Aprofitant que aquests dies al Liceu es representa el cim verdià de Falstaff, m’ha semblat interessant portar-vos aquest Simon Boccanegra de la Dutch Opera, que malgrat la inicial mandra en llegir el cast, m’ha semblat d’altíssima categoria.

Com sabeu, Verdi i Boito, el genial llibretista de l’Otello i el Falstaff, van decidir fer una revisió del Simon Boccanegra que es va estrenar a la Fenice el 12 de març de 1857 amb llibret de Francesco Maria Piave i aportacions de Giuseppe Montanelli, basat en el drama homònim d’Antonio García Gutiérrez.

La versió revisada es va estrenar el 24 de març de 1881 al Teatro alla Scala, dirigida per Franco Faccio. Les principals novetats van ser la incorporació de la cèlebre escena del Consell (Scena del Consiglio) que tanca el primer acte i que suposa un dels moments més intensos de tot l’opus verdià, com també la revisió de l’orquestració i un desenvolupament del personatge de Paolo que va atorgar a la confosa trama més cohesió dramàtica i psicològica dels personatges. Aquesta revisió de maduresa va situar el Simon Boccanegra en el grup d’òperes indiscutibles i més valorades del compositor.

Una vegada més haurem de lamentar que aquesta unió tardana dels dos talents: Verdi I Boito no s’hauria produït abans per portar el projecte del Rei Lear que tant anhelava Verdi, a bon port.

Boito no va escriure un llibret nou, però sí que va reestructurar el text existent. En el pròleg no hi ha gaires canvis musicals, són canvis per atorgar més claredat dramàtica amb diàlegs més fluids i la caracterització més precisa de Paolo, un aprenent de Jago. En el primer acte Boito va retocar nombrosos versos perquè el retrobament entre Simon i Amelia fos més clarificador i natural. També es van millorar les transicions i es va dotar de més caràcter a la trama política, un tema que interessava i inspirava molt a Verdi. L’escena del consell no existia en la primera versió i és sense cap mena de dubte el moment més decisiu i alhora impressionant, amb la confluència de la temàtica privada i el conflicte polític, amb una aportació musical i dramàtica molt innovadora en el gran concertant i un llenguatge declamat que caracteritza les dues grans darreres obres del mestre. Aquesta gran escena és el precedent directe de les grans escenes polítiques d’Otello i de l’arribada de l’ambaixador en el concertant del tercer acte. Pel que fa al personatge de Paolo molt més desenvolupat pren una volada dramàtica imponent quan es veu obligat a maleir-se pronunciant la seva pròpia condemna.

La nova orquestració aporta més continuïtat, colors obscurs i un refinament evocador de la nocturnitat i l’ambient marí de la Ligúria, gràcies al desenvolupament cromàtic i el protagonisme d’instruments solistes. La segona versió és clarament molt més simfònica. El final amb la mort de Simon és molt més concentrat, íntim i colpidor, sense grandiloqüències melodramàtiques i un estalvi de teatralitat gratuïta.

És una revisió genial d’una òpera preciosa.

La versió de la Dutch Opera d’Amsterdam amb la meravellosa aportació orquestral de la Royal Concertgebouw Orchestra (paraules més que majors) és dirigida pel grandiós Fabio Luisi. El motiu pel qual aquest grandíssim director no està més present en les nostres valoracions dels grans directors del moment és un misteri, que potser s’explica en limitar la seva aparició a pocs teatres i potser no els de més anomenada hi té a veure. Semblava que aquesta òpera sempre havia d’anar associada a la immensa direcció de Claudio Abbado i la seva mítica gravació (1977) després de les representacions a la Scala amb la producció de Strehler, però Luisi sense destronar al gran Claudio fa noves aportacions, potser sense aquella nocturnitat inquietant o aquella teatralitat enlluernadora, però amb una claredat i un treball en el color i l’equilibri, veritablement extraordinària, amb un acompanyament elegantíssim, mai aclaparador i amb una narrativa gens feixuga, refinada i teatralment molt notable. La resposta orquestral és senzillament meravellosa.

El cast, és clar, no es podrà comparar mai amb la gravació insuperada de la DG i d’entrada no em semblava gaire estimulant, la veritat, però quan conflueixen tots els astres i s’alineen correctament, sense dir-vos que és immillorable sí que us diré que és en alguns casos molt més que notable.

Barítons com Cappuccilli, Bruson, Milnes, Tibbett o Warren, tots ells grandiosos intèrprets d’aquest rol ja no els tenim, però el baríton romanès George Petean, que sempre m’ha semblat correcte sense gaire més, possiblement endut per aquesta confluència dels sastres i no tinc cap mena de dubte, que inspirat per la direcció del gran Luisi, fa en aquesta representació una gran interpretació del Boccanegra. La veu no és especialment notable, de baríton sí, però sense aquell cos que associem als barítons d’estirp verdiana, però el fraseig és noble i el seu italià perfectament entenedor i intenció, donant sentit dramàtic als amplis arcs del cant verdià, amb elegància i humanitat. És una magnífica interpretació, no referencial, però que sobrepassa amb escreix les mitjanies del cant verdià actual.

L’Amelia de Federica Lombardi és magnífica, per la bellesa vocal, l’adequació al rol, tot i que una mica més de vocalitat spinto seria necessària per fer front a certes exigències de la zona central i greu. Així i tot, canta amb molta naturalitat, no forçant mai la veu, el que li dona especial rellevància a l’excel·lent i elegant línia. Les seves mitges veus i els atacs mai forçats al agut són deliciosos. La intenció dramàtica és l’adequada i la varietat expressiva també. Una cantant líric, de gran classe.

Mai fins ara recordo haver sentit al gran Georg Zeppenfeld cantar res que no fos del repertori alemany i el seu Fiesco m’ha entusiasmat. Com succeeix en les seves grandioses i reconegudes interpretacions wagnerianes, el baix alemany atorga al personatge una autoritat com a actor, però sobretot vocal, més que contundent, de categoria diferencial. Per fí un baix dels d’abans omplin tot el registre d’un rol que necessita molta classe. El domini del cant legato, imprescindible per a tot cantant que vulgui endinsar-se en el repertori verdià, és un dels seus grans actius, juntament amb la noblesa del seu fraseig i la seguretat en l’emissió.. Superb en la seva ària “Il lascerato spirito”, però definitiu en els duos amb Boccanegra, sobretot el magnífic del tercer acte. Si algú em diu que el seu cant no és italià, a banda que ho podem discutir, permeteu-me ser impertinent i dir-li, I? No hi ha baixos avui que facin l’honor al rol com ho fa Zeppenfeld.

Bastant menys interessant m’ha semblat el Gabriele Adorno de Riccardo Massi. Crec que la veu és massa lleugera per fer front a aquesta part i malgrat que la línia de cant és notable, la consistència vocal no és suficient per omplir homogèniament totes les exigències del rol. Com succeïa a l’inici de la carrera de Meli quan va deixar Rossini i el belcantisme, mal aconsellat entre altres pel mestre Muti que li va fer cantar de tot i els resultats els tenim ara, penso que a Massi li pot passar el mateix. En més d’un moment la columna sonora queda descarnada.

Ben interpretat el Paolo del baríton mexicà Germán Olvera, al que potser li manca un color més fosc o una veu més de baix baríton, per dotar al seu bon fraseig de la deguda maldat. El poc baix, de la República de l’Uzbekistan, Jasurbek Khaydarov canta el Pietro amb correcció.

Pel que fa a la producció de Jetske Mijnssen és d’aquelles que sortosament no volen explicar la història de l’herència d’una pizzeria dels suburbis de Genova o la lluita sindical a una refinaria del Mar del Nord. És respectuosa amb el llibret i només la situa a finals del segle XIX, com a gosadia més innocent, a banda de fer que Amelia sigui mestre de matemàtiques, que això si que m’ha deixat una mica fora de lloc. El treball amb els cantants i la seva interpretació és minuciosa i fa molt entenedora una acció embolicada.

La proposta escenogràfica, el disseny de vestuari i de llums, és molt estètic, quasi amb un únic espai escènic amb lleugeres variacions, emmarcat en un interior més aviat d’un luteranisme holandès que no pas al segle XIV a la república de Gènova i, per tant, poc meridional i més aviat d’una distant fredor. En qualsevol cas només pot molestar a aquells que qualsevol proposta operística sense missatges soterrats o xerrada prèvia a la representació per esbrinar la medicació que li ha donat el psicoanalista al director escènic, els sembli inacceptable.

Aquí segurament podríem entrar en un debat que em sembla que no ens portarà gaire enlloc. Una obra  amb aquest argument em sembla que no mereix dramatúrgies gaire desenvolupades. El streamig de Operavision estarà disponible fins al 10 de novembre a YouTube. Aprofiteu l’avinentesa

Giuseppe Verdi-Francesco Maria Piave-Arrigo Boito
SIMON BOCCANEGRA

Simon Boccanegra: George Petean
Amelia Grimaldi: Federica Lombardi
Jacopo Fiesco: Georg Zeppenfeld
Gabriele Adorno: Riccardo Massi
Paolo Albiani: Germán Olvera
Pietro: Jasurbek Khaydarov
Un capitano dei balestrieri: François Soons
Un’ancella di Amelia: Yvonne Kok

Chorus of Dutch National Opera
Director del cor Edward Ananian-Cooper
Royal Concertgebouw Orchestra
Director musical: Fabio Luisi

Directora d’escena: Jetske Mijnssen
Escenografia: Etienne Pluss
Disseny de vestuari: Hannah Clark
Disseny de llums: Valerio Tiberi
Moviment escènic: Jean-François Kessler
Dramtúrgia: Laura Roling

Dutch National Opera and Ballet d’Àmsterdam
10 de juliol de 2026