No era només l’apoteòsic final d’una temporada notable, era l’apoteòsic final d’un projecte entusiasmant, difícil, ple d’entrebancs interns, externs i aliens, no era, tractant-se de la dels mil, la cirereta de cap pastís, perquè aquesta obra quasi impossible, ho és tot menys una cirereta, però sí que era una culminació perfecta i impensable anys enrere, d’un treball intens, tossut, valent i arriscat, no sempre ben entès i no sempre degudament agraït, del mestre Josep Pons, que hauria pogut acabar amb qualsevol obra o òpera adient al seu talent com a director, sense tanta complexitat, però a l’hora d’arriscar i demostrar que el projecte s’havia de culminar amb l’èxit que sempre acompanya la feina ben feta, el mestre de Puig-reig va triar l’Everest de les simfonies com ell sempre titlla a la vuitena de Mahler. Era el més gran regal que podia fer a la seva orquestra i cor, al seu teatre que els acull i al seu públic. Quan es va acomiadar de l’Orquesta y Coro Nacionales de España, Pons va escollir Das Lied von der Erde amb el Der Abschied (L’acomiadament) final com a rúbrica a un treball també molt difícil i complicat, però amb el Liceu ha culminat el projecte anomenat Univers Mahler amb aquest repte majúscul. Cal dir que en contra del que s’ha dit aquests dies i en l’emotiu discurs que ha fet Salvador Alemany, president del Patronat del Gran Teatre del Liceu, també ho ha repetit, que aquesta vuitena no culmina l’integral de les simfonies de Mahler, només heu de repassar l’apunt anterior per adonar-vos-en: el 2020 va dirigir la segona simfonia, el 2023 la tercera, el 2024 la cinquena, el 2025 la sisena i en aquest 2026 la novena i l’octava. Tant de bo en visites següents com a director honorari ens acabi aquest cicle mahlerià amb la primera, la quarta i la setena.

Al Liceu no hi cabia ni una agulla, ni a la sala, amb totes les localitats esgotades, ni a l’escenari, ampliat fins a la paret del carrer Unió diria jo, per encabir la feliçment orgullosa Orquestra del Gran Teatre del Liceu amb els reforços necessaris, el Cor del Gran Teatre del Liceu, el Coro Nacional de España, tan vinculat també en la trajectòria del mestre, la Polifònica de Puig-reig, el prestigiós cor amateur que tantes vegades ha vingut a reforçar al del Liceu en òperes i concerts i que per qüestions prou evidents està tan lligat al mestre i el Cor Vivaldi-Petits cantors de Catalunya, més els solistes. Impressionava tot plegat.

Abans de començar el concert i com ja he dit el Sr. Alemany després de les entranyables paraules de gratitud ha entregat la L d’or al mestre i s’ha projectat un petit documental amb la trajectòria del director Josep Pons a casa nostra, amb les inquietants imatges que sempre evidencien com passa el temps. Tot plegat predisposava a la nit de “jo hi era”.

Us confessaré una vegada més que la vuitena de Mahler no és una obra que jo estimi gaire, no és com la Missa Solemnis de Beethoven, que encara estimo menys, però una mica em passa el mateix, no les acabo d’assimilar o entendre. En el cas que ens ocupa em succeeix amb el llarg moviment inicial, aquell “Veni Creator Spiritus” que sempre em produeix un profund desequilibri i on em fa la sensació que tots s’acabaran estavellant, solistes vocals, orquestra i cor en una exigència que m’arriba a crispar. Després amb la segona part centrada en l’escena final del Faust de Goethe, la cosa pren un altre caire, amb els solistes que malgrat les dificultats de les parts, s’humanitzen en un desenvolupament que culmina amb el gloriós “Alles Vergängliche ist nur ein Gleichnis…” (Tot allò que és transitori és només un símbol) que ens retorna aquell Mahler catàrtic amb els finals de la segona i tercera. Bé, aquesta és la meva opinió que espero que em sapigueu respectar i que sempre condiciona l’audició d’aquesta immensitat sonora, espiritual i vivencial.

