Adriatic Arena (foto ximo)

Tornar un altre cop a Pesaro té un plus ja de familiaritat i d’anar a un lloc on malgrat tots els peròs possibles, que hi continuen sent, et dona la satisfacció entranyable d’un festival molt professional, en un entorn poc sofisticat i on la gent que es reuneix al voltant dels 15 dies que dura el Rossini Opera Festival, és més per la fidelitat a un compositor i la seva obra, que no pas pel pedigrí que suposa en l’actualitat, acostar-se a la turística ciutat italiana a lluir modelets i poder.

El gran moment del festival, els anys daurats dels inicis, amb aquells repartiments carregats de les lluminàries més excelses del cant rossinià, ja no hi son. No sembla possible veure un Viaggio a Reims com el que va meravellar al món musical a l’any 1984. Avui en dia, no hi ha ningú comparable a Samuel Ramey, al millor Chris Merritt o al imprescindible Blake, és cert, i sembla ser que Alberto Zedda continua, any rere any, cometen els mateixos errors i comptant amb els mateixos pilars, per sustentar el festival, això és Juan Diego Flórez, que no és poc i que aquest any ha limitat l’assistència en el luxós concert inaugural que va esgotar les localitats abans d’enviar les butlletes de sol·licitud al públic habitual, la mezzo italiana, Daniela Barcellona, fidel i estimadíssima pel públic, Sonia Ganassi la mezzo que cada cop més assoleix els rols de la Colbran i el baix baríton Michele Pertusi. Ells amb esporàdiques visites estelars i la resta de la competent (quasi sempre) companyia de joves cantants sorgits de l’Accademia Rossiniana, amb encerts parcials i errors inexplicables de càsting, ja sigui per la inexistència de les veus apropiades en l’actualitat per fer front als rols de baritenor, en èpoques passades a càrrec del esmentat Merritt o de Bruce Ford un fora classe que ja ha deixat aquests rols en la fase avançada de la seva brillant carrera, o per els errors de la direcció que pretesament és garant de la veritat rossiniana, però que atorga a veus inadequades rols que sobrepassen, malgrat les capacitats musicals, les seves possibilitats vocals.

Aquest any el festival s’inaugurava amb el concert de Juan Diego Flórez (Il Presagio Romantico), amb l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, sota la direcció del director artístic del ROF, Alberto Zedda, el cor de càmera de Praga (el cor oficial del ROF) i la participació de la jove i sorprenent soprano russa Julia Lezhneva (més endavant esbrinareu el perquè de la sorpresa). Ja he comentat que aquest concert pràcticament no es va arribar a posar a la venda, doncs els Amici i Sostenitori del ROF varen col·lapsar les localitats disponibles. Esperem que el mateix ROF editi un DVD d’aquest recital que va ser retransmès en directa i pantalla gegant a la plaça major de Pesaro per a tothom. Ara falta que els que no varem poder ser a Pesaro el 9 d’agost, també ho podem gaudir.

Lezheva - Barcellona - Albelo - Palazzi

L’endemà va tenir lloc la premier del Ermione de la que ja us vaig deixar constància sonora de la retransmissió de la RAI i de la que avui en parlaré de la última funció, la del dia 21 d’agost, però abans varem poder veure, el dia 20, el tradicional Stabat Mater que dirigeix tots els anys Zedda, amb l’orquestra del Teatro Comunale di Bologna, el cor esmentat i un quartet solista que aquest any estava format per:

Julia Lezhneva, soprano
Daniela Barcellona, mezzo
Celso Albelo, tenor
Mirco Palazzi, baix, substituint a Lorenzo Ragazzo.

