IN FERNEM LAND

EL ROF 2008 (i III): MAOMETTO II, el desencís anual.


Amb la fantàstica òpera, Maometto II, arribem al final del periple artístic del ROF 2008.

En tenia moltes ganes de veure aquesta òpera, que continuo pensant que és una autèntica meravella des de la primera fins l’ultima nota, però hi ha vegades que les coses no surten com hom voldria i en la funció (darrera del ROF d’enguany) la del 23 d’agost, les coses no varen anar del tot bé.

Per començar el aforament del Adriatic Arena no es va omplir del tot. Lleig, molt lleig, doncs a part que tampoc es tracta d’un teatre de gran aforament, l’obra és d’un innegable valor i mereixadora de tota l’atenció del públic especialitzat.

L’important ROF no hauria de permetre coses que cauen en el més patètic dels provincianismes. Com ja he comentat l’Adriatic Arena està dividida en dues sales que permeten representar en dies alterns cadascuna de les obres programades en el seu recinte, aquest any Maometto II i Ermione. La distribució de les sales está formada pels dos escenaris que es donen l’esquena i al seu davant es situa la gran grada frontal que permet a tots els espectadors veure la totalitat del espectacle. L’acústica, mitjançant uns panels de fusta situats als laterals i al sostre és bona, evitant la reverberació que tenen aquests amplis espais esportius. El resultat doncs és convincent, malgrat que el lloc està apartadíssim del centre de Pesaro, situat en mig d’un polígon industrial i per tant, està mancat de qualsevol glamour i atractiu turístic, associat als festivals estiuencs. L’entorn s’ha urbanitzat una mica, i al costat mateix s’ha construït un complex de multi cinemes que ben pensat, podria haver estat aprofitat per fer un teatre com cal, però em penso que la solució actual serà la definitiva, malauradament.

Bé, tot aquest preàmbul per dir-vos, que malgrat la presència (em sembla que van a totes les funcions) dels dos principals responsables del ROF, el Sovrintendente Gianfranco Mariotti i el Director artístic, Alberto Zedda, que no haguessin pogut evitar durant tota la representació del Maometto II, els molestos sorolls del desmuntatge de la sala on es representava fins el dia 21 l’Ermione. Això vol dir, sorolls metàl·lics dels tubs de les grades, cops i altres inconvenients acústics que per a res afavorien la concentració necessària. No pot ser que després del primer so aliè, al produït per l’orquestra, el cor o els solistes del Maometto, es seguis treballant com si al costat no s’estigues representant una òpera, en el marc d’un festival de reconegut prestigi internacional.

Per acabar la descripció dels antecedents en que es va desenvolupar aquesta representació, cal dir que la Direcció artística no va fer una bona tria en l’elecció d’alguns dels intèrprets.

El Maometto II requereix quatre grans cantants. Un baritenor rossinià amb tots els ets i uts. Insisteixo amb lo del baritenor ja que no és un tema baladí. A ningú li passaria pel cap que el Otello de Verdi fos cantat per un Nemorino o que la Isolda hagués de ser cantada per una soprano líric lleugera. El cas dels baritenors és el mateix. En realitat son més barítons que tenors, sobretot si tenim en compte que en l’època de Rossini els sobreaguts es feien en falset i per tan a ningú se li passava pel cap fer els dos, res, mis o fins hi tot els fas, de pit. Però des de la irrupció dels nous cantants rossinians ens hem acostumat a escoltar coses fins hi tot feridores, amb aguts més semblants a miols felins que no a cantants operístics. M’agradaria saber quina seria l’opinió del propi Rossini, doncs quan va escoltar el primer do de pit emés per un tenor es va esgarrifar.