Que el mestre Pons és un expert mahlerià no ho dic pas jo, que en totes les versions d’aquest Univers Mahler ho ha demostrat i ha servit per constatar l’evolució del projecte de l’orquestra del Liceu, sempre al voltant de les òperes cabdals, com el Ring, Parsifal o Tristan und Isolde, no debades el cicle no ha estat triat només per a un lluïment personal del mestre, ja que tot formava part per a fer front a obres que compartien complexitats similars, això també és una evidència, i ves per on, amb aquesta vuitena que tant qüestiono, és on més m’ha fet electritzar l’espinada. D’acord l’ocasió era propícia a deixar anar la llagrimeta, però per a enlairar aquesta immensitat, cal molt més que emocions particulars, en qualsevol moment tot se’n pot anar en orris. Per a començar l’espai físic disponible ja és un obstacle, sobretot el cor tan allunyat i per l’equilibri sonor. No negaré que a l’inici de l’himne de l’Esperit Sant m’ha semblat que la presència de l’immens cor no s’equilibrava amb el de la molt més present orquestra, ha estat només en els minuts inicials, després sortosament el mestre ha sabut equilibrar-ho tot, amb aquella ja demostrada cura per aquesta nitidesa i equilibri dels diferents i aquí tan múltiples plans sonors. Aquest control de Josep Pons és admirable, però permeteu-me concentrar-me en l’orquestra, perquè tot i les ajudes externes, ella era l’orquestra de la casa, el resultat d’aquests catorze anys de feina compartida entre el seu mestre i els músics, i aquí rau, a banda dels altres grans encerts musicals de la interpretació, el gran triomf, l’orquestra sonava esplèndidament, amb un so gran, sumptuós, ple, càlid i nítid, atenent a totes les intensitats i a totes les dinàmiques, amb intervencions solistes de categoria, una orquestra sense complexos, sense pors i sense dubtes, a l’altura del repte i de la gratitud envers qui l’ha fet possible. La comunió plena. Extraordinària interpretació magníficament dirigida, sense que mai decaigués la tensió, amb heroïcitat lluminosa i que del no-res i de sobte, omple amb una sonoritat plena el moment d’explosió de la creació i que després va ser capaç d’arreplegar-se a la segona part amb uns pianíssims catàrtics i sublims. El mestre Pons domina absolutament els tempos i l’obra mai es desfigura ni decau, els contrasts són lògics, coherents i perfectament integrats en la narració i l’orquestra ho ha interpretat a la perfecció, sense perdre mai la transparència malgrat l’enormitat de l’estructura orquestral i ressaltant el refinament de l’orquestració i la variadíssima paleta de colors del teixit contrapuntístic de l’obra. La interpretació ha evidenciat la categoria dels solistes de la formació, trompa, primer violí i violoncel, les celestials arpistes, les fustes les cordes exultants (8 contrabaixos, 8) Quin goig!

La formació coral immensa i formada de tres cors ben diferenciats de repertori, sempre és un hàndicap. Ho he dit moltes vegades, bons cors junts no sempre fan un bon cor, però ahir i tret del moment inicial, que no m’agrada ni el cor de les gravacions més referencials, les tres formacions van estar esplèndides, sobretot en una segona part gloriosa. Pel que fa al Cor Vivaldi, una absoluta debilitat personal, com bé sabeu, ho ha tronat a fer, una vegada més ha demostrat que és el millor cor infantil que tenim a casa nostra. A banda de la complexitat de fer-se presents en una massa coral tan enorme, en els moments que esdevenen solistes han demostrat una vegada més la qualitat del so, allunyat de les veus esblanqueïdes i tibants. Bravo per a totes quatre formacions, a vegades al límit, però expressives en el fraseig i sobiranes en la intensitat.

Pel que fa als solistes, tots prestigiosos, cal dir que no es van estalviar recursos per tenir 8 noms de categoria. Així i tot, a la primera part esdevé impossible emetre un judici just perquè allò voreja el col·lapse auditiu. Elles van estar esplèndides i ells més apagats, ara bé, a la segona part tots tenen moments solistes i sí que es pot dir que van ser totes elles notòries i alguna molt satisfactòria.