El concert es va celebrar al Teatro Rossini, la qual cosa hauria de ser una ajuda per les veus, doncs l’acústica és perfecte i a les dimensions reduides de la sala fa que totes les veus a priori no quedin tapades per l’orquestra. He dit a priori, doncs Alberto Zedda, que a l’any 2003 va dirigir una versió absolutament referencial i inoblidable del Stabat Mater, en el antic PalaFestival i que al 2005 va tornar a encisar-me amb la mateixa obra a la nova seu del Adriàtic Arena, però sense arribar a les cotes de la versió memorable del 2003, aquest any amb un tempo més reposat i un volum excessiu de l’excel·lent orquestra del Teatro Comunale di Bologna, ha tapat fins hi tot a la Barcellona, que quan assumeix la part de la mezzo del Stabat Mater, canta amb una dolçor i una interiorització vocal sorprenent, acostumats com estem al seu canó de veu, sobretot quan interpreta els rols transvestits de les òperes serioses del cigne de Pesaro. Ni així, la Barcellona va quedar tapada com la resta dels integrants del quartet. La direcció de Zedda és musicalíssima, però o no mesura bé els plans sonors o comença a tenir problemes auditius i no se’n adona que el ímpetu sonor de l’orquestra desequilibra la balança global.

El cor de càmera de Praga fa amb aquesta obra la prestació estel·lar de tot el festival. Aquest cor, malgrat els anys que fa que assisteix al festival (des de 1993) no és un cor operístic i la impostació de les veus, sobretot els tenors, deixa moltes vegades al descobert la cobertura del so. El Festival hauria de comptar amb un cor operístic (tipus Bayreuth) fet de membres dels cors dels prestigiosos teatres i propers teatres d’òpera (Bologna, Parma o Milano) i no aquest que tot i salvar dignament la majoria de intervencions, deixa sempre la sensació de precarietat.

Julia Lezhneva (foto ximo)

La primera sorpresa va ser escoltar a la soprano russa Julia Lezhneva, que un cop superat el xoc visual de veure-la cantar al costat de la gegantina Barcellona (la foto us donarà la idea visual d’aquest impacte), va mostrar una veu lírica incisiva, molt pròpia de les vocalitats eslaves, de penetració notable, amb un timbre interesantíssim i amb una adequació a la part de la soprano, amb les pujades implacables als temibles aguts del Inflamatus, cantades amb una facilitat extraordinària. De la mateixa manera, tot i posseir una veu de soprano lírica, les notes centrals i greus varen ser donades sense aparent dificultat. Absolutament a seguir de a prop la carrera d’aquesta joveníssima soprano.

La Barcellona ja he dit que quan canta aquesta part es transforma, deixant de banda la seva tendència a obrir el so i l’emissió estentòria dels aguts. El que fa l’estupenda mezzo és resar, tot i que la religiositat d’aquest Stabat Mater és més que discutible i talment com va fer Verdi amb el seu Rèquiem, a Rossini li va sortir una òpera bastant religiosa.

Tenia moltes ganes de veure i escoltar en directa la veu del jove tenor canari Celso Albelo, del que ja vaig parlar al bloc, arran d’uns vídeos del youtube on es podia apreciar una veu i una línea molt interessants. Albelo està fent una carrera notable a Zuric i aquest Stabat Mater va representar el seu debut al ROF. Cal dir que la veu és preciosa i la línea immillorable. Jo crec que els nervis i una entrada mal donada de Zedda al varen trair en la seva intervenció inicial en el quartet que inicia el Stabat Mater. Això segurament el va condicionar, tot i que se’n va sortir prou dignament, per`immediatament després li toca a ell precisament afrontar la primera part solista, el Cujus Animam, que va cantar de manera perfecte, però amb poca projecció sonora. No se si té la veu petita, ho semblava, però quan va atacar de manera brillantíssima el agut de Nati poenas inclyti, ens va deixar a tots clavats a la butaca, un veritable canó. No us diria la veritat si no us dic que vaig tenir una petita decepció, n’esperava molt, però estic segur farà coses importants, la seva joventut i la musicalitat exhibida fan que mantingui les esperances. En acabar el concert varem anar a la sortida dels artistes i vaig parlar una miqueta amb ell. De moment, i malgrat les converses existents, al Liceu haurem d’esperar, no hi han acords amb les dates. Pel que vaig escoltar la propera temporada canta a al Regio di Torino, el Fenton de Falstaff i el Leicester de la Maria Stuarda.