Si no ni havia prou amb aquest fet transcendental i importantíssim, les imposicions de molts directors musicals, per tal de fer més brillant el so de les orquestres, apujant el diapasó, ha fet que les tessitures reals dels cantants i en especial els baritenors, hagi esdevingut una tasca heroica i impossible, i que els cantants que puguin assumir les exigències de la partitura, més la del públic actual (no m’imagino que ningú acceptés un agut en falset després d’escoltar les proeses de Merritt, Blake, Ford, Matteuzzi i altres cantants que ens han acostumat a lo impossible) siguin veritables rara avis.

Que no es faci una nota greu, és tan punible com que s’eviti un agut, però el públic amant de les espectacularitats més fàcils, ha escollit els aguts per les sopranos i tenors i els greus més greus, pels baixos i mezzos, ja que el cas de les contralts és també similar, no abunden. Per tant, encara que sembli mentida, a un tenor rossinià se li exigeix erròniament, una lleugeresa de veu com si tots fossin tenori di grazzia o contraltinos, que és el que s’utilitzava per assolir rols com el del Comte d’Almaviva de Il Barbiere di Siviglia, quan en realitat va ser escrit per a Manuel García, el pare de la Malibran, i reconegut baritenor. Si a aquest error inicial, la tradició ha imposat veus lleugeres, per ser les que de manera més fàcil s’adeqüen a les agilitats exigides a la partitura, ens adonarem com de mica en mica s’ha anat fent una tergiversació del original i ara amb aquest mix de tradició més aguts de pit, ens trobem en un carreró sense sortida.

Francesco Meli (Paolo Erisso) ROF 2008

Francesco Meli (Paolo Erisso) ROF 2008

El rol de Paolo Erisso, en l’estrena del Maometto II va ser assolit pel gran baritenor Andrea Nozzari ( el mateix que cantava el Pirro a l’Ermione, Rodrigo a La Donna del Lago o el Rinaldo de l’Armida). Ha de dominar el canto di sbalzo, és a dir, salts d’octava sorprenents, agilitat vocal i tot i que no ha d’arribar a les notes extremes agudes com els contraltinos (aquests no tenien que fer els greus dels baritenors), han de tenir i sobretot en l’actualitat, un registre agut (de pit) generós.

El ROF a manca de veritables baritenors, ha optat per una solució no exempta de riscos, donant aquests rols a tenors lírics, amb una certa robustesa al centre i capaços d’assolir amb esforç i més o menys fortuna, el descens cap a les notes més greus exigides en la partitura. Francesco Meli, l’excel·lent tenor italià, ha estat escollit en altres ocasions (Contareno i Torvaldo) per treure les castanyes del foc en aquests rols que li queden una mica lluny de la seva veritable vocalitat. Meli és jove, valent i té una veu dúctil, potent i bonica, però em fa por que assolint aquests rols, acabi amb la salut vocal d’una veu que masses vegades pateix les tensions del pas de la veu i la manca de veritable registre en la zona greu.

ANNA (Marina Rebeka) ROF 2008

ANNA (Marina Rebeka) ROF 2008

El rol d’Anna és un rol Colbran. Ja està dit tot al respecte. Fins a la sacietat hem dit que la Colbran era una mezzo i així s’entén que Ermione hagi estat assolit amb l’èxit descrit en la primera crònica, per l’excel·lent Sonia Ganassi. Ara, que per el Maometto II hagin triat a una soprano de implacable línea vocal i ajustada musicalitat, però una líric lleugera, tal i com varen fer l’any passat amb la Desdemona d’un altre soprano de la mateixa corda, és un error imperdonable que tan sols cal que sigui atribuït a Alberto Zedda. Aquestes cantants joves, quasi totes eslaves i sortides de l’Accademia Rossiniana, els hi deuen costar quatre cèntims d’euro i aquest deu ser el motiu per el qual sacrifiquen l’adequació ideal de les veus, per quadrar el pressupost econòmic del festival. El públic que hi anem esperant veure les millors versions possibles de les òperes rossinianes, no li perdonarem mai que se’ns hagi negat la possibilitat d’escoltar a una Antonacci, Tamar, Larmore o DiDonato, per posar exemples de cantants que podrien cantar divinament aquest rol, en lloc d’un ocellet del bosc fent de Brünnhilde.

