’Olympia ne el seu comentari.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: