Si el Festival que commemora el 150 è aniversari de la seva creació inaugurava de forma peculiar amb una jornada de discursos a la primera part amb dos apunts musicals (obertura de Die Meistersinger i entrada dels convidats al concurs de cant del Tannhäuser) per dedicar la segona part a una novena de Beethoven que no em va agradar gens (dirigida per un excessivament teutònic Thielemann i un quartet vocal crispat), va continuar amb la més que singularitat d’inaugurar les representacions operístiques amb el Rienzi, per primera vegada al Turó Verd, una òpera que Wagner no volia que s’hi representés i de la que ja teniu el corresponent apunt.

Ahir, tot i l’inici del “Der Ring des Nibelungen” amb Das Rheingold, seguien les singularitats amb la introducció per primera vegada de la IA a una posada en escena de Marcus Lobbes i Nils Corte, que no ha estat gens ben rebuda pel públic i la crítica i que per fortuna, la retransmissió radiofònica no contempla.

Parlaré de música i veus!

Christian Thielemann al capdavant del peculiar i mític fossat orquestral és tota una garantia de referència wagneriana de primer ordre. Extraordinària direcció, que domina tota la immensa varietat de textures orquestrals, amb la transparència en una orquestra tan densa, és un prodigi, com també ho és el domini de l’escala dinàmica i l’intens control i domini del sentit dramàtic de les escenes, dels moments més lírics als intensament exaltats, de la transparència a la monumentalitat amb la fluïdesa de la narració musical i dramàtica, amb admirables resultats gràcies a la tensió que manté Thielemann amb els crescendo o la capacitat de fer xiuxiuejar a l’orquestra sense que mai decaigui i l’equilibri i l’atenció amb els cantants, és clar que això en un streaming sempre és una suposició i només es pot apreciar veritablement en el teatre, però tot plegat fa que una vegada més la direcció del mestre berlinès sigui una master class de la direcció wagneriana.

L’equip vocal reunit en aquest pròleg, és compacte i voreja la perfecció tot i que els dubtes per les jornades venidores són més que preocupants.

El Wotan de Michael Volle, és d’una solidesa admirable. La veu malgrat els anys de carrera que porta a l’esquena, és sòlida, amb un fraseig claríssim i una autoritat en el cant, extraordinària. És un cantant que té cura de tots els matisos d’un rol tan descomunal i contradictori, que ha d’evolucionar des de l’arrogància i autoritat del pròleg fins a la decadència del Wanderer a Siegfried. Aquesta és la part més juvenil i podia succeir que la seva veu mostrés defallences i els anys li passessin factura, però en cap cas va ser així i la solidesa, autoritat i extraordinària cura en dir i interpretar el rol van ser determinants. Em va agradar moltíssim.

Magnífic el Donner d’Alexander Grassauer especialment en el seu gran moment del “Heda! Heda! Hedo!” amb autoritat i presència vocal ben notable.

El tenor sud-africà Siyabonga Maqungo amb veu fàcil, sonora i lluminosa fa un bon Froh, un rol on pràcticament tots els intèrprets passen sense destacar per la brevetat de la part, però si la veu és notòria i llueix un bon timbre, és d’agrair. Va complir magníficament.

Klaus Florian Vogt vol fer història a Bayreuth, i ja fa anys que l’ha fet sent el tenor menys adequat per fer els rols wagnerians que ha cantat allà i arreu, i malgrat això i les seves notòries mancances vocals, tímbriques i expressives, triomfar. En aquest Ring i per suggeriment de Thielemann, que també és mortal i erra, estarà present en els quatre títols, com a Loge al pròleg, com a Siegmund a Die Walküre i com a Siegfried a les dues darreres jornades, Siegfried i Götterdämmerung. Com a Loge, tot i que jo me l’estimaria més com a Mime, el seu rol wagnerià per timbre i color, s’adequa a aquells tenors que l’han interpretat des d’un basant més líric i sinuós. Jo sempre he defensat que sent un semideu la veu hauria de ser més plena i si no heroica, si més corpòria del que escoltem sovint. No mostra la varietat expressiva i la intel·ligència interpretativa de Brenton Ryan, l’intèrpret d’aquest rol en la incommensurable versió de Petrenko a la Berliner, admirada i comentada a IFL, amb aquell fraseig incisiu i sibil·lí al costat d’una elegància en l’emissió, ja que Vogt no posseeix aquestes virtuts. La claredat de la veu i el fraseig és nítid, això sí, però pel que fa a la interpretació no mostra cap capacitat dramàtica notòria, és més aviat plana.

Magnífica la Fricka de la mezzosoprano dramàtica Anna Kissjudit, que tant em va agradar l’any passat com a Erda i que al Liceu va sorprendre amb un Cieca a La Gioconda, veritablement notable. La veu rodona i càlida, amb una mica d’engolament,   atorga presència i el vessant dramàtic que li atorga el seu fraseig autoritari i elegant són determinants.

Evelin Novak va ser Freia i com succeeix amb el Froh, la intervenció és curta i no té gaires oportunitats de lluir, però la veu és clara i l’emissió del timbre juvenil són els adequats.

Contundent l’Erda de la veterana Christa Mayer, en estat vocal òptim i mostrant una zona greu ampla i acontraltada com demana el rol en la seva breu però bellíssima intervenció. Va estar gloriosa.

El baríton alemany Jochen Schmeckenbecher canta el rol fonamental d’Alberich amb molta intenció i solidesa, amb l’escena de la maledicció molt ben resolta. Caldria veure’l en escena tot i que en aquesta ocasió sembla que no és possible. Cal esperar que completi la bona impressió en les properes jornades.

L’expert Mime de Gerhard Siegel té una dicció molt característica i sense veure la seva vessant interpretativa com a actor, una cosa fonamental en tots, però en aquest cas més, s’adequa al compacte equip. En el Siegfried és pràcticament coprotagonista.

Excel·lents els dos baixos que interpreten Fafner i Fasolt, Peter Rose i Mika Kares, respectivament. Potser no són baixos rotunds, però les veus són indiscutiblement de baix i les interpretacions acuradíssimes, amb el degut vessant enamoradís del Fassolt de Kares, magníficament reflectida.

Les filles del Ring de Katharina Konradi (Woglinde), Natalia Skrycka (Wellgunde) i Marie Henriette Reinhold (Floßhilde) es van sentir ben conjuntades i afinades.

Per a mi va ser un equip molt sòlid, sumptuosament dirigit i que fa preveure un Ring en alguns aspectes important, tot i els dubtes en les veus fonamentals que encara han de fer acte de presència i que en són moltes.

Aquí us deixo el repartiment d’aquest pròleg en la representació del 27 de juliol de 2026

DAS RHEINGOLD
Pròleg de “Der Ring des Nibelungen”

Wotan: Michael Volle
Donner: Alexander Grassauer
Froh: Siyabonga Maqungo
Loge: Klaus Florian Vogt
Fricka: Anna Kissjudit
Freia: Evelin Novak
Erda: Christa Mayer
Alberich: Jochen Schmeckenbecher
Mime: Gerhard Siegel
Fasolt: Mika Kares
Fafner: Peter Rose
Woglinde: Katharina Konradi
Wellgunde: Natalia Skrycka
Floßhilde: Marie Henriette Reinhold
Orchester der Bayreuther Festspiele
Director musical: Christian Thielemann