Amb aquesta premissa prèvia, començaré per dir-vos que la direcció musical del alemany Gustav Kuhn no em va agradar gaire. Al seu favor haig de dir que va fer sonar l’Orquestra Haydn di Bolzano e Trento, que el dia abans no va passar de la discreció més anodina en l’Equivoco, de manera molt més brillant. Semblava un altre orquestra, però potser el so era massa gruixut i m’hagués agradat una mica més de lirisme, sobretot en els moments en que l’orquestra, pren un alè romàntic en els bellíssims preludis al inici de l’escena de la presó i en el impressionant tercet del segon acte.

El cor va continuar amb la seva irregular prestació, amb sons descoberts i desimpostats (sobretot les cordes masculines que són les que més feina tenen).

Pel que fa als solistes, de Meli ja he dit que no és el tenor ideal per aquest rol, que en edicions anteriors va ser cantat per Merritt i Vargas. Tot i així té moments esplèndids, al costat d’altres on la veu desapareix (greus) o on li queda una mica ofegada (zona de pas). La veu és gran i molt bonica, cosa que li atorga un grau d’acceptació fàcil per part del públic i els aguts sempre son emesos de forma decidida i valenta.

Marina Rebeka, la soprano letona que acaba de sortir de la fornada de l’Accademia Rossiniana (l’any passat va cantar la Comtessa di Folleville i la Madama Cortese en Il Viaggio a Reims de l’Accademia), ha assolit el rol d’Anna adequant les seves característiques vocals al personatge, quan en realitat hauria de ser al inversa. Intenta fer els greus però la majoria de vegades queden ofegats i sempre que pot col·loca un sobreagut per donar més relleu a una part que no li ofereix, tret de la línea i la musicalitat, grans moments per lluir les seves capacitats. És una bona, boníssima cantant, però no per un rol Colbran. Segurament és la cantant ideal per la versió francesa de l’òpera (Le Siège de Corinthe) on Rossni per l’estrena a Paris va comptar amb cantants ben diferents dels napolitans i on la Colbran, ja retirada, va ser substituïda per una soprano més lleugera.

Calbo (Daniella Barcellona) ROF 2008

Calbo (Daniella Barcellona) ROF 2008

El rol de Calbo és per una contralt rossiniana. Ja vaig dir en el post dedicat a aquesta òpera que el va estrenar la dona del tenor Rubini que no era gaire bona, ans el contrari, però que després de l’estrena va ser assolit per les grans contralts rossinianes. En aquesta ocasió la cantant assignada va ser un dels referents del ROF actual, Daniela Barcellona, que uneix al seu immillorable estil belcantista i rossinià, la força que requereix la part. Va començar molt discreta i la veu semblava més apagada del que és habitual en ella. Els greus (tornem amb els greus, quina obsessió, oi?) que a voltes li sonen veritablement acontraltats, aquest cop quedaven esmortits i apagats. Al començament del segon acte es va anunciar que estava indisposada però que malgrat tot cantaria. Com acostuma a succeir, no es va notar gaire diferència i en la seva gran escena i ària “Non temer: d’un basso affetto”, va obtenir un sorollós èxit. No és ni de lluny, la millor prestació que li he escoltat a la Barcellona.

Maometto II (Michelle Pertusi) ROF 2008

Maometto II (Michelle Pertusi) ROF 2008

El rol de Maometto II és un autèntic bombó si s’és un baix amb la veu rotunda, àgil i sobretot adequat al estil belcantista. Ja des de la seva triomfal entrada amb “Sorgete : e in sì bel giorno” ha d’impressionar, però també té moments més lírics, com el duo amb Anna. Michele Pertusi és el millor baix italià per aquest repertori, però sigui perquè els anys comencen a passar-li factura, sigui perquè és va encomanar de la rutina general, el vaig notar poc implicat i sobretot poc audible.

Ja sabem que la debilitat de Pertusi és precisament el limitat volum, però en altres ocasions l’he escoltat molt millor projectat (sobretot el Duca D’Ordow del Torvaldo e Dorliska de l’any 2006 en el Teatro Rossini, però també l’any passat amb el Gottardo de La Gazza ladra en el mateix Adriatic Arena).

Si els dos pilars fonamentals d’aquesta representació fluixegen, és normal que tot se’n ressenti.

En dos rols menors, el tenor Enrico Iviglia va donar relleu a Condulniero, però Cosimo Panozzo va estar senzillament impresentable com a Selimo.

A aquestes alçades de la pel·lícula i quan ja portem tantes representacions d’òpera a les esquenes, veure una representació presentada de manera tradicional, a l’antiga per entendre’ns, és una raresa. El ROF ha encarregat aquesta nova producció al regista alemany Michael Hampe, que sempre s’ha caracteritzat per donar molta més importància a l’estètica clàssica dels seus muntatges, que a una veritable dramatúrgia (Gazza Ladra que varem veure al Liceu, el Cosí fan tutte de Salzburg i la Scala dirigit per Muti). És cert que aquestes òperes donen poc peu a transgressions bieitístiques, però ni m’imagino que ens feria el nostre flamant director amb un argument com aquest.

Maometto II (Producció de Michael Hampe ROF 2008)

Maometto II (Producció de Michael Hampe ROF 2008)

Hampe, ajudat per uns decorats d’Alberto Andreis, que ferien les delícies del torn T del Liceu, crea un ambient molt historicista de les decoracions de l’època de l’estrena, però en lloc d’utilitzar els decorats pintats en paper, ho recrea amb elements corporis, una llum càlida i un vestuari al llindar del més luxós que puguem veure a la festa de Moros i Cristians d’Alcoi, que fan la resta.

Amb aquests ingredients i una quasi nul·la acció dramàtica dels personatges, creieu-me quan us digui que vaig desitjar en més d’un moment una modernor escandalitzant.

Segurament aquest espectacle no passarà als anals del ROF, com si va succeir en les dues edicions anteriors i és una llàstima, doncs en aquelles no vaig tenir la oportunitat d’assistir-hi (hi han constàncies visuals i auditives que ho acrediten) i en aquesta d’enguany, malauradament si.

Escoltant l’edició que us vaig deixar de la RAI el nivell sembla molt millor. Els micros van ajudar i molt a escoltar moltes de les notes que a la sala varen quedar tapades, ofegades o inaudibles. Si, els greus de tots i cadascun dels quatre protagonistes, que sembla ser que aquell dia els varen deixar a casa o senzillament que no tenen.

Barcellona-Meli-Rebeka_Pertusi-Iviglia-Panozzo (foto ximo)

Barcellona-Meli-Rebeka_Pertusi-Iviglia-Panozzo (foto ximo)

Tan aviat com sigui possible, tindreu constància sonora de la funció del 23, on espero que els sorollets addicionals quedin el màxim esmortoits.

I amb aquesta crònica i a l’espera dels documents sonors que aniran tots juntets en un futur post, tanco l’edició d’enguany del periple estiuenc.

El ROF malgrat totes les pegues, continua sent un lloc de referència on certament es poden veure obres precioses i rareses que difícilment veiem representades als teatres de repertori. Si a aquest al·licient li sumem els atractius que ofereix el gran llegat artístic al voltant de la província de Pesaro, les veïnes regions d’Emilia Romagna o la Toscana i la riquesa gastronòmica que en totes elles s’ofereix, ens assegura properes visites, mentre l’economia ens ho permeti.

Ciao maestro Rossini, ci vediamo.

Més sobre Maometto aquí

Més sobre el ROF 2008:

10 comments

  1. colbran

    En el concertante del final del primer acto de “Maometto Secondo” a todos los solistas les desapareció el registro grave y era curiosísimo de ver y oir como un momento musical en que se le exige a los principales una zona grave generosa, ésta estuvo ausente de una forma lamentable.