Elisabeth Teige va estar segura, esplèndida i acurada, amb una veu preciosa i penetrant sense ferir, un petit accident el va resoldre amb molta dignitat, tot i que el moment era descarat. També Jacquelyn Wagner, que substituïa a la inicialment anunciada Jacquelyn Stucker, tot i que la veu no és tan sedosa com la de la seva companya, va estar segura i determinant en les seves intervencions. Elena Villalón que substituïa a l’inicialment prevista Serena Sáenz, va estar esplèndida en el solo de Mater Gloriosa des de la llotja de proscènic del tercer pis (banda esquerra) i em va agradar moltíssim la mezzosoprano de sonoritats acontraltades Beth Taylor com a Mulier Samaritana. La sempre seguríssima en la seva discreció i mítica Mihoko Fujimura va cantar la Maria Aegiptiaca amb la professionalitat reconeguda tot i que em va semblar menys que mai, una mezzosoprano.

El prolífic i estel·lar Michael Spyres i la seva particular veu fosca i d’emissió curta, va estar esplendorós. Com succeïa fa una setmana amb el seu Kaiser de la Die Frau ohne schatten a Aix-en-Provence, no es pot cantar millor, en ambdós casos estem parlant de parts molt exigents, extremes, però la seva musicalitat, el seu control i domini de l’instrument ho fan tot, a banda d’aparentment fàcil, molt bonic. Sap que no pot lluitar amb masses sonores enormes i fa bé de no esforçar-se a morir en l’intent de fer-se notar. És intel·ligent i sap que Mahler li reserva tres moments per lluir-se i els aprofita, sobretot la invocació “Höchste Herrscherin der Welt!” on va utilitzar reguladors, legato i elegància per donar i vendre. És un fuori classe a qui només se li pot retreure que moltes vegades el color sigui més baritonal que de tenor i la veu no corri lluminosa i solar, la gran contrapartida és que pocs tenors ho poden fer així de bé sense semblar que moren traient el fetge per la boca o mostrant sonoritats castrants.

La gran esperança de baix-baríton, el Wotan de referència i no sé quantes coses més, Nicholas Brownlee va fer front a la part de Pater Ecstaticus. El volum és generós i l’extensió molt notable, tot i que l’exigència en el registre agut el posi al límit, en qualsevol cas la seva participació va ser un luxe.

El veteraníssim Albert Dohmen ha cantat la part de baix, Pater Profundus, sense ser un baix i ja amb l’instrument gastat, però “a músic vell, sempre li queda el compàs” i ha mantingut la categoria i la presència.

Un goig, amics, un grandíssim goig.

Tot allò que és transitori
és només un símbol;
allò que és insuficient,
aquí esdevé realitat;
allò que és indescriptible,
aquí s’acompleix;
l’Etern Femení
ens atreu cap a les altures.

Impossible no electritzar-se amb aquest final, impossible no enlairar-se i sentir la plenitud en el crescendo “Das Unbeschreibliche, hier ist’s getan” del cor amb l’orgue, les campanes i els metalls situats a la llotja de prosceni del tercer pis (banda dreta) fent que el misticisme esdevingués música i la humanitat s’enlairés a la divinitat (l’etern femení).

No ho podia acabar millor el mestre Pons, com a director del concert òbviament i com a culminació d’una tasca a la qual li haurem d’estar eternament agraïts., més encara.

Mahler no ho posa fàcil i el públic no va respectar allò que hagués estat, ara sí, la cirereta del pastís, fent uns quants segons de silenci després del darrer acord. Massa tensió emocional reconcentrada va fer esclatar immediatament una unanimitat absoluta d’aplaudiments i bravos, que han durat moltíssima estona, per a tots i totes, orquestra, cors i solistes que en aquesta ocasió han sortit en conjunt i també un a un, com si es tractés d’una representació operística, un fet poc usual en un concert simfònic coral amb solistes, però sobretot cap a un eufòric i emocionat Josep Pons.

No ho podia haver acabat millor. Bravo i totes les GRÂCIES, mestre.