Lorenzo Ragazzo va ser substituït per un altre jove baix italià, Mirco Palazzi, que tot i mostrar bona veu, encara és molt jove per oferir una actuació rotunda.

La impressió general va ser la de un bon Stabat Mater, però com ja he dit en els anys anteriors l’hem escoltat millor i no precisament pels solistes, si no que el mateix Zedda va fer una direcció massa enfocada a l’orquestra oblidant que la sonoritat del Teatro Rossini no ajudaria gens amb els decibels emprats i les veus disponibles.

Ermione ( 2008 ) Producció de Daniele Abbado (foto ximo)

El dia 21 es feia la última representació del Ermione, que es la que varem tenir la sort de veure i gaudir nosaltres. Pel que he escoltat en la gravació del primer dia i pel que varem dir persones que varen assistir a la tercera del dia 16, sense saber com va anar la segona, sembla ser que la última va ser la millor. Varem tenir sort.

Ermione com ja vaig dir en el post dedicat abans d’anar al ROF, és una obra d’extrema dificultat i requereix d’un quintet de solistes importantíssim. En l’edició del 2008, sense les pretensions de l’edició del 1987 que varen causar més d’un mal de cap als responsables del ROF d’aquell any, la part de la protagonista es va donar a una mezzo aguda, vocalitat encertada per aproximació a la veu de la cantant que ho va estrenar, la Colbran. Superat doncs aquest maldecap, per a tots els que ens agradaria veure i escoltar els rols de totes les òperes per les veus més adequades, calia veure si la part dramàtica de l’obra, tant important, seria defensada per Sonia Ganassi de manera convincent.

Sonia Ganassi (Ermione ROF 2008)

La Ganassi no tan sols s’adequa perfectament a les infinites dificultats del rol si no que interpreta amb una inusitada força dramàtica. Està convincent, valenta, amb rauxa, amb una aparent suficiència vocal, ja sigui en la part aguda, central i greu, com en les coloratures, en les escales descendents, en els trinats i en tota les parts cantades sobre els recitatius tan importants i decisius en el desenvolupament dramàtic de l’òpera i del personatge. Mireu seré radical com a mi m’agrada ser. La visió del Ermione, una òpera rara de veritat i per una cantant com la Ganassi, amb uns resultats com els del dia 21, ja justifica el viatge a Pesaro. Ja em dono per satisfet, però hi va haver-hi més teca.

Gregory Kunde (Pirro - Ermione ROF 2008)

Avui no hi han baritenors, o si els hi ha, encara no han saltat al circuit comercial. El rol de Pirro, com l’Otello l’any passat, va ser defensat per Gregory Kunde. El que vaig dir en motiu d’aquella òpera ho repeteixo ara, amb l’agravent que ha passat un any i en la veu d’un cantant vetarà, que fa el repertori que fa ell, això és nota. Kunde és un gran artista. És valent i musical, però de on no ni ha, no en pot rajar i tots els greus que demana la partitura, i en son molts, no els pot fer. Alguns els força i surt un intent més o menys convincent, però durant molta estona no pot mantenir la veu central i greu. Quan el rol requereix zona aguda i sobreaguda, ell, valent com és, ataca les notes sense trampa i cartró, però a vegades la veu surt massa engolada i en algun moment fatigada. A Kunde el ROF li haurà de fer un monument, per l’esforç i dedicació que ha donat al Festival, tot i no tenir la veu adequada als rols que ha interpretat. El públic li va agrair amb una sonada aclamació, però ni de lluny va ser el més aplaudit dels homes.

Sembla que Antonino Siragusa cada dia en va fer una o altre. El primer dia, va esgarrar el fantàstic i temible duo final, amb dues notes més similars a un miol de gat que a un tenor rossinià, i el tercer dia va fer “cosetes” discutibles. El nostre dia va estar senzillament esplendorós. Gràcies pel detall Antonino.

La veu de Siragusa s’ha d’escoltar en directa. Gravat sona una veu més prima del que és en realitat, amb uns sons infantiloides que al natural i degut al volum i el gruix que no mostren les gravacions, sembla un escalonet ascendit a primo tenore i la veritat és que en el teatre impressiona. Siragusa és un cantant valent, que no s’amaga i és clar, pot ser que un dia esgarri una nota i et faci saltar les lentilles de cop, però si l’encerta et fa bavejar. El dia 21 va fer una entrada espectacular amb un Reggia aborrita! de veritable impacte. Segur com estava es va anant imposant en cadascuna de les seves importants i decisives intervencions i en el duet final, amb una Ganassi immensa, li va donar la justa replica, no fallant en els aguts que el primer dia li varen quedar massa felins. Renoi quin Oreste!

Antonino Siragusa (Oreste) - Sonia Ganassi (Ermione) ROF 2008

Marianna Pizzolato cada vegada que l’escolto està millor. És una mezzo excel·lent, però ai!, és una mezzo, no és una contralt, o els greus no li surten prou acontraltats com si sabia fer la Horne, que sense ser una contralt ens enganyava meravellosament a tots. l’Andromaca de la Pizzolato és més que correcta. No podrà compatir mai amb la mezzo americana, doncs aquella era única i irrepetible, però no és una soprano II com estem acostumats darrerament amb mezzos tan agudes que poden cantar perfectament rols de soprano amb més comoditat que quan canten els rols que teòricament son els idonis per la corda que diuen tenir. La Pizzolato no és genial, és bona.

El rol de Pilade, el tercer tenor, va estar cantat amb més pena que glòria pel fa tres anys prometedor tenor alemany (semblava que despuntava a baritenor però ai!, serà que no) Ferdinand von Bothmer. Veu mal col·locada, fraseig genèric i cap ascensió estratosfèrica a la zona aguda.

El rol de Fenicio està encarregat a un baix. No és un baix d’aquells rossinians de traca i mocador, però ha de ser un bon baix i Nicola Ulivieri va estar en el seu lloc, exhibint presència i veu, amb autoritat i empenta. El públic el va bravejar de valent.

En el rols més secundaris va brillar la mezzo valenciana Cristina Faus, que caldrà seguir-la amb interès. No tant a Irina Samoylova i molt menys Riccardo Botta.

Un dels èxits d’aquest Ermione es deu a Roberto Abbado. Magnífica direcció, en estil estrictament rossinià, amb un tempo sempre tens, sense caure en la desídia que moltes vegades cauen els directors, sobretot en els llargs recitatius. Volum sempre atent a les veus i grans moments de clímax dramàtic, que en aquesta obra es constant. La fantàstica orquestra de Bologna va seguir les indicacions amb un so compacte i bonic, amb intervencions solistes destacables, arrodonint la part musical del espectacle de manera luxosa. Jo vull una orquestra com aquesta.

La part visual del espectacle anava a càrrec d’un altre Abbado, Daniele, el fill del gran director Claudio.

Daniele Abbado ens presenta una acció dramàtica concentrada en un espai escènic simple, minimalista, però extraordinàriament eficaç, sobri i elegant, ajudat per un vestuari i sobretot per unes llums de Guido Levi, que crean l’ambientació precisa. La trama es pot seguir fàcilment i no hi ha grans trencaments argumentals, això si, no sabria situar-la en un moment concret de la història. Tan ens podríem trobar a la Repubica de Salo, com en ambient futurible. Això és el de menys, l’acció transcorre deixant cantar als protagonistes i sobretot sense entorpir les exigències vocals a que les sotmet Rossini.

L’acció és situa en dos plans diferenciats com podreu apreciar a les fotografies, que mitjançant unes rampes movibles van creant els diferents espais del Palau d’Orestes.

Eficaç posada en escena que deixa el protagonisme i la polèmica a les veus, ni que sigui per una vegada i en una òpera d’aquesta dificultat, em sembla genial.

Pizzolato - Abbado - Ganassi - Siragusa (foto ximo)

Grandíssim començament del ROF operístic del 2008.

D’aquest dos esdeveniments no trigaré a deixar-vos constància sonora per tal de que pugueu dir-me que sóc un exagerat o no.

Demà Pesaro II

Post relacionat aquí