    Si Rossini levantara la cabeza…Ay, Señor!

    Qué pena que la fabulosa Sonia Ganasi no pudiera haberse hecho cargo también del rol de Anna…! Pero era materialmente imposible asumir dos roles tan exigentes en un período de 15 días y yo creo que ni a Zedda (que ya es decir) se le ocurrió tal
    despropósito. Sin embargo la Ganasi es la intérprete ideal para este rol Colbrán, junto a los nombres citados por Ximo y que el ROF ha olvidado olímpicamente.

    M'agrada

  2. joanpau

    Caram Ximo, quina sort! tot i aquest Maometto desafortunat no saps pas com t’envejo aquestes experiències rossinianes.
    Com bé dius no hi ha gaires oportunitats d’enxampar un Ermione, un Maometto o un Rossini d’aquests seriosos, per aquests móns de Déu.
    Jo també m’apunto als que ens agradaria escoltar els àudios, però esperaré.
    Moltes gràcies per avançat

    M'agrada

  3. Sembla que comencem a tornar tots, oi?.
    Miracle, ha estat un plaer pensar que els post del mes d’agost han servit per fer-te més plaent l’estiu.
    JoanPau, no trigaré gaire a tenir-ho llest, però cal esperar una miqueta més, d’acord?
    Doncs si Wimsey, aquest no porta el cognom de la casa, però com si fos de la familia. Diguem que té un negociat fet a mida i no es coneix oposició. Per cert, ja has llegit lo del tàndem Mortier i la Nike Wagner?
    The New York Times

    M'agrada

  4. Santiago

    ¿Alguien puede decirme si es cierto lo que me dijeron unos amigos, referente a si José Bros cantará el Antenore de la Zelmira del próximo año, con Ganassi y Siragusa?

    M'agrada

  5. Hola Santiago, bienvenido.
    Quizás las fuentes sean las mismas, a mi también me comentaron que había la posibilidad que Bros cantara esta Zelmira, pero cuando me lo comentaron era una propuesta que él tenía que estudiar. Desconozco si finalmente aceptó o la rechazo.
    Yo creo que Bros no es, hoy en día, un tenor para cantar Rossini. Quizás lo hubiera podido ser, pero ha optado por otro repertorio y ahora la voz se ha ensanchado demasiado y tampoco creo que tenga el estilo adecuado. No es un baritenor y si el ROF (Zedda) le ofrece este papel, mi teoría toma consistencia. Pretenden sustituir a los baritenores, que tanto escasean es, por tenores líricos o lírico ligeros, con cierto cuerpo en el centro, pero no es eso.
    Ganassi, a tenor de lo que he visto este año, puede hacer lo que quiera y Siragusa ya lo ha gravado para Opera Rara y también merece toda la confianza.
    Yo de Bros, no lo aceptaría pero….
    Si la persona que me lo dijo, que de vez en cuando frecuenta el blog, quiere aportar más datos, nos haría un favor.

    M'agrada

  6. colbran

    Lo vengo diciendo repetidas veces, Sonia Ganasi cantará todos los roles Colbran. Si interpeta esta Zelmira, cosa que deseo sobremanera, se hará imprescindible para el resto de las óperas serias que la gran Isabel Colbran estrenó en el teatro San Carlo de Nápoles, amén de la “Semiramide” que estrenó en La Fenice de Venecia. Con “Zelmira” tendrá ya estudiados cinco roles, del total de diez.

    Josep Bros no lo creo adecuado para el Antenore de Zelmira (que estrenó Andrea Nozzari), ni para ningún otro rol de baritenor. Carece de los graves requeridos de barítono y, como dice Ximo,
    tampoco le veo con el estilo pertinente.

    Será un problema encontrar la voz adecuada para el Antenore, pero Zedda lo resolverá por el camino del medio y, quizás, vuelva a recurrir al siempre dispuesto, aunque insuficiente, Gregory Kunde.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: